AD MMVII

S’exhaureixen voladisses les darreres hores del 2007 que s’acaba, si Déu vol, i passarà ja a formar part de la història. Ha sigut un any de transició, em sembla. Personalment, he pogut celebrar el 25é aniversari (un quart de segle)!

Podria començar a fer en aquestes línies un examen de consciència personal o col·lectiu dels dotze últims mesos. Però no és aquesta la meva intenció, tampoc en tinc predisposició ni ganes de ser cronista oficial!

D’acord amb l’objectiu d’aquest bloc (vegeu l’entrada “Razón de este blog”), no obstant, sí crec escaient deixar breu constància o testimoni de l’acció de la Providència en la meva vida i la meva imperfectíssima resposta. En conseqüència, deixaré consignades algunes observacions sobre l’any que s’esgota:

- El 2007 ha estat un regal més, una oportunitat per a viure i conviure, per a ésser lliure, per a estimar i per a servir, per a fugir de l’autosuficiència, per a sofrir i gaudir – per a ésser feliç! Un temps donat per a apropar-me o deixar-me apropar pel meu Criador i per a glorificar-lo.

- Aquesta oportunitat no l’he acabat d’aprofitar del tot, de fet l’he desaprofitat, la qual cosa mostraria, altrament, una certa desconfiança – injustificada – que mostro vers el futur més immediat... És clar que el judici anterior es recolza en una apreciació subjectiva, per tant aquesta sempre ha de tenir un valor relatiu.

- S’han anat tancant algunes portes i al mateix temps se n’han anat obrint d’altres. Cada vegada vaig comprovant que tinc un horitzó desconegut per davant meu, però que es va estrenyent a mesura que passa el temps. Ara bé, també és cert que l’horitzó que tinc per davant és amplíssim, de fet, infinit.

- No hi ha cap esdeveniment fruit de la casualitat en la història humana i, per tant, de la meva història més íntima. Contra la meva flaquesa i debilitat, cada esdeveniment representa un repte per a descobrir una Presència que acompanya i ajuda. Una Presència que és amor. Una Presència que no suposa una amenaça per a la meva llibertat, ans la garanteix!

- Aquest any, per a mi, es clou amb noves experiències, que podria classificar en dos gèneres:

a) l’experiència del mal. Evidentment, cada pecat que he comès durant aquest any és una claudicació davant el mal, com ho és la meva incapacitat d’enamorar-me del bé i de llançar-me a la seva recerca! Cada fracàs, cada malaltia, això no obstant, poden ser considerats com a atacs del mal, ocasió per a exercir l’esperança i el bé. Tanmateix, no puc dir que el mal enguany s’hagi dirigit contra meu d’una forma directa i extraordinària, però si puc constatar com ha atacat durament a persones molt properes, repercutint-me necessàriament d’aquesta manera. En primer lloc, la mort tràgica d’un jove cosí fou una dolorosa prova de la potència tenebrosa de l’odi de Satanàs contra ell, contra la humanitat, contra cada home i, conseqüentment, també contra mi. Odi que pot provocar fins i tot l’aniquilament, però aquest mal no pot no interpel·lar a una altra força, més poderosa, la de l’amor expressada en la misericòrdia. Una misericòrdia que refà el bé i l’esperança, que, inclòs, retorna la vida. El dimoni no pot tenir la darrera paraula! El mal també es percep en la desintegració de famílies properes, grups i associacions, regions i països que han estat tota una referència per a mi, fins i tot en l’esfera espiritual. I nogensmenys, una altra vegada, el mal no té la darrera paraula!

b) L’experiència del bé o de l’amor: en comparació amb les ombres, què atractiva és la llum! D’una forma molt palpable: el naixement d’una criatura o l’anunci de l’adveniment de noves vides; les noces dels amics; l’alegria de l’amistat, antiga o nova, sempre fràgil, d’amics que m’han acompanyat en aquesta caminada pel dos mil set; el descobriment progressiu de la necessitat que tinc dels pares i de les germanes... I sobretot, l’experiència d’un amor incondicional, constant, que no falla ni falta mai, un amor immerescut, un amor inabastable, un amor sempre disponible, un amor que no s’acaba, un amor que em necessita. Un amor d’un pare, d’un amic, d’un germà. Un amor d’una mare, d’una germana, d’una esposa. Que tot això és l’amor de Crist.

- Voldria demanar perdó a Déu per no haver buscat només la seva glòria en tot el que he fet aquest any, per no haver-lo estimat més i més, per haver viscut sovint en hipocresies i mentides còmodes, buscant la meva pròpia glòria.

- Voldria demanar perdó a totes les persones a les que he ferit o fallat, a les que he utilitzat o manipulat per als meus propis fins, sense considerar-les com a un fi en-si-mateixes, esclafant-les amb la meva arrogància i egoisme, per no haver-les estimat com calia: pares, germanes, demés familiars, amics, companys de feina i tots aquells que he tingut l’avinentesa de trobar en aquest any.

- I si demano perdó, dono també les gràcies al Senyor del temps, per tot el bé – agradable i no tant agradable – que he experimentat; per les persones i moments tan especials que s’han anat multiplicant al llarg de tot l’any. Per totes i cada una de les eucaristies i estones d’oració a soles amb Ell. Per les diferents peregrinacions i trobades espirituals en las que he participat: Roma, Fàtima, Czestochowa, Lagiewniki, Montserrat, Mont-Martre, Elm...

- Gràcies a tots els familiars, amics, companys i professors que m’han hagut de suportar! A tots mercès per la vostra paciència i delicadesa, per què m’heu volgut ensenyar! Gràcies per haver volgut el meu bé. Gràcies per el vostre amor que no mereixo.

- Encara que sembli estrany i pogués tenir-ne motius, no sento rancor envers ningú.

- Finalment, una rosa no m’ha abandonat. La seva joia és la meva confiança. La seva joia no s’acaba. Per això, t’estimo Maria i junts entrarem il·lusionats, si a Déu plau, en l’Any del Senyor 2008.