Miracles

Els miracles, em preguntava el meu fillol ara fa uns dies, existeixen? Volia respondre-li que sí, que és cert que ocorren, però no disposava de cap exemple extraordinari en aquell moment per poder-lo compartir brillantment. “Tanmateix hi crec” volia respondre-li com si apel·lés a l’Irracional.

Aquesta nit davant de l’UVI on han deixat a en Michal després de la operació, la meva imaginació i els meus nervis neguitejaven frenètics temptant a la raó... Per què? On és la meva fe? Enguany, on ha quedat la meva certesa? Qui és Déu per a mi en moments similars? Per què els demés es pensen que sóc jo qui en tinc de fe?

Nogensmenys, davant la meva fallida, al passadís de la clínica he sigut testimoni d’allò de “una dona forta és l’alegria del seu marit” (Sir 26,2), al costat de la seva dona. I només és el principi de la tortura. Marit i Muller. Solitud. Sofriment victoriós. Denegada Vanitat - Foscor il·luminada. Fràgil debilitat virtuosa: feminitat admirable per a un espòs, per a un pare. És sempre Déu qui salva. “Oh Crux, ave spes unica!”

Així, avui, a Varsòvia, enmig de tots nosaltres, damunt les deixalles de la meva espiritualitat i a través d’aquella difícil experiència, s’erigia la realitat.

Amor, inabastable, impossible d’atènyer. Amor desitjat, amor esperat. Amor menyspreat. De l’egoisme fracàs. Passats errors – nostàlgia d’amor. Germanes perdudes i germans retrobats. Silenci, silenci, silenci i un missatge: “hola” – l’aigua que dissoldrà el rancor. Pregària escoltada. Il·lusions o esperança? Cada dia és un miracle inexplicable.