Per a una cultura catalana de la Misericòrdia

Sempre és inspirador (a efectes de bloc) viatjar a Barcelona, ni tan sols que sigui un cap de setmana... Molt més quan es té la possibilitat de participar en la III Convenció de Catòlics i Vida Pública que s’ha celebrat a la universitat Abat Oliba i de compartir el sol del diumenge amb germanes, fillol i amics. Però anem per parts.

Fou el tema principal de la Convenció (vegeu-ne el programa a: http://convenciocatolics.uao.es/index.php?option=com_content&task=view&id=12&Itemid=26&lang=ca.) “les arrels cristianes de Catalunya” el que m’animà a prendre un vol matiner des de Madrid, immers com estava a mitja mudança. Com que vaig poder arribar d’hora (puntual per una vegada...) a la seu de l’Abat Oliba al c/Bellesguard, hi vaig donar un cop d’ull abans que no comencés l’acte. Situada en un lloc privilegiat de la Barcelona alta, sembla destinada aquesta universitat a persistir com un enclau de les acopades o apocades famílies benpensants de la burgesia barcelonina – semblantment a la UIC, la Ramón Llull o ESADE..., institucions prestigioses però massa impotents per a comunicar en els nostres temps la seva missió, és a dir, ensenyar una ciència il·luminada per la fe de sempre. Dic “sembla” perquè alguna cosa no respon a aquesta fàcil identificació feta per inèrcia. Una atmosfera generosa, familiar diria, és la que dóna la benvinguda. L’entorn convida a l’estudi i l’aula magna – una antiga capella del modernisme tardà del 1925 adaptada per a les necessitats de la universitat – incita l’ambició de l’estudiant vers metes més altes. Ràpidament, hi descobrí el cor d’aquesta cordialitat amiga: l’oratori i el seu sagrari “incrustat” a l’ala esquerra del saló d’actes.

La Convenció havia començat el dia abans per la tarda però el del dissabte n’era el plat fort. El tema, d’avançada, comportava un problema d’amplitud: estudiar les arrels del nostre país, analitzar-ne la seva incidència històrica en la formació de la cultura de Catalunya fins l’actualitat, desgranar les causes de la seva crisis i consegüent davallada i predir-ne, si es pot, la seva vigència futura. Les dues taules rodones que s’hi dedicaven (la tercera estava reservada a la crítica de l’assignatura Educació per a la Ciutadania) no tenien, doncs, una tasca fàcil. Tot i així, qualsevol ocasió és escaient i segurament la limitació temporal obliga i facilita que hom vagi a l’essència de l’estat de la qüestió.

L’aula magna no s’omplí – tampoc estava buida – però sorprèn que un tema tan provocador per a la nostra societat, enguany tan narcisista como ho és la catalana que s’enorgulleix d’abjurar de les seves arrels, no convoqui a més gent. La absència de joves universitaris – érem quatre gats – no em sorprèn mes sí em confirma la passivitat i el desinterès per la cosa pública, encara que fos des d’una òptica diferent, dels nostres coetanis. En definitiva, que hi érem els de sempre, però tampoc tots. Però els que hi anàrem varem tenir la sort de gaudir d’unes lliçons molt esclaridores.

Aquí no penso fer-ne cinc cèntims del contingut de les ponències (podeu consultar les notes de premsa de l’Abat Oliba), però la conclusió que s’hi podia inferir (no podia ésser una altra) coincidia amb les conegudes tesis torrasianes: la cultura catalana (en un sentit que entén la cultura com la descripció inclusiva de les manifestacions d’una realitat col·lectiva i social, és dir, compartida) nasqué, cresqué i florí al caliu de l’evangeli. En altres mots, la cultura catalana és una cultura eminentment cristiana. A casa nostra, dir cultura catalana o cristiana és una tautologia. Per això dic que la cultura catalana “és” una cultura cristiana. O que la cultura no cristiana no és catalana... Les manifestacions de la cultura – naturalment socials – són necessàriament polítiques, comunitàries. Si comunitàriament la fe ha mort a Catalunya, la conclusió de la Convenció era molt trista, vol dir que ja fa anys que la cultura catalana és morta, no només la de la intel·ligència catalana sinó per desgràcia la del poble també. D’això se’n podria extreure una hipòtesis, tal volta quelcom precipitada: l’expedició del certificat de defunció per a la cultura cristiana de Catalunya ha estat seguida de manera immediata pel certificat de defunció de la cultura catalana en general...

Potser em manquen referències o sóc un inculte, però de la dita cultura catalana actual, en podem ressaltar alguna que tingui pes o categoria internacional per si mateixa? Les nostres produccions artístiques actuals, ¿gaudiran de reconeixement universal d’aquí 25 anys, posat el cas? Per a mi, els darrers exemples de la literatura en català universalment més o menys reconeguts són els que – ni que sigui pel ressentiment que les inspira – s’inspiren constantment en la tradició cristiana de Catalunya (Montserrat Roig o Teresa Pàmies, per exemple). Espero equivocar-me, però la nostra cultura d’avui haurà caigut en l’oblit d'ací uns anys, com decauen els bestsellers.

Causes de l’aniquilament de la nostra cultura se’n poden trobar moltes i que cadascú faci el propi examen de consciència. Jo mateix, en què contribueixo a la cultura d’una terra que tant estimo? Aquesta pregunta no pot significar res més que una crida en primer lloc a la conversió personal. Un retorn a Crist amb la seva gràcia.

En acabada la Convenció, el passeig dominical per la ciutat vella m’ha il·lustrat les meves cavil·lacions. La Mercè i Santa Maria del Mar encara viuen, malgrat els anys, segurament gràcies a la seva Patrona . Però, si no tinguéssim en compte els estrangers turistes i emigrants, pocs catalans hi trobaríem entre els participants de la missa del diumenge a Santa Maria del Mar.

Contràriament, gairebé tots érem catalans a l’exposició “The Bodies” a les Drassanes (el meu fillol em va demanar que l’acompanyés i no vaig ésser prou valent per a proposar-li una altra pla quan em vaig assabentar que l’exposició pública es feia amb cadàvers humans). Una mostra que de partença suposa un insult a la dignitat de la persona humana. Volent excusar-se amb una intenció educativa o cultura, exposa anònimament els restes de persones concretes. Persones que tingueren unes vides, tant viscudes com les nostres. No només cosifiquem els nostres cossos o els dels nostres fills no nascuts, sinó que cosifiquem els dels nostres morts. Del mal gust de la “nostra cultura vigent” sempre en podem treure profit no obstant. En aquest cas, encara que amb nàusees, el memento mori torna espontàniament. Som pols i a la pols tornarem. Per això haig d’alçar – per damunt de tots els problemes i afanys de cada dia – els ulls cap al cel. A més d’un cos digníssim que algun dia haurà de ressuscitar (objecte ell mateix de la teologia del cos), hi ha una ànima per a cuidar. En Miquel no és només carn, ossos i pell que es mouen per unes neurones predeterminades. En Miquel no és un “espècimen” humà, és una persona.

Com a cloenda de la breu visita, cal reconèixer que al desert de la gran ciutat hi ha un oasi. Un desert sense oasis no seria un desert. Una ciutat com Barcelona viu dels seus oasis. Al costat de l’Abat Oliba, en l’oasi del Carmel del carrer Immaculada hi ha una altra immaculada, ocupada en estudis més sublims, més transcendentals, els del tracte amb Déu. Amiga de Déu i amiga nostra, necessàriament és Déu mateix el centre de la nostra amistat.

I és que aquest segon diumenge de Pasqua ha estat la festa de l’amor, l’amor de misericòrdia. La festa de la Divina Misericòrdia. En una terra tant necessitada, hom enyora que en llurs esglésies no s’hi faci esment en dia tant assenyalat. Si n'estem assedegats de misericòrdia!! Hi ha, a més a més, un Cor desitjós de vessar-nos-en abundantment. No ens hi tanquem.

Catalunya fou una gran amistat, una amistat entre Déu i els catalans i entre els catalans mateixos. Catalunya, doncs, si era alguna cosa, era amor.

Ara, d’amor ens en manca i Catalunya – no m’equivoco – ja no és una amistat; com refer-la? La misericòrdia – a nivell personal i social – n’és el remei. Només un tsunami de misericòrdia ens tornarà l’amor perdut. Per la vostra dolorosa passió, tingueu pietat de tots nosaltres i del món sencer! Jesús, en vós confio!