Magnòlies

N’he conegut tantes de persones! Algunes de més properes, altres de més llunyanes, però sempre m’he sentit acompanyat. Començant per la delicada família (tan meva) seguint pels amics i amigues que van i venen, passant pels companys d’estudis i de feina, per a acabar en aquests milers de transeünts que cada dia em surten al pas pels carrers d’Europa... Nounats, nens, adolescents, joves, adults, ancians. Nois i noies. Dones i homes. Pecadors i sants. Fins i tot, és més que probable, àngels . Es creen recolzaments i sorgeixen problemes. Emperò, al capdavall, sovint el temps va difuminant els rostres de la majoria i la seva memòria s’esvaeix inevitablement. A alguns qui sap si els tornaré a veure.

Com les magnòlies que un dia floriren – i aquelles només floriren aquell dia - davant de casa a Golinons, cap d’ells no ha estat pas una casualitat. Tots han sigut una oportunitat, un do, un regal. Sense cercar-los, els he trobat. O, canviant de perspectiva, també ells m’han trobat. Ens hem estat donats, per a tota una eternitat. Per qui? Per a què? Ho haurem de descobrir. Sabem que si més no l’instant de la trobada és decisiu, és únic, és l’instant, la reunió. A més a més, l’atzar, per improbable, no té cap sentit, només seria una irrellevància.

És per això que m’hauria d’esgarrifar la lleugeresa amb la que desconsidero al proïsme. Reiteradament. A cada persona. Mitjançant la indiferència o la manipulació. Per la falta d’amor i de correspondència. Ingratitud. Abandonament. Negligència. Falta de pregària. Per part meva. Ara mateix, per exemple, a l’àvia. I no tinc cap excusa. Doncs jo sí que tinc a Algú qui m’espera, em busca i em troba en cada moment, qui m’estima. També a través de tots aquests qui comparteixen circumstàncies, temps i espai amb mi. I sobretot, en l’Eucaristia. Mancat d’amor, de fe i d’esperança, és Ell qui de nou en aquesta vesprada plujosa d’un desembre encetat em convida... Sóc teu Maria.