Madrid, ciutat gentil ja fa cinc anys que m’acull. No tinc cap motiu per a queixar-me. Madrid certament és una ciutat generosa i oberta al món. Una vila amb mires amples, segura de sí mateixa, no acomplexada i que deixa respirar. Una ciutat ben situada, elegant i senzilla a la vegada. És, en poques paraules, una ciutat com cal i que, malgrat no tenir platja, ho té tot.
En una presentació comercial de la capital del Regne a l’estranger, el nostre Ambaixador la va encertar tot definint la progènie dels madrilenys: “de Madrid es quien quiere serlo”. I és veritat. Ningú no pregunta als nouvinguts d’on venen o quantes generacions familiars radicades a la gran urbs els precedeixen. El classicisme aquí es nodreix d’altres nissagues. De fet, gran part de la seva oligarquia és basca. I és que encara no fa 500 anys, Madrid era un poble.
Llegint la “Oda nova a Barcelona” he comprés una de les diferències més importants entre ambdues ciutats. Quan, després de recriminar-li agrament els seus vicis a Barcelona, Maragall exclama “Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! / Barcelona nostra! la gran encisera!” constata que precisament, a diferencia de Madrid, a Barcelona no se la pot elegir. Els barcelonins ho neixen, no s’hi fan. Només cal passejar-se per les Rambles... I això no té res a veure si algun habitant de Barcelona hi ha nascut o parla català.
Tota comparació, per tant, no tindrà sentit. Son dos móns diferents i per això – veient-ho des de Madrid – tota pretensió barcelonina d’igualar o superar a la capital és rídicula per absurda. Només a Barcelona, “enmig d’una gent tan sorruda i dolenta, / que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa / contra tot lo humà i lo diví”, hi poden nàixer temples que gairebé no són d’aquesta terra, car ningú no els ha elegit. De la Sagrada Família, Gaudí només en fou la llevadora. Encara dura el part. Inacabable? Amenaçada per ferrocarrils i altres aus? Els homes – ho vulguem o no – sols la podrem destruir. Mes Déu vol que col·laborem a bastir-la. Com Barcelona. Com l’Església, la de casa i la universal. D’aquesta manera, tornarem a trobar, barcelonins i madrilenys, “...un món tot nou, altres mirades / en altres ulls, i una alegria nova i un tràfec diferent...”. Quan? Qui ho sap, però atrevim-nos a esperar-ho. El Creador segueix creant.
En una presentació comercial de la capital del Regne a l’estranger, el nostre Ambaixador la va encertar tot definint la progènie dels madrilenys: “de Madrid es quien quiere serlo”. I és veritat. Ningú no pregunta als nouvinguts d’on venen o quantes generacions familiars radicades a la gran urbs els precedeixen. El classicisme aquí es nodreix d’altres nissagues. De fet, gran part de la seva oligarquia és basca. I és que encara no fa 500 anys, Madrid era un poble.
Llegint la “Oda nova a Barcelona” he comprés una de les diferències més importants entre ambdues ciutats. Quan, després de recriminar-li agrament els seus vicis a Barcelona, Maragall exclama “Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! / Barcelona nostra! la gran encisera!” constata que precisament, a diferencia de Madrid, a Barcelona no se la pot elegir. Els barcelonins ho neixen, no s’hi fan. Només cal passejar-se per les Rambles... I això no té res a veure si algun habitant de Barcelona hi ha nascut o parla català.
Tota comparació, per tant, no tindrà sentit. Son dos móns diferents i per això – veient-ho des de Madrid – tota pretensió barcelonina d’igualar o superar a la capital és rídicula per absurda. Només a Barcelona, “enmig d’una gent tan sorruda i dolenta, / que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa / contra tot lo humà i lo diví”, hi poden nàixer temples que gairebé no són d’aquesta terra, car ningú no els ha elegit. De la Sagrada Família, Gaudí només en fou la llevadora. Encara dura el part. Inacabable? Amenaçada per ferrocarrils i altres aus? Els homes – ho vulguem o no – sols la podrem destruir. Mes Déu vol que col·laborem a bastir-la. Com Barcelona. Com l’Església, la de casa i la universal. D’aquesta manera, tornarem a trobar, barcelonins i madrilenys, “...un món tot nou, altres mirades / en altres ulls, i una alegria nova i un tràfec diferent...”. Quan? Qui ho sap, però atrevim-nos a esperar-ho. El Creador segueix creant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario