Neva

„Pada śnieg!” Encara que el dia ha estat gris, quan s’és caiguda la nit, els abundants floquets de neu vists a la llum de les faroles de la ciutat refredada lluïen en la seva efímera dansa: al tocar terra es fonien ràpidament... Divina innocència que el món aniquila. Però el cel no es desanima i segueix regalant-nos sense defallir el seu alé a la festa amb aquests blancs confetti!

Més tard o més d’hora arriba l’hivern! Aquí a Polònia no hi han excepcions... El dia s’escurça extraordinàriament, els arbres queden deserts, el sol opta per amagar-se... Però neva. Fullam i tendres flors de primavera al caliu de l’estiu que seca la tardor. Romanen nues les branques. La neu, el petó de l’hivern, les cobreix. Retorn de la natura. Retorn de Déu, que no havia marxat en cap moment.

Paradís

„Paradís és veer Déu e ésser ab Déu en Glòria (...) Amable fill, en paradís se demostra Déu en sa unitat e trinitat e essència al remembrament, enteniment e voler de la ànima (...) Pus luent seràs que’l sol (…) Amable fill, considera sovín en esta Glòria de què’t parle, per ço que hi sies, e remenbra lo breu temps d’esta vanitat mundana, per la quall home pert la celestiall Glòria (...) per gràcia de nostre senyor Déus„ (Doctrina Pueril).

Ramón Llull somniava i encara ens fa somniar. Al servei de la Glòria. Tocant de peus a terra car “Déus vol que’ns trabalem e’ns cuytem en ell a sservir, cor la vida és breu, e la mort se costa a nós tots jorns” (íbid.).

Miracles

Els miracles, em preguntava el meu fillol ara fa uns dies, existeixen? Volia respondre-li que sí, que és cert que ocorren, però no disposava de cap exemple extraordinari en aquell moment per poder-lo compartir brillantment. “Tanmateix hi crec” volia respondre-li com si apel·lés a l’Irracional.

Aquesta nit davant de l’UVI on han deixat a en Michal després de la operació, la meva imaginació i els meus nervis neguitejaven frenètics temptant a la raó... Per què? On és la meva fe? Enguany, on ha quedat la meva certesa? Qui és Déu per a mi en moments similars? Per què els demés es pensen que sóc jo qui en tinc de fe?

Nogensmenys, davant la meva fallida, al passadís de la clínica he sigut testimoni d’allò de “una dona forta és l’alegria del seu marit” (Sir 26,2), al costat de la seva dona. I només és el principi de la tortura. Marit i Muller. Solitud. Sofriment victoriós. Denegada Vanitat - Foscor il·luminada. Fràgil debilitat virtuosa: feminitat admirable per a un espòs, per a un pare. És sempre Déu qui salva. “Oh Crux, ave spes unica!”

Així, avui, a Varsòvia, enmig de tots nosaltres, damunt les deixalles de la meva espiritualitat i a través d’aquella difícil experiència, s’erigia la realitat.

Amor, inabastable, impossible d’atènyer. Amor desitjat, amor esperat. Amor menyspreat. De l’egoisme fracàs. Passats errors – nostàlgia d’amor. Germanes perdudes i germans retrobats. Silenci, silenci, silenci i un missatge: “hola” – l’aigua que dissoldrà el rancor. Pregària escoltada. Il·lusions o esperança? Cada dia és un miracle inexplicable.

¿Dónde estás Esperanza?

Érase una familia feliz, recién formada. Juventud enamorada. Con rosas por doquier y una perla tan tierna... Vida: la vasca sangre más española mezclada con sangre de Polonia.

Sin embargo, no todo eran pétalos, que también había espinas. Pero el amor – esta dulce fuerza – se sobreponía en este gozar de ruiseñores. Se alegraba la vista al verle a él, cual ángel de la guarda, tan discreto y entregado, fuente de alegría. Se hacía música, confiada compañía para sus únicas mujeres: esposa, hija, madre y hermanas. Sonrisa de ángel que se nos contagiaba. Ella, mujer firme y resuelta, sencilla y fina, de Bilbao señora, oportuna y animada. Todavía una niña, se dejó subyugar en aquella danza por el humilde y divertido eslavo que antes había quedado rendido a sus pies. Luchadora, ante la amargura, coraje y, ¿por qué no? dulzura. Con dos patrias, llegó Karolina. Nada le faltó: amor, amor, amor y caricias. Escrutaban sus ojos impasibles los tuyos, te desarmaban. Como desarmó a sus padres, a sus abuelos.

Inexorablemente, ha llegado la hora, sin avisar, cuestionando. Hoy parece que reclama al varón. Dispuesta a todo: la muerte no espera. Simplemente llega. Dolorosa. Antes o después. ¿Ahora? ¡Dios no lo quiera! ¿Qué sé yo de pruebas? De mi corazón amigos, ¡a Dios, a Dios! Ignorante soy, mas a la Buena Madre y a todos los ángeles lloro – que rueguen por vosotros, ¡ahora! Amigos, no oso hablaros de Amor, pero sólo esta fuente os queda en este desierto.

Catalunya

Quina és la meva terra? On es troba la meva pàtria? Fóra fàcil respondre que enlloc, o que a tot arreu i també que la pàtria de cada cristià hauria d’ésser el Cel, on tenim posada la veritable esperança.

Nogensmenys, el meu “corral” és Catalunya. No hi vaig nàixer, però hi he viscut els meus anys d’infància i de primera adolescència. Quan la vaig deixar, per tornar a terres de la meva mare, no vaig poder ni volguí oblidar-la.

Fa temps que les possibles idealitzacions d’aquell conjunt de valls que la Mediterrània tanca s’esvaïren. Cada vegada que hi tornava, aquella Catalunya em semblava més estranya. La Catalunya dels amics i dels joves del meu poble, dels meus primers enamoraments, de la família del meu pare, la Catalunya-Barcelona, la Catalunya pagesa i la Catalunya menestrala. La Catalunya escrita i la Catalunya parlada. Montserrat i Núria. La muntanya catalana i la seva platja. La Catalunya de les ermites i dels bars. Fins i tot, la Catalunya del Barça. Sí, el qui canviava era jo, tanmateix aquell allunyament no era només una evolució personal. A més a més, l’allunyament em feria i em segueix ferint. Em dol Catalunya. La Catalunya desnaturalitzada, val a dir, descristianitzada. Em preocupen els amics i els joves del meu poble, les meves primeres enamorades (què se n’haurà fet d’elles?) i els capellans jubilats. Em dol i em fa mal aquesta “catalana terra” i la sort de la seva gent pagesa i urbana. Potser no n’és la primera raó, però tal volta per aquesta ferida em costa fer-me l’idea de tornar a casa, acomodat en el meu exili a la capital del Regne. Com és? Mes també és cert quelcom inaudible m’hi crida.

Com en aquesta ocasió. Un cap de setmana que la Mare de Déu de l’Almudena m’estengué un dia per anar a cercar de novembre la tardor daurada. I certament, el “locus amoenus” que un dia fóra el meu país ha perdut la seva gràcia. Però encara hom hi pot percebre l’empremta. A Catalunya, almenys en el meu cas, la Presència s’amaga darrera de qualsevol persona, indret o esdeveniment. Només cal obrir els ulls i afinar els sentits.

“Enaixí com lo ciri ardent qui il·lumina la cambra, o enaixí com la resplandor del sol qui il·lumina tot lo món” la Presència es fa palpable. A través d’una divina conversa silenciosa caminant de matí pels carrers d’una Barcelona treballadora o visitant les seves fires emprenedores. Entre els llibres i les revistes gastades i sobretot entre aquella joventut estudiant a la Biblioteca de Montalegre. Recollint la cosineta (no batejada encara) que no fa gaire ha començat primer a l’escola pública i jugant amb ella en un passeig de l’avinguda de Roma. Cansats de tant saltar, berenàrem amb la tieta un cacaolat al bar de la cantonada regit per un paquistanés. Aquell divendres, no obstant, la Presència m’esperava a mi a la xarnega Cerdanyola a la parròquia de Sant Martí. I per cloure el dia em convidava a dansar tradicionalment a la Plaça del Rei amb les meves germanes tan plenes de vida.

L’endemà reprenguérem la celestial xerrada al mateix poble de mar on vaig créixer. Ni més ni menys que davant del cementiri ja clos. És clar, l’avi m’espera al Cel, on l’anava jo a buscar? Per a mi són els xiprers i aquella mar regada pel sol més intens de novembre... Golinons: dolç jardí i fèrtil horta, viuen encara. El meu mundanal paradís. La llar de foc, els masovers: com us trobo a faltar. Can Sidru i els tiets, tranquil·litat de cap de setmana. I la Presència em cridava a Barcelona. Una mica tard, però Ella m’esperava puntualment davant de casa l’àvia. I carinyosa m’acompanyava després a veure-la, l’estimada àvia. Àvia que estrena obres de teatre. Teatres que estrenen àvies. Els quatre petons no són pas meus, ho saps prou bé.

De bon matí, el diumenge, a Sant Daniel, els nervis volgueren trair-me. Jo buscava la Presència, però amb massa neguit i massa poc afany, sense creure’m que Ella m’esperava. També a les meves germanes. M’espera sempre, però el diumenge m’esperava especialment a les 9:30 i no a les 9:00. A Sant Pere, no a Tordera. No m’ho havia imaginat. I fou una trobada. Érem quatre gats, però de pagès, fins i tot dos escolans com abans!

A Hostalric un xic d’història. Pere II. La història de la pàtria és un diàleg. Com la meva història, un diàleg amb el meu Senyor. Per escoltar-lo, cal pujar a les calmes del Montseny. Allà, sota les Agulles, s’albira el cel, la mar i la terra. La terra catalana. Entre la boira, sobresurten les cingleres de Montserrat. Des del tron, segueix regnant, això és, estimant aquesta terra i a aquesta gent: la Morena de la Serra. Somniant amors cristal·lins, dos germanes que el sol regava. Quan trobareu aquesta aigua que sadolla? Per un cantó, la plana de Vic, sants i carlins. Verdrunes, Clarets, Verdaguers. La Viladrau de Canals. I el meu Torras i Bages. Més enllà, Olot i els Pirineus. Per l’altre cantó, el Vallés, el Montnegre i Barcelona. Per ara hi tornem. A l’Eixample esquerra, entre Aribau, Muntaner, Gran Via i Consell de Cent. Per acabar, abans d’enlairar-me vers altres terres, un fillol pràcticament desconegut em preguntava per Déu i jo li parlava de nata amb xocolata al carrer Petritxol, a tres passes del Doctor pa i aigua.

Fou un somni? Tinc els rebuts dels bitllets davant meu. Quan hi tornaré? L’Autor de Catalunya segueix re-creant l’Univers. Parla. Aquí i ara, a tot arreu.

Aliances

Una amiga del meu poble mariner que ja fa molt de temps que li havia perdut les petjades i que, vés per on, he retrobat la seva pista a la xarxa en un emocionant “fotolog”, ha publicat recentment una profunda reflexió i una fotografia d’una senyoreta davant d’una joieria (Audrey Hepburn in Breakfast at Tiffany's...). Per associació d’idees, Maria, tot seguit he recordat la obra de Karol Wojtyla, “El taller del orfebre”. L’has llegida?

“El peso de estas alianzas de oro
no es el peso del metal
sino el peso específico del hombre
de cada uno de vosotros por separado
y de los dos juntos”.

Razón de este blog

Unos días después de su inauguración, cabe preguntarse: ¿cuál es el porqué de este blog?

Muchas son las razones que me han empujado a redactar esta ventana abierta al mundo. Casi sin importancia. Razones difíciles de concretar. En todo caso, sí resulta fácil señalar lo que no se quiere perseguir:

- Este blog no pretende ser un diario personal, sin menoscabo de su contenido necesariamente personal
- Este blog no pretende ser un área de publicación de materiales que no hayan podido ser publicados en otros sitios
- Este blog no pretende ser una expresión unilateral, está pues abierto a cualquier comentario bien intencionado
- Este blog no pretende ser una herramienta de propaganda, adoctrinamiento ni de discusión ideológica
- Aunque sea tarea casi imposible, este blog no pretende alimentar la vanidad de su autor, quien ya es bien consciente anticipadamente de su fracaso, dado que la vanidad siempre es voraz, expansiva, lujuriosa e interesada. Todo le sirve de pasto a la vanidad.

Seguramente, los lectores de este blog podrán advertir de vez en cuando alguna contradicción con lo anterior. Nadie es perfecto, yo menos. De antemano presento mis disculpas pidiendo su benevolencia y agradeciendo observaciones al respecto. Ello sin perjuicio de la necesaria independencia del redactor a la hora de buscar – intuitivamente más que de forma sistemática- el objeto y la forma de esta plasmación.

No quiero, sin embargo, ocultar ninguna intención. El título de las presentes páginas “la gloria di Colui che tutto move”, extraído de la Divina Comedia, se refiere a la Causa incausada, al Ser, al Otro, a Dios en definitiva. Dios Uno y Trino: Padre, Hijo y Espíritu Santo. Debido a que todo ha de ser ad maiorem Dei gloriam, para Él y a su gloria quieren ser estas líneas. Compartirán pequeños testimonios más o menos cotidianos y personales de su amor siempre asombroso, siempre concreto. Amor que me mueve a la Eucaristía donde me espera. Ágape que no termino de aprehender. Amor que mueve los encuentros, las situaciones y acontecimientos, las personas, amor que me mueve. Así es Amor que va venciendo mi egoísta miseria, mi vanidad. Amor que me mueve al Cielo.

Por consiguiente, sin querer manipular Su gloria, espero, siquiera pobremente, darla a conocer.

Para terminar, una nota metodológica: el contenido de este blog estará redactado en diversos idiomas, principalmente en castellano y catalán. No hay barreras para Su gloria.

Infancia

Infància, t’allunyes cada vegada més... o sóc jo qui m’allunyo? Com pot ésser que una nena de cinc anys (estava a P-5 m’ha dit) se m’hagi apropat, m’hagi agafat les mans i m’hagi demanat que la prengués en braços? Acomodada, sense que jo hagués tingut ni temps per a reaccionar, m’ha abraçat tan fortament... Si no em coneixia de res la Alessia! Serà perquè els hi havia preguntat en el meu primitiu itanyol a ella i a la seva germana Paula llur nom...?

Aquest dissabte 3 de novembre a Cubas de la Sagra, més enllà de l’espontaneïtat d’un infant, la seva dolcesa i la seva senzillesa no acomplexada, la seva generositat i la seva gratuïtat desinteressada, aquella abraçada tan sentida era la Seva abraçada. Per sorpresa. Encara que contínuament en cerqui inútilment d’altres abraçades i d’altres petons, Ell només em té a mi i jo només al tinc a Ell. Joia trencadissa hissant els castanys cabells a mig rissar que el sol de ponent d’un principi de novembre acariciava, la Alessia, tota feta de suau pell amb aquelles manetes plenes de vida i fràgils galtes enceses com els seus ulls foscos i fulgents, s’abandonava despreocupada als meus inexperts i rudimentaris braços. El record del seu càlid somriure em torna a qüestionar, per què? Què hi trobava? Eren l’audàcia, la certesa i la confiança que precisament em manquen. Instant diví, moment de gràcia, no feia més de 15 minuts que jo havia combregat. De la mateixa manera, tot just feia una estona, el petit Miguel m’havia pres la mà seguint-me i m’havia escoltat amb la boca ben oberta la meva explicació de les virtuts i gestes del nostre poderosíssim Arcàngel. És l’amor que se’ns regala. Petits miracles inexplicables. No en sabem, no podem estimar, però si podem deixar-nos estimar. És la nostra naturalesa que espera la gràcia. És per això que s’entén que els nens estiguin íntimament tant predisposats a la religió atès que ho estan de forma natural a l’amor.

Infancia que no sé conservar empeñado en ser adulto. ¡Qué fácil seria avanzar con un paso de niño! Con la mirada fijada en la meta, sin contemplar el suelo, levantándome una y otra vez de mis repetidas caídas. Esperando otros brazos mi fuerza sería infinita. Esta noche de sábado, después de cenar en la parroquia de Pinto, discutíamos sobre la oportunidad y el valor de la oración expresada públicamente en actos y acontecimientos generales, por ejemplo, en la manifestación del 18 de junio de 2005 contra la aprobación del matrimonio civil entre personas del mismo sexo, con independencia de que se organizara desde entornos católicos o cristianos. Trataba de defender ante mis amigos la necesidad de esta oración sin presunción expresada de forma colectiva, a parte y además de la que privativamente cada uno podría estar rezando en aquel momento. Creo sin embargo que lo he hecho sin demasiado éxito, seguramente porque mis amigos conocen mi propia incoherencia, mi falta de oración sincera y mi fariseísmo. Igual que en aquella ocasión toda aquella masa que se veía impotente al comprobar que un gobierno sectario, una minoría fanática, era capaz de imponer a una sociedad desorientada mediante una ley injusta una aberración jurídica basada en la fuerza del Estado. De hecho, aquel millón y más de personas fueron desoídas impunemente. No obstante, es precisamente por esta razón, por esta impotencia, que aquel día necesitábamos aún más si cabe de la oración. Y de una oración en voz alta. Porque la oración es el arma de los débiles que quieren acallar, es el juguete de los niños que les hace ser fuertes y crecer. El niño no juega sólo. Cuántos más niños, más fantástico es el juego. El niño juega en todas partes. En casa y en el patio. El mundo es una gran plaza de juegos. La oración del débil y la oración del niño, ¿cómo va a ser desatendida? Los poderosos lo saben bien y por ello la temen. ¡Tiembla Satanás! Desconocemos los planes del Señor pero si en Madrid aquel 18 de junio hubiésemos rezado abiertamente, con más sinceridad, con más indigencia, insistentemente y con más fuerza, hubiésemos vencido. Y si aún ahora lo hiciéramos, más vale tarde que nunca, venceríamos. Todos, o casi todos, nos olvidamos de esto. Pero en el caso de los organizadores, por el compromiso asumido, su responsabilidad es mayor. Así se esterilizó una gran obra por falta de fe. Con Chueca, se burlaba Moncloa. ¿Hasta cuándo? Entre el millón de católicos que estuvimos allí, ¿de dónde tanta resistencia a una simple y breve oración? ¿A quién puede molestar en realidad una sencilla e inofensiva plegaria? Para el increyente – en tanto que oración y por lo tanto correspondiente al ámbito de lo religioso que no reconocen – le debería ser indiferente...

Purgatori

Avui és el dia dels difunts i, en especial, encomanem aquelles ànimes que es troben al purgatori, és a dir, les que no s'han atrevit a creure només en l'amor del Pare, les que no han acabat de recolzar-se en elles mateixes, vivint d'il·lusions massa poc ambicioses.

Però és un dia extraordinari. Evoco les visites als cementiris polonesos tan plorats. I també aquell cementiri de Sant Pol que mira la mar. Tanta pau. Recordo sobretot els dos avis, al dziadek Marek i l'avi Mariano. Hauria de representar una jornada molt familiar, mes en aquesta península la mort ens resulta desagradable, inoportuna. En especial si no gaudim del do de la fe o si tenint-lo no el vivim. A la mort, aleshores, la defugim fins que ens atrapa. D'aquesta manera ens privem de masses coses. Ens desconnectem, per una banda, de la història. La història més propera i més llunyana. La història, en conseqüència, seria afer de difunts. Seria la seva història. Podem negligir-la a la història i la podem manipular. Però al final, la mort ens espera per a ingressar-nos en la història. La pregunta és a quina història. La història de la nostra vida, que ja no podrem tornar a reescriure. Per això és tan important, creguem o no creguem, no defugir a la mort. És clar que la mort, per si mateixa, és un absurd. ¿Per què començà, doncs, el que simplement havia d’acabar? No són pas la cultura o la religió la que ens han infós l’esperança d’una vida futura. La mateixa vida, viscuda, és la que ens ho xiuxiueja. Cada vespre i cada alba ens ho recorden.

Tot això – es vulgui o no – ens dirigeix a la qüestió de Déu. Vida, mort i Déu son inseparables. Déu és la vida, però no pot ésser una vida que fineix, que mor. És una vida plena, que s’expansiona, per a entendre’s. Llavors, aquesta nostra vida tan precària que paulatinament o de forma sobtadíssima s’esvaeix, com pot ésser quelcom diví? La paradoxa això no obstant no nega a Déu sinó que l’apel·la, però no com a subterfugi, sinó com a constatació d’una necessitat, de cercar la Permanència. Una permanència que podem tocar una generació sí i l'altre també, malgrat la mobilitat frenètica.

L’amor pot servir de cloenda a aquesta reflexió. L’amor és, per definició, extravertit. És dóna fins a acabar-se ell mateix, però d’aquesta manera no s’exhaureix mai. Donant-se es desenvolupa i és consolida. Necessito d’amor, jo que no sóc capaç d’estimar car el meu amor és introvertit, demana, exigeix, però ràpidament s’esgota. Si tots som limitats, estem abocats a l’egoisme col·lectiu, al homo homini lupus en una auto-recerca? Però el món – sorprenentment – segueix i després de les guerres advenen les paus.

En definitiva, només tinc aquesta vida per a obrir-me del tot a aquest Amor que no acabo de reconèixer per mandra, per comoditat, per por o potser mala voluntat. Si l’acollís – ho sé - m’envairia, m’inundaria. I aleshores podria estimar. Estimar a Déu, estimar als altres, als més pròxims i, per què no, a mi mateix. Al purgatori, suposo, hi van aquells que no s’han acabat de creure aquest amor, que no l’han acollit i que, en acabat, no han estimat. Però fins i tot al purgatori em queda una esperança, el seu amor és major. Deixar-me estimar quan no em quedi res, quan no em quedi vida. Així, amic Dante, diré també algun dia “io ritornai (...) puro e disposto a salire a le stelle”.

Contrastes

Al caer la noche cabe volver a casa. Un día festivo, soleado y lleno de vida. Madrid sonríe. Todos los santos se alegran en el Cielo. Compañía grata, aunque descuidada.

Esta es mi vida, acción contra contemplación. Sin norte, me consumo andando, sin querer descansar. Y no termino de valorar aquellas perlas que conforman cualquier día, este día. Hoy, compartido con buenos amigos desde el desayuno (pà amb tomàquet). LA MISA. La visita al nuevo Prado. Madrazos, Sorollas, Fortunys, Goyas. El Burger. Adoración y vísperas con las clarisas. Sin embargo, quisiera más, encontrar entradas de funciones teatrales (Grand Inquisitor) para llenarme, aunque sea solo. Están agotadas. Con tanto, no termino de encontrarte y abrirme como un niño. Desagradecido, infeliz. Dichosos los humildes.

Por esto necesito a la más santa: María.

Aslan

"I was the lion". And as Shasta gaped with open mouth and said nothing, the Voice continued. "I was the lion who forced to join with Aravis. I was the cat who comforted you among the houses of the dead. I was the lion who drove the jackals from you while you slept. I was the lion who gave the Horses the new strength of fear for the last mile so that you should reach King Lune in time. And I was the lion you do not remember who pushed the boat in which you lay, a child near death, so that it came to shore where a man sat, wakeful ad midnight, to receive you".

"Then it was you who wounded Aravis?"

"It was I."

"But what for?"

"Child," said the Voice, "I am telling you your story, not hers. I tell no one any story but his own."

"Who are you?" asked Shasta.

"Myself," said the voice...

And this story, Lewis forgot to say, is a story of love and care, a desperate Love for each of us. All saints recalls us today that the only point is to believe in this Love. Do I believe in this Love? Do I rely on It?

Per a començar

És estrany, hom busca la immortalitat com el diví Dante i tanmateix la cerca en medis fugissers: vanitas vanitatum et omnia vanitas i som ridículs.

Comprovar com corren els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys...

No obstant, és il·legítima la pretesa?

Més enllà – ara i aquí - és el repte de descobrir-te Déu, tan meu!

Caminante no hay camino, se hace camino al andar... Machado suggestiu s’equivocava. Hi ha molts camins però tots concorren a un de sol. La gesta és voler-lo seguir. Jo encara no m’he atrevit.