De pubilles

Els lectors s’hauran adonat de la "progressiva desacceleració" del blog en els darrers dies. Aquesta desacceleració suposo que seguirà les properes setmanes. No és que no tingui gràcies del Senyor per compartir, que en hi ha moltes aquesta Pasqua. Ja se sap, un treball de doctorat i els lectors poden respirar...

***

Em rondava pel cap la idea d’escriure quelcom sobre la igualtat entre dones i homes (fins i tot l’entrada tenia títol: “the papas & the mamas”) mes no s’acabava de concretar. Gràcies a Déu, la Festa Major del Cercle Català de Madrid que hi estem celebrant els exiliats catalans en aquests dies (vegeu-ne el programa a www.cerclecatala-madrid.net/esp/default2.html) m’ha ajudat.

Aquest diumenge, a la seu del Cercle a la Plaça d’Espanya, després de la missa amb virolai inclòs (quin escàndol pels nostres laïcistes que un Cercle comenci una Festa Major amb una missa avui en dia!!) i dels balls tradicionals, s’ha proclamat l’elecció de la pubilla catalana de la vila de Madrid. Una Festa Major en honor de Sant Jordi i de Nostra Senyora de Montserrat.

Què bonica que és la tradició de l’elecció de les pubilles! No és cap concurs d’elecció de Miss, aquí no compten els atributs sexuals o la vanitat sinó la gràcia, val a dir, les virtuts de la noia que finalment resultarà escollida. Hom premia, encara, la feminitat tradicional. Segurament, quan la inquisició de les nostres ideòlogues i dels nostres ideòlegs de gèner@ s’hi fixi, ens privaran d’aquesta joia, cremant de cop totes les pubilles que ens quedin. Per què?

Doncs l’elecció de la pubilla, no només com a tradició (per la qual cosa ja seria eradicable pels nostres defensors de la fe de la igualtat), representa una contradicció, una ofensa, per a la mal dita teoria del gènere. Romanent d’una estructura paternalista a Catalunya. Per què els xics no podem optar a ser pubilles i ens hem de conformar a ser hereus? Per què els nois ens hem de conformar al rol que ens imposa la societat tradicionalista-sexista? Si això constitueix un atac a les possibilitats de la nostra autodeterminació...

És clar que no ironitzo, o sí?

Amb l’excusa de la pubilla, i ara parlant seriosament, acuso als generistes de menysprear la igualtat fonamental dintre de la diversitat que ens distingeix i que existeix entre elles, les dones, i nosaltres, els homes. Quin base hi donen per a la igualtat? Com poden fonamentar objectivament la prohibició de la discriminació per raó de sexe, per exemple? Si no reconeixen més que la sensació (que ni raó ja) autoconstituent d’un individu aïllat per a autodefinir-se, neutre i asexual, com poden percebre i judicar un tractament desigual dels iguals o un tractament igual dels desiguals? És una creença privada, una ideologia fàcil la que han dissenyat per a justificar els seus propis dubtes... És una hipocresia! Són els principals discriminadors i partidaris de la desigualtat bàsica entre totes les persones. El generista, ell mateix, solet, ostenta tots els drets. Ell és la igualtat, la fraternitat i la llibertat (amb i per a ell mateix). És un Déu. I els altres no som res. Per a ells, la persona (sigui mascle o femella) es constitueix per allò que fa (allò que té o allò que aconsegueix), no per allò que és. El ser o l'ésser no és el gènere [1]. Pels generistes, la igualtat d’uns i altres serà la indistinció original de l’acció exterior, car no reconeixen l’esperit, això és, l’ànima. Al final, arriba o no arriba a vell i s’eutanasia. I, al capdavall, que li queda de tanta igualtat, fraternitat i llibertat amb i per a ell mateix? Quina llàstima de vida...

Els que creiem, en canvi, que no som déus sinó fills tots del mateix Pare estimem la igualtat entre tots els fills, els que hi creiem o no. A cap fill, gran, mitjà o petit, li agrada que el discriminin! Ajudats pels pares, els germans lluiten contra el seu egoisme i aprenen a estimar-se! Perquè la caritat pressuposa la justícia. No hi ha lloc per a la desigualtat entre els germans. Però hi ha un fet incontestable i és que en la gran majoria de les famílies hi ha germans i germanes – neixen iguals, nuus. Això no ho han elegit ni tampoc els hi ho imposat ningú. Aquesta es la nostra singular forma (natura), fill o filla, no l’hem triat. La igualtat, de qualsevol mena, parteix del fet de ser persones, és a dir, de que som dones i homes racionals. Contràriament als generistes, a ells no els podem discriminar, és més: els hem d’estimar com a germans i germanes [2].!

A més a més, la teologia catòlica permet creure que si la dona fou la última en aparèixer, això vol dir que el Creador la va concebre com a conclusió i la perfecció de la creació i, per tant, la primera en la intenció divina: Eva, la portadora de vida, la co-creadora. Els homes només som els servidors de les servidores, com Karol Wojtyla predicava en les seves homilies a Cracòvia. Maria n’és la prova. Després de l’Home-Déu, no hi ha ésser humà més gran que la Mare de Déu. Ella és la Mare de l’Església. L’Església en tant que Església, no discrimina les dones, tampoc als homes. L’argument sofista de que l’Església discriminaria a les dones en no permetre’ls-hi l’accés al ministeri sacerdotal és fals: no hi ha cap dona en el món que tingui vocació al sacerdoci... L’Església tampoc ordena homes al sacerdoci sense vocació, sense vocació no reeixirien. No, Déu no ha cridat a les dones al sacerdoci (el ministerial, les dones com tots els membres de l’Església estan cridades a participar en l’únic sacerdoci reial del Crist, com Melquisedec). Si algú té pretensions per aquesta raó, que reclami a Déu. Per altre cantó, no hi ha cap home en aquest món que tingui vocació de carmelita descalça...

S’ha de dir – com encertadament ensenyà un magistral Joan Pau II a Mulieris Dignitatem (molt recomenable tota l’encíclica, www.vatican.va/holy_father/john_paul_ii/apost_letters/documents/hf_jp-ii_apl_15081988_mulieris-dignitatem_sp.html) – que la desigualtat i la discriminació de qualsevol persona i en especial, l’afany de domini, el conflicte entre els sexes (ja sigui el masclisme com el feminisme), és pecat, una violació de la dignitat personal de tot ésser humà i, com a tal, conseqüència del pecat original que alterà la igualtat primera entre Eva i Adam[3].

La llei humana, doncs, no aconseguirà mai restablir la igualtat! S’enganya el govern i la colla dels generistes al seu redós. Només la gràcia que ens meresqué la Creu de Jesucrist ens permet estimar al pròxim de veritat, sense discriminar o menystenir-lo! Tanmateix, la gràcia demana la nostra col·laboració, és a dir, el canviament dels cors (que no de cos), la metanoia. La conversió de tots i de cadascú, la meva conversió sobretot. No m’enganyo pas: si no tracto a qualsevol persona com a tal, com a germà, si no estimo, ¿com podré considerar degudament a les meves germanes, les dones?

En conseqüència, reivindicaré sempre a la pubilla i a l’hereu! Perquè son símbols de la verdadera igualtat en les relacions dels catalans i de les catalanes. Perquè representen aquella societat catalana on (no s’escandalitzi ningú...) “l’organització familiar és la patriarcal; compatible amb tot el progrés dels temps (...); les relacions entre marit i muller són les que tingueren ja entre si Adam i Eva en els primers moments de la creació del nostre llinatge”. Aquesta era Catalunya, una societat “igualitària”, amb separació de béns i tot. Una altra vegada: que no s’escandalitzi ningú, tots érem més feliços. Una Catalunya plena de Coralís. Deixo parlar a en Vayreda:

“I esdevingué, allavors, que vaig conèixer a la Coralí, la pubilla (...) una mossa d’uns vint anys, alta i ben plantada, de cara fresca i roja, nas fi i ulls vius, sota una celles negres i molsudes que donaven a sa mirada una fixesa encisadora. Son front era llis i net, ombrejat per una cabellera ondulada i negra. Aquest detalla la distingia de les demés noies del seu braç (...). La sola consideració de què aquella noia no era de la mena que tenia per conegudes, m’infundia de respecte (...). No, no era cert que totes les dones fossin unes, com sostenia l’Ibo. Ni havia d’honrades i que sabien fer-se respectar, i una d’elles era aquella, la meva escollida (...). L’essència de la Coralí, la que si bé no filava gaire més prim que jo en disquisicions d’aquesta mena, posseïa, emperò, una certa fe primitiva, però ben acabalada, una innocència i susceptibilitat un poc pagesívoles, barreja de coloma i de serpent, i sobret una gran consciència de la pròpia dignitat, salvaguarda per bona dosis de força de voluntat; condicions totes més que suficients”.

Una noia que pugui dir: “No he mentit mai”.

I un pare que recomani: “Caseu’s en nom de Déu, i que Ell vos faci sants i bons i vos dongui aquí pau i després glòria: amén”.

On són, enguany, les Coralís?

Per acabar el matí dominical de Festa hem gaudit dels nostres balls tradicionals. Els balls de sempre, no només la sardana, són una altra demostració de la alegra sintonia entre els homes i dones a Catalunya que sembla que hem perdut... Quan tornarem a ballar? Ja ho deia en Maragall que “la dona dansant és el compendi de la creació”. L’home, només la pot acompanyar joiós.

[1] Per una refutació radical de la teoria de gènere assistim-nos de Sant Tomàs: "ens autem genus esse non potest (...). Nulla enim differentia participat genus: quia genus sumitur a materia, differentia vero a forma (...). Forma autem non includitur in materia actu, sed in potentia tantum. Similiter differentia non pertinet ad naturam generis, sed genus continet differentias potestate; et ideo differentia non participat genus, quia cum dico rationale, significo aliquid quod habet rationem, nec est de intellectu rationalis quod sit animal. Illud autem quod participatur, est de intellectu participantis. Nulla autem differentia potest accipi, de cuius intellectu non sit ens: unde manifestum est, quod ens non potest habere differentias sicut genus habet. Et ideo ens genus non est, sed est de omnibus communiter praedicabile analogice. Similiter dicendum est de aliis transcendentibus" (De natura generis, cap. 1).

[2] "Els homes no conviuen solament per procrear, sinó per satisfer les necessitats de la vida. Per això, les tasques s’han diversificat des d’un principi, i les de l’home són distintes de les de la dona. Així, es complementen mútuament, contribuint cadascú amb què li és propi. Per aquest motiu, en l’amistat entre marit i muller, hi descobrim tant el que és útil com el que és plaent. Aquesta amistat, però, es pot fonamentar també en la virtut quan tots dos són comportívols. Cadascun posseix diferentment la virtut, i això pot complaure a ambdós" (Ética a Nicòmac, Llibre VIII, 1162a, 21-28, traducció de Josep Batalla).
[3] "La descripción bíblica del Libro del Génesis delinea la verdad acerca de las consecuencias del pecado del hombre, así como indica igualmente la alteración de aquella originaria relación entre el hombre y la mujer, que corresponde a la dignidad personal de cada uno de ellos. El hombre, tanto varón como mujer, es una persona y, por consiguiente, «la única criatura sobre la tierra que Dios ha amado por sí misma»; y al mismo tiempo precisamente esta criatura única e irrepetible «no puede encontrar su propia plenitud si no es en la entrega sincera de sí mismo a los demás».(32) De aquí surge la relación de «comunión», en la que se expresan la «unidad de los dos» y la dignidad como persona tanto del hombre como de la mujer. Por tanto, cuando leemos en la descripción bíblica las palabras dirigidas a la mujer: «Hacia tu marido irá tu apetencia y él te dominará» (Gén 3, 16), descubrimos una ruptura y una constante amenaza precisamente en relación a esta «unidad de los dos», que corresponde a la dignidad de la imagen y de la semejanza de Dios en ambos. Pero esta amenaza es más grave para la mujer. En efecto, al ser un don sincero y, por consiguiente, al vivir «para» el otro aparece el dominio: «él te dominará». Este «dominio» indica la alteración y la pérdida de la estabilidad de aquella igualdad fundamental, que en la «unidad de los dos» poseen el hombre y la mujer; y esto, sobre todo, con desventaja para la mujer, mientras que sólo la igualdad, resultante de la dignidad de ambos como personas, puede dar a la relación recíproca el carácter de una auténtica «communio personarum». Si la violación de esta igualdad, que es conjuntamente don y derecho que deriva del mismo Dios Creador, comporta un elemento de desventaja para la mujer, al mismo tiempo disminuye también la verdadera dignidad del hombre. Tocamos aquí un punto extremadamente delicado de la dimensión de aquel «ethos», inscrito originariamente por el Creador en el hecho mismo de la creación de ambos a su imagen y semejanza" (Mulieris dignitatem, 10).