Teules, pedres i campanes

Des del campanar de la seva catedral, Toledo és un mar de d’ocre pàl·lid. Al l’occident, darrera dels penya-segats del Tajo, la tarda càlida d’un gener confós s’apaga rogenca. A l’orient, l’Alcázar defensor saluda la lluna minvant. Als nostres peus, de sobte, s’encenen les faroles. Un grup de nens juga a pilota davant de la plaça de l’Ajuntament. Turistes i algunes parelles locals passegen despreocupats pels carrerons de la ciutat. A l’altra banda, s’escau el claustre sec que s’incrusta a la nau central de la catedral. Des de l’aire, la planta de la seu toledana s’aclareix: és una senzilla creu de teules. Qui s’imaginaria els tresors que custodia el seu interior?

Les campanes – pols i rovell – esperen assertives el seu torn. Quan calgui repicaran, sempre ha estat així. Sic transit gloria mundi... Abans hi havia campaners encarregats d’acompanyar-les. Ara ho fa un programa informàtic i la corrent elèctrica. Però la matèria segueix essent la mateixa; elles segueixen donant veu al temps. Testimonis d’honor d’una història que s’acaba.

Diuen que en els seus millors temps, la Seu aixoplugava a més de 500 persones, que es repartien entre les diverses cel·les amagades en els racons més insospitats dels seus murs. Llurs administradors - el capítol catedralici - disposaven de les cambres més ostentoses, les assolellades. Enguany, només hi queden poques persones, una comunitat de monges, una família i algun canonge.

Ahir com avui aquelles pedres segueixen tenint vida. Una vida que neix del seu cor, amagat darrera del retaule interior. Un cor que batega, aquí en el centre de la península, per a tota Espanya. Encara que algun dia hom prohibís tocar les hores del campanar, aquest cor no pararia. Clama, ne cesses. Com agrair la trobada a Toledo amb els amics de joventut, als quals ja els hi falta poc per posar-se plenament al servei d’aquest Cor que retorna l’esperança, perquè “el Regne del Cel és a prop”? Per això, acariciant aquestes pedres, amb David, vull cantar:

“El Senyor és el mur que protegeix la meva vida,
¿qui em pot esfereir?
Una cosa he demanat amb tota l’ànima:
Poder viure a la casa del Senyor
I vetllar pel seu temple”