Hom es preguntava qui eren els alans (no confondre’ls amb els seus homònims bàrbars). Hi havia qui afirmava que eren una nació, altres deien que una nacionalitat, uns quants que una regió, uns més volien deixar-se de llegendes i considerar-se un Estat. Qui més ni menys, els mateixos alans sabien que alguna cosa deurien ésser. De fet, albirant-se a l’horitzó, aquest quelcom s’apropava, desempallegant-se de les denses boires de la història (qualssevol cosa que aquesta fos) que el cobrien, com qui veu créixer el Montblanc francès enmig d’una mar ennuvolada des de la finestra de l’avió.
També és cert que cada vegada eren més els alans que coincidien en figurar-se no tant allò que eren o havien estat, sinó allò que en tot cas serien. Emprant termes d’una filosofia que resultà caduca, els alans serien la matèria d’Alònia i Alònia la forma dels alans. Tot el poble alà vibrava esperançat com l’albada espera les primeres carícies del sol...
Per a aconseguir l’ideal, endemés de programes, lleis i polítiques alanes tendents a forjar l’Alònia definitiva, no obstant, hi hagué algú que s’adonà de l’existència d’un petit problema, encara que no constituís un impediment. Hi havia (sempre hi ha qui...) estava acostumat tothora a utilitzar el prefix “gat” quan al·ludia a l’Alònia o als gentilicis que s’hi referissin.
Aquest o aquests individus havien confós històricament (tornem involuntàriament a la indefinició de la història, ho sento...) Alònia amb Gatalònia i, pel mateix defecte, als seus habitants amb els “gatalans”.
Nogensmenys, els alans actuals, els que estimaven Alònia cordialment, sabien que el prefix “gat”, tant estrany per a la realitat alana, era una deformació, una imposició, una desnaturalització forastera per part de l’Agència Universal[1], el objectiu de la qual no era pas un altre que “gatalitzar” (en el cas alà, “gatalanitzar”) el món sencer.
Com en altres indrets, la Gat havia treballat amb paciència i parsimònia durant segles i més segles per a somoure les essències i els esperits originaris d’Alònia. I, després d’un lapse de temps llarg, ho aconseguí. El grau de gatalització o gatalanització d’Alònia, tal volta, fou el més gran de tot el món. No hi havia contrada més gatalitzada o universalitzada. Enguany, ningú no dubta que l’Agència havia “gatalanitzat” Alònia fins a tal grau que havia canviat – sense reacció de cap mena per part dels alans – el nom d’Alònia per el anteriorment esmentat de Gatalònia. I els propis alans, inconscients de la transmutació subtil, s’havien deixat prendre el nom. Ningú no recorda quan hom els començà a anomena “gatalans”. Al cap d’uns anys, ells mateixos acabaren per a identificar-se com a “gatalans”.
L’esperit alà subsistia, això no obstant, sota el jou de la Gat (els agents de la Gat preferien parlar de promoció del “seny”). La llibertat d’Alònia, malferida, respirava en algunes selectíssimes ànimes alanes. Conscients de la seva feblesa, els alans conservadors, esperaven d’amagatotis l’adveniment d’un moment propici per a reivindicar l’alanitat d’Alònia, això és, la seva llibertat i la llibertat de tots els alans. En ells, Alònia pervivia.
I el moment arribà. L’Agència Universal començà a fer fallida en algunes parts de l’orb. Fins i tot a Abilònia (la seva capital) les coses no anaven tant bé. A casa, però, es mantenia ferma encara. Mes qui conegués les lleis de la història (bé, allò que hom comúnment coneix per història), podria predir fàcilment que en qualssevol instant les gatenes que lligaven a Alònia s’afluixarien.
Agents gatalans, emperò, veient-se-les venir, no es resignaren a acceptar l’espurna de l’evidència que es despertava, fent tots els possibles per a apagar-la.
Fou aleshores que s’inicià una lluita esfereïdora, un combat entre la llum i la foscor, entre el bé i el mal, entre la servitud i la llibertat, entre la gatalanitat i l’alanitat. Contra les reivindicacions alanes, els agents gatalans formularen diverses teories per a defensar les seves fal·làcies històriques (ens entenem...), però l’argument de les quals es fundava en una idea romàntica, la “Gatalònia Universal”. Es diu que un dels agents gatalans més il·lustres expressà l’idea que “Gatalònia serà universal o no serà”. Tot i així, no ens ha arribat constància escrita d’aquesta màxima.
Amb lloable enginy, mes perversa intenció, els agents proclamaven (i pocs s’atreviren a negar-ho) que Alònia en realitat no existí mai i que Gatalònia i tot allò que representava, era obra de l’Agència Universal. L’esperit de Gatalònia era el “gat”. Sense el “gat”, Gatalònia esdevindria qualssevol altre cosa (o sigui, res), però no més Gatalònia.
I és clar que els veritables alans això no ho volgueren negar. Perquè sense el “gat”, Gatalònia era precisament Alònia. Alònia la gran, la formosa, la humana, la lliure... la alana. Aquell somni tan soterrat es feia present quan hom gosava ja no prescindir, sinó a qüestionar el “gat”.
El temps acabà desterrant la gran mentida. La veritat sempre torna a brillar, posant a cadascú en el seu lloc. La universal es veié impotent per a mantenir les seves influències a Alònia. La mateixa Agència gatalana, o gran part d’ella, admeté el frau històric (deixem-ho estar...) que havia comés i, fent examen de consciència, es convertí a la causa alana, cada vegada més animada i estesa entre la població gatalano-alana. Paradoxalment, fou la Universal gatalana, la que acabà recolzant amb més força la desgatalització, val a dir, la desgatalanització de la nova Alònia. La Universal gatalana esdevingué, sense majors resistències, l’Agència realanitzadora.
Al capdavall, dos mil anys després, la Universal es dissolgué i hom la declarà extingida. Gatalònia tornava a ésser, per fi, Alònia. Els alans ja no s’havien d’avergonyir: ja no eren més gatalans. Oh Alònia... Si no heu estat en un paradís, aneu-la a veure.
Però encara quedaven, per inèrcia, moltes reminiscències de la Universal. En aquestes coses, la precaució es bàsica. Per tal que mai més no es tornés a repetir la gatalanització o processos semblants de desalanització d’Alònia, calia eradicar tot element “gat”, “gatalanitzat” o "gatalanitzant".
La missió era immensa, hercúlia, car tot estava contaminat. Literatura, dret, arquitectura, consuetuds, música, educació, cuina. Hi havia dos vies: o procedir amb l’eradicació completa de qualssevol ingredient “gatalanitzat” o tolerar-los bo i subratllant la natura i identitat “alana” original que hi subsistia. Més enllà de l’estructura gat o universal que l’Agència havia imposat, en els elements gatalanitzats encara hi romania viva la natura alana, manifestació remotíssima de la irreductible intimitat alana, la llibertat.
Atès que els alans eren gent molt alana (perdonin-me l’aparent tautologia, però és tant adient equiparar alanitat amb llibertat...), actuaven per afirmacions, no per negacions com les de l’Agència. Alònia era una afirmació com Gatalònia havia estat una negació. Per aquesta raó s’optà finalment per la segona alternativa: no s’intervindria activament contra la encara omnipresència del “gat”, confiant que el temps, l’oblit (sempre s’acaben oblidant les experiències negatives) i, sobretot, la llibertat restablirien plenament l’ordre primer, el d’Alònia.
Passats els anys, les noves generacions alanes, que no havien patit l’educació gatalana, pogueren gaudir d’un país meravellós. El seu país. Agraïdes, acabaren de perfeccionar l'obra dels seus pares removent les darreres expressions culturals o arqueològiques gatalanes. La cultura alana autèntica, fèrtil, ambiciosa i a la vegada popular, ja no les necessitava.
_________________________________________________________
El present relat és fictici. Les associacions i paral·lelismes que el lector pugui o vulgui entendre son fortuïts i inintencionats per part de l’autor. Aquest, defugint tota ironia, manifesta no compartir necessàriament les opinions abocades en aquest post.
[1] L’Agència Universal, coneguda també com “l’Agència” o “la Universal” o, simplement, “la Gat”. Institució jeràrquica aristocràtica i anti-democràtica malgrat les aparences de la seva popularitat, nasqué enmig de la raça semita. Separant-se d’aquesta però servant-ne l’esperit, universalitzà la seva tendència dominadora subreptícia i pretengué arreplegar el poder mundial mitjançant la persuasió i la seducció de les masses, apel·lant a les seves tendències mitòferes i aprofitant-se de llur innocent ignorància. La Agència, evidentment, estaba integrada per agents-funcionaris. El veritable caràcter de societat secreta de les instàncies més elevades de l’Agència fou tal que hom mai esbrinà la última finalitat de la seva existència. Per a acabar la breu presentació, cal dir que l’Agència retia un culte divinitzador al seu pretès fundador – pretès perquè existeixen arguments suficients per a dubtar de la seva existència. A més a més, les primeres comunitats universals li atribuïren l’autoria d’uns materials (les “noticies”) que elles mateixes havien redactat en els seus inicis. Afegir que l’Agència oficialment reconegué aquests llibres com a obres del seu suposat fundador.
També és cert que cada vegada eren més els alans que coincidien en figurar-se no tant allò que eren o havien estat, sinó allò que en tot cas serien. Emprant termes d’una filosofia que resultà caduca, els alans serien la matèria d’Alònia i Alònia la forma dels alans. Tot el poble alà vibrava esperançat com l’albada espera les primeres carícies del sol...
Per a aconseguir l’ideal, endemés de programes, lleis i polítiques alanes tendents a forjar l’Alònia definitiva, no obstant, hi hagué algú que s’adonà de l’existència d’un petit problema, encara que no constituís un impediment. Hi havia (sempre hi ha qui...) estava acostumat tothora a utilitzar el prefix “gat” quan al·ludia a l’Alònia o als gentilicis que s’hi referissin.
Aquest o aquests individus havien confós històricament (tornem involuntàriament a la indefinició de la història, ho sento...) Alònia amb Gatalònia i, pel mateix defecte, als seus habitants amb els “gatalans”.
Nogensmenys, els alans actuals, els que estimaven Alònia cordialment, sabien que el prefix “gat”, tant estrany per a la realitat alana, era una deformació, una imposició, una desnaturalització forastera per part de l’Agència Universal[1], el objectiu de la qual no era pas un altre que “gatalitzar” (en el cas alà, “gatalanitzar”) el món sencer.
Com en altres indrets, la Gat havia treballat amb paciència i parsimònia durant segles i més segles per a somoure les essències i els esperits originaris d’Alònia. I, després d’un lapse de temps llarg, ho aconseguí. El grau de gatalització o gatalanització d’Alònia, tal volta, fou el més gran de tot el món. No hi havia contrada més gatalitzada o universalitzada. Enguany, ningú no dubta que l’Agència havia “gatalanitzat” Alònia fins a tal grau que havia canviat – sense reacció de cap mena per part dels alans – el nom d’Alònia per el anteriorment esmentat de Gatalònia. I els propis alans, inconscients de la transmutació subtil, s’havien deixat prendre el nom. Ningú no recorda quan hom els començà a anomena “gatalans”. Al cap d’uns anys, ells mateixos acabaren per a identificar-se com a “gatalans”.
L’esperit alà subsistia, això no obstant, sota el jou de la Gat (els agents de la Gat preferien parlar de promoció del “seny”). La llibertat d’Alònia, malferida, respirava en algunes selectíssimes ànimes alanes. Conscients de la seva feblesa, els alans conservadors, esperaven d’amagatotis l’adveniment d’un moment propici per a reivindicar l’alanitat d’Alònia, això és, la seva llibertat i la llibertat de tots els alans. En ells, Alònia pervivia.
I el moment arribà. L’Agència Universal començà a fer fallida en algunes parts de l’orb. Fins i tot a Abilònia (la seva capital) les coses no anaven tant bé. A casa, però, es mantenia ferma encara. Mes qui conegués les lleis de la història (bé, allò que hom comúnment coneix per història), podria predir fàcilment que en qualssevol instant les gatenes que lligaven a Alònia s’afluixarien.
Agents gatalans, emperò, veient-se-les venir, no es resignaren a acceptar l’espurna de l’evidència que es despertava, fent tots els possibles per a apagar-la.
Fou aleshores que s’inicià una lluita esfereïdora, un combat entre la llum i la foscor, entre el bé i el mal, entre la servitud i la llibertat, entre la gatalanitat i l’alanitat. Contra les reivindicacions alanes, els agents gatalans formularen diverses teories per a defensar les seves fal·làcies històriques (ens entenem...), però l’argument de les quals es fundava en una idea romàntica, la “Gatalònia Universal”. Es diu que un dels agents gatalans més il·lustres expressà l’idea que “Gatalònia serà universal o no serà”. Tot i així, no ens ha arribat constància escrita d’aquesta màxima.
Amb lloable enginy, mes perversa intenció, els agents proclamaven (i pocs s’atreviren a negar-ho) que Alònia en realitat no existí mai i que Gatalònia i tot allò que representava, era obra de l’Agència Universal. L’esperit de Gatalònia era el “gat”. Sense el “gat”, Gatalònia esdevindria qualssevol altre cosa (o sigui, res), però no més Gatalònia.
I és clar que els veritables alans això no ho volgueren negar. Perquè sense el “gat”, Gatalònia era precisament Alònia. Alònia la gran, la formosa, la humana, la lliure... la alana. Aquell somni tan soterrat es feia present quan hom gosava ja no prescindir, sinó a qüestionar el “gat”.
El temps acabà desterrant la gran mentida. La veritat sempre torna a brillar, posant a cadascú en el seu lloc. La universal es veié impotent per a mantenir les seves influències a Alònia. La mateixa Agència gatalana, o gran part d’ella, admeté el frau històric (deixem-ho estar...) que havia comés i, fent examen de consciència, es convertí a la causa alana, cada vegada més animada i estesa entre la població gatalano-alana. Paradoxalment, fou la Universal gatalana, la que acabà recolzant amb més força la desgatalització, val a dir, la desgatalanització de la nova Alònia. La Universal gatalana esdevingué, sense majors resistències, l’Agència realanitzadora.
Al capdavall, dos mil anys després, la Universal es dissolgué i hom la declarà extingida. Gatalònia tornava a ésser, per fi, Alònia. Els alans ja no s’havien d’avergonyir: ja no eren més gatalans. Oh Alònia... Si no heu estat en un paradís, aneu-la a veure.
Però encara quedaven, per inèrcia, moltes reminiscències de la Universal. En aquestes coses, la precaució es bàsica. Per tal que mai més no es tornés a repetir la gatalanització o processos semblants de desalanització d’Alònia, calia eradicar tot element “gat”, “gatalanitzat” o "gatalanitzant".
La missió era immensa, hercúlia, car tot estava contaminat. Literatura, dret, arquitectura, consuetuds, música, educació, cuina. Hi havia dos vies: o procedir amb l’eradicació completa de qualssevol ingredient “gatalanitzat” o tolerar-los bo i subratllant la natura i identitat “alana” original que hi subsistia. Més enllà de l’estructura gat o universal que l’Agència havia imposat, en els elements gatalanitzats encara hi romania viva la natura alana, manifestació remotíssima de la irreductible intimitat alana, la llibertat.
Atès que els alans eren gent molt alana (perdonin-me l’aparent tautologia, però és tant adient equiparar alanitat amb llibertat...), actuaven per afirmacions, no per negacions com les de l’Agència. Alònia era una afirmació com Gatalònia havia estat una negació. Per aquesta raó s’optà finalment per la segona alternativa: no s’intervindria activament contra la encara omnipresència del “gat”, confiant que el temps, l’oblit (sempre s’acaben oblidant les experiències negatives) i, sobretot, la llibertat restablirien plenament l’ordre primer, el d’Alònia.
Passats els anys, les noves generacions alanes, que no havien patit l’educació gatalana, pogueren gaudir d’un país meravellós. El seu país. Agraïdes, acabaren de perfeccionar l'obra dels seus pares removent les darreres expressions culturals o arqueològiques gatalanes. La cultura alana autèntica, fèrtil, ambiciosa i a la vegada popular, ja no les necessitava.
_________________________________________________________
El present relat és fictici. Les associacions i paral·lelismes que el lector pugui o vulgui entendre son fortuïts i inintencionats per part de l’autor. Aquest, defugint tota ironia, manifesta no compartir necessàriament les opinions abocades en aquest post.
[1] L’Agència Universal, coneguda també com “l’Agència” o “la Universal” o, simplement, “la Gat”. Institució jeràrquica aristocràtica i anti-democràtica malgrat les aparences de la seva popularitat, nasqué enmig de la raça semita. Separant-se d’aquesta però servant-ne l’esperit, universalitzà la seva tendència dominadora subreptícia i pretengué arreplegar el poder mundial mitjançant la persuasió i la seducció de les masses, apel·lant a les seves tendències mitòferes i aprofitant-se de llur innocent ignorància. La Agència, evidentment, estaba integrada per agents-funcionaris. El veritable caràcter de societat secreta de les instàncies més elevades de l’Agència fou tal que hom mai esbrinà la última finalitat de la seva existència. Per a acabar la breu presentació, cal dir que l’Agència retia un culte divinitzador al seu pretès fundador – pretès perquè existeixen arguments suficients per a dubtar de la seva existència. A més a més, les primeres comunitats universals li atribuïren l’autoria d’uns materials (les “noticies”) que elles mateixes havien redactat en els seus inicis. Afegir que l’Agència oficialment reconegué aquests llibres com a obres del seu suposat fundador.
No hay comentarios:
Publicar un comentario