lunes, 31 de marzo de 2008

Per a una cultura catalana de la Misericòrdia

Sempre és inspirador (a efectes de bloc) viatjar a Barcelona, ni tan sols que sigui un cap de setmana... Molt més quan es té la possibilitat de participar en la III Convenció de Catòlics i Vida Pública que s’ha celebrat a la universitat Abat Oliba i de compartir el sol del diumenge amb germanes, fillol i amics. Però anem per parts.

Fou el tema principal de la Convenció
(vegeu-ne el programa a: http://convenciocatolics.uao.es/index.php?option=com_content&task=view&id=12&Itemid=26&lang=ca.) “les arrels cristianes de Catalunya” el que m’animà a prendre un vol matiner des de Madrid, immers com estava a mitja mudança. Com que vaig poder arribar d’hora (puntual per una vegada...) a la seu de l’Abat Oliba al c/Bellesguard, hi vaig donar un cop d’ull abans que no comencés l’acte. Situada en un lloc privilegiat de la Barcelona alta, sembla destinada aquesta universitat a persistir com un enclau de les acopades o apocades famílies benpensants de la burgesia barcelonina – semblantment a la UIC, la Ramón Llull o ESADE..., institucions prestigioses però massa impotents per a comunicar en els nostres temps la seva missió, és a dir, ensenyar una ciència il·luminada per la fe de sempre. Dic “sembla” perquè alguna cosa no respon a aquesta fàcil identificació feta per inèrcia. Una atmosfera generosa, familiar diria, és la que dóna la benvinguda. L’entorn convida a l’estudi i l’aula magna – una antiga capella del modernisme tardà del 1925 adaptada per a les necessitats de la universitat – incita l’ambició de l’estudiant vers metes més altes. Ràpidament, hi descobrí el cor d’aquesta cordialitat amiga: l’oratori i el seu sagrari “incrustat” a l’ala esquerra del saló d’actes.

La Convenció havia començat el dia abans per la tarda però el del dissabte n’era el plat fort. El tema, d’avançada, comportava un problema d’amplitud: estudiar les arrels del nostre país, analitzar-ne la seva incidència històrica en la formació de la cultura de Catalunya fins l’actualitat, desgranar les causes de la seva crisis i consegüent davallada i predir-ne, si es pot, la seva vigència futura. Les dues taules rodones que s’hi dedicaven (la tercera estava reservada a la crítica de l’assignatura Educació per a la Ciutadania) no tenien, doncs, una tasca fàcil. Tot i així, qualsevol ocasió és escaient i segurament la limitació temporal obliga i facilita que hom vagi a l’essència de l’estat de la qüestió.

L’aula magna no s’omplí – tampoc estava buida – però sorprèn que un tema tan provocador per a la nostra societat, enguany tan narcisista como ho és la catalana que s’enorgulleix d’abjurar de les seves arrels, no convoqui a més gent. La absència de joves universitaris – érem quatre gats – no em sorprèn mes sí em confirma la passivitat i el desinterès per la cosa pública, encara que fos des d’una òptica diferent, dels nostres coetanis. En definitiva, que hi érem els de sempre, però tampoc tots. Però els que hi anàrem varem tenir la sort de gaudir d’unes lliçons molt esclaridores.

Aquí no penso fer-ne cinc cèntims del contingut de les ponències (podeu consultar les notes de premsa de l’Abat Oliba), però la conclusió que s’hi podia inferir (no podia ésser una altra) coincidia amb les conegudes tesis torrasianes: la cultura catalana (en un sentit que entén la cultura com la descripció inclusiva de les manifestacions d’una realitat col·lectiva i social, és dir, compartida) nasqué, cresqué i florí al caliu de l’evangeli. En altres mots, la cultura catalana és una cultura eminentment cristiana. A casa nostra, dir cultura catalana o cristiana és una tautologia. Per això dic que la cultura catalana “és” una cultura cristiana. O que la cultura no cristiana no és catalana... Les manifestacions de la cultura – naturalment socials – són necessàriament polítiques, comunitàries. Si comunitàriament la fe ha mort a Catalunya, la conclusió de la Convenció era molt trista, vol dir que ja fa anys que la cultura catalana és morta, no només la de la intel·ligència catalana sinó per desgràcia la del poble també. D’això se’n podria extreure una hipòtesis, tal volta quelcom precipitada: l’expedició del certificat de defunció per a la cultura cristiana de Catalunya ha estat seguida de manera immediata pel certificat de defunció de la cultura catalana en general...

Potser em manquen referències o sóc un inculte, però de la dita cultura catalana actual, en podem ressaltar alguna que tingui pes o categoria internacional per si mateixa? Les nostres produccions artístiques actuals, ¿gaudiran de reconeixement universal d’aquí 25 anys, posat el cas? Per a mi, els darrers exemples de la literatura en català universalment més o menys reconeguts són els que – ni que sigui pel ressentiment que les inspira – s’inspiren constantment en la tradició cristiana de Catalunya (Montserrat Roig o Teresa Pàmies, per exemple). Espero equivocar-me, però la nostra cultura d’avui haurà caigut en l’oblit d'ací uns anys, com decauen els bestsellers.

Causes de l’aniquilament de la nostra cultura se’n poden trobar moltes i que cadascú faci el propi examen de consciència. Jo mateix, en què contribueixo a la cultura d’una terra que tant estimo? Aquesta pregunta no pot significar res més que una crida en primer lloc a la conversió personal. Un retorn a Crist amb la seva gràcia.

En acabada la Convenció, el passeig dominical per la ciutat vella m’ha il·lustrat les meves cavil·lacions. La Mercè i Santa Maria del Mar encara viuen, malgrat els anys, segurament gràcies a la seva Patrona . Però, si no tinguéssim en compte els estrangers turistes i emigrants, pocs catalans hi trobaríem entre els participants de la missa del diumenge a Santa Maria del Mar.

Contràriament, gairebé tots érem catalans a l’exposició “The Bodies” a les Drassanes (el meu fillol em va demanar que l’acompanyés i no vaig ésser prou valent per a proposar-li una altra pla quan em vaig assabentar que l’exposició pública es feia amb cadàvers humans). Una mostra que de partença suposa un insult a la dignitat de la persona humana. Volent excusar-se amb una intenció educativa o cultura, exposa anònimament els restes de persones concretes. Persones que tingueren unes vides, tant viscudes com les nostres. No només cosifiquem els nostres cossos o els dels nostres fills no nascuts, sinó que cosifiquem els dels nostres morts. Del mal gust de la “nostra cultura vigent” sempre en podem treure profit no obstant. En aquest cas, encara que amb nàusees, el memento mori torna espontàniament. Som pols i a la pols tornarem. Per això haig d’alçar – per damunt de tots els problemes i afanys de cada dia – els ulls cap al cel. A més d’un cos digníssim que algun dia haurà de ressuscitar (objecte ell mateix de la teologia del cos), hi ha una ànima per a cuidar. En Miquel no és només carn, ossos i pell que es mouen per unes neurones predeterminades. En Miquel no és un “espècimen” humà, és una persona.

Com a cloenda de la breu visita, cal reconèixer que al desert de la gran ciutat hi ha un oasi. Un desert sense oasis no seria un desert. Una ciutat com Barcelona viu dels seus oasis. Al costat de l’Abat Oliba, en l’oasi del Carmel del carrer Immaculada hi ha una altra immaculada, ocupada en estudis més sublims, més transcendentals, els del tracte amb Déu. Amiga de Déu i amiga nostra, necessàriament és Déu mateix el centre de la nostra amistat.

I és que aquest segon diumenge de Pasqua ha estat la festa de l’amor, l’amor de misericòrdia. La festa de la Divina Misericòrdia. En una terra tant necessitada, hom enyora que en llurs esglésies no s’hi faci esment en dia tant assenyalat. Si n'estem assedegats de misericòrdia!! Hi ha, a més a més, un Cor desitjós de vessar-nos-en abundantment. No ens hi tanquem.

Catalunya fou una gran amistat, una amistat entre Déu i els catalans i entre els catalans mateixos. Catalunya, doncs, si era alguna cosa, era amor.

Ara, d’amor ens en manca i Catalunya – no m’equivoco – ja no és una amistat; com refer-la? La misericòrdia – a nivell personal i social – n’és el remei. Només un tsunami de misericòrdia ens tornarà l’amor perdut. Per la vostra dolorosa passió, tingueu pietat de tots nosaltres i del món sencer! Jesús, en vós confio!

miércoles, 26 de marzo de 2008

Sicut dixit







Martes, veinticinco de marzo, la Anunciación y el hágase se hizo. En este año (¿casualmente?) a la vuelta de la esquina de la Pascua. La Encarnación del Verbo. La Resurrección de Cristo. Misericordia por doquier.

Un año más... Demasiado rápidas se me han escapado las últimas semanas de Cuaresma, los días intensos de la Semana Santa y del Triduo Pascual así como la misma Pascua de Resurrección. Digo que se me han escapado porque no los he aprovechado. Me despisto demasiado (por ejemplo, dándole a este blog más de la cuenta) y no termino de “coger el día”, es decir y para lo que aquí interesa, convertirme. Dejar de mirarme y alzar los ojos para fijarlos en los de mi Salvador. “Oh gente in cui fervore aguto adesso / ricompie forse negligenza e indugio / da voi per tepidezza in ben far messo” (Purgatorio XVIII 106-108).

Pero – precisamente por esto, porque dilapido su pasión – Él ha dado su vida por mí. Sólo no me salvaré. Le necesito.

Pues eso, que siga nuestra
epopeya de vuelta al Padre que empezó en una Pascua dos mil años atrás. De mientras, algún respiro me da aliento, como el de la playa de Vera, donde “la luna, quasi a mezza notte tarda / facea le stelle a noi parer più rade / fatta com’ un secchion che tuttor arda; / e correa contra’l ciel per quelle strade” (Purgatorio XVIII 76-79).

***
La paraula del Senyor ha fet el cel
amb l’alé de la boca ha creat l’estelada;
com dins un odre recull l’aigua del mar,
reté l’oceà en el seu llit
" (Salm 32)

Rogenca la lluna de Pasqua s’amagà darrera els núvols. A Múrcia, en aquella nit ja no la tornarem a veure. Plogué una estona. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia. Un vent de Déu batia les ales sobre les aigües. El sentíem?

***
24 hores després, passada l’eufòria de la Vetlla Pasqual, la lluna plena del Diumenge ja domina el firmament. En aquesta nit, vint-i-tres de març, el vostre Esperit planeja sobre les aigües. En el silenci, m’agenollo on acaba la terra eixuta – platja de sorra – i comença la mar, sempre la mar. Les onades, venen i se’n tornen besant els meus genolls mentres es desfan. Malgrat el fred ventós, romanc aprenent a contemplar-te, lluna, en similar litúrgia nocturna. Per endavant, una estela que s’endinsa enmig de la Mediterrània fins que s’extingeix amb l’horitzó. Moviment que no s’atura, l’estela és un collage de fulgències dels teus reflexes, llum eterna que la nit encengué sobre la mar líquida del nostre futur. El temor de la inconstància que paralitza. Al Cel demano, doncs, una embranzida, per a saltar-hi. O que s’obri la mar.

domingo, 16 de marzo de 2008

La más católica

Dice Torras i Bages que "España, porque ha sido la nación más católica, es también la que presenta tal vez un ejemplar más magnífico de esta vida social[1] transida por la caridad. Lo anterior, obviamente, lo afirma desde una perspectiva histórica (“ha sido”), la cual, en el momento en el que lo escribe (1.881), parece superada.

España, “la nación más católica” equivale a decir que no hubo nación más católica que España. Que lo sea hoy ya es otra cosa, pero que lo fuera, no creo que nadie se atreva a contradecirlo. Históricamente, por ejemplo, Polonia o Irlanda no llegaron a estar tan cristianizadas en sus relaciones sociales como nuestro país, donde los mismos reyes, los primeros del pueblo, eran temerosos de Dios. Por ello, ellos amaban al pueblo y el mismo pueblo les amaba.

Hoy en día, es claro que no somos “la nación más católica”. Tampoco hay amor en nuestro país, en nuestras regiones, en nuestras casas, en nuestras familias. Si no nos amamos (¿cómo nos vamos a amar?), ¿cómo amaremos a nuestras autoridades (las cuales – dicho sea de paso – tampoco se prestan a ser amadas)? Cada uno persigue su propio interés, siendo movidos por el egoísmo, aunque tengamos que pisotear a nuestros hermanos. ¿Cómo nos podemos extrañar que quiebren nuestras familias y que el país, conjunto de pueblos, se venga abajo en todos los sentidos? Porque tenemos nuestros mismos corazones partidos, vacíos. No es una mera cuestión lingüística.

A algunos esta situación les parece ideal: la meta de doscientos cincuenta años de arduos trabajos y de “iluminación” a la masa. Una masa a despreciar. Incluso hoy, destinada a ser carne de consumo y que, a las primeras de cambio, la dejarán en la estacada. Esta masa humilde, la de nuestras ciudades y nuestros pueblos, cuyos horizontes se pierden ante la pantalla de la tele y del ordenador. Todos somos parte de la masa. Cuando falte el pan y el circo, ¿qué será de ella? Pero ellos – los lucíferos – lo habrán conseguido... Una ley individual para todos: hacer lo que venga en gana. Pero para esto, me pregunto, ¿hace falta la ley?

No obstante, esta no es la cuestión. La batalla se juega en instancias más altas. Sólo porque España fue “la nación más católica” le corresponde ahora ser “la más apóstata”. No basta la indiferencia. No basta el olvido. Nada no basta. Hace falta que España – los españoles – se conviertan en lucíferos del mundo. Que sus obras se conviertan en faros de la nueva ilustración. Que se diga: “en la España que fue” reina la (sin)razón. Que vuelva el islam si conviene por ahora (luego ya se encargaran de suprimirlo nuestros lucíferos). Que la masa no se reproduzca. Que los ancianos – reminiscencias molestas del pasado – sean licenciados a mejor vida. Bueno, tampoco sé qué objetivos nos ofrecen estos lucíferos más allá del progreso indefinido a no-sé-que-mundo-mejor. ¿Los valores?¿qué valores? Pero, todo se alcance por la gran negación. Repito, y lo podremos ver: hay que demostrarle al mundo que la Historia de la Luz (la del Descoordinador de los lucíferos) es capaz de sobreponerse a la historia.

Obviamente, son fantasmas que incluso a Goya asustaron. Fantasmas que andan por nuestras calles, que pululan por nuestras pantallas; virus que se infiltran en nuestros ordenadores, espíritus que animan nuestras pseudo-literaturas y que infectan nuestras mismas relaciones. Todos estamos enfermos, unos más y otros menos. Quisimos ser ángeles y, sin remedio, todos sucumbiremos. A estas horas, pocas defensas nos quedan y el futuro se presenta triste y pesimista, a pesar de la límpida luz de esta tarde de Domingo de Ramos que se vierte por mi ventana. España, campos baldíos y sequía de almas, desierto que nos espera.

Sin embargo, un año más, la Semana Santa nos sale al paso. Como a los niños jerosolimitanos, nos nace todavía de dentro el grito “bendito el que viene en nombre del Señor”. Ante Cristo, al menos en estos días, toda rodilla se hinca. Y a continuación le crucificamos. Por nosotros. Por nuestra apostasía. Porque vivo como si Dios no existiera. Pero, no pasan ni tres días y ¡oh sorpresa!, resulta que Nostre Senyor resucita... Y vuelve para administrar justicia. Una justicia que es amor que brota de su costado y que nos abraza a todos, porque todos, lucíferos y masa, le habíamos abandonado. Menos la madre de su Corazón, María. España, aunque de dolores, es tierra de María.


[1] Discurso sobre la influencia social que la devoción al Sagrado Corazón de Jesús está destinada a ejercer en los tiempos modernos, Obras Completas, v.I, Montserrat 1984, pp. 21-71.

sábado, 15 de marzo de 2008

Mestres d'escola

Insegnare, infatti, significa andare incontro a quel desiderio di conoscere e di capire che è insito nell’uomo e che nel bambino, nell’adolescente, nel giovane si manifesta in tutta la sua forza e spontaneità” (Benet XVI, 24.02.2008).

De sobte, he intentat recordar tots els mestres d’escola i de secundària. Els hi dec tant. Tot allò que sé m’ha estat ensenyat. I ni tan sols me’n recordo dels noms de gran part d’ells! La primera, la Carme, que em va ensenyar a escriure en el CEIP Sant Pau. Després, la Toñi, la Pilar, el Sr. Elias, la Julia, el Director Xavier, la hermana América, la Núria, el Maciek, la profesora d’alemany... A Sant Pol, a Canet, a Calella, a Varsòvia. Uns eren més simpàtics, altres d’un caràcter més autoritari. Tots ells, però, a la seva manera, començant pels pares, em van dedicar temps i paciència per a ensenyar-me, per a educar-me, per a “dur a fora” la potencialitat que portava a dins. Fins i tot amb les matemàtiques. Val a dir que no sempre els feia cas...

El temps transita veloçment. Les memòries es difuminen. Les cares s’esborren. Els coneixements s’obliden. Però roman la virtut apresa. Què en serà dels meus antics mestres? Els quedarà veu per l’esdevenidor? Molts segueixen educant en condicions cada vegada més adverses. D’altres ja s’hauran jubilat. Com a premi, la feina ben feta i saber que – algun dia – el seus alumnes, potser no personalment, ho agrairem.

Hauria de recordar també als catequistes de la parròquia que em van educar en la fe...

jueves, 13 de marzo de 2008

De Madrid al cel...





Madrid, ciutat gentil ja fa cinc anys que m’acull. No tinc cap motiu per a queixar-me. Madrid certament és una ciutat generosa i oberta al món. Una vila amb mires amples, segura de sí mateixa, no acomplexada i que deixa respirar. Una ciutat ben situada, elegant i senzilla a la vegada. És, en poques paraules, una ciutat com cal i que, malgrat no tenir platja, ho té tot.

En una presentació comercial de la capital del Regne a l’estranger, el nostre Ambaixador la va encertar tot definint la progènie dels madrilenys: “de Madrid es quien quiere serlo”. I és veritat. Ningú no pregunta als nouvinguts d’on venen o quantes generacions familiars radicades a la gran urbs els precedeixen. El classicisme aquí es nodreix d’altres nissagues. De fet, gran part de la seva oligarquia és basca. I és que encara no fa 500 anys, Madrid era un poble.

Llegint la “Oda nova a Barcelona” he comprés una de les diferències més importants entre ambdues ciutats. Quan, després de recriminar-li agrament els seus vicis a Barcelona, Maragall exclama “Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! / Barcelona nostra! la gran encisera!” constata que precisament, a diferencia de Madrid, a Barcelona no se la pot elegir. Els barcelonins ho neixen, no s’hi fan. Només cal passejar-se per les Rambles... I això no té res a veure si algun habitant de Barcelona hi ha nascut o parla català.

Tota comparació, per tant, no tindrà sentit. Son dos móns diferents i per això – veient-ho des de Madrid – tota pretensió barcelonina d’igualar o superar a la capital és rídicula per absurda. Només a Barcelona, “enmig d’una gent tan sorruda i dolenta, / que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa / contra tot lo humà i lo diví”, hi poden nàixer temples que gairebé no són d’aquesta terra, car ningú no els ha elegit. De la Sagrada Família, Gaudí només en fou la llevadora. Encara dura el part. Inacabable? Amenaçada per ferrocarrils i altres aus? Els homes – ho vulguem o no – sols la podrem destruir. Mes Déu vol que col·laborem a bastir-la. Com Barcelona. Com l’Església, la de casa i la universal. D’aquesta manera, tornarem a trobar, barcelonins i madrilenys, “...un món tot nou, altres mirades / en altres ulls, i una alegria nova i un tràfec diferent...”. Quan? Qui ho sap, però atrevim-nos a esperar-ho.
El Creador segueix creant.

lunes, 10 de marzo de 2008

Sed non deficit...



Tenue atardecer, sin ardor, el de esta tarde, que se escondía por detrás de las nubes que a Gredos coronaban. El sol, avergonzado, caía derrotado... Y se hizo la noche.

El mal mayor ha vencido una vez más al mal menor como, por otra parte, era de esperar (lo mayor siempre se come al menor). Inicuo, ¿qué respetará?

Faltados de bien, son las negaciones la que nos esperan. El mal, cualquier mal, es una falta de bien que sólo se sostiene por la apariencia que reviste:

"Negar el Dios trino y uno, para afirmar otro Dios; negar la humanidad bajo un aspecto, para venir a afirmarla desde otro punto de vista; negar la sociedad con cierta forma, para venir a afirmarla después con formas diferentes; negar la familia por un lado, para afirmarla por otro; negar al hombre de cierta manera, para venir después a afirmarle de una manera o diferente o contraria, todo esto es entrar por la senda de tímidas, contradictorias y cobardes transacciones. El socialismo presente es todavía un semicatolicismo, y nada más" (Donoso Cortés, Ensayo sobre el Catolicismo, el Liberalismo y el Socialismo, L.III, C.V.)

Queremos huir de la política y esta nos atrapa... A uno le gustaría sólo hablar de amor, porque el amor es un sí, una afirmación. Aunque se nos escape el sol, nos quedan la luna y las estrellas, reflejo de Tu luz. Y en la noche andaremos. ¿Hasta cuándo?

¡Qué brille el amor! Sólo nos queda Cristo, que ya es todo. My chcemy Boga. En nuestra debilidad, sí. En nuestros temores, sí. En nuestras angustias, sí. En nuestras lágrimas, sí.

Será un tiempo de Gracia. Tiempo de misericordia. Para todos, para España. Nada es casual. Todo es providencial. Dios y mi responsabilidad, la de la conversión del cada día, la de la conversión con alegría. El-ser-para-los-demás. Para mí, pende una asignatura urgente: la santidad. Hágase Tu voluntad. En Tus brazos. Para dar testimonio. Tu testimonio, no el mío. Y para los demás, mi alegría, mi paz, mi caridad, mi esperanza... ¡que no son mías!

¿Y - nos preguntaremos - los que se queden por el camino...?

“... – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!”


De lo hondo, se oyó un grito repentino:

Santa María, ampáranos. Santiago, no te olvides de nosotros. Nuestros mártires, socorrednos”.

Porque tenía que volver, un día, volverá el alba!



sábado, 8 de marzo de 2008

Fugisseres?


Fugisseres les mirades, que uns ulls
trobaren sorpreses, plenes d’amor
per una innocència anhelada
que una capella convertí en flor

Errants camins, desconegudes vies
d’unes ànimes recercant destí
- torna la mirada – confosa, per què?
naixia el somni i ja és matí

Ella serà? Doncs potser no aquesta...
que la terra ens crema lluny del Cel
i hem d’allunyar-nos, no sense nostàlgia
si bateguen dos cors buscant a Déu...

martes, 4 de marzo de 2008

Un cor més pur


"Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
torneu-me el goig de la vostra salvació"
(Salm 50, 12a.14a)
"Feliços els nets de cor,
perquè veuran Déu" (Mt 5,8)

Dia, doneu-me un cor més pur
que no s’amagui en començar

Doneu-me, oh Déu, un cor més pur
que Vos aprengui a adorar

Senyor, doneu-me un cor més pur
que no es deixi enganyar pas

Doneu-me, Pietat, un cor més pur
agilíssim al perdonar

Pare, doneu-me un cor més pur
que, alegre, s’aixequi aviat

Doneu-me, Estels, un cor més pur
que Vos admiri Cel enllà

Amic, doneu-me, un cor més pur
dispost per Vos tot estimar

Doneu-me, oh Creu, un cor més pur
que mai no deixi de plorar

Mare, doneu-me un cor més pur
joiós us entoni el cant

Doneu-me, Fe i nit, un cor més pur
rendint-se es deixi besar

Germà, doneu-me un cor més pur
per a abraçar-Vos preparat

Doneu-me, Amor, un cor més pur
i que es gosi enamorar

Gràcia, doneu un cor més pur
que Vos contempli confiat

Doneu-me, Alt Sol, un cor més pur
que per a Vos vulgui cremar

Final, doneu-me un cor més pur
per a poder-Vos-el tornar...

domingo, 2 de marzo de 2008

Laetare, lacrimosa

El de hoy era domingo Laetare. La Cuaresma, por un día, se dulcifica. En las iglesias, al igual que el domingo Laetare de Adviento, el color litúrgico, como signo exterior y visible de la alegría, se cambia de morado a rosa.
Sin propósito previo yo también he decidido cambiar esta tarde de ritmo y volver al teatro, al cual hacía meses que no visitaba, por falta de tiempo y ocasión principalmente. En esta Cuaresma, curiosamente, la oferta madrileña en artes dramáticas es del todo interesante y competitiva. El demonio bien sabe por donde cojea mi concupiscencia. Pero la Iglesia es sabia y un respiro siempre es bienvenido...
Así que Chéjov en el jardín. La Sala Pequeña del Teatro Español resulta gratamente acogedora, a pie de calle o, mejor dicho, de la Plaza Santa Ana.
Una obra extraña, pero excelentemente interpretada, cumpliendo de forma magistral– creo – con la lex artis. Con el mismo Chéjov de protagonista ausente a pesar de deambular por medio del escenario. Gran papel de Juan Ceacero haciendo de director Stanislavski.
Digo que se trataba de una función extraña porque, siendo lego, no la he terminado de entender. Al final, repasando el programa, he leído las siguientes aclaraciones de los mismos autores (Verónica Rodríguez Ballesteros y Luis d’Ors) que siempre resultan convenientes:
Chéjov observó la vida para recrearla en obras teatrales y cuentos. Nosotros hemos observado la obra y la vida de este autor y sus allegados y la hemos convertido en ficción teatral. No pretendemos escribir una obra sobre la vida de Chéjov (...). Chéjov es un autor sencillo y complejo al mismo tiempo (...). Chéjov habla del deseo en el ser humano. Chéjov en el jardín cuenta un proceso de búsqueda a lo largo del tiempo (...). Nuestra pretensión es la de que cada espectador sustituya el deseo específico que cuenta la pieza (encontrar a Chéjov), por el suyo propio. Así podrá llegar a comunicarse con la obra”.
Llegado a este punto he comprendido mi desorientación. No he entendido la obra puesto que, si bien me ha interpelado, no ha o no he sabido apuntar a mi propio deseo. De ahí que haya salido insatisfecho, por no decir frustrado. Así que me vuelvo a preguntar: ¿cuáles son mis deseos? ¿cuál es mi Deseo? La felicidad, sin duda. Pero, retorno a la eterna cuestión, cos’ è la felicità? No creo que sólo consista en hacerse la dichosa pregunta...
Con esta extrañeza, salido del teatro, iba deambulando por Alcalá hacia Cibeles. La calle me hablaba. Todos: los coches, la noche, las luces, los guiris, el Irish, los cafés, las campanas. Me hablaban. A mí. Sin embargo, no era capaz de entenderles. Me he acordado que antes, de camino al teatro, me había encontrado en el metro con un grupo de voluntarios que acompañaban a unos discapacitados. Hace ya unas semanas que soy yo quien no se deja caer los domingos tarde por la Fundación. Divagando.
Los actores buscaban a Chéjov en el jardín. En vano.
Hasta que me han encontrado las puertas de la Iglesia de San José abiertas. He entrado buscando la paz. Mas, ¡oh sorpresa! las Tenebrae factae sunt de Haydn me han saludado. Al fondo, ante el altar, una numerosa Coral Luis Heintz estaba dando un recital. En latín, repitiendo cada dos por tres el miserere.
Para terminar un Ave Verum Corpus y, resonando tan dulce como triste fruto del dolor esperanzado, stabat mater dolorosa/juxta crucem lacrimosa/dum pendebat Filius.
Bajo la Cruz nos hemos encontrado.






sábado, 1 de marzo de 2008

Alònia



Hom es preguntava qui eren els alans (no confondre’ls amb els seus homònims bàrbars). Hi havia qui afirmava que eren una nació, altres deien que una nacionalitat, uns quants que una regió, uns més volien deixar-se de llegendes i considerar-se un Estat. Qui més ni menys, els mateixos alans sabien que alguna cosa deurien ésser. De fet, albirant-se a l’horitzó, aquest quelcom s’apropava, desempallegant-se de les denses boires de la història (qualssevol cosa que aquesta fos) que el cobrien, com qui veu créixer el Montblanc francès enmig d’una mar ennuvolada des de la finestra de l’avió.

També és cert que cada vegada eren més els alans que coincidien en figurar-se no tant allò que eren o havien estat, sinó allò que en tot cas serien. Emprant termes d’una filosofia que resultà caduca, els alans serien la matèria d’Alònia i Alònia la forma dels alans. Tot el poble alà vibrava esperançat com l’albada espera les primeres carícies del sol...

Per a aconseguir l’ideal, endemés de programes, lleis i polítiques alanes tendents a forjar l’Alònia definitiva, no obstant, hi hagué algú que s’adonà de l’existència d’un petit problema, encara que no constituís un impediment. Hi havia (sempre hi ha qui...) estava acostumat tothora a utilitzar el prefix “gat” quan al·ludia a l’Alònia o als gentilicis que s’hi referissin.

Aquest o aquests individus havien confós històricament (tornem involuntàriament a la indefinició de la història, ho sento...) Alònia amb Gatalònia i, pel mateix defecte, als seus habitants amb els “gatalans”.

Nogensmenys, els alans actuals, els que estimaven Alònia cordialment, sabien que el prefix “gat”, tant estrany per a la realitat alana, era una deformació, una imposició, una desnaturalització forastera per part de l’Agència Universal
[1], el objectiu de la qual no era pas un altre que “gatalitzar” (en el cas alà, “gatalanitzar”) el món sencer.

Com en altres indrets, la Gat havia treballat amb paciència i parsimònia durant segles i més segles per a somoure les essències i els esperits originaris d’Alònia. I, després d’un lapse de temps llarg, ho aconseguí. El grau de gatalització o gatalanització d’Alònia, tal volta, fou el més gran de tot el món. No hi havia contrada més gatalitzada o universalitzada. Enguany, ningú no dubta que l’Agència havia “gatalanitzat” Alònia fins a tal grau que havia canviat – sense reacció de cap mena per part dels alans – el nom d’Alònia per el anteriorment esmentat de Gatalònia. I els propis alans, inconscients de la transmutació subtil, s’havien deixat prendre el nom. Ningú no recorda quan hom els començà a anomena “gatalans”. Al cap d’uns anys, ells mateixos acabaren per a identificar-se com a “gatalans”.

L’esperit alà subsistia, això no obstant, sota el jou de la Gat (els agents de la Gat preferien parlar de promoció del “seny”). La llibertat d’Alònia, malferida, respirava en algunes selectíssimes ànimes alanes. Conscients de la seva feblesa, els alans conservadors, esperaven d’amagatotis l’adveniment d’un moment propici per a reivindicar l’alanitat d’Alònia, això és, la seva llibertat i la llibertat de tots els alans. En ells, Alònia pervivia.

I el moment arribà. L’Agència Universal començà a fer fallida en algunes parts de l’orb. Fins i tot a Abilònia (la seva capital) les coses no anaven tant bé. A casa, però, es mantenia ferma encara. Mes qui conegués les lleis de la història (bé, allò que hom comúnment coneix per història), podria predir fàcilment que en qualssevol instant les gatenes que lligaven a Alònia s’afluixarien.

Agents gatalans, emperò, veient-se-les venir, no es resignaren a acceptar l’espurna de l’evidència que es despertava, fent tots els possibles per a apagar-la.

Fou aleshores que s’inicià una lluita esfereïdora, un combat entre la llum i la foscor, entre el bé i el mal, entre la servitud i la llibertat, entre la gatalanitat i l’alanitat. Contra les reivindicacions alanes, els agents gatalans formularen diverses teories per a defensar les seves fal·làcies històriques (ens entenem...), però l’argument de les quals es fundava en una idea romàntica, la “Gatalònia Universal”. Es diu que un dels agents gatalans més il·lustres expressà l’idea que “Gatalònia serà universal o no serà”. Tot i així, no ens ha arribat constància escrita d’aquesta màxima.

Amb lloable enginy, mes perversa intenció, els agents proclamaven (i pocs s’atreviren a negar-ho) que Alònia en realitat no existí mai i que Gatalònia i tot allò que representava, era obra de l’Agència Universal. L’esperit de Gatalònia era el “gat”. Sense el “gat”, Gatalònia esdevindria qualssevol altre cosa (o sigui, res), però no més Gatalònia.

I és clar que els veritables alans això no ho volgueren negar. Perquè sense el “gat”, Gatalònia era precisament Alònia. Alònia la gran, la formosa, la humana, la lliure... la alana. Aquell somni tan soterrat es feia present quan hom gosava ja no prescindir, sinó a qüestionar el “gat”.

El temps acabà
desterrant la gran mentida. La veritat sempre torna a brillar, posant a cadascú en el seu lloc. La universal es veié impotent per a mantenir les seves influències a Alònia. La mateixa Agència gatalana, o gran part d’ella, admeté el frau històric (deixem-ho estar...) que havia comés i, fent examen de consciència, es convertí a la causa alana, cada vegada més animada i estesa entre la població gatalano-alana. Paradoxalment, fou la Universal gatalana, la que acabà recolzant amb més força la desgatalització, val a dir, la desgatalanització de la nova Alònia. La Universal gatalana esdevingué, sense majors resistències, l’Agència realanitzadora.

Al capdavall, dos mil anys després, la Universal es dissolgué i hom la declarà extingida. Gatalònia tornava a ésser, per fi, Alònia. Els alans ja no s’havien d’avergonyir: ja no eren més gatalans. Oh Alònia... Si no heu estat en un paradís, aneu-la a veure.

Però encara quedaven, per inèrcia, moltes reminiscències de la Universal. En aquestes coses, la precaució es bàsica. Per tal que mai més no es tornés a repetir la gatalanització o processos semblants de desalanització d’Alònia, calia eradicar tot element “gat”, “gatalanitzat” o "gatalanitzant".

La missió era immensa, hercúlia, car tot estava contaminat. Literatura, dret, arquitectura, consuetuds, música, educació, cuina. Hi havia dos vies: o procedir amb l’eradicació completa de qualssevol ingredient “gatalanitzat” o tolerar-los bo i subratllant la natura i identitat “alana” original que hi subsistia. Més enllà de l’estructura gat o universal que l’Agència havia imposat, en els elements gatalanitzats encara hi romania viva la natura alana, manifestació remotíssima de la irreductible intimitat alana, la llibertat.

Atès que els alans eren gent molt alana (perdonin-me l’aparent tautologia, però és tant adient equiparar alanitat amb llibertat...), actuaven per afirmacions, no per negacions com les de l’Agència. Alònia era una afirmació com Gatalònia havia estat una negació. Per aquesta raó s’optà finalment per la segona alternativa: no s’intervindria activament contra la encara omnipresència del “gat”, confiant que el temps, l’oblit (sempre s’acaben oblidant les experiències negatives) i, sobretot, la llibertat restablirien plenament l’ordre primer, el d’Alònia.

Passats els anys, les noves generacions alanes, que no havien patit l’educació gatalana, pogueren gaudir d’un país meravellós. El seu país. Agraïdes, acabaren de perfeccionar l'obra dels seus pares removent les darreres expressions culturals o arqueològiques gatalanes. La cultura alana autèntica, fèrtil, ambiciosa i a la vegada popular, ja no les necessitava.

_________________________________________________________

El present relat és fictici. Les associacions i paral·lelismes que el lector pugui o vulgui entendre son fortuïts i inintencionats per part de l’autor. Aquest, defugint tota ironia, manifesta no compartir necessàriament les opinions abocades en aquest post.


[1] L’Agència Universal, coneguda també com “l’Agència” o “la Universal” o, simplement, “la Gat”. Institució jeràrquica aristocràtica i anti-democràtica malgrat les aparences de la seva popularitat, nasqué enmig de la raça semita. Separant-se d’aquesta però servant-ne l’esperit, universalitzà la seva tendència dominadora subreptícia i pretengué arreplegar el poder mundial mitjançant la persuasió i la seducció de les masses, apel·lant a les seves tendències mitòferes i aprofitant-se de llur innocent ignorància. La Agència, evidentment, estaba integrada per agents-funcionaris. El veritable caràcter de societat secreta de les instàncies més elevades de l’Agència fou tal que hom mai esbrinà la última finalitat de la seva existència. Per a acabar la breu presentació, cal dir que l’Agència retia un culte divinitzador al seu pretès fundador – pretès perquè existeixen arguments suficients per a dubtar de la seva existència. A més a més, les primeres comunitats universals li atribuïren l’autoria d’uns materials (les “noticies”) que elles mateixes havien redactat en els seus inicis. Afegir que l’Agència oficialment reconegué aquests llibres com a obres del seu suposat fundador.