Home, sweet...

Després dels dies de Nadal i entrats en un altre any, he tornat a casa. Dic casa per a referir-me d’alguna forma al meu refugi en precari de la capital. Tanmateix, no m’hi sento estranger. Tampoc podria dir que em sento estranger a Polònia ni m’he sentit estranger a l’aeroport de Praga aquest matí quan hi feia escala. Però aquestes cases, ho sé i per això no m’hi sento del tot estranger, són provisionals...

Quina és la meva casa? Podria mirar al cel i no la trobaria. Podria baixar als ulls i m’espantaria. Si em llencés al mar, m’ofegaria.

En una casa s’hi viu i s’hi fa vida. S’estima. Encara que estiguem forçats a marxar cada matí, a una casa hi retornem cada vespre. Sí, una casa és un punt de trobada i de repòs. Com més s’escurcen els dies i com més geli, més fa falta la casa.

Una casa sempre té una mare. La mare és la casa. Els homes no sabem animar una casa. Uns tenen més traça o afany per dedicar-se al bricolatge, d’altres no tanta, encara que, això sí, ens agradi gaudir de la casa. Però, només la dona (i plenament la que és o ha estat mare) sap cuidar una casa, fer-la humana. Perquè només la mare és la portadora de vida.

En aquest temps privilegiats dels darrers dies, envoltat d’elevats i tendres misteris enmig de les coses més quotidianes, tinc la sensació d’haver percebut un nou horitzó. Un horitzó més ample. Un eixamplament de la vida. O potser és nostàlgia? La sospita que existeix la vida interior... No vull dir que hagi començat a tenir “vida interior” o que m’hi hagi endinsat, ni tan sols iniciat. No sóc cap místic, però, vet aquí que l’he albirat, o, per dir-ho en altres mots, l’he intuït. Una invitació indeclinable i una meta. Al mateix temps, una invitació aparentment impossible de seguir, ni tan sols d’acceptar. El dia a dia, cada instant, cada elecció, s’encarreguen d’esvair tota il·lusió.

¿Què és la vida interior? No m’he llegit (encara) Les Trois etapes de la vie interieure ni tampoc he pujat al Carmel. No sóc especialista en tractats de la gràcia ni en inhabitacions de l’Esperit Sant.

¿Què podria ser? És la meva primera casa i aquella definitiva. Una casa que s’estén per tot l’univers però que rau sobretot a dins meu (és a dir, és quelcom d’interior, íntim). Una caseta que encabeix tot el món. Pròpiament, la meva casa és la meva ànima (doncs tinc ànima, sabeu?). Atès que és casa, és un punt de trobada. Les cases no es planten aïllades, sinó que formen pobles, ciutats, regions, nacions. La humanitat és un conjunt de cases. Si és la meva casa de veritat, no pot ser font, per consegüent, d’individualisme o d’introversió. Ans és la llavor d’una força extravertida, animosa, vessada als demés. Una força que no buida, sinó que omple.

Passen els anys. Per què costa tant d’entendre-ho? Em vaig fent insensible. Recaic en l’activisme i em canso o em desil·lusiono tot seguit. Per a tornar a l’activisme de la mandra. La vacuïtat de la ineficàcia en que fineixen els afers i les manies de grandesa que no m’empenyen enlloc, com a una ploma perduda de colom que giravolta frenètica pels carrers bruts d’una ciutat marinera i que acaba arrossegada a les clavegueres per la pluja, la qual és tan grisa com la ploma que pretengué volar sola. Ineficàcia, ineficàcia i ineficàcia una altra vegada.

Quants esforços per a edificar una casa! Abans d’aixecada, ja s’ensorra...

La vida interior dels humils, dels analfabets i dels petits que els orgullosos, setciències i grans menyspreem o, simplement, desconeixem. La vida interior dels diàlegs amorosos que no necessiten paraules, però que no hi hauria prous llengües a la terra per a expressar-la. La vida interior del silenci. I només la vida interior és efectiva.

Una relació. Una relació constant, intensa. No és gens ideal o abstracta, llunyana. És concreta, incandescent. Puix és propera, crema. Crema perquè és amor. I és un amor que abrasa l’ànima. L’ego que no s’anul·la, mes s’expandeix perquè fa espai, magnifica. Perquè una relació sempre comporta dos extrems. L’altre quin és?

Una casa té una mare. Les mares sempre tenen fills. Em conforta la certesa de que tinc una mare i jo sóc el fill. Que la meva mare m’introduirà en braços, a poc a poc o més de pressa, a casa. A la nostra casa. La casa del Pare.

Gràcies Senyor pel baptisme. Gràcies Senyor per aquesta casa que m'has regalat, l'Església.