Avui, 11 de novembre, a part d’ésser la Festa de Sant Martí, és la festa de la Independència de Polònia. Ara fa 90 anys, després de 123 anys repartida entre diferents potències europees, Polònia reaparegué al mapa d’Europa. Ençà, no ha pogut gaudir d’aquesta llibertat pas gaire. Sobretot d’una llibertat interior, que li permeti ésser fidel a les seves arrels. Quan ho ha estat, fixeu-vos què fèrtil i esplendorosa és (Joan Pau II...). Romandrà lliure i fidel?
Per l’ocasió, he recuperat un text que vaig escriure una tarda de finals d’agost al Parc Reial de Łazienki de Varsòvia. Els que hi heu estat, coneixeu el seu encant.
***
Plàcid comiat d’un migdia d’agost entre les branques desconegudes dels teus arbres, i estirat a les teves catifes d’herba alegra, el turista francès us fotografia, simpàtics esquirols talment com us hi mostreu: pidolaires, intrèpids, animals interessats i porucs, com els homes.
Plàcid comiat d’un estiu memorable, com tots els estius, esperant la tarda de la tardor cansada, abans que no arribi la son del hivern.
El parc és un jardí respectat i ens fa aristocràtics per uns minuts, nosaltres burgesos globalitzats. Entre paons, s’hi passegen agafadetes de les mans parelles d’enamorada passió que es pensen que el món és bonic. I potser tenen raó; una mica més enllà, una mare empeny el cotxet amb una criatura dintre. És sola i té temps per a pensar, o no pensar. Al seu costat corren uns nens empaitant una papallona – de les poques que en queden per aquestes dates. De jubilats també se n’hi veuen, han vingut per a rememorar les seves anteriors passejades per Łazienki: quan, amb qui, perquè?
L’aigua de l’estanc recull els ànecs i cignes que s’hi volen mullar. També s’hi llençaria el desmai, però no gosa.
Un escombraire neteja el passeig amb una escombra gastada. Les fulles encara onegen verdes pels arbres.
Una lleu brisa ho apaga tot, mentre Chopin hi calla.
Plàcid comiat d’un estiu memorable, com tots els estius, esperant la tarda de la tardor cansada, abans que no arribi la son del hivern.
El parc és un jardí respectat i ens fa aristocràtics per uns minuts, nosaltres burgesos globalitzats. Entre paons, s’hi passegen agafadetes de les mans parelles d’enamorada passió que es pensen que el món és bonic. I potser tenen raó; una mica més enllà, una mare empeny el cotxet amb una criatura dintre. És sola i té temps per a pensar, o no pensar. Al seu costat corren uns nens empaitant una papallona – de les poques que en queden per aquestes dates. De jubilats també se n’hi veuen, han vingut per a rememorar les seves anteriors passejades per Łazienki: quan, amb qui, perquè?
L’aigua de l’estanc recull els ànecs i cignes que s’hi volen mullar. També s’hi llençaria el desmai, però no gosa.
Un escombraire neteja el passeig amb una escombra gastada. Les fulles encara onegen verdes pels arbres.
Una lleu brisa ho apaga tot, mentre Chopin hi calla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario