Tristor la meva quan s’acaben les vides - vides escanyades, deshidratades, desconnectades, assassinades.He pregat per la teva resurrecció, si bé ja t’han mort, no tornaràs, no t’he conegut, comiat amarg.
Com és que t’han llicenciat, si t’estimaven? Si et volien bé, per què ja no hi ets? Si hi ha un principi de vida, qui ho és?
Un cos inerme, un cos dormit. Pressuposant la teva vegetalitat inútil, la persona, aleshores, per a què serveix?
Són masses pregàries silenciades. Car ella tenia vida, i ara ja no. Fa poc el cor li va deixar de bategar.
El cor cessà, doncs morirem tots un dia, però ai del qui mata en nom de l’amor - ell ja no podrà tornar a somriure.
T’ha occit la pàtria, t’ha occit la llei, t’ha occit la medicina, t'hem occit tots, començant pel teu primer garant de vida - en aquesta nostra pantanàsia col·lectiva.
I ni t'han deixat demanar un vas d’aigua!
(A Eluana)
No hay comentarios:
Publicar un comentario