Quina és la meva terra? On es troba la meva pàtria? Fóra fàcil respondre que enlloc, o que a tot arreu i també que la pàtria de cada cristià hauria d’ésser el Cel, on tenim posada la veritable esperança.
Nogensmenys, el meu “corral” és Catalunya. No hi vaig nàixer, però hi he viscut els meus anys d’infància i de primera adolescència. Quan la vaig deixar, per tornar a terres de la meva mare, no vaig poder ni volguí oblidar-la.
Fa temps que les possibles idealitzacions d’aquell conjunt de valls que la Mediterrània tanca s’esvaïren. Cada vegada que hi tornava, aquella Catalunya em semblava més estranya. La Catalunya dels amics i dels joves del meu poble, dels meus primers enamoraments, de la família del meu pare, la Catalunya-Barcelona, la Catalunya pagesa i la Catalunya menestrala. La Catalunya escrita i la Catalunya parlada. Montserrat i Núria. La muntanya catalana i la seva platja. La Catalunya de les ermites i dels bars. Fins i tot, la Catalunya del Barça. Sí, el qui canviava era jo, tanmateix aquell allunyament no era només una evolució personal. A més a més, l’allunyament em feria i em segueix ferint. Em dol Catalunya. La Catalunya desnaturalitzada, val a dir, descristianitzada. Em preocupen els amics i els joves del meu poble, les meves primeres enamorades (què se n’haurà fet d’elles?) i els capellans jubilats. Em dol i em fa mal aquesta “catalana terra” i la sort de la seva gent pagesa i urbana. Potser no n’és la primera raó, però tal volta per aquesta ferida em costa fer-me l’idea de tornar a casa, acomodat en el meu exili a la capital del Regne. Com és? Mes també és cert quelcom inaudible m’hi crida.
Com en aquesta ocasió. Un cap de setmana que la Mare de Déu de l’Almudena m’estengué un dia per anar a cercar de novembre la tardor daurada. I certament, el “locus amoenus” que un dia fóra el meu país ha perdut la seva gràcia. Però encara hom hi pot percebre l’empremta. A Catalunya, almenys en el meu cas, la Presència s’amaga darrera de qualsevol persona, indret o esdeveniment. Només cal obrir els ulls i afinar els sentits.
“Enaixí com lo ciri ardent qui il·lumina la cambra, o enaixí com la resplandor del sol qui il·lumina tot lo món” la Presència es fa palpable. A través d’una divina conversa silenciosa caminant de matí pels carrers d’una Barcelona treballadora o visitant les seves fires emprenedores. Entre els llibres i les revistes gastades i sobretot entre aquella joventut estudiant a la Biblioteca de Montalegre. Recollint la cosineta (no batejada encara) que no fa gaire ha començat primer a l’escola pública i jugant amb ella en un passeig de l’avinguda de Roma. Cansats de tant saltar, berenàrem amb la tieta un cacaolat al bar de la cantonada regit per un paquistanés. Aquell divendres, no obstant, la Presència m’esperava a mi a la xarnega Cerdanyola a la parròquia de Sant Martí. I per cloure el dia em convidava a dansar tradicionalment a la Plaça del Rei amb les meves germanes tan plenes de vida.
L’endemà reprenguérem la celestial xerrada al mateix poble de mar on vaig créixer. Ni més ni menys que davant del cementiri ja clos. És clar, l’avi m’espera al Cel, on l’anava jo a buscar? Per a mi són els xiprers i aquella mar regada pel sol més intens de novembre... Golinons: dolç jardí i fèrtil horta, viuen encara. El meu mundanal paradís. La llar de foc, els masovers: com us trobo a faltar. Can Sidru i els tiets, tranquil·litat de cap de setmana. I la Presència em cridava a Barcelona. Una mica tard, però Ella m’esperava puntualment davant de casa l’àvia. I carinyosa m’acompanyava després a veure-la, l’estimada àvia. Àvia que estrena obres de teatre. Teatres que estrenen àvies. Els quatre petons no són pas meus, ho saps prou bé.
De bon matí, el diumenge, a Sant Daniel, els nervis volgueren trair-me. Jo buscava la Presència, però amb massa neguit i massa poc afany, sense creure’m que Ella m’esperava. També a les meves germanes. M’espera sempre, però el diumenge m’esperava especialment a les 9:30 i no a les 9:00. A Sant Pere, no a Tordera. No m’ho havia imaginat. I fou una trobada. Érem quatre gats, però de pagès, fins i tot dos escolans com abans!
A Hostalric un xic d’història. Pere II. La història de la pàtria és un diàleg. Com la meva història, un diàleg amb el meu Senyor. Per escoltar-lo, cal pujar a les calmes del Montseny. Allà, sota les Agulles, s’albira el cel, la mar i la terra. La terra catalana. Entre la boira, sobresurten les cingleres de Montserrat. Des del tron, segueix regnant, això és, estimant aquesta terra i a aquesta gent: la Morena de la Serra. Somniant amors cristal·lins, dos germanes que el sol regava. Quan trobareu aquesta aigua que sadolla? Per un cantó, la plana de Vic, sants i carlins. Verdrunes, Clarets, Verdaguers. La Viladrau de Canals. I el meu Torras i Bages. Més enllà, Olot i els Pirineus. Per l’altre cantó, el Vallés, el Montnegre i Barcelona. Per ara hi tornem. A l’Eixample esquerra, entre Aribau, Muntaner, Gran Via i Consell de Cent. Per acabar, abans d’enlairar-me vers altres terres, un fillol pràcticament desconegut em preguntava per Déu i jo li parlava de nata amb xocolata al carrer Petritxol, a tres passes del Doctor pa i aigua.
Fou un somni? Tinc els rebuts dels bitllets davant meu. Quan hi tornaré? L’Autor de Catalunya segueix re-creant l’Univers. Parla. Aquí i ara, a tot arreu.
Nogensmenys, el meu “corral” és Catalunya. No hi vaig nàixer, però hi he viscut els meus anys d’infància i de primera adolescència. Quan la vaig deixar, per tornar a terres de la meva mare, no vaig poder ni volguí oblidar-la.
Fa temps que les possibles idealitzacions d’aquell conjunt de valls que la Mediterrània tanca s’esvaïren. Cada vegada que hi tornava, aquella Catalunya em semblava més estranya. La Catalunya dels amics i dels joves del meu poble, dels meus primers enamoraments, de la família del meu pare, la Catalunya-Barcelona, la Catalunya pagesa i la Catalunya menestrala. La Catalunya escrita i la Catalunya parlada. Montserrat i Núria. La muntanya catalana i la seva platja. La Catalunya de les ermites i dels bars. Fins i tot, la Catalunya del Barça. Sí, el qui canviava era jo, tanmateix aquell allunyament no era només una evolució personal. A més a més, l’allunyament em feria i em segueix ferint. Em dol Catalunya. La Catalunya desnaturalitzada, val a dir, descristianitzada. Em preocupen els amics i els joves del meu poble, les meves primeres enamorades (què se n’haurà fet d’elles?) i els capellans jubilats. Em dol i em fa mal aquesta “catalana terra” i la sort de la seva gent pagesa i urbana. Potser no n’és la primera raó, però tal volta per aquesta ferida em costa fer-me l’idea de tornar a casa, acomodat en el meu exili a la capital del Regne. Com és? Mes també és cert quelcom inaudible m’hi crida.
Com en aquesta ocasió. Un cap de setmana que la Mare de Déu de l’Almudena m’estengué un dia per anar a cercar de novembre la tardor daurada. I certament, el “locus amoenus” que un dia fóra el meu país ha perdut la seva gràcia. Però encara hom hi pot percebre l’empremta. A Catalunya, almenys en el meu cas, la Presència s’amaga darrera de qualsevol persona, indret o esdeveniment. Només cal obrir els ulls i afinar els sentits.
“Enaixí com lo ciri ardent qui il·lumina la cambra, o enaixí com la resplandor del sol qui il·lumina tot lo món” la Presència es fa palpable. A través d’una divina conversa silenciosa caminant de matí pels carrers d’una Barcelona treballadora o visitant les seves fires emprenedores. Entre els llibres i les revistes gastades i sobretot entre aquella joventut estudiant a la Biblioteca de Montalegre. Recollint la cosineta (no batejada encara) que no fa gaire ha començat primer a l’escola pública i jugant amb ella en un passeig de l’avinguda de Roma. Cansats de tant saltar, berenàrem amb la tieta un cacaolat al bar de la cantonada regit per un paquistanés. Aquell divendres, no obstant, la Presència m’esperava a mi a la xarnega Cerdanyola a la parròquia de Sant Martí. I per cloure el dia em convidava a dansar tradicionalment a la Plaça del Rei amb les meves germanes tan plenes de vida.
L’endemà reprenguérem la celestial xerrada al mateix poble de mar on vaig créixer. Ni més ni menys que davant del cementiri ja clos. És clar, l’avi m’espera al Cel, on l’anava jo a buscar? Per a mi són els xiprers i aquella mar regada pel sol més intens de novembre... Golinons: dolç jardí i fèrtil horta, viuen encara. El meu mundanal paradís. La llar de foc, els masovers: com us trobo a faltar. Can Sidru i els tiets, tranquil·litat de cap de setmana. I la Presència em cridava a Barcelona. Una mica tard, però Ella m’esperava puntualment davant de casa l’àvia. I carinyosa m’acompanyava després a veure-la, l’estimada àvia. Àvia que estrena obres de teatre. Teatres que estrenen àvies. Els quatre petons no són pas meus, ho saps prou bé.
De bon matí, el diumenge, a Sant Daniel, els nervis volgueren trair-me. Jo buscava la Presència, però amb massa neguit i massa poc afany, sense creure’m que Ella m’esperava. També a les meves germanes. M’espera sempre, però el diumenge m’esperava especialment a les 9:30 i no a les 9:00. A Sant Pere, no a Tordera. No m’ho havia imaginat. I fou una trobada. Érem quatre gats, però de pagès, fins i tot dos escolans com abans!
A Hostalric un xic d’història. Pere II. La història de la pàtria és un diàleg. Com la meva història, un diàleg amb el meu Senyor. Per escoltar-lo, cal pujar a les calmes del Montseny. Allà, sota les Agulles, s’albira el cel, la mar i la terra. La terra catalana. Entre la boira, sobresurten les cingleres de Montserrat. Des del tron, segueix regnant, això és, estimant aquesta terra i a aquesta gent: la Morena de la Serra. Somniant amors cristal·lins, dos germanes que el sol regava. Quan trobareu aquesta aigua que sadolla? Per un cantó, la plana de Vic, sants i carlins. Verdrunes, Clarets, Verdaguers. La Viladrau de Canals. I el meu Torras i Bages. Més enllà, Olot i els Pirineus. Per l’altre cantó, el Vallés, el Montnegre i Barcelona. Per ara hi tornem. A l’Eixample esquerra, entre Aribau, Muntaner, Gran Via i Consell de Cent. Per acabar, abans d’enlairar-me vers altres terres, un fillol pràcticament desconegut em preguntava per Déu i jo li parlava de nata amb xocolata al carrer Petritxol, a tres passes del Doctor pa i aigua.
Fou un somni? Tinc els rebuts dels bitllets davant meu. Quan hi tornaré? L’Autor de Catalunya segueix re-creant l’Univers. Parla. Aquí i ara, a tot arreu.
1 comentario:
va ser un cap de semana fabulós! quina sort que vem tindré de poder gaudir de germá!
Publicar un comentario