lunes, 28 de abril de 2008

D'abril rosa


Mare forta que la dolçor no amagues
d'uns ulls suaus de dona adolorida;
no els aparteu de nostres tristes plagues
que elegirem per deshonrosa vida

Leproseria gran plena de llagues
és la terra que eixordí la crida
- eco d'una Creu, però tu no apagues
la llum d’una muntanya lluïda

Ara fa un any que pujava plorant
en un matí de pluja al teu cambril
oh llàgrimes inútils d’un jove amant!

Conhortat, del sol vaig rebre un fil.
Oïu, bruna, altra vegada el cant
del virolai que implora gent humil

viernes, 25 de abril de 2008

Sydney!



Encara que m’ho havia proposat, no ho tenia gens clar fins que s’ha confirmat aquesta tarda: ajudant Déu, amb la meva germana podrem participar en el World Youth Day (www.wyd2008.org) del proper Juliol amb el Sant Pare a Sydney (Austràlia)!

Pels qui no hi pugeu anar, us prometo que m’emportaré paper i llapis (que no el portàtil...) – per a compartir aquest viatge a les antípodes de la Terra.

Deo gratias!

miércoles, 23 de abril de 2008

El roser d'en Jordi



Vaig veure aleshores pujar del mar una bèstia que tenia deu banyes i set caps; duia sobre les banyes deu diademes, i sobre els caps, títols blasfems. La bèstia que vaig veure era semblant a una pantera, tenia les potes com d’ós, i la boca, com una boca de lleó. El drac va donar-li la seva força, el seu tron i un gran poder (...). Tota la terra es va meravellar darrera la bèstia, i adoraven el drac, perquè havia donat el poder a la bèstia, i adoraven la bèstia...” (Ap 13 1-4).

Jordi, germà nostre i que ens has precedit. Nat a terres llunyanes, a Capadòcia, de seguida et feres amic de la nostra terra. Eres un dels nostres, un γεώργιος, un pagès de la terra que no s’amagava. Un dels άριστοι. Un sant que vessà la seva sang com a testimoni de Crist. Foragitares sarraïns i càtars. No t’acovardires davant del Drac. Morint el venceres. Sang de roses escampares. Car, semen est sanguis Christianorum.

Jordi, deslliura’ns del drac que ens està devorant... Patró de Catalunya!

Jordi, deslliura’m de la bèstia que em vol mal...

I porta-li una rosa de part meva
la colliràs al jardí del roser
és ma penyora d’una amor sincera
per a la amiga que sí trobaré

lunes, 21 de abril de 2008

De pubilles


Els lectors s’hauran adonat de la "progressiva desacceleració" del blog en els darrers dies. Aquesta desacceleració suposo que seguirà les properes setmanes. No és que no tingui gràcies del Senyor per compartir, que en hi ha moltes aquesta Pasqua. Ja se sap, un treball de doctorat i els lectors poden respirar...

***

Em rondava pel cap la idea d’escriure quelcom sobre la igualtat entre dones i homes (fins i tot l’entrada tenia títol: “the papas & the mamas”) mes no s’acabava de concretar. Gràcies a Déu, la Festa Major del Cercle Català de Madrid que hi estem celebrant els exiliats catalans en aquests dies (vegeu-ne el programa a www.cerclecatala-madrid.net/esp/default2.html
) m’ha ajudat.

Aquest diumenge, a la seu del Cercle a la Plaça d’Espanya, després de la missa amb virolai inclòs (quin escàndol pels nostres laïcistes que un Cercle comenci una Festa Major amb una missa avui en dia!!) i dels balls tradicionals, s’ha proclamat l’elecció de la pubilla catalana de la vila de Madrid. Una Festa Major en honor de Sant Jordi i de Nostra Senyora de Montserrat.

Què bonica que és la tradició de l’elecció de les pubilles! No és cap concurs d’elecció de Miss, aquí no compten els atributs sexuals o la vanitat sinó la gràcia, val a dir, les virtuts de la noia que finalment resultarà escollida. Hom premia, encara, la feminitat tradicional. Segurament, quan la inquisició de les nostres ideòlogues i dels nostres ideòlegs de gèner@ s’hi fixi, ens privaran d’aquesta joia, cremant de cop totes les pubilles que ens quedin. Per què?

Doncs l’elecció de la pubilla, no només com a tradició (per la qual cosa ja seria eradicable pels nostres defensors de la fe de la igualtat), representa una contradicció, una ofensa, per a la mal dita teoria del gènere. Romanent d’una estructura paternalista a Catalunya. Per què els xics no podem optar a ser pubilles i ens hem de conformar a ser hereus? Per què els nois ens hem de conformar al rol que ens imposa la societat tradicionalista-sexista? Si això constitueix un atac a les possibilitats de la nostra autodeterminació...

És clar que no ironitzo, o sí?

Amb l’excusa de la pubilla, i ara parlant seriosament, acuso als generistes de menysprear la igualtat fonamental dintre de la diversitat que ens distingeix i que existeix entre elles, les dones, i nosaltres, els homes. Quin base hi donen per a la igualtat? Com poden fonamentar objectivament la prohibició de la discriminació per raó de sexe, per exemple? Si no reconeixen més que la sensació (que ni raó ja) autoconstituent d’un individu aïllat per a autodefinir-se, neutre i asexual, com poden percebre i judicar un tractament desigual dels iguals o un tractament igual dels desiguals? És una creença privada, una ideologia fàcil la que han dissenyat per a justificar els seus propis dubtes... És una hipocresia! Són els principals discriminadors i partidaris de la desigualtat bàsica entre totes les persones. El generista, ell mateix, solet, ostenta tots els drets. Ell és la igualtat, la fraternitat i la llibertat (amb i per a ell mateix). És un Déu. I els altres no som res. Per a ells, la persona (sigui mascle o femella) es constitueix per allò que fa (allò que té o allò que aconsegueix), no per allò que és. El ser o l'ésser no és el gènere [1]. Pels generistes, la igualtat d’uns i altres serà la indistinció original de l’acció exterior, car no reconeixen l’esperit, això és, l’ànima. Al final, arriba o no arriba a vell i s’eutanasia. I, al capdavall, que li queda de tanta igualtat, fraternitat i llibertat amb i per a ell mateix? Quina llàstima de vida...

Els que creiem, en canvi, que no som déus sinó fills tots del mateix Pare estimem la igualtat entre tots els fills, els que hi creiem o no. A cap fill, gran, mitjà o petit, li agrada que el discriminin! Ajudats pels pares, els germans lluiten contra el seu egoisme i aprenen a estimar-se! Perquè la caritat pressuposa la justícia. No hi ha lloc per a la desigualtat entre els germans. Però hi ha un fet incontestable i és que en la gran majoria de les famílies hi ha germans i germanes – neixen iguals, nuus. Això no ho han elegit ni tampoc els hi ho imposat ningú. Aquesta es la nostra singular forma (natura), fill o filla, no l’hem triat. La igualtat, de qualsevol mena, parteix del fet de ser persones, és a dir, de que som dones i homes racionals. Contràriament als generistes, a ells no els podem discriminar, és més: els hem d’estimar com a germans i germanes [2].!

A més a més, la teologia catòlica permet creure que si la dona fou la última en aparèixer, això vol dir que el Creador la va concebre com a conclusió i la perfecció de la creació i, per tant, la primera en la intenció divina: Eva, la portadora de vida, la co-creadora. Els homes només som els servidors de les servidores, com Karol Wojtyla predicava en les seves homilies a Cracòvia. Maria n’és la prova. Després de l’Home-Déu, no hi ha ésser humà més gran que la Mare de Déu. Ella és la Mare de l’Església. L’Església en tant que Església, no discrimina les dones, tampoc als homes. L’argument sofista de que l’Església discriminaria a les dones en no permetre’ls-hi l’accés al ministeri sacerdotal és fals: no hi ha cap dona en el món que tingui vocació al sacerdoci... L’Església tampoc ordena homes al sacerdoci sense vocació, sense vocació no reeixirien. No, Déu no ha cridat a les dones al sacerdoci (el ministerial, les dones com tots els membres de l’Església estan cridades a participar en l’únic sacerdoci reial del Crist, com Melquisedec). Si algú té pretensions per aquesta raó, que reclami a Déu. Per altre cantó, no hi ha cap home en aquest món que tingui vocació de carmelita descalça...

S’ha de dir – com encertadament ensenyà un magistral Joan Pau II a Mulieris Dignitatem (molt recomenable tota l’encíclica, www.vatican.va/holy_father/john_paul_ii/apost_letters/documents/hf_jp-ii_apl_15081988_mulieris-dignitatem_sp.html) – que la desigualtat i la discriminació de qualsevol persona i en especial, l’afany de domini, el conflicte entre els sexes (ja sigui el masclisme com el feminisme), és pecat, una violació de la dignitat personal de tot ésser humà i, com a tal, conseqüència del pecat original que alterà la igualtat primera entre Eva i Adam
[3].

La llei humana, doncs,
no aconseguirà mai restablir la igualtat! S’enganya el govern i la colla dels generistes al seu redós. Només la gràcia que ens meresqué la Creu de Jesucrist ens permet estimar al pròxim de veritat, sense discriminar o menystenir-lo! Tanmateix, la gràcia demana la nostra col·laboració, és a dir, el canviament dels cors (que no de cos), la metanoia. La conversió de tots i de cadascú, la meva conversió sobretot. No m’enganyo pas: si no tracto a qualsevol persona com a tal, com a germà, si no estimo, ¿com podré considerar degudament a les meves germanes, les dones?

En conseqüència, reivindicaré sempre a la pubilla i a l’hereu! Perquè son símbols de la verdadera igualtat en les relacions dels catalans i de les catalanes. Perquè representen aquella societat catalana on (no s’escandalitzi ningú...) “l’organització familiar és la patriarcal; compatible amb tot el progrés dels temps (...); les relacions entre marit i muller són les que tingueren ja entre si Adam i Eva en els primers moments de la creació del nostre llinatge”. Aquesta era Catalunya, una societat “igualitària”, amb separació de béns i tot. Una altra vegada: que no s’escandalitzi ningú, tots érem més feliços. Una Catalunya plena de Coralís. Deixo parlar a en Vayreda:

“I esdevingué, allavors, que vaig conèixer a la Coralí, la pubilla (...) una mossa d’uns vint anys, alta i ben plantada, de cara fresca i roja, nas fi i ulls vius, sota una celles negres i molsudes que donaven a sa mirada una fixesa encisadora. Son front era llis i net, ombrejat per una cabellera ondulada i negra. Aquest detalla la distingia de les demés noies del seu braç (...). La sola consideració de què aquella noia no era de la mena que tenia per conegudes, m’infundia de respecte (...). No, no era cert que totes les dones fossin unes, com sostenia l’Ibo. Ni havia d’honrades i que sabien fer-se respectar, i una d’elles era aquella, la meva escollida (...). L’essència de la Coralí, la que si bé no filava gaire més prim que jo en disquisicions d’aquesta mena, posseïa, emperò, una certa fe primitiva, però ben acabalada, una innocència i susceptibilitat un poc pagesívoles, barreja de coloma i de serpent, i sobret una gran consciència de la pròpia dignitat, salvaguarda per bona dosis de força de voluntat; condicions totes més que suficients”.

Una noia que pugui dir: “No he mentit mai”.

I un pare que recomani: “Caseu’s en nom de Déu, i que Ell vos faci sants i bons i vos dongui aquí pau i després glòria: amén”.

On són, enguany, les Coralís?

Per acabar el matí dominical de Festa hem gaudit dels nostres balls tradicionals. Els balls de sempre, no només la sardana, són una altra demostració de la alegra sintonia entre els homes i dones a Catalunya que sembla que hem perdut... Quan tornarem a ballar? Ja ho deia en Maragall que “la dona dansant és el compendi de la creació”. L’home, només la pot acompanyar joiós.

[1] Per una refutació radical de la teoria de gènere assistim-nos de Sant Tomàs: "ens autem genus esse non potest (...). Nulla enim differentia participat genus: quia genus sumitur a materia, differentia vero a forma (...). Forma autem non includitur in materia actu, sed in potentia tantum. Similiter differentia non pertinet ad naturam generis, sed genus continet differentias potestate; et ideo differentia non participat genus, quia cum dico rationale, significo aliquid quod habet rationem, nec est de intellectu rationalis quod sit animal. Illud autem quod participatur, est de intellectu participantis. Nulla autem differentia potest accipi, de cuius intellectu non sit ens: unde manifestum est, quod ens non potest habere differentias sicut genus habet. Et ideo ens genus non est, sed est de omnibus communiter praedicabile analogice. Similiter dicendum est de aliis transcendentibus" (De natura generis, cap. 1).
[2] "Els homes no conviuen solament per procrear, sinó per satisfer les necessitats de la vida. Per això, les tasques s’han diversificat des d’un principi, i les de l’home són distintes de les de la dona. Així, es complementen mútuament, contribuint cadascú amb què li és propi. Per aquest motiu, en l’amistat entre marit i muller, hi descobrim tant el que és útil com el que és plaent. Aquesta amistat, però, es pot fonamentar també en la virtut quan tots dos són comportívols. Cadascun posseix diferentment la virtut, i això pot complaure a ambdós" (Ética a Nicòmac, Llibre VIII, 1162a, 21-28, traducció de Josep Batalla).
[3] "La descripción bíblica del Libro del Génesis delinea la verdad acerca de las consecuencias del pecado del hombre, así como indica igualmente la alteración de aquella originaria relación entre el hombre y la mujer, que corresponde a la dignidad personal de cada uno de ellos. El hombre, tanto varón como mujer, es una persona y, por consiguiente, «la única criatura sobre la tierra que Dios ha amado por sí misma»; y al mismo tiempo precisamente esta criatura única e irrepetible «no puede encontrar su propia plenitud si no es en la entrega sincera de sí mismo a los demás».(32) De aquí surge la relación de «comunión», en la que se expresan la «unidad de los dos» y la dignidad como persona tanto del hombre como de la mujer. Por tanto, cuando leemos en la descripción bíblica las palabras dirigidas a la mujer: «Hacia tu marido irá tu apetencia y él te dominará» (Gén 3, 16), descubrimos una ruptura y una constante amenaza precisamente en relación a esta «unidad de los dos», que corresponde a la dignidad de la imagen y de la semejanza de Dios en ambos. Pero esta amenaza es más grave para la mujer. En efecto, al ser un don sincero y, por consiguiente, al vivir «para» el otro aparece el dominio: «él te dominará». Este «dominio» indica la alteración y la pérdida de la estabilidad de aquella igualdad fundamental, que en la «unidad de los dos» poseen el hombre y la mujer; y esto, sobre todo, con desventaja para la mujer, mientras que sólo la igualdad, resultante de la dignidad de ambos como personas, puede dar a la relación recíproca el carácter de una auténtica «communio personarum». Si la violación de esta igualdad, que es conjuntamente don y derecho que deriva del mismo Dios Creador, comporta un elemento de desventaja para la mujer, al mismo tiempo disminuye también la verdadera dignidad del hombre. Tocamos aquí un punto extremadamente delicado de la dimensión de aquel «ethos», inscrito originariamente por el Creador en el hecho mismo de la creación de ambos a su imagen y semejanza" (Mulieris dignitatem, 10).

domingo, 13 de abril de 2008

Polorum regina





La puesta del sol, que se esconde entre los montes y las grises nubes, enrojece dorado el horizonte en un adiós hasta mañana. Con las nubes se forma un vestido, la mujer vestida de sol y de luna. María, de noche y día Madre, la Polorum Regina (que no sólo de Polonia...).

En esta tarde primaveral, saliendo de misa y sentado bucólicamente en un banco del parque que tengo delante de mi casa me he quedado leyendo “the Ball and the Cross” de G.K. Chesterton. Sólo lo estoy empezando, pero me ha sorprendido su segundo capítulo. Que conste que Chesterton en 1905 no era católico ni tenia obligación alguna de ser un defensor de la virginidad de María mediante Evan MacIan:

I will fight him [Mr. Turnbull, the atheist, because he blasphemed Our Lady] (...). I will fight him as our fathers fought (...) If he had said of my mother what he said of the Mother of God, there is not a club of clean men in Europe that would deny my right to call him out. If he had said it of my wife, you English would yourselves have pardoned me for beating him like a dog in the market place. Your worship, I have no mother; I have no wife. I have only that which the poor have equally with the rich; which the lonely have equally with the man of friends...”.

En Montserrat tal vez nadie se batió en duelo por la virginidad de María, pero sí la honraban agradecidos los peregrinos al llegar, bailando en rondalla mientras cantaban:

Polorum regina omnium nostra.
Stella matutina dele scelera.
Ante partum virgo Deo gravida
Semper permansisti inviolata.
Et in partu virgo Deo fecunda
Semper permansisti inviolata.
Et post partum virgo mater enixa
Semper permansisti inviolata.


(Llibre Vermell de Montserrat, quería pasar el enlace de youtube de la canción, pero no viene. Si algún lector lo encuentra, se lo agradeceré, porque la cántiga es preciosa)

Cayó la noche. Rosa d’abril, il·lumineu la catalana terra.

sábado, 12 de abril de 2008

Ningú m'ho ha ensenyat










1. Ningú m’ha ensenyat
aquestes cançons
Ningú m’ho ha ensenyat
les tinc dins del cor

2. Ningú m’ha ensenyat
com dir-te perdó
Ningú m’ho ha ensenyat
deixar la tristor

3. Ningú m’ha ensenyat
donar-te amor
Ningú m’ho ha ensenyat
com rebre petons

4. Ningú m’ha ensenyat
però és tan dolç
Ningú m’ho ha ensenyat
només tu, Senyor!

* Comentari autocrític: aquestes línees - quatre pareados fàcils, cursis, repetitius i mal rimats - no són cap exemple de poesia ni ho pretenen ésser. Però m’han escomès desprevingut en un passeig nocturn per la Castellana des de la plaça de Colón a la de Gregorio Marañón de camí al darrer metro, després de dos dies massa intensos de feina sortint a la una de la matinada. I si s’hi posés música? La fresca d’una nit, esvaïda la borrasca, acariciava la lluna creixent...

sábado, 5 de abril de 2008

21:37, 3r. Aniversario (en Varsovia).

I wołam, ja, syn polskiej ziemi, a zarazem ja: Jan Paweł II papież, wołam z całej głębi tego tysiąclecia, wołam w przeddzień święta Zesłania, wołam wraz z wami wszystkimi: Niech zstąpi Duch Twój!Niech zstąpi Duch Twój!I odnowi oblicze ziemi.Tej Ziemi! Amen.

(Varsovia, 2 de junio 1979)

Designios ordinarios de la Providencia (las causas segundas que diría Santo Tomás o, de forma más llana, el trabajo) me han devuelto a Polonia durante un par de días. De esta suerte que, gracias a Dios, llegué a Varsovia justo este miércoles, dos de abril.

En tal fecha, hace ya tres años, nos dejó un Papa para volverse a la casa del Padre. Espero no declinar invitaciones, pero no pretendo explayarme sobre la figura de un santo que todos hemos visto, oído y tocado. Ahí está. Porque la santidad es la grandeza de los pequeños. Karol y luego Juan Pablo fue pequeño, ínfimo. Además, pobre: paupérrimo. Un pobre de Jahvé, como María. Lo demás, es hagiografía a mayor gloria de Dios.

Jan Paweł se fue y la historia (el transcurso del tiempo) de la Iglesia militante, de la misma tierra y de todos nosotros sigue sus caminos. De ahí que me interese levantar acta en este momento de cómo se ha vivido el tercer aniversario de su muerte en las calles de Varsovia, ejemplo de lo que fue y sigue siendo esta relación entre la nación y su hijo predilecto. Es sólo una impresión...


Si bien es cierto que cuando los principales medios de comunicación polacos (los de mayor tirada o audiencia), de ordinario desinteresados en unos casos y críticos con la Iglesia en otros muchos, se lanzan a glorificar a nuestro protagonista, ello ha de sonar falso e incluso exagerado. Contraproducente, aventuraría. Pero también es muy cierto que el pueblo polaco – que es como es – ha querido sinceramente a su Papa y le sigue amando. Como todo amor, no obstante, ha tenido sus estadios. Desde la ilusión primeriza, allá en el descubrimiento del nuevo y joven pontífice por la mayoría de los polacos (algo desconocido más allá de su propia diócesis cracoviense) a raíz de la elección y de su primera visita – inolvidable – al país, hasta la convivencia cotidiana, con alguna riña y advertencia del Wojtyła a su pueblo en sus siguientes peregrinaciones, terminando con el cenit de un amor inmortal, con la despedida en Łagiewniki en 2002.

Ahora, cuando falta su presencia, este amor llorado necesariamente ha de madurar. Las viudas no olvidan, esperan el reencuentro. Así Polonia, la Polonia cristiana, poco a poco aprende a esperar.

Porque la espera es indispensable. Uno que se conoce los avances de la desesperanza en su otro país, atiende impotente a las ofensivas de la desesperanza en el país eslavo. Porque ha sido muy católica, al igual que otros, ahora deberá recibir los golpes más duros. La Varsovia de hoy, la de la calle, la de los centros comerciales y de las oficinas de la 30ª planta, es una ciudad modernamente desmoralizada que sólo piensa en el dinero, en el éxito y en el pasárselo bien, muy bien. La castración empieza por los más jóvenes.

Pudiera parecer un cuadro para el desánimo, sabiendo que el mal es inexorable y que solamente el hombre es el animal que se deleita en sus propios errores, honrándose de sus recaídas.

Pero en Polonia – siempre lo he pensado – la supervivencia viene del y por el pueblo, del pueblo más humilde, de la gente a la que se desprecia. Las elites, cualesquiera sean éstas, son las primeras en desertar. Los cristianos salimos del pueblo y somos pueblo. Las elites sólo son cristianas en cuanto son (o siguen siendo) pueblo. Por ello, los ghettos o indómitas minorías (y en España vamos caminos de convertirnos en minoría selecta aunque tengamos que escondernos en las catacumbas de la gran ciudad) son peligrosas. La elite es diferencia y el ghetto supone una diferenciación del resto. Mas nuestra única diferencia – respecto a los no-cristianos – debiera ser Cristo y su natural consecuencia: la caridad. Mas la caridad nos une a los demás, a todos. Por tanto, nuestro aglutinante con la masa (los demás o no-cristianos...) – deberá ser Cristo.

De ahí que la fusión óptima del ghetto de los seguidores de Cristo y el pueblo sea la Iglesia: la sociedad cristiana.

En este sentido, en Polonia y en todas partes, la Iglesia ha sido popular. Y el gran desafío de la Iglesia polaca actual, me parece en mi visión subjetiva, es que lo siga siendo y no caiga en la tentación – como medida de defensa fácil ante la galopante secularización – de apegarse a las elites, por muy cristianas que sean. Entiéndeseme bien, no tengo ninguna objeción contra las elites cristianas puesto que tienen un relevante papel a cumplir siendo parte de la Iglesia. Pero la Iglesia es cuerpo místico de Cristo, no puede apoyarse exclusivamente en las elites; su principal apoyo es Cristo y, en segundo lugar, los santos, esto es, los que cumplen la voluntad de Dios. La única elite eficaz es la elite de los santos. Elite popularísima de la cual nuestro Juan Pablo II forma parte.

Toda esta digresión tiene por objeto explicar que el aniversario, tercero ya, del traspaso del Papa eslavo se ha vivido popularmente, con independencia de las diversas iniciativas públicas o privadas, de la Iglesia o de la Administración, para festejar dignamente semejante celebración. Llegado a Varsovia, la misma Providencia me condujo sin habérmelo propuesto a la iglesia de Santa Ana de la calle Krakowskie Przedmiescie (es la iglesia de la pastoral universitaria y de donde salen las concurridas peregrinaciones a Czestochowa a comienzos de agosto) para la misa de las tres de la tarde. En miércoles, horario laboral, la iglesia se llenó. La misa vino precedida de la coronilla a la Divina Misericordia. El sermón del joven sacerdote, como no podría ser de otro modo, hubo de versar sobre Juan Pablo II. Luego, los programas de la radio que escuché de refilón en los taxis trataban sobre la misma materia. Por la noche, un zapping por los canales de TV abundaba en el mismo contenido. Durante todo el día, la gente se congregaba en la plaza de Pilsudski o de la Victoria participando en diferentes conciertos y actos en memoria organizados para la ocasión. La misma plaza que albergó la primera misa del Sucesor de Pedro en su primer viaje a su Polonia ahora le brindaba el debido homenaje. Y al caer la noche, la gente encendió un mar de velas en toda la plaza y delante de todas las iglesias del país. No hubo iglesia que no se encendiera en agradecida oración.

El día antes, el Parlamento polaco había ratificado por amplia mayoría el Tratado de Lisboa con el beneplácito del Presidente del país y de su gemelo, los Kaczynski (sic). Un harakiri nacional, el anticipo formal de la apostasía. A la larga, como lo predijo Juan Pablo en alguna de sus últimas visitas a su tierra y en especial en sus homilías de 1999, habrá mártires en Polonia.

Nuestra esperanza no está en el mundo. Nuestra confianza es la sangre y el agua que brotó del costado del atravesado. Si la vida de Juan Pablo fue comunión con la Madre de la Misericordia, su legado es el siguiente (perdóneseme la amplitud de la cita):

“..."Padre eterno, te ofrezco el Cuerpo y la Sangre, el alma y la divinidad de tu amadísimo Hijo, nuestro Señor Jesucristo, por los pecados nuestros y del mundo entero; por su dolorosa pasión, ten misericordia de nosotros y del mundo entero" (Diario, 476, ed. it., p. 193). De nosotros y del mundo entero... ¡Cuánta necesidad de la misericordia de Dios tiene el mundo de hoy! En todos los continentes, desde lo más profundo del sufrimiento humano parece elevarse la invocación de la misericordia. Donde reinan el odio y la sed de venganza, donde la guerra causa el dolor y la muerte de los inocentes se necesita la gracia de la misericordia para calmar las mentes y los corazones, y hacer que brote la paz. Donde no se respeta la vida y la dignidad del hombre se necesita el amor misericordioso de Dios, a cuya luz se manifiesta el inexpresable valor de todo ser humano. Se necesita la misericordia para hacer que toda injusticia en el mundo termine en el resplandor de la verdad.
Por eso hoy, en este santuario, q
uiero consagrar solemnemente el mundo a la Misericordia divina. Lo hago con el deseo ardiente de que el mensaje del amor misericordioso de Dios, proclamado aquí a través de santa Faustina, llegue a todos los habitantes de la tierra y llene su corazón de esperanza. Que este mensaje se difunda desde este lugar a toda nuestra amada patria y al mundo. Ojalá se cumpla la firme promesa del Señor Jesús: de aquí debe salir "la chispa que preparará al mundo para su última venida" (cf. Diario, 1732, ed. it., p. 568). Es preciso encender esta chispa de la gracia de Dios. Es preciso transmitir al mundo este fuego de la misericordia. En la misericordia de Dios el mundo encontrará la paz, y el hombre, la felicidad. Os encomiendo esta tarea a vosotros, amadísimos hermanos y hermanas, a la Iglesia que está en Cracovia y en Polonia, y a todos los devotos de la Misericordia divina que vengan de Polonia y del mundo entero. ¡Sed testigos de la misericordia!
6. Dios, Padre misericordioso, que has revelado tu amor en tu Hijo Jesucristo y lo has derramado sobre nosotros en el Espíritu Santo, Consolador, te encomendamos hoy el destino del mundo y de todo hombre.
Inclínate hacia nosotros, pecadores; sana nuestra debilidad; derrota todo mal; haz que todos los habitantes de la tierra experimenten tu misericordia, para que en ti, Dios uno y trino, encuentren siempre la fuente de la esperanza.
Padre eterno, por la dolorosa pasión y resurrección de tu Hijo, ten misericordia de nosotros y del mundo entero. Amén.”
(Łagiewniki, 17 de agosto de 2002).


Aquí, en este avión, lo dejo de vuelta a esta otra casa, la española, que también es tierra de Maria. Recorriendo Europa y queriendo tocar el cielo donde me figuro que Juan Pablo nos sigue asistiendo con mayor ahínco. Nunca pudo darme un abrazo, pero espero que lo haga pronto junto a María cuando me reciba en la casa de Nuestro Padre: Totus tuus!