El transport públic també té els seus avantatges. Sobretot, perquè és una oportunitat de tenir una trobada diària amb altra gent, quasi sempre desconeguda. Malgrat hom es vulgui “desconnectar”, qualsevol actitud o postura per la qual opti queda exposada a la llum del copassatgers. El metro – transport públic par excellence – es converteix en mostrari i escola de vida.
Aquest matí, entrat en el vagó em disposava a “hivernar” fins al destí havent aconseguit un seient. Però una ullada a la veïna de la dreta m’ha despertat la curiositat. Tenia a la mà una llibreta amb l’alfabet llatí i amb algun esquema on es feia correspondre les lletres del nostre alfabet amb els caràcters xinesos. La noia era xinesa i amb tota evidència estava aprenent les nostres lletres per a poder aprendre, suposo, l’espanyol.
Això ha provocat que aixequés els ulls del terra i que em fixés – amb discreció – en la resta dels acompanyants. Primerament, he comprovat que en aquestes hores del matí (dos quarts de deu) la majoria dels ocupants del vagó són dones. Dones de totes les edats, excepte infants. Dones de diferents nacionalitats, una part apreciable emigrant. Dones de classe mitja i mitjana-baixa. Dones treballadores, estudiants, funcionàries, jubilades. Dones en solitud.
Què mes? Cada una aprofitava l’estona com podia abans de retornar al combat de cada dia. Estudiant, llegint el diari-sensualista-de-franc o alguna novel·la més o menys interessant, rumiant vés-a-saber-què, buscant solucions, escoltant l'MP3, descansant o abandonant-se al buit, conversant amb alguna amiga o resant. Cada una i el seu particular drama. Fugida o presència. En tot cas, una realitat inassolible de forma completa des d’una perspectiva masculina. La incògnita femenina de sempre que als homes només ens demana una resposta: l’amor concret, l’amor desinteressat en tot cas i en qualsevol circumstància. Impossible? Humanament sí...
No hay comentarios:
Publicar un comentario