AD MMVII

S’exhaureixen voladisses les darreres hores del 2007 que s’acaba, si Déu vol, i passarà ja a formar part de la història. Ha sigut un any de transició, em sembla. Personalment, he pogut celebrar el 25é aniversari (un quart de segle)!

Podria començar a fer en aquestes línies un examen de consciència personal o col·lectiu dels dotze últims mesos. Però no és aquesta la meva intenció, tampoc en tinc predisposició ni ganes de ser cronista oficial!

D’acord amb l’objectiu d’aquest bloc (vegeu l’entrada “Razón de este blog”), no obstant, sí crec escaient deixar breu constància o testimoni de l’acció de la Providència en la meva vida i la meva imperfectíssima resposta. En conseqüència, deixaré consignades algunes observacions sobre l’any que s’esgota:

- El 2007 ha estat un regal més, una oportunitat per a viure i conviure, per a ésser lliure, per a estimar i per a servir, per a fugir de l’autosuficiència, per a sofrir i gaudir – per a ésser feliç! Un temps donat per a apropar-me o deixar-me apropar pel meu Criador i per a glorificar-lo.

- Aquesta oportunitat no l’he acabat d’aprofitar del tot, de fet l’he desaprofitat, la qual cosa mostraria, altrament, una certa desconfiança – injustificada – que mostro vers el futur més immediat... És clar que el judici anterior es recolza en una apreciació subjectiva, per tant aquesta sempre ha de tenir un valor relatiu.

- S’han anat tancant algunes portes i al mateix temps se n’han anat obrint d’altres. Cada vegada vaig comprovant que tinc un horitzó desconegut per davant meu, però que es va estrenyent a mesura que passa el temps. Ara bé, també és cert que l’horitzó que tinc per davant és amplíssim, de fet, infinit.

- No hi ha cap esdeveniment fruit de la casualitat en la història humana i, per tant, de la meva història més íntima. Contra la meva flaquesa i debilitat, cada esdeveniment representa un repte per a descobrir una Presència que acompanya i ajuda. Una Presència que és amor. Una Presència que no suposa una amenaça per a la meva llibertat, ans la garanteix!

- Aquest any, per a mi, es clou amb noves experiències, que podria classificar en dos gèneres:

a) l’experiència del mal. Evidentment, cada pecat que he comès durant aquest any és una claudicació davant el mal, com ho és la meva incapacitat d’enamorar-me del bé i de llançar-me a la seva recerca! Cada fracàs, cada malaltia, això no obstant, poden ser considerats com a atacs del mal, ocasió per a exercir l’esperança i el bé. Tanmateix, no puc dir que el mal enguany s’hagi dirigit contra meu d’una forma directa i extraordinària, però si puc constatar com ha atacat durament a persones molt properes, repercutint-me necessàriament d’aquesta manera. En primer lloc, la mort tràgica d’un jove cosí fou una dolorosa prova de la potència tenebrosa de l’odi de Satanàs contra ell, contra la humanitat, contra cada home i, conseqüentment, també contra mi. Odi que pot provocar fins i tot l’aniquilament, però aquest mal no pot no interpel·lar a una altra força, més poderosa, la de l’amor expressada en la misericòrdia. Una misericòrdia que refà el bé i l’esperança, que, inclòs, retorna la vida. El dimoni no pot tenir la darrera paraula! El mal també es percep en la desintegració de famílies properes, grups i associacions, regions i països que han estat tota una referència per a mi, fins i tot en l’esfera espiritual. I nogensmenys, una altra vegada, el mal no té la darrera paraula!

b) L’experiència del bé o de l’amor: en comparació amb les ombres, què atractiva és la llum! D’una forma molt palpable: el naixement d’una criatura o l’anunci de l’adveniment de noves vides; les noces dels amics; l’alegria de l’amistat, antiga o nova, sempre fràgil, d’amics que m’han acompanyat en aquesta caminada pel dos mil set; el descobriment progressiu de la necessitat que tinc dels pares i de les germanes... I sobretot, l’experiència d’un amor incondicional, constant, que no falla ni falta mai, un amor immerescut, un amor inabastable, un amor sempre disponible, un amor que no s’acaba, un amor que em necessita. Un amor d’un pare, d’un amic, d’un germà. Un amor d’una mare, d’una germana, d’una esposa. Que tot això és l’amor de Crist.

- Voldria demanar perdó a Déu per no haver buscat només la seva glòria en tot el que he fet aquest any, per no haver-lo estimat més i més, per haver viscut sovint en hipocresies i mentides còmodes, buscant la meva pròpia glòria.

- Voldria demanar perdó a totes les persones a les que he ferit o fallat, a les que he utilitzat o manipulat per als meus propis fins, sense considerar-les com a un fi en-si-mateixes, esclafant-les amb la meva arrogància i egoisme, per no haver-les estimat com calia: pares, germanes, demés familiars, amics, companys de feina i tots aquells que he tingut l’avinentesa de trobar en aquest any.

- I si demano perdó, dono també les gràcies al Senyor del temps, per tot el bé – agradable i no tant agradable – que he experimentat; per les persones i moments tan especials que s’han anat multiplicant al llarg de tot l’any. Per totes i cada una de les eucaristies i estones d’oració a soles amb Ell. Per les diferents peregrinacions i trobades espirituals en las que he participat: Roma, Fàtima, Czestochowa, Lagiewniki, Montserrat, Mont-Martre, Elm...

- Gràcies a tots els familiars, amics, companys i professors que m’han hagut de suportar! A tots mercès per la vostra paciència i delicadesa, per què m’heu volgut ensenyar! Gràcies per haver volgut el meu bé. Gràcies per el vostre amor que no mereixo.

- Encara que sembli estrany i pogués tenir-ne motius, no sento rancor envers ningú.

- Finalment, una rosa no m’ha abandonat. La seva joia és la meva confiança. La seva joia no s’acaba. Per això, t’estimo Maria i junts entrarem il·lusionats, si a Déu plau, en l’Any del Senyor 2008.

Libertas

Quod est libertas nos retan los sofistas libertarios burlándose de los que anhelamos la libertad.

- Hacer lo que a uno le venga en gana, la facultad de escoger, la autodeterminación, no depender de nadie, principio y fin por excelencia...
- ....

Los libertarios sofistas no creen en la libertad, sólo es un nombre para ellos. Para los nazis de hoy, sólo es un lema para esclavizar a los esclavos de forma voluntaria... Wahrheit macht frei!Con Pinocchio, ¡váyamos todos al País de los Juguetes!

Sin pretender hacer filosofía, lo único que sé es que una decisión “libre” es aquella que me permite seguir siendo libre, persona moral y racional, no predeterminado por mis pasiones. Normalmente – y la experiencia me lo echa en cara - mis libérrimas elecciones (las que sólo dependen de mi) no me hacen más libre. Mi auto-afirmación no me libera sino que me esclaviza aún más a mi estupidez. Vana libertad. Inútil libertad. Entonces, ¿cuándo soy libre?¿cuándo sigo siendo libre?

Elegir o elegirme. ¿Cómo evitar la tautología?¿Qué o a quién debo elegir para seguir siendo lo que soy sin necesidad de autodeterminarme o desarrollar plenamente mi personalidad (qué ingeniosos eufemismos para referise al egoísmo...)?

¿Cuándo perderé el miedo a la libertad?¿Cuándo saldré del Infierno?¿Cuándo acogeré de verdad la respuesta que ya intuyo?¿Cuándo seré libre de verdad?¿Cuándo seré responsable?¿Cuándo podré compartir mi libertad?

Heaven has come down to Earth

In his Christmas’ midnight mass homily, Benedict XVI recalled me the reflection that I should have done myself (but I fear I have not) these holy days: “Do we have time for our neighbour who is in need of a word from us, from me, or in need of my affection? For the sufferer who is in need of help? For the fugitive or the refugee who is seeking asylum? Do we have time and space for God? Can he enter into our lives? Does he find room in us, or have we occupied all the available space in our thoughts, our actions, our lives for ourselves?”.

Sadly, every day my evidences proof that I lack time, that I lack space for my neigbour, for God. And if there is this lack, I am the only one to blame. Thus, regardless of my declarations, I move away from the crib and therefore from heaven, from the source of my happiness -where “Heaven and Earth meet. Heaven has come down to Earth” – as the Pope points it out. Il Cielo, like l’Inferno, is not a mere spiritual-abstract place, but something geographical: “Heaven does not belong to the geography of space, but to the geography of the heart. And the heart of God, during the Holy Night, stooped down to the stable: the humility of God is Heaven. And if we approach this humility, then we touch Heaven”. How are going to meet two hearts? In humility, says the Holy Father. Again, I lack this humility, submerged in selfishness as I am. It seems that I cannot and I don’t pretend to get out. Pride against humility, this is the stable and the dunghill I have prepared to my Lord.

But the humble God is back one more year so I can touch Heaven soon. He is coming to me because I need him! The very next morning of Christmas, Benedict XVI explained it: „This is Christmas - the historical event and the mystery of love, which for more than two thousand years has spoken to men and women of every era and every place. It is the holy day on which the "great light" of Christ shines forth, bearing peace! Certainly, if we are to recognize it, if we are to receive it, faith is needed and humility is needed”. Lacked of faith and humility myself, I turn to Mary and Her humility, because she “believed in the word of the Lord”. I turn for help to the “little ones, the poor in spirit: they are the key figures of Christmas, in the past and in the present; they have always been the key figures of God's history, the indefatigable builders of his Kingdom of justice, love and peace”.

And in such a little and forgotten way, “in the silence of that night in Bethlehem, Jesus was born and lovingly welcomed” not by my hands, but by Her “premurose mani”. She is welcoming Him for me. Let me say one thing: Gràcies mare!

Feliz Navidad

“Como un padre se encariña con sus hijos,
así de tierno es Yahvé...” (Sal 103, 13)

Nervioso, perdí el pesebre de Belén, entre recuerdos y quehaceres. Es probable que hubiera llegado tarde, como siempre. Me parecía tenerlo tan cerca y sólo encontré cuatro figuras de plástico. El árbol ya se había marchitado. Alguien había apagado las luces. En la noche fría, callaba la tierra sin cariño. En este noche de desiertos, ninguna sonrisa me despertó.

Me sentí algo estafado. Esto no era Navidad. Mientras tanto, Belén seguía su Nochebuena. Quise llamar en mi ayuda a los ángeles y a los hombres de buena voluntad, pero carecía de cobertura en aquel descampado. Estaba sólo.

Callé durante un minuto entero. Tiritando de frío, en la oscuridad, levanté la vista al cielo. Este se había quedado despejado y, por una vez, vislumbré una estrella que refulgía más que las otras. Parecía señalar una dirección conocida, la de mi casa. Pensativo y no sin algo de aprehensión, me volví rápidamente.

¡Cuál fue mi sorpresa cuándo me abrió la puerta san José como si me hubiese estado esperando largo tiempo! Susurrando me pidió silencio, como quien guarda un secreto. En la habitación, en mi habitación, me encontré a María sentada y en sus brazos a un niño que dormía plácidamente.

Felicitacions!

Ja son quatre els matrimonis que m’han comunicat en aquestes darreres setmanes que estan esperant una criatura.

Com que són matrimonis “novells”, per a cada un d’ells, serà la primera criatura. A mi tampoc em deixa de sorprendre la coincidència de les ateses i la gran Atesa.

Les joves mares suposo que ja hauran après a seguir aquest íntim diàleg, entre malestars, temors, incerteses i esperances. Els pares, penso, hauran quedat quelcom desorientats... De fora estant, ara s’hauran de fiar de les seves fràgils esposes i aprendre al seu torn també aquest nou diàleg.

Fins fa poc, amics de colla i excursions diverses, companys d’aventures i festes. Tots a la recerca de la veritat. Ara, alguns d’ells, expectants mares i pares, ja han trobat el seu propi pessebre. Només és l'inici de la contradicció. Si volen ésser fidels a l'Amor, no els serà fàcil. Al Betlem del tercer mil·leni, tampoc hi ha lloc per a l'Amor...

Stas i Mariana, Javier i Ana, Lucia i Diego, Marta i Marc: “Maria corse con fretta a la montagna”. Perquè Maria necessitava Déu, Déu li pogué donar primer a Jesús i després a Josep. Tots necessitem a Déu i Ell ens dóna la Sagrada Família. Amics! No us pareu, no us espanteu, no sou els primers. No estareu sols. Àngels, pastors i reis us saludaran i tindran cura de vosaltres encara que Betlem us rebutgi.

Maletes

Com pesen les maletes! Quasi bé m’impedeixen emprendre el nou viatge a Varsòvia. Amb afany, les he estat preparant tota la nit: amb prou penes les he aconseguit tancar! No ho podia pas prendre tot per a la travessia i he hagut d’escollir el que m’emportava. Roba, necesser, llibres i regals que s’acosta el Nadal.

Sóc jo aquell que “libertà va cercando, ch’è sì cara / come sa chi per lei vita rifiuta”? Sóc capaç de renúncies, i renúncies completes, sense reserves? Potser hauria de deixar el farcell per volar més alt...

M’agradaria volar com els ocells, lliure, sense càrregues inoportunes! Se’n riuen els àngels i criden: “Oh vana gloria de l’umane posse”. Ambició inútil, car com cantava l’altra poeta “how many roads must a man walk down before...”. Les maletes pesen, mes semblaria una imprudència abandonar-les. La jornada és llarga. No puc pas viure sense roba, necesser, llibres ni regals per Nadal. Em fa por la nuesa. No m’han educat per a ésser captaire...

El seny i tanmateix...

Qui s’ha enlairat per damunt dels núvols en una albada matinera ha pogut ser testimoni del despertar d’un sol. Abans haurà vist els estels i acariciat la lluna. Encara que sigui per uns instants fugissers, haurà tocat el cel! I haurà vist la terra, tan bonica mes tan petita. Aquest matí, Europa era una mar de cotó fluix, amb quatre illes nevades. Una vegada a terra, el cotó fluix s’ha convertit en boira tenebrosa. Per sort, mai s'esborrarà el record de les altures...

Com aquelles formigues parsimonioses, durant una temporada més hauré de traginar els meus paquets (“my precious”) pels camins de la nostra vida. Mentrestant, ¿m’atreviré a guaitar el cel i buscaré el seu reflex de tant en tant? Cercaré el seu millor espill: la mar? A l’alba o cap al tard, assegut a la platja, entre ona i ona i assaborint “il tremolar de la marina”, ¿esperaria unes ales?

Ahir a la nit em preguntava: qui m’ajudarà a portar les maletes puix son massa feixugues i no m’atreveixo a viatjar sense elles? L’Altíssim no ha romàs sord a la meva súplica i les meves maletes (inclosa la gillete per afaitar-me demà) s’han quedat, d’escala, a Praga...

Esperant el Nadal

Encara hi ha qui a l’amor aspira
- Assedegada n’està la terra -
I el Cel encengué una guspira
ella no s’ha apagat pas, crema!

Com aquells pastorets tan senzills
Que un petit nadó il·lusionà
Tornem als oblidats camins
doncs a Betlem ens han de portar

Encara que no hi som arribats, com cada any, el Nadal m’agafa una mica desprevingut... És com si cada Nadal em demanés que em centri en l’essencial, QUE EL MATEIX DÉU NAIX PER MI EN UNA ESTABLIA. Paradoxalment, cada vegada la temptació de banalitzar el Nadal és major. El mateix nadal demana boicotejar el Nadal!

Només cal sortir als carrers de la gran ciutat que ja a mitjans de novembre s’omplen de llums de festa major, vitrines cridaneres, arbres i papa Noels. Des de principi de desembre als que treballem ens comencen a arribar postals (“christmas”) de clients desconeguts que ens feliciten “la temporada” (“season greetings”) i em desitgen un nou any sempre més meravellós que el que s’acaba. Les discoteques organitzen les seves pròpies misses del gall. Generosament, les empreses ens paguen un suplement i els bancs ens faciliten préstecs per a les compres nadalenques. Tot això està força bé, però sorprèn que poc a poc, o amb molta pressa, es vagin difuminant qualssevulla mencions a la cova de Betlem i a aquella família gens consumidora que s’hi va haver d’hostatjar. O potser no ens hauria de sorprendre aquesta progressiva desaparició? La veritat és que el pessebre no és el millor reclam. Posats a considerar les coses, es fa pal·les la seva importunitat en aquesta època. Tanmateix, em pregunto, què celebrem?

Tal volta, ara més que mai, el Nadal és fa més real. Perquè qui va acollir als caminants de Natzaret? Qui obrí les seves portes a uns desconeguts? L’emperador demanava estadístiques per a corroborar la seva pròpia importància i assegurar-se la recaptació de tributs. Una volta deduïda la porció imperial, el romanent era per a viure, val a dir, consumir! Qui podia es refugiava del fred. És clar que el vi alegra i escalfa l’estona! En tot allò no hi cabia la novetat més antiga. Déu era innecessari. Similar pretensió! Per cert, és que ens havia preguntat si s’esqueia el seu moment?

Enguany, tampoc sembla que Déu (o el que s’entengui per Déu?) sigui necessari. Potser m’equivoco. Potser sí que hi ha qui necessiti Déu. Potser hi ha a qui el nadal actual – aquesta terrible farsa – li provoqui nàusees. Desil·lusionats, frustrats pel nadal.

Amb tot, Déu ja és-amb-nosaltres. Imprevist. Anticipat. L’encarnació s’esdevingué nou mesos abans del Nadal. Estem esperant el naixement. En silenci i en la necessitat. Mes en el silenci ja se sent. O no? Avui una altra amiga – que celebrava el seu sant – m’ha comunicat que està esperant. A una criatura. A una persona. La primera. Entre vòmits i nàusees. Il·lusionada. Amb impaciència. És una portadora de vida. Una més. Una mare. Una co-creadora. Què gran!!! Repeteixo, què gran!!!

Inevitablement, enmig d’aquest Nadal, em topo amb Maria. Aquella modesta noia de poble. Maria, havies de donar a llum el fill d’un Déu que ningú demanava. Si haguessin pogut, t’haguessin obligat a avortar. Vet aquí que “aleshores el drac es va aturar davant la dona que havia d’infantar, per devorar el seu fill, així que infantés” (Ap 12, 4). No puc evitar no seguir llegint. Tothom si més no coneix l’Apocalipsi. Però, jo mai m’hi havia fixat en aquest context “nadalenc”. “Mentrestant va esclatar una guerra al cel: Miquel i els seus àngels anaven a combatre amb el drac” (Ap 12, 7). El drac – segueix el relat de l’Apocalipsi – fou vençut i llençat a la terra, on “va perseguir la dona que havia infantat el nen” (Ap 12, 13). Com que el drac no pogué violentar a la dona, “es va indignar contra la dona, i se n’anà a fer la guerra contra els restants de la descendència d’ella, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de Jesús” (Ap 12, 17-18). Aquesta persecució no s’acabarà fins Pasqua. L’Apocalipsi no és una cosa aliena per mi. És més, nominatim, quedo inclòs en la “descendència d’ella”. Encara que no acabo de guardar els manaments de Déu ni de mantenir el testimoniatge de Jesús, ho intento o almenys voldria fer-ho. Per això, tinc la certesa que em faran la guerra. Ja ho noto. “El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanás, el que enganya tot el món” (Ap. 12, 9) m’odia i pretén enganyar-me a mi també. Però, el Nadal és el començament de la seva derrota i Maria n’és el germen de la victòria. I jo necessito el Nadal.

Ave Maria

“Vergine Madre, figlia del tuo figlio,
umile e alta più che creatura,
termine fisso d’etterno consiglio,
tu se’ colei che l’umana natura
nobilitasti sì, che ’l suo fattore
non disdegnò di farsi sua fattura.
Nel ventre tuo si raccese l’amore,
per lo cui caldo ne l’etterna pace
così è germinato questo fiore.
Qui se’ a noi merïdiana face
di caritate, e giuso, intra ‘ mortali
se’ di speranza fontana vivace.
Donna, se’ tanto grande e tanto vali,
che qual vuol grazia a te non ricorre,
sua disïanza vuol volar sanz’ ali.
La tua benignità non pur socorre
a chi domanda, ma molte fïate
liberamente al dimandar precorre.
In te misericordia, in te pietate,
in te magnificenza, in te s’aduna
quatunque in creatura è di bontante”.

(Paradiso, XXXIII, 1-9)

A Fàtima, Maria, es fa encara més propera. Mare de nacions, és la meva mare, jo que no tinc altra pàtria que el Cel. Voldria romandre sempre a la seva llar, que és l’Església. Romandre baix el seu esguard, vet aquí la llibertat. La meva crida i el meu destí: no perdre aquesta mare. Servidor de la servidora del Crist, heus aquí la meva ocupació. Aquesta i cap altra és la meva glòria.

Fins ara, no he romàs sempre a la seva llar, ni sota el seu esguard, tampoc he seguit la meva vocació ni el meu destí. Non serviam: ¡maleïda divisa que sovint he proclamat renegant de la glòria! Però Ella, sempre, sempre ha estat la meva mare. Podrà mai una mare oblidar el seu fill?

Perquè pertanyo al llinatge d’Adam, la serp m’odia. I vindrà la foscor, l’amargura i la fredor. Arribaran temps difícils, no podré fugir. Enguany ja plora la terra, tan solitària. Si em manca amor, com en podré donar? Ja em tenen declarada la guerra. Malgrat tot, qui diu temps difícils? Contra la meva debilitat disposo de la única força! En temps de prova, no m’escaparé dels braços de la mare. Criatura bruta sóc, Ella és la Immaculada.

- A Fàtima, Maria et fas encara més propera. Deixant-me estimar, vull aprendre’t a estimar. Necessitar-te. Només dependre de tu. Estimar-te! Com puc apropar-me encara més al teu cor? Vull sentir-ne els batecs. I que els nostres cors bateguin junts.

Lágrimas y sonrisas

Esta noche de lunes me ha tocado hablar del aborto en España en una radio polaca. No es fácil hablar del Inferno. De la injusticia que clama al Cielo, no sólo la de Barcelona. Además, ¡qué fácil es recurrir a tópicos tan inútiles incluso en una argumentación pro-vida! No obstante, ya se sabe: ojos que no ven...

¿Cómo afinar las conciencia?¿Cómo sentir la punzada de cada una de estas personas arbitrariamente canceladas?¿Cómo defender los derechos de los nonatos?¿Cómo no desesperar con estas chicas que abortan?¿Cómo ayudar?

Casualmente (¿¿existen las casualidades??) terminado el programa, mi gran amigo Javier (precisamente este lunes era su santo) me ha comunicado por sms que su mujer y él están esperando un niño. “Están esperando”: ¡qué bonito! Se casaron a principios de octubre. A Ana la conozco menos, pero con Javi nos conocemos ya hace unos cuantos años. Antes de casarse, Javi siempre fue un gran luchador pro-vida (y lo seguirá siendo, ¡claro!). En España, en Irlanda, dondequiera. En su labor de rescate, ¡a cuántas mujeres habrá enseñado a esperar al niño no deseado! Sí, él. Varón y sin gran experiencia en cuestiones familiares. ¿Cómo? Con amor. Amor que suscita audacia. Ahora, también Javi puede “esperar” ya a su propio hijo.

Vuelvo a la pregunta de siempre: ¿qué es amar?

“Qué bueno que estés” viene a decir “te amo”. Amiga, aunque jamás te encontraras con nadie que te reconociera sinceramente “te amo” o que te dijera “qué bueno que estés”, sí hay Alguien que no cesa de gritar “te quiero”. Él también está sólo y te necesita. Sí, en esta tu pobreza, en esta soledad, en esta angustia, en esta tristeza amarga. Sí, en este hijo, que también es Su hijo. Sólo tiene un Padre. Sólo tiene a una madre. Sólo te tiene a ti.

Corazón que ve, ojos que sienten...

Y el ocho Dios mediante estaré con mi Inmaculada en la Capelinha y el Cielo es grande y el infierno es pequeño y Dios es amor y amor es misericordia y, y, y soy feliz...

Magnòlies

N’he conegut tantes de persones! Algunes de més properes, altres de més llunyanes, però sempre m’he sentit acompanyat. Començant per la delicada família (tan meva) seguint pels amics i amigues que van i venen, passant pels companys d’estudis i de feina, per a acabar en aquests milers de transeünts que cada dia em surten al pas pels carrers d’Europa... Nounats, nens, adolescents, joves, adults, ancians. Nois i noies. Dones i homes. Pecadors i sants. Fins i tot, és més que probable, àngels . Es creen recolzaments i sorgeixen problemes. Emperò, al capdavall, sovint el temps va difuminant els rostres de la majoria i la seva memòria s’esvaeix inevitablement. A alguns qui sap si els tornaré a veure.

Com les magnòlies que un dia floriren – i aquelles només floriren aquell dia - davant de casa a Golinons, cap d’ells no ha estat pas una casualitat. Tots han sigut una oportunitat, un do, un regal. Sense cercar-los, els he trobat. O, canviant de perspectiva, també ells m’han trobat. Ens hem estat donats, per a tota una eternitat. Per qui? Per a què? Ho haurem de descobrir. Sabem que si més no l’instant de la trobada és decisiu, és únic, és l’instant, la reunió. A més a més, l’atzar, per improbable, no té cap sentit, només seria una irrellevància.

És per això que m’hauria d’esgarrifar la lleugeresa amb la que desconsidero al proïsme. Reiteradament. A cada persona. Mitjançant la indiferència o la manipulació. Per la falta d’amor i de correspondència. Ingratitud. Abandonament. Negligència. Falta de pregària. Per part meva. Ara mateix, per exemple, a l’àvia. I no tinc cap excusa. Doncs jo sí que tinc a Algú qui m’espera, em busca i em troba en cada moment, qui m’estima. També a través de tots aquests qui comparteixen circumstàncies, temps i espai amb mi. I sobretot, en l’Eucaristia. Mancat d’amor, de fe i d’esperança, és Ell qui de nou en aquesta vesprada plujosa d’un desembre encetat em convida... Sóc teu Maria.

Neva

„Pada śnieg!” Encara que el dia ha estat gris, quan s’és caiguda la nit, els abundants floquets de neu vists a la llum de les faroles de la ciutat refredada lluïen en la seva efímera dansa: al tocar terra es fonien ràpidament... Divina innocència que el món aniquila. Però el cel no es desanima i segueix regalant-nos sense defallir el seu alé a la festa amb aquests blancs confetti!

Més tard o més d’hora arriba l’hivern! Aquí a Polònia no hi han excepcions... El dia s’escurça extraordinàriament, els arbres queden deserts, el sol opta per amagar-se... Però neva. Fullam i tendres flors de primavera al caliu de l’estiu que seca la tardor. Romanen nues les branques. La neu, el petó de l’hivern, les cobreix. Retorn de la natura. Retorn de Déu, que no havia marxat en cap moment.

Paradís

„Paradís és veer Déu e ésser ab Déu en Glòria (...) Amable fill, en paradís se demostra Déu en sa unitat e trinitat e essència al remembrament, enteniment e voler de la ànima (...) Pus luent seràs que’l sol (…) Amable fill, considera sovín en esta Glòria de què’t parle, per ço que hi sies, e remenbra lo breu temps d’esta vanitat mundana, per la quall home pert la celestiall Glòria (...) per gràcia de nostre senyor Déus„ (Doctrina Pueril).

Ramón Llull somniava i encara ens fa somniar. Al servei de la Glòria. Tocant de peus a terra car “Déus vol que’ns trabalem e’ns cuytem en ell a sservir, cor la vida és breu, e la mort se costa a nós tots jorns” (íbid.).

Miracles

Els miracles, em preguntava el meu fillol ara fa uns dies, existeixen? Volia respondre-li que sí, que és cert que ocorren, però no disposava de cap exemple extraordinari en aquell moment per poder-lo compartir brillantment. “Tanmateix hi crec” volia respondre-li com si apel·lés a l’Irracional.

Aquesta nit davant de l’UVI on han deixat a en Michal després de la operació, la meva imaginació i els meus nervis neguitejaven frenètics temptant a la raó... Per què? On és la meva fe? Enguany, on ha quedat la meva certesa? Qui és Déu per a mi en moments similars? Per què els demés es pensen que sóc jo qui en tinc de fe?

Nogensmenys, davant la meva fallida, al passadís de la clínica he sigut testimoni d’allò de “una dona forta és l’alegria del seu marit” (Sir 26,2), al costat de la seva dona. I només és el principi de la tortura. Marit i Muller. Solitud. Sofriment victoriós. Denegada Vanitat - Foscor il·luminada. Fràgil debilitat virtuosa: feminitat admirable per a un espòs, per a un pare. És sempre Déu qui salva. “Oh Crux, ave spes unica!”

Així, avui, a Varsòvia, enmig de tots nosaltres, damunt les deixalles de la meva espiritualitat i a través d’aquella difícil experiència, s’erigia la realitat.

Amor, inabastable, impossible d’atènyer. Amor desitjat, amor esperat. Amor menyspreat. De l’egoisme fracàs. Passats errors – nostàlgia d’amor. Germanes perdudes i germans retrobats. Silenci, silenci, silenci i un missatge: “hola” – l’aigua que dissoldrà el rancor. Pregària escoltada. Il·lusions o esperança? Cada dia és un miracle inexplicable.

¿Dónde estás Esperanza?

Érase una familia feliz, recién formada. Juventud enamorada. Con rosas por doquier y una perla tan tierna... Vida: la vasca sangre más española mezclada con sangre de Polonia.

Sin embargo, no todo eran pétalos, que también había espinas. Pero el amor – esta dulce fuerza – se sobreponía en este gozar de ruiseñores. Se alegraba la vista al verle a él, cual ángel de la guarda, tan discreto y entregado, fuente de alegría. Se hacía música, confiada compañía para sus únicas mujeres: esposa, hija, madre y hermanas. Sonrisa de ángel que se nos contagiaba. Ella, mujer firme y resuelta, sencilla y fina, de Bilbao señora, oportuna y animada. Todavía una niña, se dejó subyugar en aquella danza por el humilde y divertido eslavo que antes había quedado rendido a sus pies. Luchadora, ante la amargura, coraje y, ¿por qué no? dulzura. Con dos patrias, llegó Karolina. Nada le faltó: amor, amor, amor y caricias. Escrutaban sus ojos impasibles los tuyos, te desarmaban. Como desarmó a sus padres, a sus abuelos.

Inexorablemente, ha llegado la hora, sin avisar, cuestionando. Hoy parece que reclama al varón. Dispuesta a todo: la muerte no espera. Simplemente llega. Dolorosa. Antes o después. ¿Ahora? ¡Dios no lo quiera! ¿Qué sé yo de pruebas? De mi corazón amigos, ¡a Dios, a Dios! Ignorante soy, mas a la Buena Madre y a todos los ángeles lloro – que rueguen por vosotros, ¡ahora! Amigos, no oso hablaros de Amor, pero sólo esta fuente os queda en este desierto.

Catalunya

Quina és la meva terra? On es troba la meva pàtria? Fóra fàcil respondre que enlloc, o que a tot arreu i també que la pàtria de cada cristià hauria d’ésser el Cel, on tenim posada la veritable esperança.

Nogensmenys, el meu “corral” és Catalunya. No hi vaig nàixer, però hi he viscut els meus anys d’infància i de primera adolescència. Quan la vaig deixar, per tornar a terres de la meva mare, no vaig poder ni volguí oblidar-la.

Fa temps que les possibles idealitzacions d’aquell conjunt de valls que la Mediterrània tanca s’esvaïren. Cada vegada que hi tornava, aquella Catalunya em semblava més estranya. La Catalunya dels amics i dels joves del meu poble, dels meus primers enamoraments, de la família del meu pare, la Catalunya-Barcelona, la Catalunya pagesa i la Catalunya menestrala. La Catalunya escrita i la Catalunya parlada. Montserrat i Núria. La muntanya catalana i la seva platja. La Catalunya de les ermites i dels bars. Fins i tot, la Catalunya del Barça. Sí, el qui canviava era jo, tanmateix aquell allunyament no era només una evolució personal. A més a més, l’allunyament em feria i em segueix ferint. Em dol Catalunya. La Catalunya desnaturalitzada, val a dir, descristianitzada. Em preocupen els amics i els joves del meu poble, les meves primeres enamorades (què se n’haurà fet d’elles?) i els capellans jubilats. Em dol i em fa mal aquesta “catalana terra” i la sort de la seva gent pagesa i urbana. Potser no n’és la primera raó, però tal volta per aquesta ferida em costa fer-me l’idea de tornar a casa, acomodat en el meu exili a la capital del Regne. Com és? Mes també és cert quelcom inaudible m’hi crida.

Com en aquesta ocasió. Un cap de setmana que la Mare de Déu de l’Almudena m’estengué un dia per anar a cercar de novembre la tardor daurada. I certament, el “locus amoenus” que un dia fóra el meu país ha perdut la seva gràcia. Però encara hom hi pot percebre l’empremta. A Catalunya, almenys en el meu cas, la Presència s’amaga darrera de qualsevol persona, indret o esdeveniment. Només cal obrir els ulls i afinar els sentits.

“Enaixí com lo ciri ardent qui il·lumina la cambra, o enaixí com la resplandor del sol qui il·lumina tot lo món” la Presència es fa palpable. A través d’una divina conversa silenciosa caminant de matí pels carrers d’una Barcelona treballadora o visitant les seves fires emprenedores. Entre els llibres i les revistes gastades i sobretot entre aquella joventut estudiant a la Biblioteca de Montalegre. Recollint la cosineta (no batejada encara) que no fa gaire ha començat primer a l’escola pública i jugant amb ella en un passeig de l’avinguda de Roma. Cansats de tant saltar, berenàrem amb la tieta un cacaolat al bar de la cantonada regit per un paquistanés. Aquell divendres, no obstant, la Presència m’esperava a mi a la xarnega Cerdanyola a la parròquia de Sant Martí. I per cloure el dia em convidava a dansar tradicionalment a la Plaça del Rei amb les meves germanes tan plenes de vida.

L’endemà reprenguérem la celestial xerrada al mateix poble de mar on vaig créixer. Ni més ni menys que davant del cementiri ja clos. És clar, l’avi m’espera al Cel, on l’anava jo a buscar? Per a mi són els xiprers i aquella mar regada pel sol més intens de novembre... Golinons: dolç jardí i fèrtil horta, viuen encara. El meu mundanal paradís. La llar de foc, els masovers: com us trobo a faltar. Can Sidru i els tiets, tranquil·litat de cap de setmana. I la Presència em cridava a Barcelona. Una mica tard, però Ella m’esperava puntualment davant de casa l’àvia. I carinyosa m’acompanyava després a veure-la, l’estimada àvia. Àvia que estrena obres de teatre. Teatres que estrenen àvies. Els quatre petons no són pas meus, ho saps prou bé.

De bon matí, el diumenge, a Sant Daniel, els nervis volgueren trair-me. Jo buscava la Presència, però amb massa neguit i massa poc afany, sense creure’m que Ella m’esperava. També a les meves germanes. M’espera sempre, però el diumenge m’esperava especialment a les 9:30 i no a les 9:00. A Sant Pere, no a Tordera. No m’ho havia imaginat. I fou una trobada. Érem quatre gats, però de pagès, fins i tot dos escolans com abans!

A Hostalric un xic d’història. Pere II. La història de la pàtria és un diàleg. Com la meva història, un diàleg amb el meu Senyor. Per escoltar-lo, cal pujar a les calmes del Montseny. Allà, sota les Agulles, s’albira el cel, la mar i la terra. La terra catalana. Entre la boira, sobresurten les cingleres de Montserrat. Des del tron, segueix regnant, això és, estimant aquesta terra i a aquesta gent: la Morena de la Serra. Somniant amors cristal·lins, dos germanes que el sol regava. Quan trobareu aquesta aigua que sadolla? Per un cantó, la plana de Vic, sants i carlins. Verdrunes, Clarets, Verdaguers. La Viladrau de Canals. I el meu Torras i Bages. Més enllà, Olot i els Pirineus. Per l’altre cantó, el Vallés, el Montnegre i Barcelona. Per ara hi tornem. A l’Eixample esquerra, entre Aribau, Muntaner, Gran Via i Consell de Cent. Per acabar, abans d’enlairar-me vers altres terres, un fillol pràcticament desconegut em preguntava per Déu i jo li parlava de nata amb xocolata al carrer Petritxol, a tres passes del Doctor pa i aigua.

Fou un somni? Tinc els rebuts dels bitllets davant meu. Quan hi tornaré? L’Autor de Catalunya segueix re-creant l’Univers. Parla. Aquí i ara, a tot arreu.

Aliances

Una amiga del meu poble mariner que ja fa molt de temps que li havia perdut les petjades i que, vés per on, he retrobat la seva pista a la xarxa en un emocionant “fotolog”, ha publicat recentment una profunda reflexió i una fotografia d’una senyoreta davant d’una joieria (Audrey Hepburn in Breakfast at Tiffany's...). Per associació d’idees, Maria, tot seguit he recordat la obra de Karol Wojtyla, “El taller del orfebre”. L’has llegida?

“El peso de estas alianzas de oro
no es el peso del metal
sino el peso específico del hombre
de cada uno de vosotros por separado
y de los dos juntos”.

Razón de este blog

Unos días después de su inauguración, cabe preguntarse: ¿cuál es el porqué de este blog?

Muchas son las razones que me han empujado a redactar esta ventana abierta al mundo. Casi sin importancia. Razones difíciles de concretar. En todo caso, sí resulta fácil señalar lo que no se quiere perseguir:

- Este blog no pretende ser un diario personal, sin menoscabo de su contenido necesariamente personal
- Este blog no pretende ser un área de publicación de materiales que no hayan podido ser publicados en otros sitios
- Este blog no pretende ser una expresión unilateral, está pues abierto a cualquier comentario bien intencionado
- Este blog no pretende ser una herramienta de propaganda, adoctrinamiento ni de discusión ideológica
- Aunque sea tarea casi imposible, este blog no pretende alimentar la vanidad de su autor, quien ya es bien consciente anticipadamente de su fracaso, dado que la vanidad siempre es voraz, expansiva, lujuriosa e interesada. Todo le sirve de pasto a la vanidad.

Seguramente, los lectores de este blog podrán advertir de vez en cuando alguna contradicción con lo anterior. Nadie es perfecto, yo menos. De antemano presento mis disculpas pidiendo su benevolencia y agradeciendo observaciones al respecto. Ello sin perjuicio de la necesaria independencia del redactor a la hora de buscar – intuitivamente más que de forma sistemática- el objeto y la forma de esta plasmación.

No quiero, sin embargo, ocultar ninguna intención. El título de las presentes páginas “la gloria di Colui che tutto move”, extraído de la Divina Comedia, se refiere a la Causa incausada, al Ser, al Otro, a Dios en definitiva. Dios Uno y Trino: Padre, Hijo y Espíritu Santo. Debido a que todo ha de ser ad maiorem Dei gloriam, para Él y a su gloria quieren ser estas líneas. Compartirán pequeños testimonios más o menos cotidianos y personales de su amor siempre asombroso, siempre concreto. Amor que me mueve a la Eucaristía donde me espera. Ágape que no termino de aprehender. Amor que mueve los encuentros, las situaciones y acontecimientos, las personas, amor que me mueve. Así es Amor que va venciendo mi egoísta miseria, mi vanidad. Amor que me mueve al Cielo.

Por consiguiente, sin querer manipular Su gloria, espero, siquiera pobremente, darla a conocer.

Para terminar, una nota metodológica: el contenido de este blog estará redactado en diversos idiomas, principalmente en castellano y catalán. No hay barreras para Su gloria.

Infancia

Infància, t’allunyes cada vegada més... o sóc jo qui m’allunyo? Com pot ésser que una nena de cinc anys (estava a P-5 m’ha dit) se m’hagi apropat, m’hagi agafat les mans i m’hagi demanat que la prengués en braços? Acomodada, sense que jo hagués tingut ni temps per a reaccionar, m’ha abraçat tan fortament... Si no em coneixia de res la Alessia! Serà perquè els hi havia preguntat en el meu primitiu itanyol a ella i a la seva germana Paula llur nom...?

Aquest dissabte 3 de novembre a Cubas de la Sagra, més enllà de l’espontaneïtat d’un infant, la seva dolcesa i la seva senzillesa no acomplexada, la seva generositat i la seva gratuïtat desinteressada, aquella abraçada tan sentida era la Seva abraçada. Per sorpresa. Encara que contínuament en cerqui inútilment d’altres abraçades i d’altres petons, Ell només em té a mi i jo només al tinc a Ell. Joia trencadissa hissant els castanys cabells a mig rissar que el sol de ponent d’un principi de novembre acariciava, la Alessia, tota feta de suau pell amb aquelles manetes plenes de vida i fràgils galtes enceses com els seus ulls foscos i fulgents, s’abandonava despreocupada als meus inexperts i rudimentaris braços. El record del seu càlid somriure em torna a qüestionar, per què? Què hi trobava? Eren l’audàcia, la certesa i la confiança que precisament em manquen. Instant diví, moment de gràcia, no feia més de 15 minuts que jo havia combregat. De la mateixa manera, tot just feia una estona, el petit Miguel m’havia pres la mà seguint-me i m’havia escoltat amb la boca ben oberta la meva explicació de les virtuts i gestes del nostre poderosíssim Arcàngel. És l’amor que se’ns regala. Petits miracles inexplicables. No en sabem, no podem estimar, però si podem deixar-nos estimar. És la nostra naturalesa que espera la gràcia. És per això que s’entén que els nens estiguin íntimament tant predisposats a la religió atès que ho estan de forma natural a l’amor.

Infancia que no sé conservar empeñado en ser adulto. ¡Qué fácil seria avanzar con un paso de niño! Con la mirada fijada en la meta, sin contemplar el suelo, levantándome una y otra vez de mis repetidas caídas. Esperando otros brazos mi fuerza sería infinita. Esta noche de sábado, después de cenar en la parroquia de Pinto, discutíamos sobre la oportunidad y el valor de la oración expresada públicamente en actos y acontecimientos generales, por ejemplo, en la manifestación del 18 de junio de 2005 contra la aprobación del matrimonio civil entre personas del mismo sexo, con independencia de que se organizara desde entornos católicos o cristianos. Trataba de defender ante mis amigos la necesidad de esta oración sin presunción expresada de forma colectiva, a parte y además de la que privativamente cada uno podría estar rezando en aquel momento. Creo sin embargo que lo he hecho sin demasiado éxito, seguramente porque mis amigos conocen mi propia incoherencia, mi falta de oración sincera y mi fariseísmo. Igual que en aquella ocasión toda aquella masa que se veía impotente al comprobar que un gobierno sectario, una minoría fanática, era capaz de imponer a una sociedad desorientada mediante una ley injusta una aberración jurídica basada en la fuerza del Estado. De hecho, aquel millón y más de personas fueron desoídas impunemente. No obstante, es precisamente por esta razón, por esta impotencia, que aquel día necesitábamos aún más si cabe de la oración. Y de una oración en voz alta. Porque la oración es el arma de los débiles que quieren acallar, es el juguete de los niños que les hace ser fuertes y crecer. El niño no juega sólo. Cuántos más niños, más fantástico es el juego. El niño juega en todas partes. En casa y en el patio. El mundo es una gran plaza de juegos. La oración del débil y la oración del niño, ¿cómo va a ser desatendida? Los poderosos lo saben bien y por ello la temen. ¡Tiembla Satanás! Desconocemos los planes del Señor pero si en Madrid aquel 18 de junio hubiésemos rezado abiertamente, con más sinceridad, con más indigencia, insistentemente y con más fuerza, hubiésemos vencido. Y si aún ahora lo hiciéramos, más vale tarde que nunca, venceríamos. Todos, o casi todos, nos olvidamos de esto. Pero en el caso de los organizadores, por el compromiso asumido, su responsabilidad es mayor. Así se esterilizó una gran obra por falta de fe. Con Chueca, se burlaba Moncloa. ¿Hasta cuándo? Entre el millón de católicos que estuvimos allí, ¿de dónde tanta resistencia a una simple y breve oración? ¿A quién puede molestar en realidad una sencilla e inofensiva plegaria? Para el increyente – en tanto que oración y por lo tanto correspondiente al ámbito de lo religioso que no reconocen – le debería ser indiferente...

Purgatori

Avui és el dia dels difunts i, en especial, encomanem aquelles ànimes que es troben al purgatori, és a dir, les que no s'han atrevit a creure només en l'amor del Pare, les que no han acabat de recolzar-se en elles mateixes, vivint d'il·lusions massa poc ambicioses.

Però és un dia extraordinari. Evoco les visites als cementiris polonesos tan plorats. I també aquell cementiri de Sant Pol que mira la mar. Tanta pau. Recordo sobretot els dos avis, al dziadek Marek i l'avi Mariano. Hauria de representar una jornada molt familiar, mes en aquesta península la mort ens resulta desagradable, inoportuna. En especial si no gaudim del do de la fe o si tenint-lo no el vivim. A la mort, aleshores, la defugim fins que ens atrapa. D'aquesta manera ens privem de masses coses. Ens desconnectem, per una banda, de la història. La història més propera i més llunyana. La història, en conseqüència, seria afer de difunts. Seria la seva història. Podem negligir-la a la història i la podem manipular. Però al final, la mort ens espera per a ingressar-nos en la història. La pregunta és a quina història. La història de la nostra vida, que ja no podrem tornar a reescriure. Per això és tan important, creguem o no creguem, no defugir a la mort. És clar que la mort, per si mateixa, és un absurd. ¿Per què començà, doncs, el que simplement havia d’acabar? No són pas la cultura o la religió la que ens han infós l’esperança d’una vida futura. La mateixa vida, viscuda, és la que ens ho xiuxiueja. Cada vespre i cada alba ens ho recorden.

Tot això – es vulgui o no – ens dirigeix a la qüestió de Déu. Vida, mort i Déu son inseparables. Déu és la vida, però no pot ésser una vida que fineix, que mor. És una vida plena, que s’expansiona, per a entendre’s. Llavors, aquesta nostra vida tan precària que paulatinament o de forma sobtadíssima s’esvaeix, com pot ésser quelcom diví? La paradoxa això no obstant no nega a Déu sinó que l’apel·la, però no com a subterfugi, sinó com a constatació d’una necessitat, de cercar la Permanència. Una permanència que podem tocar una generació sí i l'altre també, malgrat la mobilitat frenètica.

L’amor pot servir de cloenda a aquesta reflexió. L’amor és, per definició, extravertit. És dóna fins a acabar-se ell mateix, però d’aquesta manera no s’exhaureix mai. Donant-se es desenvolupa i és consolida. Necessito d’amor, jo que no sóc capaç d’estimar car el meu amor és introvertit, demana, exigeix, però ràpidament s’esgota. Si tots som limitats, estem abocats a l’egoisme col·lectiu, al homo homini lupus en una auto-recerca? Però el món – sorprenentment – segueix i després de les guerres advenen les paus.

En definitiva, només tinc aquesta vida per a obrir-me del tot a aquest Amor que no acabo de reconèixer per mandra, per comoditat, per por o potser mala voluntat. Si l’acollís – ho sé - m’envairia, m’inundaria. I aleshores podria estimar. Estimar a Déu, estimar als altres, als més pròxims i, per què no, a mi mateix. Al purgatori, suposo, hi van aquells que no s’han acabat de creure aquest amor, que no l’han acollit i que, en acabat, no han estimat. Però fins i tot al purgatori em queda una esperança, el seu amor és major. Deixar-me estimar quan no em quedi res, quan no em quedi vida. Així, amic Dante, diré també algun dia “io ritornai (...) puro e disposto a salire a le stelle”.

Contrastes

Al caer la noche cabe volver a casa. Un día festivo, soleado y lleno de vida. Madrid sonríe. Todos los santos se alegran en el Cielo. Compañía grata, aunque descuidada.

Esta es mi vida, acción contra contemplación. Sin norte, me consumo andando, sin querer descansar. Y no termino de valorar aquellas perlas que conforman cualquier día, este día. Hoy, compartido con buenos amigos desde el desayuno (pà amb tomàquet). LA MISA. La visita al nuevo Prado. Madrazos, Sorollas, Fortunys, Goyas. El Burger. Adoración y vísperas con las clarisas. Sin embargo, quisiera más, encontrar entradas de funciones teatrales (Grand Inquisitor) para llenarme, aunque sea solo. Están agotadas. Con tanto, no termino de encontrarte y abrirme como un niño. Desagradecido, infeliz. Dichosos los humildes.

Por esto necesito a la más santa: María.

Aslan

"I was the lion". And as Shasta gaped with open mouth and said nothing, the Voice continued. "I was the lion who forced to join with Aravis. I was the cat who comforted you among the houses of the dead. I was the lion who drove the jackals from you while you slept. I was the lion who gave the Horses the new strength of fear for the last mile so that you should reach King Lune in time. And I was the lion you do not remember who pushed the boat in which you lay, a child near death, so that it came to shore where a man sat, wakeful ad midnight, to receive you".

"Then it was you who wounded Aravis?"

"It was I."

"But what for?"

"Child," said the Voice, "I am telling you your story, not hers. I tell no one any story but his own."

"Who are you?" asked Shasta.

"Myself," said the voice...

And this story, Lewis forgot to say, is a story of love and care, a desperate Love for each of us. All saints recalls us today that the only point is to believe in this Love. Do I believe in this Love? Do I rely on It?

Per a començar

És estrany, hom busca la immortalitat com el diví Dante i tanmateix la cerca en medis fugissers: vanitas vanitatum et omnia vanitas i som ridículs.

Comprovar com corren els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys...

No obstant, és il·legítima la pretesa?

Més enllà – ara i aquí - és el repte de descobrir-te Déu, tan meu!

Caminante no hay camino, se hace camino al andar... Machado suggestiu s’equivocava. Hi ha molts camins però tots concorren a un de sol. La gesta és voler-lo seguir. Jo encara no m’he atrevit.