lunes, 31 de diciembre de 2007

AD MMVII


S’exhaureixen voladisses les darreres hores del 2007 que s’acaba, si Déu vol, i passarà ja a formar part de la història. Ha sigut un any de transició, em sembla. Personalment, he pogut celebrar el 25é aniversari (un quart de segle)!


Podria començar a fer en aquestes línies un examen de consciència personal o col·lectiu dels dotze últims mesos. Però no és aquesta la meva intenció, tampoc en tinc predisposició ni ganes de ser cronista oficial!



D’acord amb l’objectiu d’aquest bloc (vegeu l’entrada “Razón de este blog”), no obstant, sí crec escaient deixar breu constància o testimoni de l’acció de la Providència en la meva vida i la meva imperfectíssima resposta. En conseqüència, deixaré consignades algunes observacions sobre l’any que s’esgota:



- El 2007 ha estat un regal més, una oportunitat per a viure i conviure, per a ésser lliure, per a estimar i per a servir, per a fugir de l’autosuficiència, per a sofrir i gaudir – per a ésser feliç! Un temps donat per a apropar-me o deixar-me apropar pel meu Criador i per a glorificar-lo.



- Aquesta oportunitat no l’he acabat d’aprofitar del tot, de fet l’he desaprofitat, la qual cosa mostraria, altrament, una certa desconfiança – injustificada – que mostro vers el futur més immediat... És clar que el judici anterior es recolza en una apreciació subjectiva, per tant aquesta sempre ha de tenir un valor relatiu.



- S’han anat tancant algunes portes i al mateix temps se n’han anat obrint d’altres. Cada vegada vaig comprovant que tinc un horitzó desconegut per davant meu, però que es va estrenyent a mesura que passa el temps. Ara bé, també és cert que l’horitzó que tinc per davant és amplíssim, de fet, infinit.



- No hi ha cap esdeveniment fruit de la casualitat en la història humana i, per tant, de la meva història més íntima. Contra la meva flaquesa i debilitat, cada esdeveniment representa un repte per a descobrir una Presència que acompanya i ajuda. Una Presència que és amor. Una Presència que no suposa una amenaça per a la meva llibertat, ans la garanteix!



- Aquest any, per a mi, es clou amb noves experiències, que podria classificar en dos gèneres:


a) l’experiència del mal. Evidentment, cada pecat que he comès durant aquest any és una claudicació davant el mal, com ho és la meva incapacitat d’enamorar-me del bé i de llançar-me a la seva recerca! Cada fracàs, cada malaltia, això no obstant, poden ser considerats com a atacs del mal, ocasió per a exercir l’esperança i el bé. Tanmateix, no puc dir que el mal enguany s’hagi dirigit contra meu d’una forma directa i extraordinària, però si puc constatar com ha atacat durament a persones molt properes, repercutint-me necessàriament d’aquesta manera. En primer lloc, la mort tràgica d’un jove cosí fou una dolorosa prova de la potència tenebrosa de l’odi de Satanàs contra ell, contra la humanitat, contra cada home i, conseqüentment, també contra mi. Odi que pot provocar fins i tot l’aniquilament, però aquest mal no pot no interpel·lar a una altra força, més poderosa, la de l’amor expressada en la misericòrdia. Una misericòrdia que refà el bé i l’esperança, que, inclòs, retorna la vida. El dimoni no pot tenir la darrera paraula! El mal també es percep en la desintegració de famílies properes, grups i associacions, regions i països que han estat tota una referència per a mi, fins i tot en l’esfera espiritual. I nogensmenys, una altra vegada, el mal no té la darrera paraula!


b) L’experiència del bé o de l’amor: en comparació amb les ombres, què atractiva és la llum! D’una forma molt palpable: el naixement d’una criatura o l’anunci de l’adveniment de noves vides; les noces dels amics; l’alegria de l’amistat, antiga o nova, sempre fràgil, d’amics que m’han acompanyat en aquesta caminada pel dos mil set; el descobriment progressiu de la necessitat que tinc dels pares i de les germanes... I sobretot, l’experiència d’un amor incondicional, constant, que no falla ni falta mai, un amor immerescut, un amor inabastable, un amor sempre disponible, un amor que no s’acaba, un amor que em necessita. Un amor d’un pare, d’un amic, d’un germà. Un amor d’una mare, d’una germana, d’una esposa. Que tot això és l’amor de Crist.


- Voldria demanar perdó a Déu per no haver buscat només la seva glòria en tot el que he fet aquest any, per no haver-lo estimat més i més, per haver viscut sovint en hipocresies i mentides còmodes, buscant la meva pròpia glòria.


- Voldria demanar perdó a totes les persones a les que he ferit o fallat, a les que he utilitzat o manipulat per als meus propis fins, sense considerar-les com a un fi en-si-mateixes, esclafant-les amb la meva arrogància i egoisme, per no haver-les estimat com calia: pares, germanes, demés familiars, amics, companys de feina i tots aquells que he tingut l’avinentesa de trobar en aquest any.


- I si demano perdó, dono també les gràcies al Senyor del temps, per tot el bé – agradable i no tant agradable – que he experimentat; per les persones i moments tan especials que s’han anat multiplicant al llarg de tot l’any. Per totes i cada una de les eucaristies i estones d’oració a soles amb Ell. Per les diferents peregrinacions i trobades espirituals en las que he participat: Roma, Fàtima, Czestochowa, Lagiewniki, Montserrat, Mont-Martre, Elm...


- Gràcies a tots els familiars, amics, companys i professors que m’han hagut de suportar! A tots mercès per la vostra paciència i delicadesa, per què m’heu volgut ensenyar! Gràcies per haver volgut el meu bé. Gràcies per el vostre amor que no mereixo.


- Encara que sembli estrany i pogués tenir-ne motius, no sento rancor envers ningú.


- Finalment, una rosa no m’ha abandonat. La seva joia és la meva confiança. La seva joia no s’acaba. Per això, t’estimo Maria i junts entrarem il·lusionats, si a Déu plau, en l’Any del Senyor 2008.

sábado, 29 de diciembre de 2007

Libertas


Quod est libertas nos retan los sofistas libertarios burlándose de los que anhelamos la libertad.

- Hacer lo que a uno le venga en gana, la facultad de escoger, la autodeterminación, no depender de nadie, principio y fin por excelencia...
- ....

Los libertarios sofistas no creen en la libertad, sólo es un nombre para ellos. Para los nazis de hoy, sólo es un lema para esclavizar a los esclavos de forma voluntaria... Wahrheit macht frei!Con Pinocchio, ¡váyamos todos al País de los Juguetes!

Sin pretender hacer filosofía, lo único que sé es que una decisión “libre” es aquella que me permite seguir siendo libre, persona moral y racional, no predeterminado por mis pasiones. Normalmente – y la experiencia me lo echa en cara - mis libérrimas elecciones (las que sólo dependen de mi) no me hacen más libre. Mi auto-afirmación no me libera sino que me esclaviza aún más a mi estupidez. Vana libertad. Inútil libertad. Entonces, ¿cuándo soy libre?¿cuándo sigo siendo libre?

Elegir o elegirme. ¿Cómo evitar la tautología?¿Qué o a quién debo elegir para seguir siendo lo que soy sin necesidad de autodeterminarme o desarrollar plenamente mi personalidad (qué ingeniosos eufemismos para referise al egoísmo...)?


¿Cuándo perderé el miedo a la libertad?¿Cuándo saldré del Infierno?¿Cuándo acogeré de verdad la respuesta que ya intuyo?¿Cuándo seré libre de verdad?¿Cuándo seré responsable?¿Cuándo podré compartir mi libertad?

jueves, 27 de diciembre de 2007

Heaven has come down to Earth

In his Christmas’ midnight mass homily, Benedict XVI recalled me the reflection that I should have done myself (but I fear I have not) these holy days: “Do we have time for our neighbour who is in need of a word from us, from me, or in need of my affection? For the sufferer who is in need of help? For the fugitive or the refugee who is seeking asylum? Do we have time and space for God? Can he enter into our lives? Does he find room in us, or have we occupied all the available space in our thoughts, our actions, our lives for ourselves?”.

Sadly, every day my evidences proof that I lack time, that I lack space for my neigbour, for God. And if there is this lack, I am the only one to blame. Thus, regardless of my declarations, I move away from the crib and therefore from heaven, from the source of my happiness -where “Heaven and Earth meet. Heaven has come down to Earth” – as the Pope points it out. Il Cielo, like l’Inferno, is not a mere spiritual-abstract place, but something geographical: “Heaven does not belong to the geography of space, but to the geography of the heart. And the heart of God, during the Holy Night, stooped down to the stable: the humility of God is Heaven. And if we approach this humility, then we touch Heaven”. How are going to meet two hearts? In humility, says the Holy Father. Again, I lack this humility, submerged in selfishness as I am. It seems that I cannot and I don’t pretend to get out. Pride against humility, this is the stable and the dunghill I have prepared to my Lord.

But the humble God is back one more year so I can touch Heaven soon. He is coming to me because I need him! The very next morning of Christmas, Benedict XVI explained it: „This is Christmas - the historical event and the mystery of love, which for more than two thousand years has spoken to men and women of every era and every place. It is the holy day on which the "great light" of Christ shines forth, bearing peace! Certainly, if we are to recognize it, if we are to receive it, faith is needed and humility is needed”. Lacked of faith and humility myself, I turn to Mary and Her humility, because she “believed in the word of the Lord”. I turn for help to the “little ones, the poor in spirit: they are the key figures of Christmas, in the past and in the present; they have always been the key figures of God's history, the indefatigable builders of his Kingdom of justice, love and peace”.

And in such a little and forgotten way, “in the silence of that night in Bethlehem, Jesus was born and lovingly welcomed” not by my hands, but by Her “premurose mani”. She is welcoming Him for me. Let me say one thing: Gràcies mare!

lunes, 24 de diciembre de 2007

Feliz Navidad

Como un padre se encariña con sus hijos,
así de tierno es Yahvé
...” (Sal 103, 13)

Nervioso, perdí el pesebre de Belén, entre recuerdos y quehaceres. Es probable que hubiera llegado tarde, como siempre. Me parecía tenerlo tan cerca y sólo encontré cuatro figuras de plástico. El árbol ya se había marchitado. Alguien había apagado las luces. En la noche fría, callaba la tierra sin cariño. En este noche de desiertos, ninguna sonrisa me despertó.

Me sentí algo estafado. Esto no era Navidad. Mientras tanto, Belén seguía su Nochebuena. Quise llamar en mi ayuda a los ángeles y a los hombres de buena voluntad, pero carecía de cobertura en aquel descampado. Estaba sólo.

Callé durante un minuto entero. Tiritando de frío, en la oscuridad, levanté la vista al cielo. Este se había quedado despejado y, por una vez, vislumbré una estrella que refulgía más que las otras. Parecía señalar una dirección conocida, la de mi casa. Pensativo y no sin algo de aprehensión, me volví rápidamente.

¡Cuál fue mi sorpresa cuándo me abrió la puerta san José como si me hubiese estado esperando largo tiempo! Susurrando me pidió silencio, como quien guarda un secreto. En la habitación, en mi habitación, me encontré a María sentada y en sus brazos a un niño que dormía plácidamente.

sábado, 22 de diciembre de 2007

Felicitacions!


Ja son quatre els matrimonis que m’han comunicat en aquestes darreres setmanes que estan esperant una criatura.

Com que són matrimonis “novells”, per a cada un d’ells, serà la primera criatura. A mi tampoc em deixa de sorprendre la coincidència de les ateses i la gran Atesa.

Les joves mares suposo que ja hauran après a seguir aquest íntim diàleg, entre malestars, temors, incerteses i esperances. Els pares, penso, hauran quedat quelcom desorientats... De fora estant, ara s’hauran de fiar de les seves fràgils esposes i aprendre al seu torn també aquest nou diàleg.

Fins fa poc, amics de colla i excursions diverses, companys d’aventures i festes. Tots a la recerca de la veritat. Ara, alguns d’ells, expectants mares i pares, ja han trobat el seu propi pessebre. Només és l'inici de la contradicció. Si volen ésser fidels a l'Amor, no els serà fàcil. Al Betlem del tercer mil·leni, tampoc hi ha lloc per a l'Amor...

Stas i Mariana, Javier i Ana, Lucia i Diego, Marta i Marc: “Maria corse con fretta a la montagna”. Perquè Maria necessitava Déu, Déu li pogué donar primer a Jesús i després a Josep. Tots necessitem a Déu i Ell ens dóna la Sagrada Família.
Amics! No us pareu, no us espanteu, no sou els primers. No estareu sols. Àngels, pastors i reis us saludaran i tindran cura de vosaltres encara que Betlem us rebutgi.

viernes, 21 de diciembre de 2007

Maletes

Com pesen les maletes! Quasi bé m’impedeixen emprendre el nou viatge a Varsòvia. Amb afany, les he estat preparant tota la nit: amb prou penes les he aconseguit tancar! No ho podia pas prendre tot per a la travessia i he hagut d’escollir el que m’emportava. Roba, necesser, llibres i regals que s’acosta el Nadal.

Sóc jo aquell que “libertà va cercando, ch’è sì cara / come sa chi per lei vita rifiuta”? Sóc capaç de renúncies, i renúncies completes, sense reserves? Potser hauria de deixar el farcell per volar més alt...

M’agradaria volar com els ocells, lliure, sense càrregues inoportunes! Se’n riuen els àngels i criden: “Oh vana gloria de l’umane posse”. Ambició inútil, car com cantava l’altra poeta “how many roads must a man walk down before...”. Les maletes pesen, mes semblaria una imprudència abandonar-les. La jornada és llarga. No puc pas viure sense roba, necesser, llibres ni regals per Nadal. Em fa por la nuesa. No m’han educat per a ésser captaire...

El seny i tanmateix...

Qui s’ha enlairat per damunt dels núvols en una albada matinera ha pogut ser testimoni del despertar d’un sol. Abans haurà vist els estels i acariciat la lluna. Encara que sigui per uns instants fugissers, haurà tocat el cel! I haurà vist la terra, tan bonica mes tan petita. Aquest matí, Europa era una mar de cotó fluix, amb quatre illes nevades. Una vegada a terra, el cotó fluix s’ha convertit en boira tenebrosa. Per sort, mai s'esborrarà el record de les altures...

Com aquelles formigues parsimonioses, durant una temporada més hauré de traginar els meus paquets (“my precious”) pels camins de la nostra vida. Mentrestant, ¿m’atreviré a guaitar el cel i buscaré el seu reflex de tant en tant? Cercaré el seu millor espill: la mar? A l’alba o cap al tard, assegut a la platja, entre ona i ona i assaborint “il tremolar de la marina”, ¿esperaria unes ales?

Ahir a la nit em preguntava: qui m’ajudarà a portar les maletes puix son massa feixugues i no m’atreveixo a viatjar sense elles? L’Altíssim no ha romàs sord a la meva súplica i les meves maletes (inclosa la gillete per afaitar-me demà) s’han quedat, d’escala, a Praga...

viernes, 14 de diciembre de 2007

Esperant el Nadal

Encara hi ha qui a l’amor aspira
- Assedegada n’està la terra -
I el Cel encengué una guspira
ella no s’ha apagat pas, crema!

Com aquells pastorets tan senzills
Que un petit nadó il·lusionà
Tornem als oblidats camins
doncs a Betlem ens han de portar

Encara que no hi som arribats, com cada any, el Nadal m’agafa una mica desprevingut... És com si cada Nadal em demanés que em centri en l’essencial, QUE EL MATEIX DÉU NAIX PER MI EN UNA ESTABLIA. Paradoxalment, cada vegada la temptació de banalitzar el Nadal és major. El mateix nadal demana boicotejar el Nadal!

Només cal sortir als carrers de la gran ciutat que ja a mitjans de novembre s’omplen de llums de festa major, vitrines cridaneres, arbres i papa Noels. Des de principi de desembre als que treballem ens comencen a arribar postals (“christmas”) de clients desconeguts que ens feliciten “la temporada” (“season greetings”) i em desitgen un nou any sempre més meravellós que el que s’acaba. Les discoteques organitzen les seves pròpies misses del gall. Generosament, les empreses ens paguen un suplement i els bancs ens faciliten préstecs per a les compres nadalenques. Tot això està força bé, però sorprèn que poc a poc, o amb molta pressa, es vagin difuminant qualssevulla mencions a la cova de Betlem i a aquella família gens consumidora que s’hi va haver d’hostatjar. O potser no ens hauria de sorprendre aquesta progressiva desaparició? La veritat és que el pessebre no és el millor reclam. Posats a considerar les coses, es fa pal·les la seva importunitat en aquesta època. Tanmateix, em pregunto, què celebrem?

Tal volta, ara més que mai, el Nadal és fa més real. Perquè qui va acollir als caminants de Natzaret? Qui obrí les seves portes a uns desconeguts? L’emperador demanava estadístiques per a corroborar la seva pròpia importància i assegurar-se la recaptació de tributs. Una volta deduïda la porció imperial, el romanent era per a viure, val a dir, consumir! Qui podia es refugiava del fred. És clar que el vi alegra i escalfa l’estona! En tot allò no hi cabia la novetat més antiga. Déu era innecessari. Similar pretensió! Per cert, és que ens havia preguntat si s’esqueia el seu moment?

Enguany, tampoc sembla que Déu (o el que s’entengui per Déu?) sigui necessari. Potser m’equivoco. Potser sí que hi ha qui necessiti Déu. Potser hi ha a qui el nadal actual – aquesta terrible farsa – li provoqui nàusees. Desil·lusionats, frustrats pel nadal.

Amb tot, Déu ja és-amb-nosaltres. Imprevist. Anticipat. L’encarnació s’esdevingué nou mesos abans del Nadal. Estem esperant el naixement. En silenci i en la necessitat. Mes en el silenci ja se sent. O no? Avui una altra amiga – que celebrava el seu sant – m’ha comunicat que està esperant. A una criatura. A una persona. La primera. Entre vòmits i nàusees. Il·lusionada. Amb impaciència. És una portadora de vida. Una més. Una mare. Una co-creadora. Què gran!!! Repeteixo, què gran!!!

Inevitablement, enmig d’aquest Nadal, em topo amb Maria. Aquella modesta noia de poble. Maria, havies de donar a llum el fill d’un Déu que ningú demanava. Si haguessin pogut, t’haguessin obligat a avortar. Vet aquí que “aleshores el drac es va aturar davant la dona que havia d’infantar, per devorar el seu fill, així que infantés” (Ap 12, 4). No puc evitar no seguir llegint. Tothom si més no coneix l’Apocalipsi. Però, jo mai m’hi havia fixat en aquest context “nadalenc”. “Mentrestant va esclatar una guerra al cel: Miquel i els seus àngels anaven a combatre amb el drac” (Ap 12, 7). El drac – segueix el relat de l’Apocalipsi – fou vençut i llençat a la terra, on “va perseguir la dona que havia infantat el nen” (Ap 12, 13). Com que el drac no pogué violentar a la dona, “es va indignar contra la dona, i se n’anà a fer la guerra contra els restants de la descendència d’ella, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de Jesús” (Ap 12, 17-18). Aquesta persecució no s’acabarà fins Pasqua. L’Apocalipsi no és una cosa aliena per mi. És més, nominatim, quedo inclòs en la “descendència d’ella”. Encara que no acabo de guardar els manaments de Déu ni de mantenir el testimoniatge de Jesús, ho intento o almenys voldria fer-ho. Per això, tinc la certesa que em faran la guerra. Ja ho noto. “El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanás, el que enganya tot el món” (Ap. 12, 9) m’odia i pretén enganyar-me a mi també. Però, el Nadal és el començament de la seva derrota i Maria n’és el germen de la victòria. I jo necessito el Nadal.

domingo, 9 de diciembre de 2007

Ave Maria

“Vergine Madre, figlia del tuo figlio,
umile e alta più che creatura,
termine fisso d’etterno consiglio,
tu se’ colei che l’umana natura
nobilitasti sì, che ’l suo fattore
non disdegnò di farsi sua fattura.
Nel ventre tuo si raccese l’amore,
per lo cui caldo ne l’etterna pace
così è germinato questo fiore.
Qui se’ a noi merïdiana face
di caritate, e giuso, intra ‘ mortali
se’ di speranza fontana vivace.
Donna, se’ tanto grande e tanto vali,
che qual vuol grazia a te non ricorre,
sua disïanza vuol volar sanz’ ali.
La tua benignità non pur socorre
a chi domanda, ma molte fïate
liberamente al dimandar precorre.
In te misericordia, in te pietate,
in te magnificenza, in te s’aduna
quatunque in creatura è di bontante”.


(Paradiso, XXXIII, 1-9)

A Fàtima, Maria, es fa encara més propera. Mare de nacions, és la meva mare, jo que no tinc altra pàtria que el Cel. Voldria romandre sempre a la seva llar, que és l’Església. Romandre baix el seu esguard, vet aquí la llibertat. La meva crida i el meu destí: no perdre aquesta mare. Servidor de la servidora del Crist, heus aquí la meva ocupació. Aquesta i cap altra és la meva glòria.

Fins ara, no he romàs sempre a la seva llar, ni sota el seu esguard, tampoc he seguit la meva vocació ni el meu destí. Non serviam: ¡maleïda divisa que sovint he proclamat renegant de la glòria! Però Ella, sempre, sempre ha estat la meva mare. Podrà mai una mare oblidar el seu fill?

Perquè pertanyo al llinatge d’Adam, la serp m’odia. I vindrà la foscor, l’amargura i la fredor. Arribaran temps difícils, no podré fugir. Enguany ja plora la terra, tan solitària. Si em manca amor, com en podré donar? Ja em tenen declarada la guerra. Malgrat tot, qui diu temps difícils? Contra la meva debilitat disposo de la única força! En temps de prova, no m’escaparé dels braços de la mare. Criatura bruta sóc, Ella és la Immaculada.

- A Fàtima, Maria et fas encara més propera. Deixant-me estimar, vull aprendre’t a estimar. Necessitar-te. Només dependre de tu. Estimar-te! Com puc apropar-me encara més al teu cor? Vull sentir-ne els batecs. I que els nostres cors bateguin junts.

martes, 4 de diciembre de 2007

Lágrimas y sonrisas

Esta noche de lunes me ha tocado hablar del aborto en España en una radio polaca. No es fácil hablar del Inferno. De la injusticia que clama al Cielo, no sólo la de Barcelona. Además, ¡qué fácil es recurrir a tópicos tan inútiles incluso en una argumentación pro-vida! No obstante, ya se sabe: ojos que no ven...

¿Cómo afinar las conciencia?¿Cómo sentir la punzada de cada una de estas personas arbitrariamente canceladas?¿Cómo defender los derechos de los nonatos?¿Cómo no desesperar con estas chicas que abortan?¿Cómo ayudar?

Casualmente (¿¿existen las casualidades??) terminado el programa, mi gran amigo Javier (precisamente este lunes era su santo) me ha comunicado por sms que su mujer y él están esperando un niño. “Están esperando”: ¡qué bonito! Se casaron a principios de octubre. A Ana la conozco menos, pero con Javi nos conocemos ya hace unos cuantos años. Antes de casarse, Javi siempre fue un gran luchador pro-vida (y lo seguirá siendo, ¡claro!). En España, en Irlanda, dondequiera. En su labor de rescate, ¡a cuántas mujeres habrá enseñado a esperar al niño no deseado! Sí, él. Varón y sin gran experiencia en cuestiones familiares. ¿Cómo? Con amor. Amor que suscita audacia. Ahora, también Javi puede “esperar” ya a su propio hijo.

Vuelvo a la pregunta de siempre: ¿qué es amar?

Qué bueno que estés” viene a decir “te amo”. Amiga, aunque jamás te encontraras con nadie que te reconociera sinceramente “te amo” o que te dijera “qué bueno que estés”, sí hay Alguien que no cesa de gritar “te quiero”. Él también está sólo y te necesita. Sí, en esta tu pobreza, en esta soledad, en esta angustia, en esta tristeza amarga. Sí, en este hijo, que también es Su hijo. Sólo tiene un Padre. Sólo tiene a una madre. Sólo te tiene a ti.

Corazón que ve, ojos que sienten...

Y el ocho Dios mediante estaré con mi Inmaculada en la Capelinha y el Cielo es grande y el infierno es pequeño y Dios es amor y amor es misericordia y, y, y soy feliz...

sábado, 1 de diciembre de 2007

Magnòlies

N’he conegut tantes de persones! Algunes de més properes, altres de més llunyanes, però sempre m’he sentit acompanyat. Començant per la delicada família (tan meva) seguint pels amics i amigues que van i venen, passant pels companys d’estudis i de feina, per a acabar en aquests milers de transeünts que cada dia em surten al pas pels carrers d’Europa... Nounats, nens, adolescents, joves, adults, ancians. Nois i noies. Dones i homes. Pecadors i sants. Fins i tot, és més que probable, àngels . Es creen recolzaments i sorgeixen problemes. Emperò, al capdavall, sovint el temps va difuminant els rostres de la majoria i la seva memòria s’esvaeix inevitablement. A alguns qui sap si els tornaré a veure.

Com les magnòlies que un dia floriren – i aquelles només floriren aquell dia - davant de casa a Golinons, cap d’ells no ha estat pas una casualitat. Tots han sigut una oportunitat, un do, un regal. Sense cercar-los, els he trobat. O, canviant de perspectiva, també ells m’han trobat. Ens hem estat donats, per a tota una eternitat. Per qui? Per a què? Ho haurem de descobrir. Sabem que si més no l’instant de la trobada és decisiu, és únic, és l’instant, la reunió. A més a més, l’atzar, per improbable, no té cap sentit, només seria una irrellevància.

És per això que m’hauria d’esgarrifar la lleugeresa amb la que desconsidero al proïsme. Reiteradament. A cada persona. Mitjançant la indiferència o la manipulació. Per la falta d’amor i de correspondència. Ingratitud. Abandonament. Negligència. Falta de pregària. Per part meva. Ara mateix, per exemple, a l’àvia. I no tinc cap excusa. Doncs jo sí que tinc a Algú qui m’espera, em busca i em troba en cada moment, qui m’estima. També a través de tots aquests qui comparteixen circumstàncies, temps i espai amb mi. I sobretot, en l’Eucaristia. Mancat d’amor, de fe i d’esperança, és Ell qui de nou en aquesta vesprada plujosa d’un desembre encetat em convida... Sóc teu Maria.