Cabo de Palos

Miserere mei, Deus:

secundum magnam misericordiam tuam.
Et secundum multitudinem miserationum tuarum:

deleiniquitatem meam.
Amplius lava me ab iniquitate mea:

et a peccato meo munda me.
Quoniam iniquitatem meam ego cognosco:

et peceatum meum contra me est semper
psalm 50 (51), 1-3

A la vora de la Mediterrània
gaudia la tarda de sol encesa
gaudia de la visió instantània:
el cel, la mar i la terra promesa

Una esperança del més enllà
davallà a la platja per l’escaleta
i al tocant de l’aigua s’acomodà
el somriure que reomplí la caleta

La brisa li clogué els ulls d’ametista
mentre s’entregava al bressar lleu
del onatge matern, constant artista
que un dia promogué l’alè de Déu

Sota el far, sentint els salats petons
dormisquejant somniava a un fadrí
que carregat de bones intencions
la galta li besà i també s’adormí

S’alegrà molt, però es preguntava
una mica inquieta la jove noia
si el xic enamorat n'estava
o si era il·lusió o certa joia?

La voldria conèixer tal com és
els seus prejudicis abandonant?
L’estimaria amb esperit desprès
o, insegur, aniria jugant?

Li oferiria tot el seu cor?
comprometria la vida per ella
o pretendria llevar-li l’amor
per a prendre-li la virtut poncella?

O potser hauria de nedar sol
llançant-se a pescar a l’oceà
sense ella, doncs l’Altre així ho vol
perquè pugui el Paradís trobar?

Despertà. El sol incandescent
s’amagava darrera les muntanyes
per la serra bètica de ponent
enduent-se les carícies llunyanes

A reveure? ¡Endavant solitud!
no ploris: calli l’afecte ferit,
i s’obri a l’immensa amplitud
de l’amorós regne del Sant Esp’rit