Avui és el dia dels difunts i, en especial, encomanem aquelles ànimes que es troben al purgatori, és a dir, les que no s'han atrevit a creure només en l'amor del Pare, les que no han acabat de recolzar-se en elles mateixes, vivint d'il·lusions massa poc ambicioses.
Però és un dia extraordinari. Evoco les visites als cementiris polonesos tan plorats. I també aquell cementiri de Sant Pol que mira la mar. Tanta pau. Recordo sobretot els dos avis, al dziadek Marek i l'avi Mariano. Hauria de representar una jornada molt familiar, mes en aquesta península la mort ens resulta desagradable, inoportuna. En especial si no gaudim del do de la fe o si tenint-lo no el vivim. A la mort, aleshores, la defugim fins que ens atrapa. D'aquesta manera ens privem de masses coses. Ens desconnectem, per una banda, de la història. La història més propera i més llunyana. La història, en conseqüència, seria afer de difunts. Seria la seva història. Podem negligir-la a la història i la podem manipular. Però al final, la mort ens espera per a ingressar-nos en la història. La pregunta és a quina història. La història de la nostra vida, que ja no podrem tornar a reescriure. Per això és tan important, creguem o no creguem, no defugir a la mort. És clar que la mort, per si mateixa, és un absurd. ¿Per què començà, doncs, el que simplement havia d’acabar? No són pas la cultura o la religió la que ens han infós l’esperança d’una vida futura. La mateixa vida, viscuda, és la que ens ho xiuxiueja. Cada vespre i cada alba ens ho recorden.
Tot això – es vulgui o no – ens dirigeix a la qüestió de Déu. Vida, mort i Déu son inseparables. Déu és la vida, però no pot ésser una vida que fineix, que mor. És una vida plena, que s’expansiona, per a entendre’s. Llavors, aquesta nostra vida tan precària que paulatinament o de forma sobtadíssima s’esvaeix, com pot ésser quelcom diví? La paradoxa això no obstant no nega a Déu sinó que l’apel·la, però no com a subterfugi, sinó com a constatació d’una necessitat, de cercar la Permanència. Una permanència que podem tocar una generació sí i l'altre també, malgrat la mobilitat frenètica.
L’amor pot servir de cloenda a aquesta reflexió. L’amor és, per definició, extravertit. És dóna fins a acabar-se ell mateix, però d’aquesta manera no s’exhaureix mai. Donant-se es desenvolupa i és consolida. Necessito d’amor, jo que no sóc capaç d’estimar car el meu amor és introvertit, demana, exigeix, però ràpidament s’esgota. Si tots som limitats, estem abocats a l’egoisme col·lectiu, al homo homini lupus en una auto-recerca? Però el món – sorprenentment – segueix i després de les guerres advenen les paus.
En definitiva, només tinc aquesta vida per a obrir-me del tot a aquest Amor que no acabo de reconèixer per mandra, per comoditat, per por o potser mala voluntat. Si l’acollís – ho sé - m’envairia, m’inundaria. I aleshores podria estimar. Estimar a Déu, estimar als altres, als més pròxims i, per què no, a mi mateix. Al purgatori, suposo, hi van aquells que no s’han acabat de creure aquest amor, que no l’han acollit i que, en acabat, no han estimat. Però fins i tot al purgatori em queda una esperança, el seu amor és major. Deixar-me estimar quan no em quedi res, quan no em quedi vida. Així, amic Dante, diré també algun dia “io ritornai (...) puro e disposto a salire a le stelle”.
Però és un dia extraordinari. Evoco les visites als cementiris polonesos tan plorats. I també aquell cementiri de Sant Pol que mira la mar. Tanta pau. Recordo sobretot els dos avis, al dziadek Marek i l'avi Mariano. Hauria de representar una jornada molt familiar, mes en aquesta península la mort ens resulta desagradable, inoportuna. En especial si no gaudim del do de la fe o si tenint-lo no el vivim. A la mort, aleshores, la defugim fins que ens atrapa. D'aquesta manera ens privem de masses coses. Ens desconnectem, per una banda, de la història. La història més propera i més llunyana. La història, en conseqüència, seria afer de difunts. Seria la seva història. Podem negligir-la a la història i la podem manipular. Però al final, la mort ens espera per a ingressar-nos en la història. La pregunta és a quina història. La història de la nostra vida, que ja no podrem tornar a reescriure. Per això és tan important, creguem o no creguem, no defugir a la mort. És clar que la mort, per si mateixa, és un absurd. ¿Per què començà, doncs, el que simplement havia d’acabar? No són pas la cultura o la religió la que ens han infós l’esperança d’una vida futura. La mateixa vida, viscuda, és la que ens ho xiuxiueja. Cada vespre i cada alba ens ho recorden.
Tot això – es vulgui o no – ens dirigeix a la qüestió de Déu. Vida, mort i Déu son inseparables. Déu és la vida, però no pot ésser una vida que fineix, que mor. És una vida plena, que s’expansiona, per a entendre’s. Llavors, aquesta nostra vida tan precària que paulatinament o de forma sobtadíssima s’esvaeix, com pot ésser quelcom diví? La paradoxa això no obstant no nega a Déu sinó que l’apel·la, però no com a subterfugi, sinó com a constatació d’una necessitat, de cercar la Permanència. Una permanència que podem tocar una generació sí i l'altre també, malgrat la mobilitat frenètica.
L’amor pot servir de cloenda a aquesta reflexió. L’amor és, per definició, extravertit. És dóna fins a acabar-se ell mateix, però d’aquesta manera no s’exhaureix mai. Donant-se es desenvolupa i és consolida. Necessito d’amor, jo que no sóc capaç d’estimar car el meu amor és introvertit, demana, exigeix, però ràpidament s’esgota. Si tots som limitats, estem abocats a l’egoisme col·lectiu, al homo homini lupus en una auto-recerca? Però el món – sorprenentment – segueix i després de les guerres advenen les paus.
En definitiva, només tinc aquesta vida per a obrir-me del tot a aquest Amor que no acabo de reconèixer per mandra, per comoditat, per por o potser mala voluntat. Si l’acollís – ho sé - m’envairia, m’inundaria. I aleshores podria estimar. Estimar a Déu, estimar als altres, als més pròxims i, per què no, a mi mateix. Al purgatori, suposo, hi van aquells que no s’han acabat de creure aquest amor, que no l’han acollit i que, en acabat, no han estimat. Però fins i tot al purgatori em queda una esperança, el seu amor és major. Deixar-me estimar quan no em quedi res, quan no em quedi vida. Així, amic Dante, diré també algun dia “io ritornai (...) puro e disposto a salire a le stelle”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario