Té uns ulls foscos molts grans, qui sap si d'extraterrestre, i que escruten fixament l’objecte de la seva curiositat, ja recaiguin en cosa o persona. Malgrat la seva curta i incerta biografia, ja ha aprés a dir “papa” i “mama”. I juga divertint-se amb els seus dos germans grans. Tanmateix, de tant en tant, arranca el plor desconsolat, sense cap raó de pes que aparentment ho justifiqui. En Daniel va néixer ara fa vint-i-dos mesos, però només té una família des de fa onze. Una família que potser perdrà qualsevol dia, si l’Estat o la Comunitat Autònoma ho decreta. Aquesta és una de les especificitats del règim d’acollida “temporal” de menors.
De camí a Lurdes i amb permís administratiu previ per a sortir del país atorgat, en Daniel era el nostre reietó engrescant-nos amb els seus somriures entronitzat en la cadira infantil. Com que després de donar-li de sopar ja era fosc, volguérem apagar el llum interior del cotxe familiar. La criatura no ho comprengué i esclatà a plorar sense que la poguéssim calmar amb els més diversos enginys. Fins que la mare, legalment “temporal” o no definitiva, el prengué al seient davanter del copilot on seia i l’estrenyé entre els seus braços mentre el petonejava suament. Els sanglots d’en Daniel, poc a poc, s’anaren silenciant. Al final es quedà dormit en els braços de la seva mare. En aquesta postura filial arribaren a la residència on havíem de passar la nit.
Amb els seus tres anys i mig, la Sònia és una nena marcada, hi hauria qui diria que la seva existència és accidental, fortuïta o involuntària: contingent o fruit d'una irresponsabilitat. Amb una mirada picarona, entremaliada, sol exigir ésser la princesa d’un palau que no existeix. I quan no ho aconsegueix, perd el somriure i resta tristoia o enrabiada amb tothom... La mare, joveneta i soltera, fa el que pot amb l’ajuda dels seus pares, els avis de la nena. Però intentar “el que es pot” demana molt alè i massa sovint els petits fracassos acaben desil·lusionant...
Aquella tarda de diumenge de primers d'octubre i que il·luminava els gloriosos Pirineus engominats amb les primeres neus de la temporada a les cotes més altes, en cloure’s el pelegrinatge i tornant a les nostres cases, els nens jugaven a l’autobús com si es trobessin en una llar d’infants (el retorn el feia en autocar, com esbrinaran els lectors més deixonits). Negligents de normatives i reglaments de seguretat, els infants corrien pel corredor de l’autocar engatats i compartint les impressions espirituals i naturals del viatge, saltant excitats com isards de seient a seient, mentre llurs pares, claudicants, estaven massa cansats per a fer-los-hi cas o silenciar el xivarri pueril.
En cert moment, la petita Sònia s’aixecà del seu seient al costat de la seva mare i avançà soleta pel corredor fins a la primera fila on seia el sacerdot que guiava la peregrinació, un alegre jove de vint-i-cinc anys que tot just comença, ordenat ara no fa més de tres mesos. La nena li preguntà o li comentà alguna coseta (que només ells coneixeran fins a la fi del temps) i seguidament se li assegué a la falda. Així, durant una bona estona s’hi estigué confiada descobrint aquell nou pare.
¿No són aquestes mostres unes concrecions del que ens digué Benet XVI a Lurdes fa tres setmanes?
Marie aime chacun de ses enfants, portant d'une façon particulière son attention sur ceux qui, comme son Fils à l'heure de sa Passion, sont en proie à la souffrance ; elle les aime tout simplement parce qu'ils sont ses fils, selon la volonté du Christ sur la Croix (...). Ce sourire de Marie est pour tous ; il s'adresse cependant tout spécialement à ceux qui souffrent afin qu'ils puissent y trouver le réconfort et l'apaisement (...). Dans le sourire de la plus éminente de toutes les créatures, tournée vers nous, se reflète notre dignité d'enfants de Dieu, cette dignité qui n'abandonne jamais celui qui est malade. Ce sourire, vrai reflet de la tendresse de Dieu, est la source d'une espérance invincible (homilia 15.09.2008).
Qu'elle soit pour tous la Mère qui entoure ses enfants dans les joies comme dans les épreuves! (Homilía 14.09.2008).
De camí a Lurdes i amb permís administratiu previ per a sortir del país atorgat, en Daniel era el nostre reietó engrescant-nos amb els seus somriures entronitzat en la cadira infantil. Com que després de donar-li de sopar ja era fosc, volguérem apagar el llum interior del cotxe familiar. La criatura no ho comprengué i esclatà a plorar sense que la poguéssim calmar amb els més diversos enginys. Fins que la mare, legalment “temporal” o no definitiva, el prengué al seient davanter del copilot on seia i l’estrenyé entre els seus braços mentre el petonejava suament. Els sanglots d’en Daniel, poc a poc, s’anaren silenciant. Al final es quedà dormit en els braços de la seva mare. En aquesta postura filial arribaren a la residència on havíem de passar la nit.
Amb els seus tres anys i mig, la Sònia és una nena marcada, hi hauria qui diria que la seva existència és accidental, fortuïta o involuntària: contingent o fruit d'una irresponsabilitat. Amb una mirada picarona, entremaliada, sol exigir ésser la princesa d’un palau que no existeix. I quan no ho aconsegueix, perd el somriure i resta tristoia o enrabiada amb tothom... La mare, joveneta i soltera, fa el que pot amb l’ajuda dels seus pares, els avis de la nena. Però intentar “el que es pot” demana molt alè i massa sovint els petits fracassos acaben desil·lusionant...
Aquella tarda de diumenge de primers d'octubre i que il·luminava els gloriosos Pirineus engominats amb les primeres neus de la temporada a les cotes més altes, en cloure’s el pelegrinatge i tornant a les nostres cases, els nens jugaven a l’autobús com si es trobessin en una llar d’infants (el retorn el feia en autocar, com esbrinaran els lectors més deixonits). Negligents de normatives i reglaments de seguretat, els infants corrien pel corredor de l’autocar engatats i compartint les impressions espirituals i naturals del viatge, saltant excitats com isards de seient a seient, mentre llurs pares, claudicants, estaven massa cansats per a fer-los-hi cas o silenciar el xivarri pueril.
En cert moment, la petita Sònia s’aixecà del seu seient al costat de la seva mare i avançà soleta pel corredor fins a la primera fila on seia el sacerdot que guiava la peregrinació, un alegre jove de vint-i-cinc anys que tot just comença, ordenat ara no fa més de tres mesos. La nena li preguntà o li comentà alguna coseta (que només ells coneixeran fins a la fi del temps) i seguidament se li assegué a la falda. Així, durant una bona estona s’hi estigué confiada descobrint aquell nou pare.
¿No són aquestes mostres unes concrecions del que ens digué Benet XVI a Lurdes fa tres setmanes?
Marie aime chacun de ses enfants, portant d'une façon particulière son attention sur ceux qui, comme son Fils à l'heure de sa Passion, sont en proie à la souffrance ; elle les aime tout simplement parce qu'ils sont ses fils, selon la volonté du Christ sur la Croix (...). Ce sourire de Marie est pour tous ; il s'adresse cependant tout spécialement à ceux qui souffrent afin qu'ils puissent y trouver le réconfort et l'apaisement (...). Dans le sourire de la plus éminente de toutes les créatures, tournée vers nous, se reflète notre dignité d'enfants de Dieu, cette dignité qui n'abandonne jamais celui qui est malade. Ce sourire, vrai reflet de la tendresse de Dieu, est la source d'une espérance invincible (homilia 15.09.2008).
Qu'elle soit pour tous la Mère qui entoure ses enfants dans les joies comme dans les épreuves! (Homilía 14.09.2008).
2 comentarios:
Que bonic. Gràcies.
(i tu no pares mai, els caps de setmana?)
Sí, Miquel, és molt maco això que has escrit... Ho sento, no tinc més paraules
Publicar un comentario