Adéu siau, Sr. Canals!

Ibi uacabimus et uidebimus, uidebimus et amabimus,

amabimus et laudabimus. Ecce quod erit in fine sine fine

(De civitate Dei, Liber XXII)

Aquesta darrera nit de divendres a dissabte ens ha deixat un home de Déu, un dels últims catalans de soca-rel, i per què no, un dels catalans més universals, en Francesc Canal Vidal. Un home assenyat, o el que és el mateix, un savi: el Savi. Només ens queda augurar-nos als que ens quedem aquí: “que al Cel sia i allà tots el podem veure!”.

El Sr. Canals, ens llega, a més a més de la seva obra, el seu criteri, el seu mestratge, ja se sap allò de non omnia moriar. No sóc qui per a fer-ne un elogi pòstum o una esquela biogràfica. Suposo que en els propers dies i setmanes hi haurà qui ho faci, amb agraïment i amb traça. D’altres, renegats, ni l’esmentaran (per què, ni que fos per una vegada, haurien de canviar de conducta, ara...??).

Tanmateix, a mi em dol no haver-lo pogut conèixer personalment – tenia la petita esperança que tindria la sort de fer-ho abans no s’encaminés definitivament a la casa del Pare.

- Sr. Canals: la teva contemplació ja no considerarà limitadament la teva Viladrau o Barcelona, la teva Catalunya, la teva Espanya, la teva Schola, la teva Cristiandat terrena... No, endavant, com a membre de l’Església triomfant, ja ho comprendràs tot, i ho estimaràs plenament, des del Sagrat Cor de Nostre Senyor. Abans, et rebrà, com no podria ésser d’altra manera, el “teu” Sant Josep. Gaudint de la Veritat, compartiràs conversa amb els teus mestres: Sant Atanasi, Sant Tomàs, Sant Ignasi, Santa Tresina, el pare Ramière, en Torras i Bages o el pare Orlandis (i tants més...). I a nosaltres, els teus deixebles, o millor, deixebles dels teus deixebles, ens hi esperaràs en aquesta Universitat, on l’Immaculada mai deixa d’exercir com a patrona.