Feliz Navidad

“Como un padre se encariña con sus hijos,
así de tierno es Yahvé...” (Sal 103, 13)

Nervioso, perdí el pesebre de Belén, entre recuerdos y quehaceres. Es probable que hubiera llegado tarde, como siempre. Me parecía tenerlo tan cerca y sólo encontré cuatro figuras de plástico. El árbol ya se había marchitado. Alguien había apagado las luces. En la noche fría, callaba la tierra sin cariño. En este noche de desiertos, ninguna sonrisa me despertó.

Me sentí algo estafado. Esto no era Navidad. Mientras tanto, Belén seguía su Nochebuena. Quise llamar en mi ayuda a los ángeles y a los hombres de buena voluntad, pero carecía de cobertura en aquel descampado. Estaba sólo.

Callé durante un minuto entero. Tiritando de frío, en la oscuridad, levanté la vista al cielo. Este se había quedado despejado y, por una vez, vislumbré una estrella que refulgía más que las otras. Parecía señalar una dirección conocida, la de mi casa. Pensativo y no sin algo de aprehensión, me volví rápidamente.

¡Cuál fue mi sorpresa cuándo me abrió la puerta san José como si me hubiese estado esperando largo tiempo! Susurrando me pidió silencio, como quien guarda un secreto. En la habitación, en mi habitación, me encontré a María sentada y en sus brazos a un niño que dormía plácidamente.

Felicitacions!

Ja son quatre els matrimonis que m’han comunicat en aquestes darreres setmanes que estan esperant una criatura.

Com que són matrimonis “novells”, per a cada un d’ells, serà la primera criatura. A mi tampoc em deixa de sorprendre la coincidència de les ateses i la gran Atesa.

Les joves mares suposo que ja hauran après a seguir aquest íntim diàleg, entre malestars, temors, incerteses i esperances. Els pares, penso, hauran quedat quelcom desorientats... De fora estant, ara s’hauran de fiar de les seves fràgils esposes i aprendre al seu torn també aquest nou diàleg.

Fins fa poc, amics de colla i excursions diverses, companys d’aventures i festes. Tots a la recerca de la veritat. Ara, alguns d’ells, expectants mares i pares, ja han trobat el seu propi pessebre. Només és l'inici de la contradicció. Si volen ésser fidels a l'Amor, no els serà fàcil. Al Betlem del tercer mil·leni, tampoc hi ha lloc per a l'Amor...

Stas i Mariana, Javier i Ana, Lucia i Diego, Marta i Marc: “Maria corse con fretta a la montagna”. Perquè Maria necessitava Déu, Déu li pogué donar primer a Jesús i després a Josep. Tots necessitem a Déu i Ell ens dóna la Sagrada Família. Amics! No us pareu, no us espanteu, no sou els primers. No estareu sols. Àngels, pastors i reis us saludaran i tindran cura de vosaltres encara que Betlem us rebutgi.

Maletes

Com pesen les maletes! Quasi bé m’impedeixen emprendre el nou viatge a Varsòvia. Amb afany, les he estat preparant tota la nit: amb prou penes les he aconseguit tancar! No ho podia pas prendre tot per a la travessia i he hagut d’escollir el que m’emportava. Roba, necesser, llibres i regals que s’acosta el Nadal.

Sóc jo aquell que “libertà va cercando, ch’è sì cara / come sa chi per lei vita rifiuta”? Sóc capaç de renúncies, i renúncies completes, sense reserves? Potser hauria de deixar el farcell per volar més alt...

M’agradaria volar com els ocells, lliure, sense càrregues inoportunes! Se’n riuen els àngels i criden: “Oh vana gloria de l’umane posse”. Ambició inútil, car com cantava l’altra poeta “how many roads must a man walk down before...”. Les maletes pesen, mes semblaria una imprudència abandonar-les. La jornada és llarga. No puc pas viure sense roba, necesser, llibres ni regals per Nadal. Em fa por la nuesa. No m’han educat per a ésser captaire...

El seny i tanmateix...

Qui s’ha enlairat per damunt dels núvols en una albada matinera ha pogut ser testimoni del despertar d’un sol. Abans haurà vist els estels i acariciat la lluna. Encara que sigui per uns instants fugissers, haurà tocat el cel! I haurà vist la terra, tan bonica mes tan petita. Aquest matí, Europa era una mar de cotó fluix, amb quatre illes nevades. Una vegada a terra, el cotó fluix s’ha convertit en boira tenebrosa. Per sort, mai s'esborrarà el record de les altures...

Com aquelles formigues parsimonioses, durant una temporada més hauré de traginar els meus paquets (“my precious”) pels camins de la nostra vida. Mentrestant, ¿m’atreviré a guaitar el cel i buscaré el seu reflex de tant en tant? Cercaré el seu millor espill: la mar? A l’alba o cap al tard, assegut a la platja, entre ona i ona i assaborint “il tremolar de la marina”, ¿esperaria unes ales?

Ahir a la nit em preguntava: qui m’ajudarà a portar les maletes puix son massa feixugues i no m’atreveixo a viatjar sense elles? L’Altíssim no ha romàs sord a la meva súplica i les meves maletes (inclosa la gillete per afaitar-me demà) s’han quedat, d’escala, a Praga...

Esperant el Nadal

Encara hi ha qui a l’amor aspira
- Assedegada n’està la terra -
I el Cel encengué una guspira
ella no s’ha apagat pas, crema!

Com aquells pastorets tan senzills
Que un petit nadó il·lusionà
Tornem als oblidats camins
doncs a Betlem ens han de portar

Encara que no hi som arribats, com cada any, el Nadal m’agafa una mica desprevingut... És com si cada Nadal em demanés que em centri en l’essencial, QUE EL MATEIX DÉU NAIX PER MI EN UNA ESTABLIA. Paradoxalment, cada vegada la temptació de banalitzar el Nadal és major. El mateix nadal demana boicotejar el Nadal!

Només cal sortir als carrers de la gran ciutat que ja a mitjans de novembre s’omplen de llums de festa major, vitrines cridaneres, arbres i papa Noels. Des de principi de desembre als que treballem ens comencen a arribar postals (“christmas”) de clients desconeguts que ens feliciten “la temporada” (“season greetings”) i em desitgen un nou any sempre més meravellós que el que s’acaba. Les discoteques organitzen les seves pròpies misses del gall. Generosament, les empreses ens paguen un suplement i els bancs ens faciliten préstecs per a les compres nadalenques. Tot això està força bé, però sorprèn que poc a poc, o amb molta pressa, es vagin difuminant qualssevulla mencions a la cova de Betlem i a aquella família gens consumidora que s’hi va haver d’hostatjar. O potser no ens hauria de sorprendre aquesta progressiva desaparició? La veritat és que el pessebre no és el millor reclam. Posats a considerar les coses, es fa pal·les la seva importunitat en aquesta època. Tanmateix, em pregunto, què celebrem?

Tal volta, ara més que mai, el Nadal és fa més real. Perquè qui va acollir als caminants de Natzaret? Qui obrí les seves portes a uns desconeguts? L’emperador demanava estadístiques per a corroborar la seva pròpia importància i assegurar-se la recaptació de tributs. Una volta deduïda la porció imperial, el romanent era per a viure, val a dir, consumir! Qui podia es refugiava del fred. És clar que el vi alegra i escalfa l’estona! En tot allò no hi cabia la novetat més antiga. Déu era innecessari. Similar pretensió! Per cert, és que ens havia preguntat si s’esqueia el seu moment?

Enguany, tampoc sembla que Déu (o el que s’entengui per Déu?) sigui necessari. Potser m’equivoco. Potser sí que hi ha qui necessiti Déu. Potser hi ha a qui el nadal actual – aquesta terrible farsa – li provoqui nàusees. Desil·lusionats, frustrats pel nadal.

Amb tot, Déu ja és-amb-nosaltres. Imprevist. Anticipat. L’encarnació s’esdevingué nou mesos abans del Nadal. Estem esperant el naixement. En silenci i en la necessitat. Mes en el silenci ja se sent. O no? Avui una altra amiga – que celebrava el seu sant – m’ha comunicat que està esperant. A una criatura. A una persona. La primera. Entre vòmits i nàusees. Il·lusionada. Amb impaciència. És una portadora de vida. Una més. Una mare. Una co-creadora. Què gran!!! Repeteixo, què gran!!!

Inevitablement, enmig d’aquest Nadal, em topo amb Maria. Aquella modesta noia de poble. Maria, havies de donar a llum el fill d’un Déu que ningú demanava. Si haguessin pogut, t’haguessin obligat a avortar. Vet aquí que “aleshores el drac es va aturar davant la dona que havia d’infantar, per devorar el seu fill, així que infantés” (Ap 12, 4). No puc evitar no seguir llegint. Tothom si més no coneix l’Apocalipsi. Però, jo mai m’hi havia fixat en aquest context “nadalenc”. “Mentrestant va esclatar una guerra al cel: Miquel i els seus àngels anaven a combatre amb el drac” (Ap 12, 7). El drac – segueix el relat de l’Apocalipsi – fou vençut i llençat a la terra, on “va perseguir la dona que havia infantat el nen” (Ap 12, 13). Com que el drac no pogué violentar a la dona, “es va indignar contra la dona, i se n’anà a fer la guerra contra els restants de la descendència d’ella, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de Jesús” (Ap 12, 17-18). Aquesta persecució no s’acabarà fins Pasqua. L’Apocalipsi no és una cosa aliena per mi. És més, nominatim, quedo inclòs en la “descendència d’ella”. Encara que no acabo de guardar els manaments de Déu ni de mantenir el testimoniatge de Jesús, ho intento o almenys voldria fer-ho. Per això, tinc la certesa que em faran la guerra. Ja ho noto. “El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanás, el que enganya tot el món” (Ap. 12, 9) m’odia i pretén enganyar-me a mi també. Però, el Nadal és el començament de la seva derrota i Maria n’és el germen de la victòria. I jo necessito el Nadal.

Ave Maria

“Vergine Madre, figlia del tuo figlio,
umile e alta più che creatura,
termine fisso d’etterno consiglio,
tu se’ colei che l’umana natura
nobilitasti sì, che ’l suo fattore
non disdegnò di farsi sua fattura.
Nel ventre tuo si raccese l’amore,
per lo cui caldo ne l’etterna pace
così è germinato questo fiore.
Qui se’ a noi merïdiana face
di caritate, e giuso, intra ‘ mortali
se’ di speranza fontana vivace.
Donna, se’ tanto grande e tanto vali,
che qual vuol grazia a te non ricorre,
sua disïanza vuol volar sanz’ ali.
La tua benignità non pur socorre
a chi domanda, ma molte fïate
liberamente al dimandar precorre.
In te misericordia, in te pietate,
in te magnificenza, in te s’aduna
quatunque in creatura è di bontante”.

(Paradiso, XXXIII, 1-9)

A Fàtima, Maria, es fa encara més propera. Mare de nacions, és la meva mare, jo que no tinc altra pàtria que el Cel. Voldria romandre sempre a la seva llar, que és l’Església. Romandre baix el seu esguard, vet aquí la llibertat. La meva crida i el meu destí: no perdre aquesta mare. Servidor de la servidora del Crist, heus aquí la meva ocupació. Aquesta i cap altra és la meva glòria.

Fins ara, no he romàs sempre a la seva llar, ni sota el seu esguard, tampoc he seguit la meva vocació ni el meu destí. Non serviam: ¡maleïda divisa que sovint he proclamat renegant de la glòria! Però Ella, sempre, sempre ha estat la meva mare. Podrà mai una mare oblidar el seu fill?

Perquè pertanyo al llinatge d’Adam, la serp m’odia. I vindrà la foscor, l’amargura i la fredor. Arribaran temps difícils, no podré fugir. Enguany ja plora la terra, tan solitària. Si em manca amor, com en podré donar? Ja em tenen declarada la guerra. Malgrat tot, qui diu temps difícils? Contra la meva debilitat disposo de la única força! En temps de prova, no m’escaparé dels braços de la mare. Criatura bruta sóc, Ella és la Immaculada.

- A Fàtima, Maria et fas encara més propera. Deixant-me estimar, vull aprendre’t a estimar. Necessitar-te. Només dependre de tu. Estimar-te! Com puc apropar-me encara més al teu cor? Vull sentir-ne els batecs. I que els nostres cors bateguin junts.

Lágrimas y sonrisas

Esta noche de lunes me ha tocado hablar del aborto en España en una radio polaca. No es fácil hablar del Inferno. De la injusticia que clama al Cielo, no sólo la de Barcelona. Además, ¡qué fácil es recurrir a tópicos tan inútiles incluso en una argumentación pro-vida! No obstante, ya se sabe: ojos que no ven...

¿Cómo afinar las conciencia?¿Cómo sentir la punzada de cada una de estas personas arbitrariamente canceladas?¿Cómo defender los derechos de los nonatos?¿Cómo no desesperar con estas chicas que abortan?¿Cómo ayudar?

Casualmente (¿¿existen las casualidades??) terminado el programa, mi gran amigo Javier (precisamente este lunes era su santo) me ha comunicado por sms que su mujer y él están esperando un niño. “Están esperando”: ¡qué bonito! Se casaron a principios de octubre. A Ana la conozco menos, pero con Javi nos conocemos ya hace unos cuantos años. Antes de casarse, Javi siempre fue un gran luchador pro-vida (y lo seguirá siendo, ¡claro!). En España, en Irlanda, dondequiera. En su labor de rescate, ¡a cuántas mujeres habrá enseñado a esperar al niño no deseado! Sí, él. Varón y sin gran experiencia en cuestiones familiares. ¿Cómo? Con amor. Amor que suscita audacia. Ahora, también Javi puede “esperar” ya a su propio hijo.

Vuelvo a la pregunta de siempre: ¿qué es amar?

“Qué bueno que estés” viene a decir “te amo”. Amiga, aunque jamás te encontraras con nadie que te reconociera sinceramente “te amo” o que te dijera “qué bueno que estés”, sí hay Alguien que no cesa de gritar “te quiero”. Él también está sólo y te necesita. Sí, en esta tu pobreza, en esta soledad, en esta angustia, en esta tristeza amarga. Sí, en este hijo, que también es Su hijo. Sólo tiene un Padre. Sólo tiene a una madre. Sólo te tiene a ti.

Corazón que ve, ojos que sienten...

Y el ocho Dios mediante estaré con mi Inmaculada en la Capelinha y el Cielo es grande y el infierno es pequeño y Dios es amor y amor es misericordia y, y, y soy feliz...

Magnòlies

N’he conegut tantes de persones! Algunes de més properes, altres de més llunyanes, però sempre m’he sentit acompanyat. Començant per la delicada família (tan meva) seguint pels amics i amigues que van i venen, passant pels companys d’estudis i de feina, per a acabar en aquests milers de transeünts que cada dia em surten al pas pels carrers d’Europa... Nounats, nens, adolescents, joves, adults, ancians. Nois i noies. Dones i homes. Pecadors i sants. Fins i tot, és més que probable, àngels . Es creen recolzaments i sorgeixen problemes. Emperò, al capdavall, sovint el temps va difuminant els rostres de la majoria i la seva memòria s’esvaeix inevitablement. A alguns qui sap si els tornaré a veure.

Com les magnòlies que un dia floriren – i aquelles només floriren aquell dia - davant de casa a Golinons, cap d’ells no ha estat pas una casualitat. Tots han sigut una oportunitat, un do, un regal. Sense cercar-los, els he trobat. O, canviant de perspectiva, també ells m’han trobat. Ens hem estat donats, per a tota una eternitat. Per qui? Per a què? Ho haurem de descobrir. Sabem que si més no l’instant de la trobada és decisiu, és únic, és l’instant, la reunió. A més a més, l’atzar, per improbable, no té cap sentit, només seria una irrellevància.

És per això que m’hauria d’esgarrifar la lleugeresa amb la que desconsidero al proïsme. Reiteradament. A cada persona. Mitjançant la indiferència o la manipulació. Per la falta d’amor i de correspondència. Ingratitud. Abandonament. Negligència. Falta de pregària. Per part meva. Ara mateix, per exemple, a l’àvia. I no tinc cap excusa. Doncs jo sí que tinc a Algú qui m’espera, em busca i em troba en cada moment, qui m’estima. També a través de tots aquests qui comparteixen circumstàncies, temps i espai amb mi. I sobretot, en l’Eucaristia. Mancat d’amor, de fe i d’esperança, és Ell qui de nou en aquesta vesprada plujosa d’un desembre encetat em convida... Sóc teu Maria.