D'abril rosa

Mare forta que la dolçor no amagues
d'uns ulls suaus de dona adolorida;
no els aparteu de nostres tristes plagues
que elegirem per deshonrosa vida

Leproseria gran plena de llagues
és la terra que eixordí la crida
- eco d'una Creu, però tu no apagues
la llum d’una muntanya lluïda

Ara fa un any que pujava plorant
en un matí de pluja al teu cambril
oh llàgrimes inútils d’un jove amant!

Conhortat, del sol vaig rebre un fil.
Oïu, bruna, altra vegada el cant
del virolai que implora gent humil