Tristan und Isolde

Aquesta tarda representaven per darrera vegada al Teatre Reial de Madrid l’òpera Tristan und Isolde, de Wagner. Mai no havia anat a l’òpera i per això he decidit trencar el gel: començant no per qualsevol cosa...

Era conscient que hi havia un petit problema per a executar el meu pla: les entrades posades a la venda amb anticipació s’havien exhaurit feia temps i només em quedava l’esperança d’aconseguir alguna de les entrades que només es posen a disposició del públic un parell d’hores abans de la funció directament a les taquilles de la mateixa Òpera. La d’aquesta tarda era, a més a més, la darrera funció que se’n feia a Madrid.

A les 17:30 obrien les taquilles. He arribat 5 minuts tard amb la llengua fora (¿per què la meva vida és circumscriu a un arribar a tot arreu 5 minuts tard?) i m’he situat a la cua. Massa tard: quan només mancaven 10 persones per arribar a la caixa, el guarda ha avisat sense miraments: ¡entradas agotadas!

D’aquesta manera m’he trobat al bell mig del casc antic de la capital, a mitja tarda, sense saber gaire què fer. Camina que caminaràs, he arribat a l’església del Carme just per a la missa de sis. La primera lectura d’avui continuava el relat del segon llibre de Samuel sobre David. La història de David cada vegada se’m fa més propera. David és molt humà. És molt fluix. Tanmateix mai dubta de l’amor del seu Senyor. I per això, per a ell, tot prenia un sentit, tot era expressió – àdhuc les experiències difícils – d’aquest Amor que no falleix. Quan oeix les duríssimes i injustes paraules d’un Ximí, les accepta i exclama: “Deixeu-lo que em maleeixi. El Senyor li ho ha manat. Potser el Senyor mirarà la meva aflicció i convertirà en benedicció aquestes malediccions d'avui” (2n Samuel 16, 11-12). Acaba l’eucaristia, han exposat el Santíssim. Què ben dit “exposat” o “exposició”, perquè aquí, al nucli de la ciutat (quedaria millor dir “el cor de la ciutat”, però difícilment es pot dir que el barri que va de Sol a Callao tingui “cor”), al cor de les rebaixes de febrer, al costat del carrer Preciados, Ell s’exposa. S’exposa contínuament per a què rebem el seu amor. I s’exposa per a rebre insults, desconsideracions, oblits... Començant per mi. Ell s’exposa per a mi.

Aquest silenci, aquesta inactivitat interpel·len. Amor vs. desamor. No puc dir que jo L’estimi i em deixi estimar. Jo, que cerco emocions i passions neguitosament – com Tristany, no voldria contemplar, empaitant no se sap quines pocions per a ésser estimat. No fos que...

Potser com a compensació per l'Òpera fallida, tornant a casa m’he entrebancat amb la llibreria Blanquerna. Una llibreria catalana a la villa y corte del Reino. Si mai us passeu per aquí, es troba entre el Banc d’Espanya i el Círculo de Bellas Artes. Subvencionada per la Generalitat de la República de Liliput com encertadament ho ha anomenat una jove santpolenca. I què? Potser mercès als tributs d’altres he gaudit de la oportunitat d’afartar-me en un mardi gras literari. Llull, Maragall, Vayreda i d’altres... De llibres per llegir, en tindré per a uns quants mesos. ¡Ja us ho compartirè! Ara us deixo amb Narnia i The Silver Chair:

-“You wold not have called me unless I had been calling to you,” said the Lion.
- “Then you are Somebody, sir?” said Jill.
- “I am.”