domingo, 4 de enero de 2009

Ha nevat a Varsòvia!



Neva i venteja
com en els contes
que hem oblidat.

Segueix al vent
la pols callada
i adamantina
d'una nit blanca
que no té pressa;
sota el fanal
sobtadament
s'ha aturat.

Per endavant
una catifa;
mira enrere:
ni les deixants
d'unes petjades
pesades, lleus
àgils i lentes
ja no hi eren
esbufegades
pel zel de Bòrees.

Els esforços
premses efímeres
són solituds
que el temps esborra.
Ens semblarien
camins per fer
tot i abraçats
al germà fred.

Déu i nosaltres:
anhels ferits
retorns a casa
sojorn al Cel
ésser i viure
viure d'amor
en tot moment!

2 comentarios:

Aloma. dijo...

he trobat molt coherent el comentari que em vares deixar sobre al anar a tornar a resar etc..

Només ens vencerà la voluntat i del temps no en vull parlar.
El temps no mana, i anar a resar no ens manarà el temps, sinó, la nostra voluntat.
Tornar a la tradicionalitat d'un país no ens marca pel temps, sinó per la voluntat en voler tornar a una origen primari.

Salut i voluntat!

Miquel Bordas dijo...

Totalment d’acord, però cal preguntar-se què és la voluntat i què és el que li marca el fi o l’objecte. Una voluntat cega no té sentit i degenera en tirania.

L’expressió més pròpia de la voluntat és l’amor. L’amor tendeix al bé. Però el bé pressuposa el coneixement de la veritat. Sed quod est veritas? I és veritat que el temps no pot manar o marcar, atès que tot amor tendeix vers a la eternitat. Un “amor” per temporada és un amor molt dèbil...

L’amor és sempre una resposta a un amor primer. En cas contrari, certament, seria un voluntarisme (quedar-nos en allò de “la unió fa la força” o “fer país”). Per això és tant important descobrir aquest amor que va nodrir, que nodrirà i que seguirà nodrint, esperem, la nostra terra. Perquè no fórem només nosaltres que crearem Catalunya. Tampoc el caos. "Catalunya la va fer ..." digué amb raó el gran bisbe. En la pregària (no només de portes tancades) – crec – hom pot anar descobrint i tastant aquest amor.

L’amor ens dóna audàcia, amplitud, delicadesa, concreció, força. Audaces fortuna iubet...

A estimar, doncs!