De Catalunya, Reina i Mare

Pirineus esquerps, humils valls que recolliu les neus de l’avar febrer,

escolteu els cants primaverals de les aus encara confoses

***

Pedres antigues de les ermites que ningú no vol veure,

només unes hores ens separen

***

Enfilant Ter i Freser amunt, pàtria profunda,

avui he tingut la sort de sentir els batecs del teu cor

***

Fou el Ripollès – aquella cruïlla de valls – qui t’infantà, Catalunya

***

I el Ripollès – aquella font d’aigua – encara raja

***

D'aigua viva, qui en voldrà beure?

***

Font formal és l’Església. Maria, la font material.

Del Cel ens ve l’aigua.
Tu, terra estimada, n’ets el jardí graciós

***

« Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu :

‘No enduriu els vostres cors’ »

***

Pedra a pedra hom bastí un Monestir.

Sobre la roca hi quedà gravada la Història Sagrada,

que encara ens parla.

Qui l’esborrarà?

***

Als arrians, als sarraïns, als Arnaus,

als càtars i als nacionalistes i tot, els domà una pastora.

Dotze estels i una creu.

Una olla i una campana.

El brou de l’Evangeli

***

Agrair-vos voldria Gil, Guifré, Oliba, Francesc Coll, Mn. Batalla...

tants d’altres... No sé com!

***

Setcases, Sant Joan de les Abadesses,

Montgrony, Baget, Sta. Maria de Ripoll

***

A Núria m’hi has portat i a Núria hi vull tornar, Santa Maria

***

Reina – Immaculada – Mare

***

IHS

***

“Si volen reconstruir el poble, han d’acudir a Déu, autor i restaurador de la societat humana (...). Així com en el segle IX la Verge fou la benèfica Mare qui donava la calor vital a la Catalunya naixent, també en el segle XIX ha d’ésser la qui infongui l’esperit de vida a la Catalunya renaixent (...). Ella fou testimoni qualificat i part essencial en la mateixa, lo qual la constitueix una de les fonts més interessants de la revelació, mestra de la fe i oracle de la Iglésia primitiva (...). Mai la societat cristiana pot estar enterament segura, i per això sempre necessita la protecció de Maria (...). La devoció a la Verge Santíssima ha d’ésser un vincle social de primera força (...). Les èpoques de gran devoció a Maria ho són també de gran difusió de l’amor social (...). La vida religiosa, eixint dels monestirs, estenent-se per medi de les Ordres terceres als homes i dones constituïts en estat de matrimoni, havia fet de la societat, almenys a Catalunya, com un immens convent (...). Sant Tomàs, que ensenya que el millor sistema política és aquell en què en la governació de la comunitat entren, directa o indirectament, tots els ciutadans (...); en les ciutats catalanes el sentiment polític recte i ordenat dominava en tots els estaments, i tothom tenia una participació discreta en la vida pública (...). Hi ha una fe morta i una fe viva. Una fe viva i operativa sols es troba baix la protecció de la Mare de Déu. La fe morta i freda és inútil. La fe encesa de caritat és l’única que escalfa el món i salva les ànimes (...). El principi unificador del poble cristià és, doncs, la caritat (...), i heus aquí perquè els fundadors de pobles, des de Wilfred a Catalunya i Sant Esteve a Hongria, qui volgué fer d’aquella regió un regne de la Verge, han posat sempre la devoció a Maria Santíssima com fonament del poble i vincle d’unió entre els ciutadans (...) però (...) és cert que el poble català ha de tornar a néixer, i l’instint públic ho reconeix quan parla de renaixement (...) per això nosaltres havem de tenir compte de que, enganyats per la il·lustració, pels estudis sociològics, per les pretensions dels nous sistemes polítics, és a dir, creient-nos savis, no vulguem posar la mà sobre la substància del nostre poble. Déu és l’autor i el restaurador dels pobles (...). Déu solament (...) és el qui edifica als pobles (...); tenien els catalans una llei gravada molt fortament en el cor (...). Així també nosaltres, tots els que ens havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem de treballar principalment en desenrotllar son esperit. Demanem a Déu que ens enviï l’Esperit Sant, qui tot ho crea i tot ho renova. Encara que de Catalunya no ens quedessin més que els ossos, ella tornaria a reflorir (...). Cridem també nosaltres a l’Esperit perquè vingui per tots quatre vents, i veurem el país vivint un altre cop d’una manera noble i ordenada, i la societat catalana serà com la figura i imatge de la celestial Jerusalem...”.

(Josep Torras i Bages, Santa Maria de Ripoll, festa d’oferiment de la “Corona Poètica” a la Regina de la Catalunya cristiana, el subratllat és nostre).