“Vergine Madre, figlia del tuo figlio,
umile e alta più che creatura,
termine fisso d’etterno consiglio,
tu se’ colei che l’umana natura
nobilitasti sì, che ’l suo fattore
non disdegnò di farsi sua fattura.
Nel ventre tuo si raccese l’amore,
per lo cui caldo ne l’etterna pace
così è germinato questo fiore.
Qui se’ a noi merïdiana face
di caritate, e giuso, intra ‘ mortali
se’ di speranza fontana vivace.
Donna, se’ tanto grande e tanto vali,
che qual vuol grazia a te non ricorre,
sua disïanza vuol volar sanz’ ali.
La tua benignità non pur socorre
a chi domanda, ma molte fïate
liberamente al dimandar precorre.
In te misericordia, in te pietate,
in te magnificenza, in te s’aduna
quatunque in creatura è di bontante”.
(Paradiso, XXXIII, 1-9)
A Fàtima, Maria, es fa encara més propera. Mare de nacions, és la meva mare, jo que no tinc altra pàtria que el Cel. Voldria romandre sempre a la seva llar, que és l’Església. Romandre baix el seu esguard, vet aquí la llibertat. La meva crida i el meu destí: no perdre aquesta mare. Servidor de la servidora del Crist, heus aquí la meva ocupació. Aquesta i cap altra és la meva glòria.
Fins ara, no he romàs sempre a la seva llar, ni sota el seu esguard, tampoc he seguit la meva vocació ni el meu destí. Non serviam: ¡maleïda divisa que sovint he proclamat renegant de la glòria! Però Ella, sempre, sempre ha estat la meva mare. Podrà mai una mare oblidar el seu fill?
Perquè pertanyo al llinatge d’Adam, la serp m’odia. I vindrà la foscor, l’amargura i la fredor. Arribaran temps difícils, no podré fugir. Enguany ja plora la terra, tan solitària. Si em manca amor, com en podré donar? Ja em tenen declarada la guerra. Malgrat tot, qui diu temps difícils? Contra la meva debilitat disposo de la única força! En temps de prova, no m’escaparé dels braços de la mare. Criatura bruta sóc, Ella és la Immaculada.
- A Fàtima, Maria et fas encara més propera. Deixant-me estimar, vull aprendre’t a estimar. Necessitar-te. Només dependre de tu. Estimar-te! Com puc apropar-me encara més al teu cor? Vull sentir-ne els batecs. I que els nostres cors bateguin junts.
umile e alta più che creatura,
termine fisso d’etterno consiglio,
tu se’ colei che l’umana natura
nobilitasti sì, che ’l suo fattore
non disdegnò di farsi sua fattura.
Nel ventre tuo si raccese l’amore,
per lo cui caldo ne l’etterna pace
così è germinato questo fiore.
Qui se’ a noi merïdiana face
di caritate, e giuso, intra ‘ mortali
se’ di speranza fontana vivace.
Donna, se’ tanto grande e tanto vali,
che qual vuol grazia a te non ricorre,
sua disïanza vuol volar sanz’ ali.
La tua benignità non pur socorre
a chi domanda, ma molte fïate
liberamente al dimandar precorre.
In te misericordia, in te pietate,
in te magnificenza, in te s’aduna
quatunque in creatura è di bontante”.
(Paradiso, XXXIII, 1-9)
A Fàtima, Maria, es fa encara més propera. Mare de nacions, és la meva mare, jo que no tinc altra pàtria que el Cel. Voldria romandre sempre a la seva llar, que és l’Església. Romandre baix el seu esguard, vet aquí la llibertat. La meva crida i el meu destí: no perdre aquesta mare. Servidor de la servidora del Crist, heus aquí la meva ocupació. Aquesta i cap altra és la meva glòria.
Fins ara, no he romàs sempre a la seva llar, ni sota el seu esguard, tampoc he seguit la meva vocació ni el meu destí. Non serviam: ¡maleïda divisa que sovint he proclamat renegant de la glòria! Però Ella, sempre, sempre ha estat la meva mare. Podrà mai una mare oblidar el seu fill?
Perquè pertanyo al llinatge d’Adam, la serp m’odia. I vindrà la foscor, l’amargura i la fredor. Arribaran temps difícils, no podré fugir. Enguany ja plora la terra, tan solitària. Si em manca amor, com en podré donar? Ja em tenen declarada la guerra. Malgrat tot, qui diu temps difícils? Contra la meva debilitat disposo de la única força! En temps de prova, no m’escaparé dels braços de la mare. Criatura bruta sóc, Ella és la Immaculada.
- A Fàtima, Maria et fas encara més propera. Deixant-me estimar, vull aprendre’t a estimar. Necessitar-te. Només dependre de tu. Estimar-te! Com puc apropar-me encara més al teu cor? Vull sentir-ne els batecs. I que els nostres cors bateguin junts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario