De Catalunya, Reina i Mare

Pirineus esquerps, humils valls que recolliu les neus de l’avar febrer,

escolteu els cants primaverals de les aus encara confoses

***

Pedres antigues de les ermites que ningú no vol veure,

només unes hores ens separen

***

Enfilant Ter i Freser amunt, pàtria profunda,

avui he tingut la sort de sentir els batecs del teu cor

***

Fou el Ripollès – aquella cruïlla de valls – qui t’infantà, Catalunya

***

I el Ripollès – aquella font d’aigua – encara raja

***

D'aigua viva, qui en voldrà beure?

***

Font formal és l’Església. Maria, la font material.

Del Cel ens ve l’aigua.
Tu, terra estimada, n’ets el jardí graciós

***

« Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu :

‘No enduriu els vostres cors’ »

***

Pedra a pedra hom bastí un Monestir.

Sobre la roca hi quedà gravada la Història Sagrada,

que encara ens parla.

Qui l’esborrarà?

***

Als arrians, als sarraïns, als Arnaus,

als càtars i als nacionalistes i tot, els domà una pastora.

Dotze estels i una creu.

Una olla i una campana.

El brou de l’Evangeli

***

Agrair-vos voldria Gil, Guifré, Oliba, Francesc Coll, Mn. Batalla...

tants d’altres... No sé com!

***

Setcases, Sant Joan de les Abadesses,

Montgrony, Baget, Sta. Maria de Ripoll

***

A Núria m’hi has portat i a Núria hi vull tornar, Santa Maria

***

Reina – Immaculada – Mare

***

IHS

***

“Si volen reconstruir el poble, han d’acudir a Déu, autor i restaurador de la societat humana (...). Així com en el segle IX la Verge fou la benèfica Mare qui donava la calor vital a la Catalunya naixent, també en el segle XIX ha d’ésser la qui infongui l’esperit de vida a la Catalunya renaixent (...). Ella fou testimoni qualificat i part essencial en la mateixa, lo qual la constitueix una de les fonts més interessants de la revelació, mestra de la fe i oracle de la Iglésia primitiva (...). Mai la societat cristiana pot estar enterament segura, i per això sempre necessita la protecció de Maria (...). La devoció a la Verge Santíssima ha d’ésser un vincle social de primera força (...). Les èpoques de gran devoció a Maria ho són també de gran difusió de l’amor social (...). La vida religiosa, eixint dels monestirs, estenent-se per medi de les Ordres terceres als homes i dones constituïts en estat de matrimoni, havia fet de la societat, almenys a Catalunya, com un immens convent (...). Sant Tomàs, que ensenya que el millor sistema política és aquell en què en la governació de la comunitat entren, directa o indirectament, tots els ciutadans (...); en les ciutats catalanes el sentiment polític recte i ordenat dominava en tots els estaments, i tothom tenia una participació discreta en la vida pública (...). Hi ha una fe morta i una fe viva. Una fe viva i operativa sols es troba baix la protecció de la Mare de Déu. La fe morta i freda és inútil. La fe encesa de caritat és l’única que escalfa el món i salva les ànimes (...). El principi unificador del poble cristià és, doncs, la caritat (...), i heus aquí perquè els fundadors de pobles, des de Wilfred a Catalunya i Sant Esteve a Hongria, qui volgué fer d’aquella regió un regne de la Verge, han posat sempre la devoció a Maria Santíssima com fonament del poble i vincle d’unió entre els ciutadans (...) però (...) és cert que el poble català ha de tornar a néixer, i l’instint públic ho reconeix quan parla de renaixement (...) per això nosaltres havem de tenir compte de que, enganyats per la il·lustració, pels estudis sociològics, per les pretensions dels nous sistemes polítics, és a dir, creient-nos savis, no vulguem posar la mà sobre la substància del nostre poble. Déu és l’autor i el restaurador dels pobles (...). Déu solament (...) és el qui edifica als pobles (...); tenien els catalans una llei gravada molt fortament en el cor (...). Així també nosaltres, tots els que ens havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem de treballar principalment en desenrotllar son esperit. Demanem a Déu que ens enviï l’Esperit Sant, qui tot ho crea i tot ho renova. Encara que de Catalunya no ens quedessin més que els ossos, ella tornaria a reflorir (...). Cridem també nosaltres a l’Esperit perquè vingui per tots quatre vents, i veurem el país vivint un altre cop d’una manera noble i ordenada, i la societat catalana serà com la figura i imatge de la celestial Jerusalem...”.

(Josep Torras i Bages, Santa Maria de Ripoll, festa d’oferiment de la “Corona Poètica” a la Regina de la Catalunya cristiana, el subratllat és nostre).

Sortides nocturnes

“Edmund and Lucy were luckier than other people in that respect. Their secret country was real. They had already visited it twice; not in a game or a dream but in reality. They had got there of course by Magic, which is the only way of getting to Narnia. And a promise, or very nearly a promise, had been made them in Narnia itself that they would some day get back. You may imagine that they talked about it a good deal, when they got the chance” (C.S. Lewis, The Voyage of the Dawn Treader).

Aquesta nit hem tingut una adoració nocturna per a nens. Adoració a S.D.M. Potser és només una coincidència, però ahir o avui s’escau el pleniluni.

En compartint una nit en vigília d’oració amb nens es palesa que Espanya encara té solució. La confiança d’uns infants que preguen per el seu país pot remoure muntanyes. És una fe incondicional que perviurà. Perquè la seva verdadera pàtria ja és el Cel, defensaran la seva terra. Estimant el Cel aprenen a estimar la Terra. Un petit esforç, un parell d’hores de vis-à-vis amb Nostre Senyor, lluitant contra la son, demanant l’aigua viva. No et manca pas res més, Espanya.

I jo només em pregunto, hi haurà encara algun infant català que pregui amb la mateixa innocència per Catalunya?

I per això, il·lusionat, vull cridar amb el nostre bard visca Espanya! “perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi a Espanya en esperit i en veritat”.

Sopra la Madonna...

Bisogno di commentari? Vedi...
http://www.youtube.com/watch?v=BxCKvp14lyU&NR=1

Sorpreses dominicals

A Madrit, què s'hi pot fer una tarda de diumenge de febrer freda, ventosa i amb la pluja a punt?

Sens dubte moltes coses, però en essència l'opció es redueix a dues alternatives: romandre a casa o sortir cap a la ciutat. Si s’elegeix la segona, s’haurà d’elegir tot seguit entre sortir per a tornar-se a ficar dins de qualsevol establiment (un cafè, un teatre, un cinema...) o bé afrontar la intempèrie. Aquesta darrera opció, per impensada, pot ser font només de (bones) sorpreses.

En menys d'un parell d’hores de passejada, el Retiro madrileny ofereix poder trobar-se amb molt bons amics i millors amigues, escoltar un grup de mariachis, no haver de fumar necessàriament haxís, fer-nos fotos, contemplar dos cignes negres a l’estany del Palacio de Cristal, pujar a un arbre, contemplar les primeres flors de l’any, parlar del Llibre V de l’Ética a Nicòmac, de l’Argentina i els anglesos o beure mate improvisat asseguts en un banc veient com juguen els nens. Tot això de franc.

Per a acabar la tarda, hi ha quelcom millor que trobar-nos amb Jesús a l’Eucaristia de la Concha? Sense amics no és podria viure i Ell és el millor amic.

Gràcies!

http://www.youtube.com/watch?v=Ad8RVexRUoQ&feature=related

D'amors, Europes, Cirils i Metodis, Valentins i altras pretensions

Avui la nostra cultura amorosa pretén celebrar la festa de Sant Valentí. El santoral, certament, sí ens descriu la vida d’aquest sant. Podeu consultar-ho a: http://es.catholic.net/santoral/articulo.php?id=5351. Fins que no l’he llegit, ho haig de reconèixer, l’hi tenia força prejudici al patró de les ànimes enamorades. No m’agraden les festes estranyes, injustificades, que se’ns han ficat a casa sense preguntar el nostre parer. A Catalunya, tradicionalment, els que ens hem enamorat alguna vegada, ens hem emmirallat en un altre sant, Sant Jordi, celebrant els nostres festeigs el 23 d’abril amb roses i llibres. Jordi i Valentí, dos màrtirs de l’època de l’Imperi. Abans d’ahir, festejàvem Santa Eulàlia. En els nostres dies, si el saló ens intimida, a més de les semblances dels nostres màrtirs espanyols (i catalans molts d’ells) hauríem de tornar sovint a les Actes dels Màrtirs dels primers segles. Tenim molt per a aprendre i més per a encomanar-nos-hi! Àdhuc en qüestions d’amor...

Pecaré de romàntic si reivindico en aquesta ocasió l’amor cristià? Amor que naix eros i madura vers l’agapé, sense deixar d’ésser eros en tot moment. Amor d'amistat: el bé de l'altre. El bé comú. Reciprocitat universal no condicionada (és això una paradoxa?). També entre home i dona. Una sola carn. Unum cor et anima una. L’ideal és possible. Una meta: la santedat, orientant-s’hi tots junts ja des de les primeres sortides. Compartint el més important: Crist. Amb Ell és possible vèncer l’egoisme. Perquè Ell ha mort en la Creu i m’ha salvat. Ens ha salvat. Ell és l'única garantia. Infeliços els qui renuncien a la bestreta, acceptant mitges tintes...

Però avui es celebra una altra festa: la dels patrons d’Europa: Ciril i Metodi. Qui sap si successors dels primers tessalonicencs, fidels a Roma, evangelitzaren els eslaus (vegeu la nota http://es.catholic.net/santoral/articulo.php?id=605). En certa mesura, també els hi dec la meva fe. Ells evangelitzaren els territoris de Bohèmia i Moràvia. Un segle més tard (965), va ésser el matrimoni de la princesa txeca Dobrawa amb el rei polonès Mieszko I allò que permeté el bateig de la nació polonesa. Nació que s’ha mantingut fidel a l’Evangeli fins avui. En herència, per part de mare, jo també he rebut aquesta fe. Com Europa, com les nacions, com Catalunya, com Espanya, igualment tinc davant el repte de la fidelitat. Tot depèn de la meva llibertat. No em mancarà la gràcia. I confio que a Europa no li mancarà mai la intercessió dels seus patrons i, en particular, de la seva patrona principal, la Immaculada.

Europa és filla de l’Església i la Niepokalana és la Mater Ecclesiae. Christus Dominus Europae. Maria, Valentí, Jordi, Ciril i Metodi, Joan Pau, tots nosaltres i mendo som fills del mateix Pare. Ell és el veritable patró de l’amor. Deus caritas est. Enamorem-nos-en, doncs.

Murcia

Uno que no haya estado nunca en Murcia, asociará esta región al Segura, a los regantes, a la sequía y al Mal Menor, perdón, al Mar Menor. En pocas palabras, una ciudad de provincias sin nada especial que ofrecer.

El que a pesar de sus prejuicios se decidiere a ir, tampoco se encontraría mucho más, al parecer, en comparación con los grandes tesoros que esconde nuestra tierra. Historia extensa, no más que la del resto de España, con un casco antiguo y una preciosa catedral abierta por una fachada esplendorosa (algún amargado podría criticar que provinciana al igual que criticaría al Barroco de latinamente provinciano). Salzillos y palacios de Bellugas. A su vez, la Murcia de hoy es una ciudad modernizada como cualquier otra de cierto desarrollo insostenido de la España que fue bien. Palmeras, un ensanche algo pretencioso, semichalets de nueva generación, centros comerciales y hasta no una sino dos universidades. Emigrantes que ven como la huerta se reduce. Por lo demás, muchísimas urbanizaciones de pensionistas ingleses y alemanes así como campos de golf en medio de la nada.

La primera sensación para el visitante acostumbrado a conocer mundo no dejará de ser, como poco, la de la indeferencia.

Pero si este alguien se encuentra con la gente de Murcia, la panorámica cambia por completo. Es Murcia una ciudad que respira una atmósfera diferente. Una ciudad coronada por el Sagrado Corazón. Unas familias que ciertamente no responden al cliché del barrio Salamanca de la capital materializada. Niños, muchos niños, y sus familias. Jóvenes alegres. La tierna-sonrisa-fresca de una rosa cuya mirada es todavía niña que espero que Dios resguarde. Gente con corazón y con coraje, como la de aquel juez – compañero de aula de nuestro presidente (sic) - con 8 vidas a su cargo que será destituido por ser fiel a su conciencia al llamar al blanco, blanco y al negro, negro. Esto es, por considerar que un hijo (adoptado) merece a un padre y a una madre. Porque en Murcia sigue habiendo padres y madres. Hombres de Dios. Gente que no se vende. La sangre de una España que se desangra dando vida. En Jaume I el Conqueridor, rei d’Aragó i compte de Barcelona, la adquirió de los sarracenos con sangre catalana para cederla – desinteresadamente – a su yerno, Alfonso X, rey de Castilla.

Esta es Murcia, un oasis en el desierto. Una tarde de Cielo. Agua para todos.

Tristan und Isolde

Aquesta tarda representaven per darrera vegada al Teatre Reial de Madrid l’òpera Tristan und Isolde, de Wagner. Mai no havia anat a l’òpera i per això he decidit trencar el gel: començant no per qualsevol cosa...

Era conscient que hi havia un petit problema per a executar el meu pla: les entrades posades a la venda amb anticipació s’havien exhaurit feia temps i només em quedava l’esperança d’aconseguir alguna de les entrades que només es posen a disposició del públic un parell d’hores abans de la funció directament a les taquilles de la mateixa Òpera. La d’aquesta tarda era, a més a més, la darrera funció que se’n feia a Madrid.

A les 17:30 obrien les taquilles. He arribat 5 minuts tard amb la llengua fora (¿per què la meva vida és circumscriu a un arribar a tot arreu 5 minuts tard?) i m’he situat a la cua. Massa tard: quan només mancaven 10 persones per arribar a la caixa, el guarda ha avisat sense miraments: ¡entradas agotadas!

D’aquesta manera m’he trobat al bell mig del casc antic de la capital, a mitja tarda, sense saber gaire què fer. Camina que caminaràs, he arribat a l’església del Carme just per a la missa de sis. La primera lectura d’avui continuava el relat del segon llibre de Samuel sobre David. La història de David cada vegada se’m fa més propera. David és molt humà. És molt fluix. Tanmateix mai dubta de l’amor del seu Senyor. I per això, per a ell, tot prenia un sentit, tot era expressió – àdhuc les experiències difícils – d’aquest Amor que no falleix. Quan oeix les duríssimes i injustes paraules d’un Ximí, les accepta i exclama: “Deixeu-lo que em maleeixi. El Senyor li ho ha manat. Potser el Senyor mirarà la meva aflicció i convertirà en benedicció aquestes malediccions d'avui” (2n Samuel 16, 11-12). Acaba l’eucaristia, han exposat el Santíssim. Què ben dit “exposat” o “exposició”, perquè aquí, al nucli de la ciutat (quedaria millor dir “el cor de la ciutat”, però difícilment es pot dir que el barri que va de Sol a Callao tingui “cor”), al cor de les rebaixes de febrer, al costat del carrer Preciados, Ell s’exposa. S’exposa contínuament per a què rebem el seu amor. I s’exposa per a rebre insults, desconsideracions, oblits... Començant per mi. Ell s’exposa per a mi.

Aquest silenci, aquesta inactivitat interpel·len. Amor vs. desamor. No puc dir que jo L’estimi i em deixi estimar. Jo, que cerco emocions i passions neguitosament – com Tristany, no voldria contemplar, empaitant no se sap quines pocions per a ésser estimat. No fos que...

Potser com a compensació per l'Òpera fallida, tornant a casa m’he entrebancat amb la llibreria Blanquerna. Una llibreria catalana a la villa y corte del Reino. Si mai us passeu per aquí, es troba entre el Banc d’Espanya i el Círculo de Bellas Artes. Subvencionada per la Generalitat de la República de Liliput com encertadament ho ha anomenat una jove santpolenca. I què? Potser mercès als tributs d’altres he gaudit de la oportunitat d’afartar-me en un mardi gras literari. Llull, Maragall, Vayreda i d’altres... De llibres per llegir, en tindré per a uns quants mesos. ¡Ja us ho compartirè! Ara us deixo amb Narnia i The Silver Chair:

-“You wold not have called me unless I had been calling to you,” said the Lion.
- “Then you are Somebody, sir?” said Jill.
- “I am.”

Felicitatis laeta posidet summam

La alegría (RAE: Sentimiento grato y vivo que suele manifestarse con signos exteriores) no equivale plenamente a felicidad (RAE: Estado del ánimo que se complace en la posesión de un bien). Estar o ser alegre no significa propiamente ser feliz. Aunque las palabras usadas por el diccionario de la RAE no terminen de expresar las realidades de “alegría” y “felicidad” ni alcanzan las definiciones perennes, es claro que sentimiento no es lo mismo que estado de ánimo (en este último caso, si el diccionario de la RAE fuera más atrevido diría estado de ánima o del alma). El francés usa también el vocablo bonheur para referirse a la felicidad: benaurança en catalán (que el castellano no termina de trasladar tan bien, creo, con las voces dicha o bienaventuranza). La felicidad, consiguientemente, nos refiere a la beatitudo o visión beatífica del Evangelio que ya estamos llamados, en parte y como prenda de nuestra esperanza de mañana, a gozarla aquí y ahora, en la vida terrena. Esta felicidad se encuentra, paradójicamente, al alcance de nuestra mano, que sólo hay que extender para aprehenderla, lo cual no siempre es tan fácil, dicho sea de paso. Además, podríamos observar que estos dos conceptos - alegría y felicidad - si son bien entendidos versan sobre la misma materia. En cambio, también se puede estar alegre por algún motivo concreto, pero a la vez y por desgracia ser un infeliz. En esta situación, dicha alegría como mucho podrá paliar una infelicidad, sino agravarla. Por el contrario, el que es feliz, si lo es, se alegra y está alegre. La alegría, por consiguiente, es indicio de felicidad. La expresión de la felicidad, en este sentido, es la alegría.

La felicidad, fuente de la verdadera y permanente alegría, fundamenta por consiguiente toda una ética. De ahí que la moral persiga la felicidad, la felicidad máxima. Así, “τέλειον δή τι φαίνεται και αϋταρκες ή εύδαιμονία, τών πρακών οΰσα τέλος” (Cf. Eth. Nic. 1,5 (1097b (20)). Una felicidad que jamás podrá ser meramente individual, egoísta, dado que “έπειδή φύσει πολιτικόν ό άνθρωπος” (Ibíd., 1,5 (1097b (10)).

La felicidad máxima natural, aventura Aristóteles, daría paso a la felicidad suma, la felicidad en Dios, la participación en la vida divina, contemplación que se alcanza comenzando por la práctica de la virtud – objeto de la ética y medio para alcanzar la felicidad natural. No obstante, intuye el Filósofo, esta Felicidad no es en ningún caso algo que el hombre pueda obtener por sí mismo y con sus propios fines: “τήν εύδαιμονίαν θεόσδοτον είναι, καί μάλιστα τών άνθρωπίνων όσω βέλιτιστον”(Ibíd., 1,10 (1099b (10)).[1] Se abre aquí todo el horizonte de la salvación, de la gracia y de la identificación de la felicidad con la santidad, esto es, la divinización del hombre (el sentido de la inmortalidad) así como de la unión del hombre con su Creador por y en el amor. La vuelta al Padre.

El reconocimiento de la gracia – el agradecimiento – es la iniciación a la vida interior. Así nace, naturalmente, lo religioso de cualquier sociedad, más allá de las preguntas por la vida y por la muerte o por el sentido del hombre y de la existencia, que también.

Por ello, se puede concluir, que la felicidad, con independencia de la percepción subjetiva, es algo dado, objetivo, la actualización de la potencia y, en cuanto tal, una realidad para el que la goza, puesto que se goza de un bien.

De vuelta a la física, hoy he tenido unas cuantas alegrías, sobretodo ligadas a la Eucaristía. Hoy es la Candelaria y hace 17 años hice mi primera comunión, esto es, recibí a Cristo en la Eucaristía. Entre otros amigos, he tenido la dicha de encontrar por primera vez desde su ordenación sacerdotal a mi amigo hispano-norteamericano, Paul. Y por primera vez he podido participar en una Eucaristía celebrada por él (in persona Christi). Impresiona: Paul es un año más joven que yo y está lanzado plenamente al servicio de Cristo sin complejos. Otra alegría ha sido la recepción de una carta del párroco de mi querido pueblo. Además, una amiga cumple años.

Las alegrías se entrelazan igualmente con tristezas. Amigos que se distancian, grupos que se hunden, familias que se separan, hermanos que se incomprenden.

Todo ello – los gozos y las penas – me deben recordar que el unum necessarium es Dios. Cuando estoy alegre es gracias a Dios. Cuando sufro y estoy triste compruebo más si cabe que necesito a Dios. Así de simple. Obviamente, puesto que valorando el bien y mal, el primero es siempre entitativamente mayor, es más fuerte... Por lo tanto, la felicidad no disminuye. La felicidad no tiene límites. ¡Desgraciado quien ha renunciado a la Felicidad contentándose con simples alegrías!

Que nos sirvan, en el interín como alegría de camino hacia la plena felicidad, unos versos del Purgatorio XXXI (127-132):

“Mentre che piena di stupore e lieta
l’anima mia gustava di quel cibo
che, saziando di sé, di sé asseta,
sé dimostrando di più alto tribo
ne li atti, l’altre tre si fero avanti,
danzando al loro angelico caribo”.

[1] Aunque Aristóteles apunte que para lograr esta Felicidad se requiera también de la colaboración del hombre con la práctica de la virtud. La felicidad es el premio de la virtud, pero la misma virtud es en gran medida un don. La razón, en última instancia, es una gracia dada por Dios a toda persona humana.

Les autres "Jean"

“Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.”
(Jn 19, 26-27)

L’evangeli no s’esplaia en parlar-nos de la Verge Maria. Semblaria que ho fes avarament, com si no volgués desvelar els secrets del seu cor. O com si volgués que només atenguéssim a l’essencial. En el cas de la vida de Maria després de la Pentecosta, on Ella hi fou present, això es palesa encara més. L’evangelista mateix, que l’havia acollit a casa seva, va respectar el silenci de Maria. La Tradició ens afegeix que Maria acompanyà a Joan a Efes i d’allà, en havent-se “dormit” fou assumpta al cel en cos i ànima.

Ens manquen els detalls d’aquest darrera etapa del pas de Maria per la terra. L’evangeli i fins i tot la Tradició callen. Només n’assaborim els fruits. Si allò que l’evangeli de Lluc ens proporciona és la biografia més propera de la Mare de Jesús, la Mare de Déu, l’evangeli més marià es, sense cap mena de dubte, el de Joan. Joan contempla plenament el cor de Jesús a través de Maria. I és aleshores quan començarà a donar testimoni. Un testimoni que s’ha perllongat fins avui. Un testimoni que no decaurà. Perquè Ella fou l’habitació preferida de l’Esperit Sant en la terra, Maria participà, i participa, en la custòdia i en l’expansió de la Bona Nova. I ho seguirà fent fins que la Feliç Notícia no arribi i arreli arreu de la Terra. Això és la força d’una dona.

Si l’evangeli calla, és perquè ens convida a contemplar. Joan Pau II afirmant la doctrina del Traité de la Vraie Dévotion à la Sainte Vierge de Sant Lluís-Maria Grignion de Montfort publicà als quatre cantons de l’orb en què consisteix la maternitat de Maria en els punts 45 i 46 de la Redemptoris Mater. Alguns anys abans el dominicà francès Marie-Dominique Philippe en el seu meravellós llibre “Mystère de Marie” ens havia explicat que tots som “les autres «Jean»” (p. 321). Ella és mare de la fe dels seus fills: "une telle foi toute pure, toute divine, à la fois la sépare de tout ce qui n'est pas lui - c'est son exigence propre d'amour - et la met en contact intime, immédiat, du dedans, avec tous ceux qui reçoivent cet amour qui pourraient le recevoir. Marie n'a jamais été, par sa foi, si cachée, recluse, absorbée par la transcedance du Dieu-Amour et elle n'a jamais été plus Mère, plus proche de tous ceux qui sont ses enfants et que l'Esperit Saint lui confie et lui done" (íbid., p.319). És a nosaltres als qui ens correspon completar la última carta de l’evangeli, la que segueix a la Pentecosta i al naixement de l’Església. Sempre amb Maria. Camí vers al Pare per el Fill en l’Esperit Sant. Aquesta és la nostra esperança, paupèrrima, car mancada d’altra expectativa que Déu. La pobresa esperona l’audàcia dels dèbils. La nostra esperança, simplificant-ho, és Maria.

Sóc, aleshores, un “altre Joan”? Pels meus mèrits, no. No tinc mèrits, els mèrits són els de Maria sota la Creu. Ella hi portà a Joan. Ella el mantingué en la seva hora més fosca. Després, ja no abandonà la seva casa. Els fills no sempre complim, però una mare no falla mai.