Barcelona és bona...

+

“Si la bossa sona” afegirien els malèvols. En dies com els d’aquest cap de setmana passat, tanmateix els podríem replicar: “tant si sona, com si no, Barcelona sempre és bona...”.

No sóc barceloní de naixença ni de residència, encara que hi estigui molt lligat familiarment. Des de l’exterior, resulta fàcil concloure que hi han moltes barcelones, segons els esperits i tarannàs dels barris respectius, o en funció de les èpoques, dels temps. Hi han diversos plans o nivells que mostren a Barcelona, no només geogràfics. Totes aquestes barcelones han format i conformat Barcelona.

Enguany, però, ja és més difícil trobar "la" Barcelona. Posem, pel cas, la Barna de l’època pre-nadalenca: la Barcelona de l’Advent. Formalment, molts carrers han quedat il·luminats i guardonats especialment per a l’ocasió. Les botigues segueixen instal·lant pessebres bucòlics en els aparadors. L’Ajuntament el segueix posant, encara que hi hagi qui s’emporta l’Infant Jesús a casa. La gent, malgrat la crisi, segueix aprovisionant-se per a les festes que s’apropen. Les empreses, algunes i de manera més limitada que l’any passat certament, ja tenen reservada taula pel dinar de Nadal. Els centres parroquials conviden a les representacions dels Pastorets d’aficionats locals. Els nens, al seu torn, ja han redactat la carta a SS.MM els Reis. Ningú no crida “muira Baltasar”...

I és que semblaria que hom anhela per aprehendre l’aura nadalenca, amb el seu caliu familiar i per la màgia idíl·lica d’una bondat a l’abast de la mà. Tothom es repeteix “Bon Nadal”, desitjant-se pau i prosperitat. Naturalment!

Aquest tercer diumenge d’Advent, passejant pel Born, o pel Barri Gòtic, contemplant el sorgir del sol des del Maremàgnum, encomanant-me al Sant Josep dels 4 Gats, fugint del FNAC, jugant amb la Sara, gaudint del Barça amb el meu fillol, aspirant la humitat del Parc Güell, pujant pel Putxet, resseguint carrers netejats per la pluja nocturna, creuant Vallcarca, o esguardant la mar resplendent que brilla a l’horitzó, sota un cel blavós que esclareix el dia, prescindeixo dels anàlisis.

Passo el rosari Balmes avall. M’aturo davant el 79 d’Alfons XII i recordo “l’Oda”. Em quedo una estona amb el Crist a les Esclaves d’Aribau, en sortint, li compro una ponsètia a l’àvia, tot esperant-la al Parc de Morgadas en companyia d’una mainada juganera.

Oh, lloros barcelonins exasperats, calleu per un moment! Deixeu-me contemplar la innocència transitòria de les criatures barcelonines sota el sol d’una desembre pausat!

Finalment, m’acomiado de la ciutat assolellada comprant xocolata desfeta a Sants abans de prendre l’Ave de retorn a l'altra capital.

Així és l’Advent, una nostàlgia per quelcom més, una esperança d’un temps que vindrà, d’un cel i una terra nova, també a i per a Barcelona.

Els oasis s’escamparan per tot arreu i la veu que clama en el desert hi ressonarà!

***

Sense conformar-nos-hi, mentrestant reposem i recobrem l’alè, en matins gloriosos com els del dissabte. La nostra amiga professava solemnement al Carmel del carrer de la Immaculada, llançant-se a l’amor de Crist per sempre més; o matins com els del diumenge catorze de desembre de dos mil vuit. Recobrem l’alè per a repetir: Jesús, Senyor, veniu!

PD1. Com qui no vol la cosa, us informo que segons el meu registre d’entrades del bloc, la present suma la centèsima. Gràcies en siguin donades a Déu.

PD2. La pintura és d'en Manel Bosch.