4t aniversari, 2.04.2009

Quart aniversari ja... què ràpid que vola el temps per a nosaltres els moridors! No, certament, pels que ja han retornat a la Casa del Pare. Ells ja poden gaudir de l'activa eternitat.

Però “avall” el temps segueix corrent i l’Església peregrina camina pels viaranys d’aquest món esmaperdut. Enguany, Joan Pau II, ja diuen que d’aquí a un any (el 2.04.2010) et beatificaran.

Des del Cel, en tot cas, ens segueixes ajudant!
Per tant, ja ho saps, intercedeix per mi!

Cabo de Palos

Miserere mei, Deus:

secundum magnam misericordiam tuam.
Et secundum multitudinem miserationum tuarum:

deleiniquitatem meam.
Amplius lava me ab iniquitate mea:

et a peccato meo munda me.
Quoniam iniquitatem meam ego cognosco:

et peceatum meum contra me est semper
psalm 50 (51), 1-3

A la vora de la Mediterrània
gaudia la tarda de sol encesa
gaudia de la visió instantània:
el cel, la mar i la terra promesa

Una esperança del més enllà
davallà a la platja per l’escaleta
i al tocant de l’aigua s’acomodà
el somriure que reomplí la caleta

La brisa li clogué els ulls d’ametista
mentre s’entregava al bressar lleu
del onatge matern, constant artista
que un dia promogué l’alè de Déu

Sota el far, sentint els salats petons
dormisquejant somniava a un fadrí
que carregat de bones intencions
la galta li besà i també s’adormí

S’alegrà molt, però es preguntava
una mica inquieta la jove noia
si el xic enamorat n'estava
o si era il·lusió o certa joia?

La voldria conèixer tal com és
els seus prejudicis abandonant?
L’estimaria amb esperit desprès
o, insegur, aniria jugant?

Li oferiria tot el seu cor?
comprometria la vida per ella
o pretendria llevar-li l’amor
per a prendre-li la virtut poncella?

O potser hauria de nedar sol
llançant-se a pescar a l’oceà
sense ella, doncs l’Altre així ho vol
perquè pugui el Paradís trobar?

Despertà. El sol incandescent
s’amagava darrera les muntanyes
per la serra bètica de ponent
enduent-se les carícies llunyanes

A reveure? ¡Endavant solitud!
no ploris: calli l’afecte ferit,
i s’obri a l’immensa amplitud
de l’amorós regne del Sant Esp’rit

A Sant Josep

+

Hi brunzeix una abella enfeinada
afeixuguen les formigues llurs grans
crida el bestiar, pastura sa llana
A Natzaret, cada bel és un psalm

Treballava
tot serrant
ell resava
tot cantant

Romaní, espígol i farigola
amb bruc perfumós, que florint espiga,
coronen a la vara virtuosa
que és de l'avellaner la millor tija

Treballava
tot serrant
ell resava
tot cantant

Josep, el recte, la suor s’eixuga;
el deure, a cop de serra, compleix
amb diligència, car Jahvé l’ajuda,
altra sinagoga el seu taller és!

Treballava
tot serrant
ell resava
tot cantant

La puresa per la qual delejava
Déu li donà de la mà d’una noia
li festeja Josep, l’amor li declara
vol ésser servent de la servidora

Treballava
tot serrant
ell resava
tot cantant

Ningú a una muller tant ha estimat
com el promès galileu a Maria
la Verge consent, perquè a Déu plau
mes a Déu plau segons la pròpia mida

Treballava
tot serrant
ell resava
tot cantant

Per obra de l’Esperit Sant, espera
la Verge al Fill de l’Altíssim Cel
Josep indigne se sent, per çò d'Ella
s’aparta i repudiar-la decideix

Treballava
tot serrant
ell resava
tot cantant

L’Àngel diu a Josep: “no tinguis dol
l’esperança d’Israel és per tu
seràs verdader pare del nadó
que en néixer, anomenaràs Jesús"

Tot serrant
ell resava
tot cantant
treballava

Prengueres a casa la teva dona
els primers vagitons del Fill gaudires
Silent Josep, quan tu calles Déu obra:
pel teu sí les promeses es compliren

Tot serrant
ell resava
tot cantant
treballava

A vós, Patró, llagrimós m’encomano
en la quaresma de la nit amarga
ja veus que l’accídia trista no guanyo
saps el perquè i que el temps s’escapa

Quaresma

“No hi ha res tan tortuós i tan malalt com el cor.

¿Qui el pot conèixer a fons?” (Jr 17, 9)

Heus aquí l’oferta de l’aridesa. Heus aquí la Quaresma. Horitzó infinit, paisatges de pedra i camins de terra eixuta. Quatre esbarzers que mosseguen la sorra solitària. El temps, que s’atura, es voldria escapar, ataüllar i aferrar-se a algun miratge.

***
Apareix per fi la primavera
el seu prat és un vestit
teixit de seda jaspiada
i amb estampats de margaridoies
- petits sols amb què ella s’adorna.

Apareix una mica enamorada
i el vent oneja les flors
dels cirerers i d’altres arbres
les amors inconcebudes.

¿Pot ésser que el cel reflectís
el reverdejar de la pàtria meva?
Se sentia com naixia un rajolí
d’aigua cristal·lina dins del cor...

Però ja és l'hora i s’escola el miratge;
despuntant el dia el desert roman
- sense el dolç refilar de la tortoreta
que jo, espantaocells, no volia espaventar.
Sol, se’m fa feixuga l’espera.
Estaquirot, temo i desitjo la Pasqua.

***

La Quaresma, tanmateix, té els seus oasis. Ahir, a mitja missa, la petita Anna em declarà tota cofoia a cau d'orella, pujada als meus braços: “tu eres mi papá!”. Segurament, ningú m'haurà dit mai quelcom tan meravellós, encara que no sigui gaire veritat. Tot d'una vaig capir l'emoció del "Pare nostre" quan jo mateix em rendeixo confiat al seu esguard...

“Jo, el Senyor, examino l’interior dels homes per donar a cadascú segons el seu comportament, segons el fruit de les seves obres” (Jr 17, 10)

El diputat del Congrés

Aquest migdia de divendres, assolellat i primaveral, he tingut l’avinentesa de conèixer el Congrés de Diputats per “dins”, gràcies a la gentilesa d’una amiga que hi treballa com a lletrada i que m’ha aconseguit còpia de les actes i discursos del besavi, Marià Bordas i Flaquer, diputat carlí i per Solidaritat Catalana els anys 1907-1910.

Els divendres no sol haver-hi activitat parlamentària. M’he perdut, doncs, el tràfec de diputats, polítics i periodistes que coneixem per la televisió. Només hi pul·lulava algun grup de “turistes” i els mateixos funcionaris de les Corts. Per això, la meva amiga ha aprofitat per a ensenyar-me el Palau del Congrés, l’hemicicle, els salons annexos, les comissions, la Biblioteca...

L’edifici del Congrés, interiorment i exterior, és tota una demostració d’elegància decimonònica. Exaltació borbònica-isabelina. Pulcritud, al·legories i proclames constitucionals a favor de la democràcia, des de 1812. Sembla el Liceu. O un teatre.

És clar: la democràcia és un teatre, on cadascú representa un paper. Els diputats són els principals actors (“representants de la sobirania nacional”). Els partits polítics, directors d’orquestra que reparteixen els guions, segons ho mana el Gran Arquitecte, ai perdó, segons el President de Govern. Els periodistes i els mass-media, crítics i únics espectadors directes, preparen diligentment les funcions parlamentàries que els telediaris ens transmeten puntuals. Encara recordo l’ensopiment del segon canal de la televisió pública polonesa dels anys “democràctics-populars”, que retransmetia íntegres les avorridíssimes sessions del Sejm polonès. En canvi, la democràcia-lliberal, per sort i per amor al poble, ens estalvia la tediositat dels areòpags moderns.

A vegades les representacions teatrals són drames. D’altres, comèdies. Fins aquí, benvinguda sigui l’amenitat. Però quan arriben les tragèdies...

Hom parla de recuperar el mandat imperatiu i proscriure el mandat representatiu. Hom parla de reivindicar una democràcia participativa. Hi han nostàlgics que evoquen els temps de “cuando los curas eran curas y los condes eran condes”. D’altres, més lliberals, evoquen amb sentiment la distinció i la categoria dels polítics i diputats alfonsins: tots uns “senyors” amb classe que almenys es preparaven ells mateixos els discursos i no els llegien mecànicament davant de la Cambra Baixa. Enguany, són els corresponents “politburós” – tots ells formats per tècnics anònims dels partits polítics contemporanis - els encarregats de redactar la literatura parlamentària. És lògic: la “paletada” de la majoria dels congressistes facilita o demana la intervenció de la partitocràcia.

Hom parla... Avui estem en crisis, dissortadament. Els pressuposts de l’Estat no donen pas per a gaire, per això cal administrar bé els recursos, fer economia. Per tal d’optimitzar l’eficiència de la nostra democràcia, per a fer-la més propera i atractiva pels ciutadans, se m’ha ocorregut que a partir d’ara es podria “modernitzar” el règim electoral i esmenar la Constitució en conseqüència. A més a més, estem en una època de progrés, globalització i d’informàtica. Les tradicions parlamentàries són només rèmores del passat. Per tant, per què no s’elimina el “sistema d’escons” (és a dir, allò d’un escó per persona) i l’elecció dels nombrosos (i val a dir, costosos) diputats i, en comptes d’optar per un sistema de representació de partits, com en una societat mercantil? M’explico: es tractaria de que, en funció dels resultats electorals, cada partit (una persona jurídica a la qual es confereix la representació política de la sobirania nacional - vegeu l’article 3 de la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics) ostentés ell mateix els vots de forma proporcional al resultat de les eleccions i no per mediació dels seus diputats electes. Així, cada partit designaria un representant o apoderat que mediatitzaria els vots obtinguts pel partit a les darreres eleccions. Tot seguiria igual: constituïda vàlidament l’Assemblea Democràtica corresponent (“on-line”, òbviament), es formalitzarien les votacions de forma informàtica seguint l’ordre del dia proposat pel govern. Només hauríem de mantenir a un representant per partit! En tot cas, es podria aplicar, mutatis mutandis, el règim de celebració d’una Junta d’Accionistes que estableix la Llei de Societats Anònimes. Al cap i a la fi, tan sols caldria que els secretaris generals dels partits de torn premessin els botons necessaris en un moment donat i en qualsevol lloc del món i ja tindríem el resultat esperat. Endemés, si el partit majoritari comptés amb majoria absoluta, de fet, ens podríem estalviar tot aquest “protocol” – qualsevol proposta que comptés amb la seva aquiescència, tàcita o expressa, tindria automàticament la categoria de “llei”. No faria falta el BOE, amb un mailing electrònic en tindríem suficient (imagineu-vos quants boscos es salvarien)! D’aquesta manera, àdhuc es podria “desamortitzar” l’edifici del Congrés a Madrid per a altres usos. Del preu de la subhasta, hom podria finançar algun projecte d’aprofundiment de la democratització i emancipació social, verbigràcia “en algun lugar de la Mancha de cuyo nombre sí quiero acordarme” (una pista: comença per TO i acaba per DO), o pels esquimals del Pol Nord si s'escau.

Certament, m’ha costat desempallegar-me de l’encís burgés del nostre Congrés. Però, al capdavall, la veritat s’imposa. Diuen que representa la “voluntat” de la “nació espanyola”. Pregunto: la meva "voluntat" també? La de la majoria? Quina majoria? La resultant de les eleccions? Malgrat la seva elegància, la voluntat general no és més que un òrgan de l’Estat (i l'Estat és tan sols un grup de persones que diuen que representen a la comunitat) que, ençà les constitucions lliberals primer i "democràtiques" després, ha destronat i desterrat a Nostre Senyor de la vida social dels espanyols; legislador apòstata; segrestador de les llibertats, de les llibertats concretes dels espanyols i de les regions d’Espanya. Un poder que desvincula les famílies. Un òrgan assassí, que promou l’holocaust dels 100.000 avortaments anuals... Encara sento els calfreds que he sentit bo i sortint del Parlament a l’escalfor de la Carrera de San Jerónimo.

Però he de seguir estimant els meus germans i treballar cada dia pel bé comú! On trobar les forces? Aquesta nit amb un grupet d’infants adorarem una altra vegada a l’Únic Legislador. I és que "així com Jesucrist ha posada la sua ànima per nós, així nós devem posar nostres ànimes per nostres frares e per la cosa pública" (F. Eiximenis, Regiment de la cosa pública, c. XX).

Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure (Mt 25, 42)

Tristor la meva quan s’acaben les vides - vides escanyades, deshidratades, desconnectades, assassinades.

He pregat per la teva resurrecció, si bé ja t’han mort, no tornaràs, no t’he conegut, comiat amarg.

Com és que t’han llicenciat, si t’estimaven? Si et volien bé, per què ja no hi ets? Si hi ha un principi de vida, qui ho és?

Un cos inerme, un cos dormit. Pressuposant la teva vegetalitat inútil, la persona, aleshores, per a què serveix?

Són masses pregàries silenciades. Car ella tenia vida, i ara ja no. Fa poc el cor li va deixar de bategar.

El cor cessà, doncs morirem tots un dia, però ai del qui mata en nom de l’amor - ell ja no podrà tornar a somriure.

T’ha occit la pàtria, t’ha occit la llei, t’ha occit la medicina, t'hem occit tots, començant pel teu primer garant de vida - en aquesta nostra pantanàsia col·lectiva.

I ni t'han deixat demanar un vas d’aigua!

(A Eluana)

Adéu siau, Sr. Canals!

Ibi uacabimus et uidebimus, uidebimus et amabimus,

amabimus et laudabimus. Ecce quod erit in fine sine fine

(De civitate Dei, Liber XXII)

Aquesta darrera nit de divendres a dissabte ens ha deixat un home de Déu, un dels últims catalans de soca-rel, i per què no, un dels catalans més universals, en Francesc Canal Vidal. Un home assenyat, o el que és el mateix, un savi: el Savi. Només ens queda augurar-nos als que ens quedem aquí: “que al Cel sia i allà tots el podem veure!”.

El Sr. Canals, ens llega, a més a més de la seva obra, el seu criteri, el seu mestratge, ja se sap allò de non omnia moriar. No sóc qui per a fer-ne un elogi pòstum o una esquela biogràfica. Suposo que en els propers dies i setmanes hi haurà qui ho faci, amb agraïment i amb traça. D’altres, renegats, ni l’esmentaran (per què, ni que fos per una vegada, haurien de canviar de conducta, ara...??).

Tanmateix, a mi em dol no haver-lo pogut conèixer personalment – tenia la petita esperança que tindria la sort de fer-ho abans no s’encaminés definitivament a la casa del Pare.

- Sr. Canals: la teva contemplació ja no considerarà limitadament la teva Viladrau o Barcelona, la teva Catalunya, la teva Espanya, la teva Schola, la teva Cristiandat terrena... No, endavant, com a membre de l’Església triomfant, ja ho comprendràs tot, i ho estimaràs plenament, des del Sagrat Cor de Nostre Senyor. Abans, et rebrà, com no podria ésser d’altra manera, el “teu” Sant Josep. Gaudint de la Veritat, compartiràs conversa amb els teus mestres: Sant Atanasi, Sant Tomàs, Sant Ignasi, Santa Tresina, el pare Ramière, en Torras i Bages o el pare Orlandis (i tants més...). I a nosaltres, els teus deixebles, o millor, deixebles dels teus deixebles, ens hi esperaràs en aquesta Universitat, on l’Immaculada mai deixa d’exercir com a patrona.

Ha nevat a Varsòvia!

Neva i venteja

com en els contes

que hem oblidat.

Segueix al vent

la pols callada
i adamantina

d'una nit blanca
que no té pressa;
sota el fanal
sobtadament
s'ha aturat.

Per endavant
una catifa;
mira enrere:
ni les deixants
d'unes petjades
pesades, lleus
àgils i lentes
ja no hi eren
esbufegades
pel zel de Bòrees.

Els esforços

premses efímeres
són solituds
que el temps esborra.
Ens semblarien
camins per fer
tot i abraçats
al germà fred.

Déu i nosaltres:
anhels ferits
retorns a casa
sojorn al Cel
ésser i viure

viure d'amor
en tot moment!

Barcelona és bona...

+

“Si la bossa sona” afegirien els malèvols. En dies com els d’aquest cap de setmana passat, tanmateix els podríem replicar: “tant si sona, com si no, Barcelona sempre és bona...”.

No sóc barceloní de naixença ni de residència, encara que hi estigui molt lligat familiarment. Des de l’exterior, resulta fàcil concloure que hi han moltes barcelones, segons els esperits i tarannàs dels barris respectius, o en funció de les èpoques, dels temps. Hi han diversos plans o nivells que mostren a Barcelona, no només geogràfics. Totes aquestes barcelones han format i conformat Barcelona.

Enguany, però, ja és més difícil trobar "la" Barcelona. Posem, pel cas, la Barna de l’època pre-nadalenca: la Barcelona de l’Advent. Formalment, molts carrers han quedat il·luminats i guardonats especialment per a l’ocasió. Les botigues segueixen instal·lant pessebres bucòlics en els aparadors. L’Ajuntament el segueix posant, encara que hi hagi qui s’emporta l’Infant Jesús a casa. La gent, malgrat la crisi, segueix aprovisionant-se per a les festes que s’apropen. Les empreses, algunes i de manera més limitada que l’any passat certament, ja tenen reservada taula pel dinar de Nadal. Els centres parroquials conviden a les representacions dels Pastorets d’aficionats locals. Els nens, al seu torn, ja han redactat la carta a SS.MM els Reis. Ningú no crida “muira Baltasar”...

I és que semblaria que hom anhela per aprehendre l’aura nadalenca, amb el seu caliu familiar i per la màgia idíl·lica d’una bondat a l’abast de la mà. Tothom es repeteix “Bon Nadal”, desitjant-se pau i prosperitat. Naturalment!

Aquest tercer diumenge d’Advent, passejant pel Born, o pel Barri Gòtic, contemplant el sorgir del sol des del Maremàgnum, encomanant-me al Sant Josep dels 4 Gats, fugint del FNAC, jugant amb la Sara, gaudint del Barça amb el meu fillol, aspirant la humitat del Parc Güell, pujant pel Putxet, resseguint carrers netejats per la pluja nocturna, creuant Vallcarca, o esguardant la mar resplendent que brilla a l’horitzó, sota un cel blavós que esclareix el dia, prescindeixo dels anàlisis.

Passo el rosari Balmes avall. M’aturo davant el 79 d’Alfons XII i recordo “l’Oda”. Em quedo una estona amb el Crist a les Esclaves d’Aribau, en sortint, li compro una ponsètia a l’àvia, tot esperant-la al Parc de Morgadas en companyia d’una mainada juganera.

Oh, lloros barcelonins exasperats, calleu per un moment! Deixeu-me contemplar la innocència transitòria de les criatures barcelonines sota el sol d’una desembre pausat!

Finalment, m’acomiado de la ciutat assolellada comprant xocolata desfeta a Sants abans de prendre l’Ave de retorn a l'altra capital.

Així és l’Advent, una nostàlgia per quelcom més, una esperança d’un temps que vindrà, d’un cel i una terra nova, també a i per a Barcelona.

Els oasis s’escamparan per tot arreu i la veu que clama en el desert hi ressonarà!

***

Sense conformar-nos-hi, mentrestant reposem i recobrem l’alè, en matins gloriosos com els del dissabte. La nostra amiga professava solemnement al Carmel del carrer de la Immaculada, llançant-se a l’amor de Crist per sempre més; o matins com els del diumenge catorze de desembre de dos mil vuit. Recobrem l’alè per a repetir: Jesús, Senyor, veniu!

PD1. Com qui no vol la cosa, us informo que segons el meu registre d’entrades del bloc, la present suma la centèsima. Gràcies en siguin donades a Déu.

PD2. La pintura és d'en Manel Bosch.

I.V.E: Lo pianto stesso lì pianger non lascia

Ahi Pisa, vituperio de le genti
del bel paese là dove 'l sì suona,

poi che i vicini a te punir son lenti,

muovasi la Capraia e la Gorgona,

e faccian siepe ad Arno in su la foce,

sì ch'elli annieghi in te ogne persona!

Che se 'l conte Ugolino aveva voce

d'aver tradita te de le castella,

non dovei tu i figliuoi porre a tal croce.

Innocenti facea l'età novella

novella Tebe, Uguiccione e 'l Brigatae

li altri due che 'l canto suso appella.

Noi passammo oltre, là 've la gelata

ruvidamente un'altra gente fascia,

non volta in giù, ma tutta riversata.

Lo pianto stesso lì pianger non lascia,

e 'l duol che truova in su li occhi rintoppo,

si volge in entro a far crescer l'ambascia

(Inferno, XXXIII, 79-96)

Ministeri d'Insanitat d'Espanya:

2007

més de 112.000 "I.V.Es" oficials (avortaments), 21.871 dels quals a Catalunya. Sumeu-li els no declarats...

2008

quants més...?

***

Una veu clama per les ciutats:

qui venjarà la innocència?

qui retornarà els nonats?

on retrobarem llur presència?

qui et demanarà perdó

a tu, fetus, incert embrió?

En efecte, la misericòrdia de Déu és infinita, però la seva justícia terrible. I el silenci dels innocents clama al Cel. Sapigueu-ho, responsables polítics, advocats incitadors i còmplices promotors d’aquest genocidi - holocaust dels nostres temps - escorxadors vestits de metges, sàtirs, titelles i col·laboradors d'Herodes, que el vostre destí etern és l'Infern si no us penediu sincerament abans no moriu vosaltres també, vosaltres assassins de la vida més tendra. De què us servirà aleshores la sang dels més petits amb la que us heu lucrat? En quant a les voluntàries "interruptores", altres víctimes del Sistema mantes vegades, espero que les judicarà la misericòrdia del Cor de Crist que brollà de la Creu Redemptora, segons el grau del seu penediment i de la seva particular ignorància i/o responsabilitat personal. M'agradaria confiar, també, que les criatures avortades advocaran en favor seu.

I els justos que no ens creiem responsables d’aquest crim detestable, dic, què fem per eradicar-lo? què fem per a promoure la vida en tot moment i en qualsevol circumstància? Homes, respectem i estimem, de veritat i amb honestitat, a les dones en la seva naturalesa que inclou una potencial maternitat? Què fem tots per a ajudar a les mares novelles en una societat-de-mocadors-de-paper? Què fem, al capdavall, per a convertir-nos al Pare, creador i donador del ésser i de la vida?

Miserere...

Santa Maria, sigues la bona mare per a totes les embaraçades del món!

(No) volem bisbes...?

Ànima amiga,
jo no sé qui
em voldrà dir
que sí m’estima

El present post semblarà amarg i amb masses qüestions (últimament n’he hagut de rellegir algunes de vida massa sectària - vid. nº109 "L'Església i la nacionalitat catalana", Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1981). Doncs no ho és, malgrat ésser dolorós, com ho hem vist amb en Fructuós, el martiri sempre és joiós i esperançador.

xxx

1966
Volem bisbes catalans! Amb aquest crit de guerra, pretengueren foragitar de Barcelona i fer-li la vida impossible, mentre hi era, a Don Marcelo González; i des d’aleshores la voluntat popular dels catalans s’ha volgut imposar a la llibertat de l’Església, que no és altra que la llibertat de l’Esperit Sant. Vae del qui s'oposa a la gràcia! (i és clar que la gràcia pressuposa la natura, però la natura no té dret a condicionar la gràcia de Nostre Senyor...). Ho estem sofrint, per desgràcia especialment dels més senzills de casa, que es moren d'inanició espiritual.

Curiosament, a casa nostra, no fa gaire, algú (diuen que ja són 1044 persones..) proclamà un nou crit de guerra: volem bisbes cristians! Qualssevol dia d’aquests hi haurà qui demani: volem bisbes catòlics! Un altre, més radical i més coherent, ja s’ha preguntat si volem bisbes at all... En tot cas, no els volem pas sants!

Tal volta, el que hom vol avui és que a l’Església catalana la regeixi, en comptes dels successors de Pere, Jaume i Joan, Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, l'altre Jaume, Tadeu, Simó, aquell dotzè, filantrop, que es qüestionava “¿Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i no el donaven als pobres?” (Jo 12, 6).

O potser, a hores d'ara, ens deixem d’històries i millor tanquem la botigueta?

2008
Més de trenta anys després, d’un poblet de 300 habitants, perdut per los Montes de Toledo de la província de Càceres i que pertany al bisbat de Toledo, surt un autobús ple de gent cap a la Seu, per a renovar la Consagració de la diòcesis al Sagrat Cor de Jesús, que presidirà el Cardenal Cañizares, un valencià més. Els acompanya el seu jove rector, que no supera el quart de segle d’edat. Català de soca-rel. Després d’una processó multitudinària pels carrers de la ciutat, la catedral toledana s’omple de gom a gom de gent que hi ha vingut de tots els indrets de la diòcesis. Hi ha molta gent que s’ha de quedar fora.

I qui recorda que fa uns 70 anys el Primat d’Espanya fou un català? Els nostres ressentits l’acusen de col·laboracionista, i tanmateix fou el que aconseguí que el català és mantingués a Catalunya com a llengua de la predicació després de la guerra civil...

Ficats a posar qüestions, quan Don Antonio Cañizares marxi a Roma, serà Toledo el novè bisbat català o els fidels de Toledo clamaran que només volen bisbes toledans?

SENYOR DEU MEU IESUCHRIST

IUDIQUE VOSTRA MAGESTAT SA CAUSA

Sant Fructuós

Sabíeu que el 21 de gener del 2009 s’escau el 1750é aniversari del martiri de Sant Fructuós? Segurament, amb els seus diaques Eulogi i Auguri, són els primer sants coneguts de la nostra terra. El cristianisme, a casa nostra, arrencà amb el martiri. Significatiu i, tanmateix, quina esperança!!

Doncs fixeu-vos quines coses, que enguany estan d’any jubilar a la vella Tarraco. Amb jubileu i indulgències inclosos. Val la pena aprofitar-ho. Encomanar-nos i encomanar la nostra terra i totes les Hispanias a aquest proto-pare de tots els catalans. Amb la gràcia de Déu, també nosaltres hem de testimoniar en l’amfiteatre de la nostra ciutat globalitzada, disposats a vessar la sang, fins la darrera, la nostra sang. Abans, però, ens calçarem sense pressa.

Podeu trobar més informació a la pàgina web creada ad hoc per l’any jubilar: http://ajubilar.arquebisbattarragona.cat/index.php

I pels més animosos, heus aquí l’Acta del Martiri (trobareu altre versions lingüístiques a la pàgina suara esmentada, en especial recomano la lectura de la llatina):

PASSIÓ DELS SANTS MÀRTIRS FRUCTUÓS, BISBE, AUGURI I EULOGI, DIAQUES, QUE VAN PATIR MARTIRI A TARRAGONA, EL DIA 21 DE GENER, SOTA ELS EMPERADORS VALERIÀ I GAL·LIÈ

1. Durant el consolat d’Emilià i Bassus, el setze de gener, que s’esqueia en diumenge, el dia del Senyor, foren detinguts el bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi.Fructuós reposava a la seva cambra, quan els soldats beneficiaris Aureli, Festuci, Eli, Pol·lenci, Donat i Màxim es van presentar a casa seva. En sentir-ne els passos s’aixecà de seguida i va sortir a fora amb sandàlies mateix a trobar-los.Els soldats li digueren:—Vine, que el governador et reclama amb els teus diaques.Fructuós els respongué:—Anem, però permeteu que em calci.Els soldats li contestaren:—Calça’t, si així et plau.Tan bon punt arribaren, foren tancats a la presó. Fructuós, segur i joiós de la corona a la qual era cridat, pregava sense parar. La comunitat de germans no el deixava, sostenint-lo i demanant-li que pregués per ells.

2. L’endemà, Fructuós va batejar a la presó un germà nostre, de nom Rogacià. A la presó s’hi passaren sis dies. I el divendres, vint-i-u de gener, els en van treure per tal de ser interrogats.El governador Emilià digué:—Que comparegui Fructuós, que comparegui Auguri, que comparegui Eulogi.I d’ofici se li respongué:—Són aquí.Llavors el governador Emilià va preguntar a Fructuós:—Saps què han manat els emperadors?Fructuós li va respondre:—No ho sé, què han manat: jo sóc cristià.El governador Emilià li contestà:—Han manat donar culte als déus.Fructuós digué:—Jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.Emilià insistí:—Saps que hi ha déus?Fructuós respongué:—No ho sé.Emilià li replicà:—Ho sabràs després.Fructuós girà l’esguard vers el Senyor i començà a pregar en el seu cor.El governador Emilià exclamà:—Quan no es dóna culte als déus ni s’adoren les estàtues dels emperadors, homes com aquests són de qui es fa cas, aquests són els temuts, aquests són els adorats!El governador Emilià s’adreçà a Auguri:—No facis cas de les paraules de Fructuós.Auguri respongué:—Jo adoro Déu omnipotent.El governador Emilià preguntà a Eulogi:—Tu també adores Fructuós?Eulogi respongué:—Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós adora.El governador Emilià digué a Fructuós:—Ets bisbe, tu?Fructuós va respondre:—Ho sóc.Emilià va dir:—Ho fores. I manà que els cremessin vius.

3. I mentre Fructuós, amb els seus diaques, era conduït a l’amfiteatre, el poble començà a doldre’s del bisbe Fructuós, pel gran amor que li tenien no tan sols els germans sinó també els pagans, ja que Fructuós era tal com l’Esperit Sant, per boca de l’apòstol sant Pau, vas d’elecció i mestre dels pagans, havia manifestat que calia que fos un bisbe. Per això, també els soldats, sabent que s’encaminava cap a una glòria tan gran, més se n’alegraven que no pas se’n dolien.Com fos que molts dels germans li oferissin una copa amb una mixtura perquè la begués, ell va respondre:—Encara no és hora de trencar el dejuni.De fet, eren només entre les deu i les onze del matí.El dimecres, tot i ser a la presó, Fructuós havia observat el dejuni estacional com era costum. I ara, el divendres, joiós i confiat, es delia per acabar-lo, amb els màrtirs i profetes, en el paradís que Déu té preparat per als qui l’estimen.Quan arribà a l’amfiteatre, se li atansà de seguida Augustal, lector seu, i li demanava plorant que permetés de descalçar-lo. Però el benaurat màrtir, coratjós i alegre, segur de la promesa del Senyor, li respongué:—Deixa-ho fill, jo mateix em descalço.Ja descalçat, se li apropà un company d’armes i germà nostre que es deia Fèlix i, estrenyent-li la mà dreta, li suplicava que pregués per ell.Fructuós li va respondre amb veu clara, de manera que tothom ho va sentir:—Ara, em cal pregar per l’Església catòlica, estesa d’orient a occident.

4. Així doncs, dret davant la porta de l’arena de l’amfiteatre, a punt d’encaminar-se vers la corona immarcescible més que no pas al suplici, en presència dels soldats beneficiaris —el nom dels quals abans hem esmentat— que vigilaven encara que només fos per raó del seu ofici, Fructuós, inspirat per l’Esperit Sant que parlava per ell, digué de manera que ho sentiren tant els soldats com els nostres germans:—Mai no us mancarà pastor. I no podran fallir l’amor i la promesa del Senyor ni en aquest món ni en l’altre, perquè això que ara veieu és breu com el sofriment d’una hora.Així doncs, havent consolat la comunitat de germans, van entrar a la salvació dignes i feliços en el mateix martiri, perquè rebien en ell el fruit promès en les Santes Escriptures. Esdevingueren semblants a Ananies, Azaries i Misael, ja que també en ells es representava la Trinitat divina. En efecte, posats dins el foc d’aquest món, el Pare no els abandonava, el Fill venia a ajudar-los i l’Esperit caminava entre les flames.Quan s’hagueren consumit els lligams amb què els havien subjectat les mans, Fructuós, recordant el costum que tenia durant la pregària divina, s’agenollà tot joiós, i, segur de la resurrecció, pregava Déu amb les mans esteses, signe de la creu victoriosa del Senyor.

5. (Després d’això no van mancar les meravelles acostumades del Senyor: el cel s’obrí i els nostres germans Babiló i Migdoni, que estaven al servei del governador Emilià, mostraren a la seva filla, senyora d’ells en aquest món, com Fructuós i els seus diaques pujaven coronats al cel mentre encara es mantenien dretes les estaques on els havien lligat.I van cridar Emilià, dient-li: «Vine i mira com els qui avui tu has condemnat han estat restituïts en la seva esperança dalt al cel.» Però Emilià, quan hi anà, no fou trobat digne de veure’ls.

6. Aleshores, els germans, tristos i abandonats, sense pastor, estaven afligits, no perquè planyessin Fructuós sinó més aviat perquè l’enyoraven. Quan caigué la nit, van córrer cap a l’amfiteatre fent memòria de la seva fe i del seu combat. Portaven vi per apagar els cossos mig cremats. Després, recollides les cendres, cadascun en va prendre tantes com va poder. Però ni llavors no van faltar les meravelles del Senyor i Salvador nostre, destinades a fer créixer la fe dels creients i donar un exemple als més joves. Realment convenia que el màrtir Fructuós confirmés en la seva passió i resurrecció de la carn tot allò que, mentre estava en aquest món, per la misericòrdia de Déu havia ensenyat i promès en nom del Senyor i Salvador nostre. És així que, després de la seva passió, s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut.

7. Fructuós i els seus diaques, amb les vestidures de la promesa divina, es van aparèixer igualment a Emilià, aquell que els havia condemnat. I el van amonestar, tot retraient-li que de res no li havia servit allò que havia fet, ja que ell, que creia haver-los desposseït per sempre dels seus cossos aquí a la terra, ara els contemplava glorificats.)

Oh màrtirs benaurats, provats al foc com l’or preciós, revestits amb la cuirassa de la fe i l’elm de la salvació, coronats amb la diadema reial i la corona immarcescible per haver trepitjat el cap del diable.

Oh màrtirs benaurats que meresqueren una digna estada al cel, i ara estan a la dreta de Crist, beneint Déu Pare Omnipotent, i Jesucrist, el seu Fill, i l’Esperit Sant. Amén.

Traducció i notes:

Institut Superior de Ciències Religioses Sant FructuósArquebisbat de Tarragona.

La present versió catalana de les Actes del martiri de sant Fructuós, bisbe de Tarragona, i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi ha estat aprovada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona, doctor Jaume Pujol Balcells, en data de 4 de desembre de 2007.

En dono fe.

Joaquim Claver Caselles,secretari general i canceller

Entre les brumes

Senyor, feu que hi vegi (Lc 18 ,41)

...Entre les brumes cansades
que il·lustren la ciutat
hores cerco d’alegria
no vull que s’acabin mai...

...Trobí només un somriure
d’una amiga fràgil do
que entre les brumes dormides
compartí un raig de sol...

Nonada

                                                                  

         A Ramà, se sent una veu, un plor i un clam interminable!
És Raquel que plora els seus fills, i no en vol ser consolada,
perquè ja no hi són (Jr 31, 15)

Desapercebuda pels Pirineus
tota ufana i elegant, indolora
la Torre de la mort i dels adéus
ens convida, dels pecats rentadora

Saps si ploren les mares dessagnades?
Per què somriuen els pares covards?
Infàmia de vides degenerades
les nostres, pares i mares bastards

Víctimes callades no us resistiu,
la fi us anuncien per megafonia
serà un metge qui us prengui del niu
interrompent-vos, ja no veureu el dia

Migdia blau de tardor d’un dissabte,
plàcida devesa on els nens juguen
hi era la mare que perdó recapta
a qui? llàgrimes que la gola nuguen...

Des del cementiri de Sant Pol

Morta és ja la que tant he amat

mas io son viu, veent ella morir

(Ausias March, Sisè cant de mort)

***

Autumnal nuvolada
que del migjorn avances
per la mar esbravada
les macabres danses.
Aigua marina plou
i ens mulla son bateig ,
que ens pregunta: on sou
difunts nostres? no us veig!

Presència dels avis
que la mort s’empassà,
esperant el demà
es clogueren els llavis
d’una terra humida.
Allà sota els xiprers,
la veu ens ha sorprès
d’un esperit que crida:

- Aigua del cel ens rega
en un poble més gran
poble de vius que prega
pels néts que moriran,
a les arrels torneu
de la mateixa soca
a un arbre, a una Creu,
que esberlarà la roca.

(En record de l’avi Mariano, q.a.c.s.)

Evocatio

Carrer Abat Deàs
hi sèiem al llindar de la parròquia
esperant la catequesis, tots dos
- d’això ja fa massa anys.
Jocs de nens, audàcia d’il·lusions,
ànimes pures, l’amistat i sols
davant la Seva glòria

Del dissabte el matí
secrets que m’explicaves confident
de la teva escola gironina
- que no era per a mi -
diàleg que sempre recordaria:
d’ençà no ens ha coincidit mai la vida,
nosaltres fills de Déu

No podré oblidar-te
postal de ma memòria santpolenca.
En color, fotografia casual
avui t’he retrobada.
Oferir-te-la vull, si a Jesús plau,
amb nostàlgia, sentir d’un cor de carn
que tingué sa infantesa

Trop petite

Bona nit i altres dones
llums i crits de la nit freda
qui escriu les hostils noves
d’una mar que no s’ofega?

Si tremola la paraula
d’unes línees mal escrites...
Incompreses, sense pauta:
papers per a fer-ne miques

Sofriment, paors i planys
eixorden la greu salmòdia
d’un esperit inconstant
que buscà la pròpia glòria

Ja ha perdut les claus de casa :
benvinguda la misèria
practica’n la davallada
del present penitència
***
Petitesa, res no tens
poca cosa, volaràs
com fulla que aixeca el vent
camí del cel anhelat

Cor que estima
joiós reposa

(16.10.2008)

Els somriures de Lurdes

Té uns ulls foscos molts grans, qui sap si d'extraterrestre, i que escruten fixament l’objecte de la seva curiositat, ja recaiguin en cosa o persona. Malgrat la seva curta i incerta biografia, ja ha aprés a dir “papa” i “mama”. I juga divertint-se amb els seus dos germans grans. Tanmateix, de tant en tant, arranca el plor desconsolat, sense cap raó de pes que aparentment ho justifiqui. En Daniel va néixer ara fa vint-i-dos mesos, però només té una família des de fa onze. Una família que potser perdrà qualsevol dia, si l’Estat o la Comunitat Autònoma ho decreta. Aquesta és una de les especificitats del règim d’acollida “temporal” de menors.

De camí a Lurdes i amb permís administratiu previ per a sortir del país atorgat, en Daniel era el nostre reietó engrescant-nos amb els seus somriures entronitzat en la cadira infantil. Com que després de donar-li de sopar ja era fosc, volguérem apagar el llum interior del cotxe familiar. La criatura no ho comprengué i esclatà a plorar sense que la poguéssim calmar amb els més diversos enginys. Fins que la mare, legalment “temporal” o no definitiva, el prengué al seient davanter del copilot on seia i l’estrenyé entre els seus braços mentre el petonejava suament. Els sanglots d’en Daniel, poc a poc, s’anaren silenciant. Al final es quedà dormit en els braços de la seva mare. En aquesta postura filial arribaren a la residència on havíem de passar la nit.

Amb els seus tres anys i mig, la Sònia és una nena marcada, hi hauria qui diria que la seva existència és accidental, fortuïta o involuntària: contingent o fruit d'una irresponsabilitat. Amb una mirada picarona, entremaliada, sol exigir ésser la princesa d’un palau que no existeix. I quan no ho aconsegueix, perd el somriure i resta tristoia o enrabiada amb tothom... La mare, joveneta i soltera, fa el que pot amb l’ajuda dels seus pares, els avis de la nena. Però intentar “el que es pot” demana molt alè i massa sovint els petits fracassos acaben desil·lusionant...

Aquella tarda de diumenge de primers d'octubre i que il·luminava els gloriosos Pirineus engominats amb les primeres neus de la temporada a les cotes més altes, en cloure’s el pelegrinatge i tornant a les nostres cases, els nens jugaven a l’autobús com si es trobessin en una llar d’infants (el retorn el feia en autocar, com esbrinaran els lectors més deixonits). Negligents de normatives i reglaments de seguretat, els infants corrien pel corredor de l’autocar engatats i compartint les impressions espirituals i naturals del viatge, saltant excitats com isards de seient a seient, mentre llurs pares, claudicants, estaven massa cansats per a fer-los-hi cas o silenciar el xivarri pueril.

En cert moment, la petita Sònia s’aixecà del seu seient al costat de la seva mare i avançà soleta pel corredor fins a la primera fila on seia el sacerdot que guiava la peregrinació, un alegre jove de vint-i-cinc anys que tot just comença, ordenat ara no fa més de tres mesos. La nena li preguntà o li comentà alguna coseta (que només ells coneixeran fins a la fi del temps) i seguidament se li assegué a la falda. Així, durant una bona estona s’hi estigué confiada descobrint aquell nou pare.

¿No són aquestes mostres unes concrecions del que ens digué Benet XVI a Lurdes fa tres setmanes?

Marie aime chacun de ses enfants, portant d'une façon particulière son attention sur ceux qui, comme son Fils à l'heure de sa Passion, sont en proie à la souffrance ; elle les aime tout simplement parce qu'ils sont ses fils, selon la volonté du Christ sur la Croix (...). Ce sourire de Marie est pour tous ; il s'adresse cependant tout spécialement à ceux qui souffrent afin qu'ils puissent y trouver le réconfort et l'apaisement (...). Dans le sourire de la plus éminente de toutes les créatures, tournée vers nous, se reflète notre dignité d'enfants de Dieu, cette dignité qui n'abandonne jamais celui qui est malade. Ce sourire, vrai reflet de la tendresse de Dieu, est la source d'une espérance invincible (homilia 15.09.2008).

Qu'elle soit pour tous la Mère qui entoure ses enfants dans les joies comme dans les épreuves! (Homilía 14.09.2008).

Als àngels (custodis)

Què és la poesia sinó la parla dels àngels

que alguns han aconseguit manllevar?
Què és la poesia sinó una altra forma més pura

de contemplar les mateixes coses?
Què és la poesia sinó una trobada?
La parla dels àngels que pugen i baixen del Cel a la terra.
I la parla de Déu, quina és?
Per tant, què és la poesia?
O, què és la poesia sense oració?
No necessito d'altres musses...

Oh, àngels custodis ensenyeu-me de poesia
Sí, ensenyeu-me a pregar!

"Volgi, Beatrice, volgi li occhi santi",

era la sua canzone, "al tuo fedele

che, per vederti, ha mossi passi tanti!

Per grazia fa noi grazia che disvele

a lui la bocca tua, sì che discerna

la seconda bellezza che tu cele".

O isplendor di viva luce etterna,

chi palido si fece sotto l'ombra

sì di Parnaso, o bevve in sua cisterna,

che non paresse aver la mente ingombra,

tentando a render te qual tu paresti

là dove armonizzando il ciel t'adombra,

quando ne l'aere aperto ti solvesti?

(Purgatorio XXXI 133-145)

***

Afegit el 8.10.2008:

"Solo la Parola di Dio è fondamento di tutta la realtà, è stabile come il cielo e più che il cielo, è la realtà. Quindi dobbiamo cambiare il nostro concetto di realismo. Realista è chi riconosce nella Parola di Dio, in questa realtà apparentemente così debole, il fondamento di tutto. Realista è chi costruisce la sua vita su questo fondamento che rimane in permanenza (...). Tutte le cose vengono dalla Parola, sono un prodotto della Parola. "All'inizio era la Parola". All'inizio il cielo parlò. E così la realtà nasce dalla Parola, è "creatura Verbi". Tutto è creato dalla Parola e tutto è chiamato a servire la Parola. Questo vuol dire che tutta la creazione, alla fine, è pensata per creare il luogo dell'incontro tra Dio e la sua creatura, un luogo dove l'amore della creatura risponda all'amore divino, un luogo in cui si sviluppi la storia dell'amore tra Dio e la sua creatura" (Benet XVI, Discurs per a l'obertura del Sínode de Bisbes, 6.10.2008)

Oh gloriós Arcàngel Sant Miquel!

Arcàngel sant Miquel, defenseu-nos en la lluita, sigueu el nostre ajut contra la dolenteria i els paranys del dimoni. Supliquem que Déu i Vós, Príncep de la milícia celestial, llanceu al infern, amb el poder diví, Satanàs i els altres esperits malvats que corren pel món buscant de perdre les ànimes. Amén.

(Pregària que Lleó XIII instruí que es pronunciés després de l’Eucaristia)

Sant Miquel, l’Arcàngel. Un excel·lentíssim patró. No sempre aprofitat. Sempre, però, eficaç. Protector d'Israel i Guardià de l’Església. I un patró, com es veu en els goigs casolans, també molt català. Què protegeixi la nostra terra i la retorni a Déu, Nostre Senyor!!!