Elegia a la Garrotxa

Quanta dolçor amagava el teu verd bressol, Catalunya! Entre serres i cingleres, volcans i valls, camins i rierols, alzines i rouredes naixien les teves masies de pedra ferma. Cada masia era un món, una família. Cada família, una església.

Aquells volcans descansen i els morts dormen en les seves sepultures. Ermites closes, buides, que les atzavares escalen i l’oblit ensorra.

Avui, els carrers de la teva ciutat són plenes de tendes inútils i restaurants tranquils. Els teus mercats ja no treballen. Quan hi plou, la terra no descansa.

Ahir nit passejava per la medina d’Olot. Famílies marroquines poblades d’infants que jugaven (els infants marroquins també juguen, potser amb més alegria - sobretot els més xics) sota l’esguard d’unes mares envelades. Llurs determinats pares conversaven en els locutoris amb vistes de la Meca. Fulletons proselitistes. Catalunya islàmica que el laïcisme aconseguí. Oh, església de Sant Esteve, fins quan repicaran inaudites les teves campanes per la missa de vuit? Quan s’hi podrà congregar la fillada de Mahoma?

Què entri! Què resi! Què lloï a Nostre Senyor entonant el Allahu Akbar! Doncs ho farà amb més reverència que no pas nosaltres, els vells catalans, que ens hem desvinculat de la història, que hem perdut la gràcia.

Oh poble entristit, fuig d’aquesta terra que no mereixes. Muntanya del Puigsacalm que conformares els nostres avis amb el cel, si nosaltres no marxem, hauràs de partir avergonyida vers altres indrets a senyorejar sobre altres pobles més aimables.

Museu dels sants de cartró, cares edulcorades amb ulls de vidre invidents i llavis que no somriureu. On són els vostres originals? D'on en recobrarem els motlles?

Garrotxa romanies a la obaga, terra interior, la vida de la qual repoblà la terra nova fins ultrapassar contrades alacantines. Des de les teves calderes es colà copiosa la lava que et forjà, Catalunya. En aquestes valls germinà l’ànima treballadora dels de casa.

Al final, s’esgotà la lava petrificant l’esperit mancat de sang com estava. Regió que fores agradable, recorreguent els teus volcans no puc no estimar-te, como qui estima els records que l’àvia deixà. Nostàlgia? Més aviat irreemplaçable solitud, desempar i desconfort! Turisme rural vagant per cementiris vivents. Al bell mig, una tomba presumptuosa: Hic iacet Michaelis...En acabat, el silenci i la calma fosca de la nit gelada que vestida de boira humida abraçà les fagedes i se les emportà.

Sí, mes llàgrimes es quedaren al Collell... No és fàcil afirmar-ho, Nostra Senyora del Tura, però sé que els vells volcans ressuscitaran puix contenen aquella sang catalana que fa ja més de seixanta-un anys es vessà generosa per a vós a fi de reanimar enguany les nostres valls eixutes. Que els sants de carns i ossos et saludaran “Déu-vos-guard” pels carrers. Que tot Olot serà un pessebre. Que a cada llar hi regnarà la Majestat de Batet. Que tornarà a cremar, again for other soldiers, si encara no s’ha encès, la roja flama al temple de Sant Miquel de Sa Cot. Que en la comarca catalana hi florirà de nou, amb més força, la Creu sota el lluminós cel del migdia.