Ànima amiga,
jo no sé qui
em voldrà dir
que sí m’estima
jo no sé qui
em voldrà dir
que sí m’estima
El present post semblarà amarg i amb masses qüestions (últimament n’he hagut de rellegir algunes de vida massa sectària - vid. nº109 "L'Església i la nacionalitat catalana", Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1981). Doncs no ho és, malgrat ésser dolorós, com ho hem vist amb en Fructuós, el martiri sempre és joiós i esperançador.
xxx
1966
Volem bisbes catalans! Amb aquest crit de guerra, pretengueren foragitar de Barcelona i fer-li la vida impossible, mentre hi era, a Don Marcelo González; i des d’aleshores la voluntat popular dels catalans s’ha volgut imposar a la llibertat de l’Església, que no és altra que la llibertat de l’Esperit Sant. Vae del qui s'oposa a la gràcia! (i és clar que la gràcia pressuposa la natura, però la natura no té dret a condicionar la gràcia de Nostre Senyor...). Ho estem sofrint, per desgràcia especialment dels més senzills de casa, que es moren d'inanició espiritual.
Curiosament, a casa nostra, no fa gaire, algú (diuen que ja són 1044 persones..) proclamà un nou crit de guerra: volem bisbes cristians! Qualssevol dia d’aquests hi haurà qui demani: volem bisbes catòlics! Un altre, més radical i més coherent, ja s’ha preguntat si volem bisbes at all... En tot cas, no els volem pas sants!
Tal volta, el que hom vol avui és que a l’Església catalana la regeixi, en comptes dels successors de Pere, Jaume i Joan, Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, l'altre Jaume, Tadeu, Simó, aquell dotzè, filantrop, que es qüestionava “¿Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i no el donaven als pobres?” (Jo 12, 6).
O potser, a hores d'ara, ens deixem d’històries i millor tanquem la botigueta?
2008
Més de trenta anys després, d’un poblet de 300 habitants, perdut per los Montes de Toledo de la província de Càceres i que pertany al bisbat de Toledo, surt un autobús ple de gent cap a la Seu, per a renovar la Consagració de la diòcesis al Sagrat Cor de Jesús, que presidirà el Cardenal Cañizares, un valencià més. Els acompanya el seu jove rector, que no supera el quart de segle d’edat. Català de soca-rel. Després d’una processó multitudinària pels carrers de la ciutat, la catedral toledana s’omple de gom a gom de gent que hi ha vingut de tots els indrets de la diòcesis. Hi ha molta gent que s’ha de quedar fora.
I qui recorda que fa uns 70 anys el Primat d’Espanya fou un català? Els nostres ressentits l’acusen de col·laboracionista, i tanmateix fou el que aconseguí que el català és mantingués a Catalunya com a llengua de la predicació després de la guerra civil...
Ficats a posar qüestions, quan Don Antonio Cañizares marxi a Roma, serà Toledo el novè bisbat català o els fidels de Toledo clamaran que només volen bisbes toledans?
Volem bisbes catalans! Amb aquest crit de guerra, pretengueren foragitar de Barcelona i fer-li la vida impossible, mentre hi era, a Don Marcelo González; i des d’aleshores la voluntat popular dels catalans s’ha volgut imposar a la llibertat de l’Església, que no és altra que la llibertat de l’Esperit Sant. Vae del qui s'oposa a la gràcia! (i és clar que la gràcia pressuposa la natura, però la natura no té dret a condicionar la gràcia de Nostre Senyor...). Ho estem sofrint, per desgràcia especialment dels més senzills de casa, que es moren d'inanició espiritual.
Curiosament, a casa nostra, no fa gaire, algú (diuen que ja són 1044 persones..) proclamà un nou crit de guerra: volem bisbes cristians! Qualssevol dia d’aquests hi haurà qui demani: volem bisbes catòlics! Un altre, més radical i més coherent, ja s’ha preguntat si volem bisbes at all... En tot cas, no els volem pas sants!
Tal volta, el que hom vol avui és que a l’Església catalana la regeixi, en comptes dels successors de Pere, Jaume i Joan, Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, l'altre Jaume, Tadeu, Simó, aquell dotzè, filantrop, que es qüestionava “¿Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i no el donaven als pobres?” (Jo 12, 6).
O potser, a hores d'ara, ens deixem d’històries i millor tanquem la botigueta?
2008
Més de trenta anys després, d’un poblet de 300 habitants, perdut per los Montes de Toledo de la província de Càceres i que pertany al bisbat de Toledo, surt un autobús ple de gent cap a la Seu, per a renovar la Consagració de la diòcesis al Sagrat Cor de Jesús, que presidirà el Cardenal Cañizares, un valencià més. Els acompanya el seu jove rector, que no supera el quart de segle d’edat. Català de soca-rel. Després d’una processó multitudinària pels carrers de la ciutat, la catedral toledana s’omple de gom a gom de gent que hi ha vingut de tots els indrets de la diòcesis. Hi ha molta gent que s’ha de quedar fora.
I qui recorda que fa uns 70 anys el Primat d’Espanya fou un català? Els nostres ressentits l’acusen de col·laboracionista, i tanmateix fou el que aconseguí que el català és mantingués a Catalunya com a llengua de la predicació després de la guerra civil...
Ficats a posar qüestions, quan Don Antonio Cañizares marxi a Roma, serà Toledo el novè bisbat català o els fidels de Toledo clamaran que només volen bisbes toledans?
SENYOR DEU MEU IESUCHRIST
IUDIQUE VOSTRA MAGESTAT SA CAUSA
1 comentario:
Le he oido contar a mi padre cien veces una anécdota relacionada con el lema éste.
Cuenta que en aquella época el viajaba a Barcelona con frecuencia. En alguna importante plaza barcelonesa (¿pza. de España? ... no recuerdo) apareció un día una gran pintada que reflejaba la frase de marras: "Volem bisbes catalans!". Al día siguiente, apareció la elegante contestación de algún fiel un poco más "centrado": "Como somos mayoría, ¡los queremos de Almería!".
Publicar un comentario