jueves, 31 de enero de 2008

Sopa de lletres



El transport públic també té els seus avantatges. Sobretot, perquè és una oportunitat de tenir una trobada diària amb altra gent, quasi sempre desconeguda. Malgrat hom es vulgui “desconnectar”, qualsevol actitud o postura per la qual opti queda exposada a la llum del copassatgers. El metro – transport públic par excellence – es converteix en mostrari i escola de vida.

Aquest matí, entrat en el vagó em disposava a “hivernar” fins al destí havent aconseguit un seient. Però una ullada a la veïna de la dreta m’ha despertat la curiositat. Tenia a la mà una llibreta amb l’alfabet llatí i amb algun esquema on es feia correspondre les lletres del nostre alfabet amb els caràcters xinesos. La noia era xinesa i amb tota evidència estava aprenent les nostres lletres per a poder aprendre, suposo, l’espanyol.

Això ha provocat que aixequés els ulls del terra i que em fixés – amb discreció – en la resta dels acompanyants. Primerament, he comprovat que en aquestes hores del matí (dos quarts de deu) la majoria dels ocupants del vagó són dones. Dones de totes les edats, excepte infants. Dones de diferents nacionalitats, una part apreciable emigrant. Dones de classe mitja i mitjana-baixa. Dones treballadores, estudiants, funcionàries, jubilades. Dones en solitud.

Què mes? Cada una aprofitava l’estona com podia abans de retornar al combat de cada dia. Estudiant, llegint el diari-sensualista-de-franc o alguna novel·la més o menys interessant, rumiant vés-a-saber-què, buscant solucions, escoltant l'MP3, descansant o abandonant-se al buit, conversant amb alguna amiga o resant. Cada una i el seu particular drama. Fugida o presència. En tot cas, una realitat inassolible de forma completa des d’una perspectiva masculina. La incògnita femenina de sempre que als homes només ens demana una resposta: l’amor concret, l’amor desinteressat en tot cas i en qualsevol circumstància. Impossible? Humanament sí...

lunes, 28 de enero de 2008

Teules, pedres i campanes

Des del campanar de la seva catedral, Toledo és un mar de d’ocre pàl·lid. Al l’occident, darrera dels penya-segats del Tajo, la tarda càlida d’un gener confós s’apaga rogenca. A l’orient, l’Alcázar defensor saluda la lluna minvant. Als nostres peus, de sobte, s’encenen les faroles. Un grup de nens juga a pilota davant de la plaça de l’Ajuntament. Turistes i algunes parelles locals passegen despreocupats pels carrerons de la ciutat. A l’altra banda, s’escau el claustre sec que s’incrusta a la nau central de la catedral. Des de l’aire, la planta de la seu toledana s’aclareix: és una senzilla creu de teules. Qui s’imaginaria els tresors que custodia el seu interior?

Les campanes – pols i rovell – esperen assertives el seu torn. Quan calgui repicaran, sempre ha estat així. Sic transit gloria mundi... Abans hi havia campaners encarregats d’acompanyar-les. Ara ho fa un programa informàtic i la corrent elèctrica. Però la matèria segueix essent la mateixa; elles segueixen donant veu al temps. Testimonis d’honor d’una història que s’acaba.

Diuen que en els seus millors temps, la Seu aixoplugava a més de 500 persones, que es repartien entre les diverses cel·les amagades en els racons més insospitats dels seus murs. Llurs administradors - el capítol catedralici - disposaven de les cambres més ostentoses, les assolellades. Enguany, només hi queden poques persones, una comunitat de monges, una família i algun canonge.

Ahir com avui aquelles pedres segueixen tenint vida. Una vida que neix del seu cor, amagat darrera del retaule interior. Un cor que batega, aquí en el centre de la península, per a tota Espanya. Encara que algun dia hom prohibís tocar les hores del campanar, aquest cor no pararia. Clama, ne cesses. Com agrair la trobada a Toledo amb els amics de joventut, als quals ja els hi falta poc per posar-se plenament al servei d’aquest Cor que retorna l’esperança, perquè “el Regne del Cel és a prop”? Per això, acariciant aquestes pedres, amb David, vull cantar:

El Senyor és el mur que protegeix la meva vida,
¿qui em pot esfereir?
Una cosa he demanat amb tota l’ànima:
Poder viure a la casa del Senyor
I vetllar pel seu temple

viernes, 25 de enero de 2008

Joaquín, el ciego


Algunas mañanas cuando salgo demasiado tarde de casa para ir a trabajar, me encuentro de camino al metro a un invidente mayor que también trata alcanzar con paso más incierto la boca de metro. Y siempre que me lo encuentro, espoleado por las obvias prisas y pasando con poca atención las cuentas del rosario, mi primera reacción es pasar de largo. Todavía no sé qué es lo que me movió a preguntarle la primera vez que coincidimos por el camino si quería que lo acompañara hasta el metro.

Hoy le he vuelto a atrapar. Aunque no ha sido mi intención inicial, cuando me he decidido preguntarle sí le podía acompañar, cortésmente me ha replicado que no hacía falta, puesto que seguro que yo tendría prisa. Mas cuando, ahora ya con más convicción, le he insistido, él se ha dejado llevar. Al comentarle que ya habíamos tenido algún paseo juntos me ha dicho: “¡Ah sí! Tú eres el que te dedicas a las leyes ¿no?”. En los pocos centenares de metros que dura el trayecto hemos podido compartir algunas observaciones matutinas, sorprendiéndome Joaquín (que así se llama el ciego, seguramente ya me lo había dicho en la primera ocasión que le acompañe pero mi memoria no suele estar interesada en quedarse con los nombres de la gente...).

Por la forma cómo arrastra el bastón, no me parecía que Joaquín hubiera perdido la vista muchos años ha. No se lo he preguntado, pero en el poco tiempo que hemos podido conversar, me he podido enterar que es abuelo y que está esperando su tercera nieta. Que sus nietas pequeñitas ya son algo revolucionarias. Que sólo tiene una hija. Debe ser viudo.

El ciego Joaquín nació en Asturias, dónde fue pastor de pequeño. A duras penas, pudo asistir a una escuela vespertina. Con veintisiete años se vino a la capital. A trabajar. Hoy, con cerca de ochenta años a la espalda, todas las mañanas de martes y jueves se recorre media ciudad para ir a recuperación en un gimnasio de Chueca. Luego, volverá a casa. Dado que Joaquín no puede ver la televisión, escucha la radio. Y está puesto al día. Sabe que la Bolsa ha caído en picado y conoce las razones de la crisis inmobiliaria.

Por su invidencia adquirida y la necesidad de ir al gimnasio supongo que debe haber sufrido algún accidente. No dispone de perro guía. Él, minusválido, usa el transporte público para desplazarse por la ciudad. Otros, en la plenitud de la juventud, frecuentemente preferimos el transporte privado (léase taxi). Es un hombre humilde, ¡casi parece descuidado en el vestir, con su chándal y sus bambas de camino al gimnasio!

Viendo que nuestro diálogo tan sencillo y sin pretensiones era un pequeño obsequio para mí, una vez entrados juntos en el vagón del suburbano, he alterado algo mi trayecto para prolongar estos minutos de convivencia. No hemos hablado de Dios, ni de la felicidad ni del patrón del día de hoy, San Francisco de Sales, el Doctor del Amor de Dios. Tampoco era necesario, pues Dios, su Amor y la felicidad estaban ahí. Cuando he tenido que salir a la superficie, en medio del barrio de los negocios, está compañía me ha seguido durante unos momentos.

Joaquín, es probable que cuando te vuelva a encontrar, de camino a la boca de metro de nuestro popular barrio, tenga de nuevos pocas ganas de ralentizar mi paso para proponerte una breve compañía. De nuevo te volveré a preguntar tu nombre que por aquel entonces habré olvidado. Pero tú de nuevo serás lo bastante humilde para dejarte acompañar y para repetirme tu nombre. ¡Gracias Joaquín!

lunes, 21 de enero de 2008

Sant Pol, quina hora fou?

Lluna de plata, no ballarem
el temps s’és fugit: no tornarà
aquell matí davant la parròquia.

En un altre lloc hi ha una plaça;
la placeta, un bar i un teatre
em recorden el teu nom de mar.

Cercàrem el rellotge, no hi era
el trenc, la bíblio, tampoc l’ermita,
el bus, quatre barques sense platja

On són els amors, melancolia?
records i un horitzó velat
d’una abraçada que no arribà

És la petitesa d’unes llàgrimes
sóc massa humà – no hi arribo -
(al) sol no hi arribaré mai

Onades i la brisa salada
a Sant Pol jugaven delicades,
ordint somnis de cors encisats

En un altre lloc hi ha una plaça
que el capvespre ha il·luminat,
són històries que porten al cel

Al cel i a la glòria, a casa
camins per ara desconeguts.
En acabat trobarem la mar

jueves, 17 de enero de 2008

Érase un barbero



De vez en cuando, cada mes y una semana más o menos, toca cortarse el pelo. Como con la confesión, uno se da cuenta que debe pasarse por la peluquería cuando los cabellos ya no se dejan peinar cómodamente o cuando la mata del pelo propio abulta tanto que parece que la gente quiere pararnos por la calle y decirnos: “qué, habrá que cortarse el pelo...”. Igualmente, como con la confesión, de seguida uno se olvida que es uno de estos pequeños placeres mas no por eso frecuentes el sentarse durante un cuarto de hora y dejarse quitar peso por unas manos expertas, hábiles y a la par suaves. Que es un placer salir a la calle sintiendo de nuevo la brisa en la frente. Sentir este ánimo nuevo para volver a comenzar. Hasta que uno vuelve.

Lo anterior viene a colación de mi corte de pelo de hoy. Hacía ya algún día que me lo estaba planteando pero como siempre lo iba aplazando hasta que esta tarde he entrado en la barbería de Lagasca. Es algo más cara que otras de su clase, pero queda cerca del trabajo. Además, si se ha sido bien tratado, el dinero pasa a un segundo lugar. En cualquier caso, hoy miércoles – mitad de semana - es uno de esos días donde el cansancio se hace sentir pero el cuerpo no se permite bajar la guardia al menos hasta que no llegue el fin de semana. Por lo tanto, dentro del frenetismo de las penúltimas horas del día y dispuesto a proseguir la brega, me he sentado en la silla del salón como quien se quiere dar una tregua de 15 minutos, cerrando los ojos y dejando hacer...

Por coincidencia me ha vuelto a pelar el mismo barbero que la primera vez. Cuando he levantado la vista para comprobar la hora que marcaba el reloj colgado de la pared al lado del espejo, he constado que no iba a llegar a misa de 19:30 a la parroquia del Santísimo Cristo de la Salud. Aunque había visto una estampa medio escondida entre los utensilios del barbero, no estaba seguro si el barbero me podría ayudar. Con todo, le he preguntado: “¿sabe Vd. Si hay misa de 20:00 en los Carmelitas de Ayala?”. El barbero – ahora me doy cuenta que en mi ensimismamiento no me he interesado por su nombre – me ha contestado que sí. Así, hemos empezado a conversar mientras el procedía con su cometido. Y me ha sorprendido. Es una persona mayor, casi llegando a la edad de la jubilación con sus treinta años en la misma peluquería. Pero no vive en el barrio Salamanca sino en Villaverde. Cada mañana sale de casa a las 7 de la mañana para poder abrir el salón, no sin asistir a la misa de 8 de la mañana en la antedicha iglesia de los carmelitas de Ayala. La peluquería cierra a las 20:00. Hasta aquí, nada extraordinario tal y como se encuentra el mundo laboral de nuestra querida España social y democrática de Derecho. Lo extravagante es que este barbero aprovecha sus horas libres de la comida (de 14:00 a 16:00) para dar media vuelta y volver a casa a comer, donde le espera su esposa. Entre ir y volver – siempre usando el acogedor transporte público de Madrid – se le deben ir hora y tres cuartos. Haciendo cálculos sencillos resulta que sólo le queda un cuarto de hora para comer. Sin embargo ¡qué delicadeza! Nuestro barbero, que podría quedarse comiendo de menú en el bar de la esquina y sorbiendo un aromático carajillo para descansar del ciertamente cansino trabajo, se imbuye cada mediodía en los subterráneos urbanos para darle un beso a su mujer y agradecerle una vez más por la comida casera preparada con el mayor cariño. Él sabe que la mujer, ama de casa de toda la vida, se ha venido peleando con los hijos, la casa y otras ocupaciones desde buena mañana y desde hace más de treinta años. Él sabe que por la tarde, la abnegada mujer seguirá lidiando con sus otras cabezas. Él sabe que ella le estará esperando. Y él sabe que no tiene derecho a no demostrarle que la quiere aunque sólo sea desayunándose juntos esta comida. Pero para él ello no constituye una molesta obligación, no se trata de un mero protocolo, una costumbre o una cortesía más o menos inculturizada; antes al contrario, él lo sabe bien: para él es el mayor de los derechos poder amar a esa mujer (no sé porqué pero me la imagino entrada en carnes y gastada por el cansancio y por los hijos) y no a otra. ¡Así se sostienen las familias! Y nuestro barbero no tiene ninguna apariencia de apocado, resentido. ¡Él simplemente es feliz haciendo feliz a su mujer!

Ahora me acuerdo que la primera vez que me atendió este santo varón, yo llegué cuando ya estaban prácticamente cerrando, faltaban dos minutos para las dos. El barbero me sentó con una sonrisa y – sin pausa pero sin prisa – me consiguió uno de mis mejores cortes. Eran las dos y cuarto pasadas cuando salí de la peluquería. En ningún momento el señor barbero me hizo alusión alguna que en cuanto termináramos él iba a subir corriendo a Nuñez de Balboa para coger el metro de casa...

Por todo esto, gracias, barbero, por este testimonio.

lunes, 14 de enero de 2008

Elegia a la Garrotxa

Quanta dolçor amagava el teu verd bressol, Catalunya! Entre serres i cingleres, volcans i valls, camins i rierols, alzines i rouredes naixien les teves masies de pedra ferma. Cada masia era un món, una família. Cada família, una església.

Aquells volcans descansen i els morts dormen en les seves sepultures. Ermites closes, buides, que les atzavares escalen i l’oblit ensorra.

Avui, els carrers de la teva ciutat són plenes de tendes inútils i restaurants tranquils. Els teus mercats ja no treballen. Quan hi plou, la terra no descansa.

Ahir nit passejava per la medina d’Olot. Famílies marroquines poblades d’infants que jugaven (els infants marroquins també juguen, potser amb més alegria - sobretot els més xics) sota l’esguard d’unes mares envelades. Llurs determinats pares conversaven en els locutoris amb vistes de la Meca. Fulletons proselitistes. Catalunya islàmica que el laïcisme aconseguí. Oh, església de Sant Esteve, fins quan repicaran inaudites les teves campanes per la missa de vuit? Quan s’hi podrà congregar la fillada de Mahoma?

Què entri! Què resi! Què lloï a Nostre Senyor entonant el Allahu Akbar! Doncs ho farà amb més reverència que no pas nosaltres, els vells catalans, que ens hem desvinculat de la història, que hem perdut la gràcia.

Oh poble entristit, fuig d’aquesta terra que no mereixes. Muntanya del Puigsacalm que conformares els nostres avis amb el cel, si nosaltres no marxem, hauràs de partir avergonyida vers altres indrets a senyorejar sobre altres pobles més aimables.

Museu dels sants de cartró, cares edulcorades amb ulls de vidre invidents i llavis que no somriureu. On són els vostres originals? D'on en recobrarem els motlles?

Garrotxa romanies a la obaga, terra interior, la vida de la qual repoblà la terra nova fins ultrapassar contrades alacantines. Des de les teves calderes es colà copiosa la lava que et forjà, Catalunya. En aquestes valls germinà l’ànima treballadora dels de casa.

Al final, s’esgotà la lava petrificant l’esperit mancat de sang com estava. Regió que fores agradable, recorreguent els teus volcans no puc no estimar-te, como qui estima els records que l’àvia deixà. Nostàlgia? Més aviat irreemplaçable solitud, desempar i desconfort! Turisme rural vagant per cementiris vivents. Al bell mig, una tomba presumptuosa: Hic iacet Michaelis...En acabat, el silenci i la calma fosca de la nit gelada que vestida de boira humida abraçà les fagedes i se les emportà.

Sí, mes llàgrimes es quedaren al Collell... No és fàcil afirmar-ho, Nostra Senyora del Tura, però sé que els vells volcans ressuscitaran puix contenen aquella sang catalana que fa ja més de seixanta-un anys es vessà generosa per a vós a fi de reanimar enguany les nostres valls eixutes. Que els sants de carns i ossos et saludaran “Déu-vos-guard” pels carrers. Que tot Olot serà un pessebre. Que a cada llar hi regnarà la Majestat de Batet. Que tornarà a cremar, again for other soldiers, si encara no s’ha encès, la roja flama al temple de Sant Miquel de Sa Cot. Que en la comarca catalana hi florirà de nou, amb més força, la Creu sota el lluminós cel del migdia.

miércoles, 9 de enero de 2008

Home, sweet...

Després dels dies de Nadal i entrats en un altre any, he tornat a casa. Dic casa per a referir-me d’alguna forma al meu refugi en precari de la capital. Tanmateix, no m’hi sento estranger. Tampoc podria dir que em sento estranger a Polònia ni m’he sentit estranger a l’aeroport de Praga aquest matí quan hi feia escala. Però aquestes cases, ho sé i per això no m’hi sento del tot estranger, són provisionals...

Quina és la meva casa? Podria mirar al cel i no la trobaria. Podria baixar als ulls i m’espantaria. Si em llencés al mar, m’ofegaria.

En una casa s’hi viu i s’hi fa vida. S’estima. Encara que estiguem forçats a marxar cada matí, a una casa hi retornem cada vespre. Sí, una casa és un punt de trobada i de repòs. Com més s’escurcen els dies i com més geli, més fa falta la casa.

Una casa sempre té una mare. La mare és la casa. Els homes no sabem animar una casa. Uns tenen més traça o afany per dedicar-se al bricolatge, d’altres no tanta, encara que, això sí, ens agradi gaudir de la casa. Però, només la dona (i plenament la que és o ha estat mare) sap cuidar una casa, fer-la humana. Perquè només la mare és la portadora de vida.

En aquest temps privilegiats dels darrers dies, envoltat d’elevats i tendres misteris enmig de les coses més quotidianes, tinc la sensació d’haver percebut un nou horitzó. Un horitzó més ample. Un eixamplament de la vida. O potser és nostàlgia? La sospita que existeix la vida interior... No vull dir que hagi començat a tenir “vida interior” o que m’hi hagi endinsat, ni tan sols iniciat. No sóc cap místic, però, vet aquí que l’he albirat, o, per dir-ho en altres mots, l’he intuït. Una invitació indeclinable i una meta. Al mateix temps, una invitació aparentment impossible de seguir, ni tan sols d’acceptar. El dia a dia, cada instant, cada elecció, s’encarreguen d’esvair tota il·lusió.

¿Què és la vida interior? No m’he llegit (encara) Les Trois etapes de la vie interieure ni tampoc he pujat al Carmel. No sóc especialista en tractats de la gràcia ni en inhabitacions de l’Esperit Sant.

¿Què podria ser? És la meva primera casa i aquella definitiva. Una casa que s’estén per tot l’univers però que rau sobretot a dins meu (és a dir, és quelcom d’interior, íntim). Una caseta que encabeix tot el món. Pròpiament, la meva casa és la meva ànima (doncs tinc ànima, sabeu?). Atès que és casa, és un punt de trobada. Les cases no es planten aïllades, sinó que formen pobles, ciutats, regions, nacions. La humanitat és un conjunt de cases. Si és la meva casa de veritat, no pot ser font, per consegüent, d’individualisme o d’introversió. Ans és la llavor d’una força extravertida, animosa, vessada als demés. Una força que no buida, sinó que omple.

Passen els anys. Per què costa tant d’entendre-ho? Em vaig fent insensible. Recaic en l’activisme i em canso o em desil·lusiono tot seguit. Per a tornar a l’activisme de la mandra. La vacuïtat de la ineficàcia en que fineixen els afers i les manies de grandesa que no m’empenyen enlloc, com a una ploma perduda de colom que giravolta frenètica pels carrers bruts d’una ciutat marinera i que acaba arrossegada a les clavegueres per la pluja, la qual és tan grisa com la ploma que pretengué volar sola. Ineficàcia, ineficàcia i ineficàcia una altra vegada.

Quants esforços per a edificar una casa! Abans d’aixecada, ja s’ensorra...

La vida interior dels humils, dels analfabets i dels petits que els orgullosos, setciències i grans menyspreem o, simplement, desconeixem. La vida interior dels diàlegs amorosos que no necessiten paraules, però que no hi hauria prous llengües a la terra per a expressar-la. La vida interior del silenci. I només la vida interior és efectiva.

Una relació. Una relació constant, intensa. No és gens ideal o abstracta, llunyana. És concreta, incandescent. Puix és propera, crema. Crema perquè és amor. I és un amor que abrasa l’ànima. L’ego que no s’anul·la, mes s’expandeix perquè fa espai, magnifica. Perquè una relació sempre comporta dos extrems. L’altre quin és?

Una casa té una mare. Les mares sempre tenen fills. Em conforta la certesa de que tinc una mare i jo sóc el fill. Que la meva mare m’introduirà en braços, a poc a poc o més de pressa, a casa. A la nostra casa. La casa del Pare.

Gràcies Senyor pel baptisme. Gràcies Senyor per aquesta casa que m'has regalat, l'Església.




domingo, 6 de enero de 2008

SS.MM


¿Quiénes eran los magos que venían de Oriente que se presentaron en Jerusalén preguntando por el Rey de los judíos que ha nacido?

¿Quién era Herodes qué fue capaz de fijar el lugar donde había de nacer el Cristo?

Una estrella refulgía.

¿Quiénes eran aquellos magos que abandonaron su nigromancia para venir y adorar la verdad?

¿Quién fue aquel reyezuelo que conociendo la verdad se negó a aceptarla?

¿Porqué se pusieron en camino? A los magos no les fue fácil seguir la huella. La estrella sólo lucía de noche. Y sólo en las noches despejadas. Aunque si faltaba por momentos, ellos no dudaban. Al caer la tarde, la buscaban escrutando el firmamento. A continuación, andaban sin otra guía que la confianza. Hombres de contemplación, no mercaderes, tal vez tuvieron que soportar más que otros las penosidades de la travesía. Pero no dejaron de contemplar inquisitivos al cielo. La estrella les llevó a Jerusalén. Eran unos extranjeros, unos paganos en tierra ajena, sólo amparados por una estrella caprichosa. Ésta, en Jerusalén, desapareció para mostrarles las Escrituras, aunque se las mostrasen manos indignas. Escuchando, redescubrieron la estrella que ahora ya les llevaría directamente a Belén deteniéndose encima del lugar donde estaba el niño. Vieron al niño con María su madre. No hallaron corona alguna, pero contemplaron al sol y a la estrella. Postrándose, le adoraron y le ofrecieron oro, incienso y mira. Se desprendieron de lo último que les quedaba, por un niño, por una estrella. Después, se retiraron evitando las lisonjas. Mas algo se llevaban a casa: la estrella. Una estrella que ha brillado desde entonces entre todas las naciones.

El Tirano, en cambio, moraba en la Ciudad Santa. Era el guardián de la Escritura. Estaba rodeado de escribas. No tuvo que moverse. Conviviendo con la Verdad, prefirió de todas formas la suya. No se encaminó a Belén, no fuera que... Porqué sabía que Él vendría y le quitaría las ilusiones. A pesar de sus declaraciones, ¿por qué no fue a adorarle? Sorprendente: ¡tuvo miedo de un niño!

¡Oh Herodes! ¡Cómo nos parecemos! Nos también nos conocemos la Escritura de memoria sin rendirnos a la evidencia. Sentados en nuestro terrible trono de enano, disponemos según nuestra mejor discreción. Seriamente seguimos indagando. Y nos resistimos a la burla. Por eso, odiamos nuestras sombras. Odiamos cualesquiera sombras porque somos la sombra. Tememos la infancia, nuestra infancia. Tal vez Herodes se avergonzaba de su niñez... Las tiranías son repúblicas sin infancia. Un futuro de llanto y lamento.

Por ello le pido al Niño que jamás pierda aquella dócil e infantil inquietud que me haga levantar la vista a las estrellas. Para que yo sea un niño. Y que siga la Es
trella hasta el final aún cuando ello comporte la pérdida de mis tronos y pedestales. Con María.

miércoles, 2 de enero de 2008

En Pawel

Varsòvia, - 11º. Està previst que durant la nit la temperatura baixi a 15º sota zero. Aquest vespre, sortint de missa de Jesuïtes se m’ha apropat un senyor d’uns 40 anys demanant-me si li podia dedicar 10 minuts per a escoltar-lo. Encara que portava gorra, feia bon aspecte, no exhalava alcohol i estava afaitat. He sospitat de bon principi que aquell senyor m’acabaria demanant diners, però he decidit que avui faria una excepció i li dedicaria el temps que em demanava. Dit i fet, he tingut que buscar un lloc per a parlar sense congelar-nos. Hem acabat al Pizza Hut perquè es veu que el pub anglès del Stare Miasto era tancat. He convidat a en Pawel (així es deia el senyor, fins i tot m’ha mostrat el seu Dni) a un té calent. M’ha explicat que és un sense-sostre per problemes familiars, que està molt desesperat, que no té on passar aquesta nit i que no té ni diners per a pagar el bitllet d’autobús o el refugi aquesta nit. Raonablement, li he donat un bitllet setmanal per estrenar però m’he negat a donar-li diners en metàl·lic. Ni un cèntim. Li he promès que resaria per ell. M’he aixecat acomiadant-me, he pagat a la caixa i com un senyor he sortit al carrer. El fred del carrer m’ha bufetejat. De camí i esperant a l’autobús m’han començat a entrar escrúpols. Escrúpols que no m’han deixat sopar tranquil quan he arribat a la càlida casa dels meus pares. I si realment no té on a anar dormir aquest senyor? I si es mor congelat...? Però sobretot m’ha sorprès la meva gelor del cor. Què fàcil és jutjar! No tenia perquè donar-li res. No he sentit cap llàstima mentres ens miràvem als ulls. Aquest és el problema. En justícia (iustitia est constans et perpetua voluntas cuique ius suum tribuendi) no tenia cap obligació envers ell. Ell no tenia cap dret, ni dret a la meva almoina. Tot el que li pogués donar seria la mesura de la meva caritat prudent... La meva caritat ha resultat ben minsa. La meva prudència massa llarga.
Quina era la meva responsabilitat en aquell moment? Què havia de fer? Encara estic desconcertat...

És probable que ara en Pawel s’estigui calentet en un llit a casa seva. És probable que apliqui la mateixa estratègia a més bona-fes, és probable que sigui un bon actor i un millor farsant.
Una cosa és certa: aquesta nit farà 15 graus sota zero.