Encara hi ha qui a l’amor aspira
- Assedegada n’està la terra -
I el Cel encengué una guspira
ella no s’ha apagat pas, crema!
Com aquells pastorets tan senzills
Que un petit nadó il·lusionà
Tornem als oblidats camins
doncs a Betlem ens han de portar
Encara que no hi som arribats, com cada any, el Nadal m’agafa una mica desprevingut... És com si cada Nadal em demanés que em centri en l’essencial, QUE EL MATEIX DÉU NAIX PER MI EN UNA ESTABLIA. Paradoxalment, cada vegada la temptació de banalitzar el Nadal és major. El mateix nadal demana boicotejar el Nadal!
Només cal sortir als carrers de la gran ciutat que ja a mitjans de novembre s’omplen de llums de festa major, vitrines cridaneres, arbres i papa Noels. Des de principi de desembre als que treballem ens comencen a arribar postals (“christmas”) de clients desconeguts que ens feliciten “la temporada” (“season greetings”) i em desitgen un nou any sempre més meravellós que el que s’acaba. Les discoteques organitzen les seves pròpies misses del gall. Generosament, les empreses ens paguen un suplement i els bancs ens faciliten préstecs per a les compres nadalenques. Tot això està força bé, però sorprèn que poc a poc, o amb molta pressa, es vagin difuminant qualssevulla mencions a la cova de Betlem i a aquella família gens consumidora que s’hi va haver d’hostatjar. O potser no ens hauria de sorprendre aquesta progressiva desaparició? La veritat és que el pessebre no és el millor reclam. Posats a considerar les coses, es fa pal·les la seva importunitat en aquesta època. Tanmateix, em pregunto, què celebrem?
Tal volta, ara més que mai, el Nadal és fa més real. Perquè qui va acollir als caminants de Natzaret? Qui obrí les seves portes a uns desconeguts? L’emperador demanava estadístiques per a corroborar la seva pròpia importància i assegurar-se la recaptació de tributs. Una volta deduïda la porció imperial, el romanent era per a viure, val a dir, consumir! Qui podia es refugiava del fred. És clar que el vi alegra i escalfa l’estona! En tot allò no hi cabia la novetat més antiga. Déu era innecessari. Similar pretensió! Per cert, és que ens havia preguntat si s’esqueia el seu moment?
Enguany, tampoc sembla que Déu (o el que s’entengui per Déu?) sigui necessari. Potser m’equivoco. Potser sí que hi ha qui necessiti Déu. Potser hi ha a qui el nadal actual – aquesta terrible farsa – li provoqui nàusees. Desil·lusionats, frustrats pel nadal.
Amb tot, Déu ja és-amb-nosaltres. Imprevist. Anticipat. L’encarnació s’esdevingué nou mesos abans del Nadal. Estem esperant el naixement. En silenci i en la necessitat. Mes en el silenci ja se sent. O no? Avui una altra amiga – que celebrava el seu sant – m’ha comunicat que està esperant. A una criatura. A una persona. La primera. Entre vòmits i nàusees. Il·lusionada. Amb impaciència. És una portadora de vida. Una més. Una mare. Una co-creadora. Què gran!!! Repeteixo, què gran!!!
Inevitablement, enmig d’aquest Nadal, em topo amb Maria. Aquella modesta noia de poble. Maria, havies de donar a llum el fill d’un Déu que ningú demanava. Si haguessin pogut, t’haguessin obligat a avortar. Vet aquí que “aleshores el drac es va aturar davant la dona que havia d’infantar, per devorar el seu fill, així que infantés” (Ap 12, 4). No puc evitar no seguir llegint. Tothom si més no coneix l’Apocalipsi. Però, jo mai m’hi havia fixat en aquest context “nadalenc”. “Mentrestant va esclatar una guerra al cel: Miquel i els seus àngels anaven a combatre amb el drac” (Ap 12, 7). El drac – segueix el relat de l’Apocalipsi – fou vençut i llençat a la terra, on “va perseguir la dona que havia infantat el nen” (Ap 12, 13). Com que el drac no pogué violentar a la dona, “es va indignar contra la dona, i se n’anà a fer la guerra contra els restants de la descendència d’ella, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de Jesús” (Ap 12, 17-18). Aquesta persecució no s’acabarà fins Pasqua. L’Apocalipsi no és una cosa aliena per mi. És més, nominatim, quedo inclòs en la “descendència d’ella”. Encara que no acabo de guardar els manaments de Déu ni de mantenir el testimoniatge de Jesús, ho intento o almenys voldria fer-ho. Per això, tinc la certesa que em faran la guerra. Ja ho noto. “El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanás, el que enganya tot el món” (Ap. 12, 9) m’odia i pretén enganyar-me a mi també. Però, el Nadal és el començament de la seva derrota i Maria n’és el germen de la victòria. I jo necessito el Nadal.
- Assedegada n’està la terra -
I el Cel encengué una guspira
ella no s’ha apagat pas, crema!
Com aquells pastorets tan senzills
Que un petit nadó il·lusionà
Tornem als oblidats camins
doncs a Betlem ens han de portar
Encara que no hi som arribats, com cada any, el Nadal m’agafa una mica desprevingut... És com si cada Nadal em demanés que em centri en l’essencial, QUE EL MATEIX DÉU NAIX PER MI EN UNA ESTABLIA. Paradoxalment, cada vegada la temptació de banalitzar el Nadal és major. El mateix nadal demana boicotejar el Nadal!
Només cal sortir als carrers de la gran ciutat que ja a mitjans de novembre s’omplen de llums de festa major, vitrines cridaneres, arbres i papa Noels. Des de principi de desembre als que treballem ens comencen a arribar postals (“christmas”) de clients desconeguts que ens feliciten “la temporada” (“season greetings”) i em desitgen un nou any sempre més meravellós que el que s’acaba. Les discoteques organitzen les seves pròpies misses del gall. Generosament, les empreses ens paguen un suplement i els bancs ens faciliten préstecs per a les compres nadalenques. Tot això està força bé, però sorprèn que poc a poc, o amb molta pressa, es vagin difuminant qualssevulla mencions a la cova de Betlem i a aquella família gens consumidora que s’hi va haver d’hostatjar. O potser no ens hauria de sorprendre aquesta progressiva desaparició? La veritat és que el pessebre no és el millor reclam. Posats a considerar les coses, es fa pal·les la seva importunitat en aquesta època. Tanmateix, em pregunto, què celebrem?
Tal volta, ara més que mai, el Nadal és fa més real. Perquè qui va acollir als caminants de Natzaret? Qui obrí les seves portes a uns desconeguts? L’emperador demanava estadístiques per a corroborar la seva pròpia importància i assegurar-se la recaptació de tributs. Una volta deduïda la porció imperial, el romanent era per a viure, val a dir, consumir! Qui podia es refugiava del fred. És clar que el vi alegra i escalfa l’estona! En tot allò no hi cabia la novetat més antiga. Déu era innecessari. Similar pretensió! Per cert, és que ens havia preguntat si s’esqueia el seu moment?
Enguany, tampoc sembla que Déu (o el que s’entengui per Déu?) sigui necessari. Potser m’equivoco. Potser sí que hi ha qui necessiti Déu. Potser hi ha a qui el nadal actual – aquesta terrible farsa – li provoqui nàusees. Desil·lusionats, frustrats pel nadal.
Amb tot, Déu ja és-amb-nosaltres. Imprevist. Anticipat. L’encarnació s’esdevingué nou mesos abans del Nadal. Estem esperant el naixement. En silenci i en la necessitat. Mes en el silenci ja se sent. O no? Avui una altra amiga – que celebrava el seu sant – m’ha comunicat que està esperant. A una criatura. A una persona. La primera. Entre vòmits i nàusees. Il·lusionada. Amb impaciència. És una portadora de vida. Una més. Una mare. Una co-creadora. Què gran!!! Repeteixo, què gran!!!
Inevitablement, enmig d’aquest Nadal, em topo amb Maria. Aquella modesta noia de poble. Maria, havies de donar a llum el fill d’un Déu que ningú demanava. Si haguessin pogut, t’haguessin obligat a avortar. Vet aquí que “aleshores el drac es va aturar davant la dona que havia d’infantar, per devorar el seu fill, així que infantés” (Ap 12, 4). No puc evitar no seguir llegint. Tothom si més no coneix l’Apocalipsi. Però, jo mai m’hi havia fixat en aquest context “nadalenc”. “Mentrestant va esclatar una guerra al cel: Miquel i els seus àngels anaven a combatre amb el drac” (Ap 12, 7). El drac – segueix el relat de l’Apocalipsi – fou vençut i llençat a la terra, on “va perseguir la dona que havia infantat el nen” (Ap 12, 13). Com que el drac no pogué violentar a la dona, “es va indignar contra la dona, i se n’anà a fer la guerra contra els restants de la descendència d’ella, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de Jesús” (Ap 12, 17-18). Aquesta persecució no s’acabarà fins Pasqua. L’Apocalipsi no és una cosa aliena per mi. És més, nominatim, quedo inclòs en la “descendència d’ella”. Encara que no acabo de guardar els manaments de Déu ni de mantenir el testimoniatge de Jesús, ho intento o almenys voldria fer-ho. Per això, tinc la certesa que em faran la guerra. Ja ho noto. “El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanás, el que enganya tot el món” (Ap. 12, 9) m’odia i pretén enganyar-me a mi també. Però, el Nadal és el començament de la seva derrota i Maria n’és el germen de la victòria. I jo necessito el Nadal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario