jueves, 9 de octubre de 2008

Science de l'Amour

'Considérant le corps mystique de l’Eglise, je ne m’étais reconnue dans aucun des membres décrits par Saint Paul, ou plutôt je voulais me reconnaître en tous… La Charité me donna la clef de ma vocation. Je compris que si l’Eglise avait un corps, composé de différents membres, 1Co 13,1-3 le plus nécessaire, le plus noble de tous ne lui manquait pas, je compris que l’Église avait un Cœur, et que ce Cœur était BRULANT d’AMOUR. Je compris que l’Amour seul faisait agir les membres de l’Eglise, que si l’Amour venait à s’éteindre, les Apôtres n’annonceraient plus l’Evangile, les Martyrs refuseraient de verser leur sang… Je compris que l’AMOUR RENFERMAIT TOUTES LES VOCATIONS, QUE L’AMOUR ETAIT TOUT, QU’IL EMBRASSAIT TOUS LES TEMPS ET TOUS LES LIEUX … EN UN MOT, QU’IL EST ETERNEL !…

Alors, dans l’excès de ma joie délirante, je me suis écriée : O Jésus, mon Amour… ma vocation, enfin je l’ai trouvée, MA VOCATION, C’EST L’AMOUR !… Oui j’ai trouvé ma place dans l’Eglise et cette place, ô mon Dieu, c’est vous qui me l’avez donnée… dans le Cœur de l’Eglise, ma Mère, je serai l’AMOUR… ainsi je serai tout… ainsi mon rêve sera réalisé !… (...) je me suis présentée devant les Anges et les Saints, et je leur ai dit : « Je suis la plus petite des créatures, je connais ma misère et ma faiblesse (...) ô Bienheureux habitants du Ciel, je vous supplie de M’ADOPTER POUR ENFANT, à vous seuls sera la gloire que vous me ferez acquérir mais daignez exaucer ma prière, elle est téméraire, je le sais, cependant j’ose vous demander de m’obtenir : VOTRE DOUBLE AMOUR (...). Je suis l’Enfant de l’Eglise, et l’Eglise est Reine puisqu’elle est ton épouse, ô Divin Roi des Rois… Ce ne sont pas les richesses et la Gloire, (même la Gloire du Ciel) que réclame le cœur du petit enfant… La gloire, il comprend qu’elle appartient de droit à ses Frères, les Anges et les Saints… Sa gloire à lui sera le reflet de celle qui jaillira du front de sa Mère. Ce qu’il demande c’est l’Amour… Il ne sait plus qu’une chose, t’aimer, ô Jésus… (...). Mais comment témoignera-t-il son Amour, puisque l’Amour se prouve par les œuvres ? (...). Je n’ai d’autre moyen de te prouver mon amour, que de jeter des fleurs, c’est-à-dire de ne laisser échapper aucun petit sacrifice, aucun regard, [4v°] aucune parole, de profiter de toutes les plus petites choses et de les faire par amour… (...) je chanterai, même lorsqu’il me faudra cueillir mes fleurs au milieu des épines et mon chant sera d’autant plus mélodieux que les épines seront longues et piquantes (...). O mon Jésus ! je t’aime, j’aime l’Eglise ma Mère, je me souviens que : « Le plus petit mouvement de PUR AMOUR lui est plus utile que toutes les autres œuvres réunies ensemble » mais le PUR AMOUR est-il bien dans mon cœur… (...). Enfin ne pouvant planer comme les aigles, le pauvre petit oiseau s’occupe encore des bagatelles de la terre.'

Manuscrit B, Lettre à Soeur Marie du Sacré-Coeur
Sainte Thérèse de l’Enfant Jésus, Manuscrits autobiographiques, Ed. du Seuil, Paris 2006, pp. 226-231.

lunes, 6 de octubre de 2008

Els somriures de Lurdes



Té uns ulls foscos molts grans, qui sap si d'extraterrestre, i que escruten fixament l’objecte de la seva curiositat, ja recaiguin en cosa o persona. Malgrat la seva curta i incerta biografia, ja ha aprés a dir “papa” i “mama”. I juga divertint-se amb els seus dos germans grans. Tanmateix, de tant en tant, arranca el plor desconsolat, sense cap raó de pes que aparentment ho justifiqui. En Daniel va néixer ara fa vint-i-dos mesos, però només té una família des de fa onze. Una família que potser perdrà qualsevol dia, si l’Estat o la Comunitat Autònoma ho decreta. Aquesta és una de les especificitats del règim d’acollida “temporal” de menors.

De camí a Lurdes i amb permís administratiu previ per a sortir del país atorgat, en Daniel era el nostre reietó engrescant-nos amb els seus somriures entronitzat en la cadira infantil. Com que després de donar-li de sopar ja era fosc, volguérem apagar el llum interior del cotxe familiar. La criatura no ho comprengué i esclatà a plorar sense que la poguéssim calmar amb els més diversos enginys. Fins que la mare, legalment “temporal” o no definitiva, el prengué al seient davanter del copilot on seia i l’estrenyé entre els seus braços mentre el petonejava suament. Els sanglots d’en Daniel, poc a poc, s’anaren silenciant. Al final es quedà dormit en els braços de la seva mare. En aquesta postura filial arribaren a la residència on havíem de passar la nit.

Amb els seus tres anys i mig, la Sònia és una nena marcada, hi hauria qui diria que la seva existència és accidental, fortuïta o involuntària: contingent o fruit d'una irresponsabilitat. Amb una mirada picarona, entremaliada, sol exigir ésser la princesa d’un palau que no existeix. I quan no ho aconsegueix, perd el somriure i resta tristoia o enrabiada amb tothom... La mare, joveneta i soltera, fa el que pot amb l’ajuda dels seus pares, els avis de la nena. Però intentar “el que es pot” demana molt alè i massa sovint els petits fracassos acaben desil·lusionant...

Aquella tarda de diumenge de primers d'octubre i que il·luminava els gloriosos Pirineus engominats amb les primeres neus de la temporada a les cotes més altes, en cloure’s el pelegrinatge i tornant a les nostres cases, els nens jugaven a l’autobús com si es trobessin en una llar d’infants (el retorn el feia en autocar, com esbrinaran els lectors més deixonits). Negligents de normatives i reglaments de seguretat, els infants corrien pel corredor de l’autocar engatats i compartint les impressions espirituals i naturals del viatge, saltant excitats com isards de seient a seient, mentre llurs pares, claudicants, estaven massa cansats per a fer-los-hi cas o silenciar el xivarri pueril.

En cert moment, la petita Sònia s’aixecà del seu seient al costat de la seva mare i avançà soleta pel corredor fins a la primera fila on seia el sacerdot que guiava la peregrinació, un alegre jove de vint-i-cinc anys que tot just comença, ordenat ara no fa més de tres mesos. La nena li preguntà o li comentà alguna coseta (que només ells coneixeran fins a la fi del temps) i seguidament se li assegué a la falda. Així, durant una bona estona s’hi estigué confiada descobrint aquell nou pare.

¿No són aquestes mostres unes concrecions del que ens digué Benet XVI a Lurdes fa tres setmanes?

Marie aime chacun de ses enfants, portant d'une façon particulière son attention sur ceux qui, comme son Fils à l'heure de sa Passion, sont en proie à la souffrance ; elle les aime tout simplement parce qu'ils sont ses fils, selon la volonté du Christ sur la Croix (...). Ce sourire de Marie est pour tous ; il s'adresse cependant tout spécialement à ceux qui souffrent afin qu'ils puissent y trouver le réconfort et l'apaisement (...). Dans le sourire de la plus éminente de toutes les créatures, tournée vers nous, se reflète notre dignité d'enfants de Dieu, cette dignité qui n'abandonne jamais celui qui est malade. Ce sourire, vrai reflet de la tendresse de Dieu, est la source d'une espérance invincible (homilia 15.09.2008).

Qu'elle soit pour tous la Mère qui entoure ses enfants dans les joies comme dans les épreuves! (Homilía 14.09.2008).

jueves, 2 de octubre de 2008

Als àngels (custodis)



Què és la poesia sinó la parla dels àngels
que alguns han aconseguit manllevar?
Què és la poesia sinó una altra forma més pura
de contemplar les mateixes coses?
Què és la poesia sinó una trobada?
La parla dels àngels que pugen i baixen del Cel a la terra.
I la parla de Déu, quina és?
Per tant, què és la poesia?
O, què és la poesia sense oració?
No necessito d'altres musses...
Oh, àngels custodis ensenyeu-me de poesia
Sí, ensenyeu-me a pregar!

"Volgi, Beatrice, volgi li occhi santi",
era la sua canzone, "al tuo fedele
che, per vederti, ha mossi passi tanti!
Per grazia fa noi grazia che disvele
a lui la bocca tua, sì che discerna
la seconda bellezza che tu cele".
O isplendor di viva luce etterna,
chi palido si fece sotto l'ombra
sì di Parnaso, o bevve in sua cisterna,
che non paresse aver la mente ingombra,
tentando a render te qual tu paresti
là dove armonizzando il ciel t'adombra,
quando ne l'aere aperto ti solvesti?
(Purgatorio XXXI 133-145)
***
Afegit el 8.10.2008:
"Solo la Parola di Dio è fondamento di tutta la realtà, è stabile come il cielo e più che il cielo, è la realtà. Quindi dobbiamo cambiare il nostro concetto di realismo. Realista è chi riconosce nella Parola di Dio, in questa realtà apparentemente così debole, il fondamento di tutto. Realista è chi costruisce la sua vita su questo fondamento che rimane in permanenza (...). Tutte le cose vengono dalla Parola, sono un prodotto della Parola. "All'inizio era la Parola". All'inizio il cielo parlò. E così la realtà nasce dalla Parola, è "creatura Verbi". Tutto è creato dalla Parola e tutto è chiamato a servire la Parola. Questo vuol dire che tutta la creazione, alla fine, è pensata per creare il luogo dell'incontro tra Dio e la sua creatura, un luogo dove l'amore della creatura risponda all'amore divino, un luogo in cui si sviluppi la storia dell'amore tra Dio e la sua creatura" (Benet XVI, Discurs per a l'obertura del Sínode de Bisbes, 6.10.2008)

lunes, 29 de septiembre de 2008

Oh gloriós Arcàngel Sant Miquel!


Arcàngel sant Miquel, defenseu-nos en la lluita, sigueu el nostre ajut contra la dolenteria i els paranys del dimoni. Supliquem que Déu i Vós, Príncep de la milícia celestial, llanceu al infern, amb el poder diví, Satanàs i els altres esperits malvats que corren pel món buscant de perdre les ànimes. Amén.

(Pregària que Lleó XIII instruí que es pronunciés després de l’Eucaristia)

Sant Miquel, l’Arcàngel. Un excel·lentíssim patró. No sempre aprofitat. Sempre, però, eficaç. Protector d'Israel i Guardià de l’Església. I un patró, com es veu en els goigs casolans, també molt català. Què protegeixi la nostra terra i la retorni a Déu, Nostre Senyor!!!









viernes, 26 de septiembre de 2008

La Verge del Vilar (Blanes)



"A sa mar no em fio de ningú... ¡Misèria, misèria! Verge santa des Vilar! No crec sinó en vós; no espero sinó en vós i en ningú més!
Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se’m va trencar. No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó en ella. "


(Joaquim Ruyra, Pinya de Rosa, T.II, Biblioteca Selecta, Barcelona, 1969,
p. 126)

domingo, 21 de septiembre de 2008

La boda de Jarek y Agnieszka


"Feliz el marido de mujer buena,
el número de sus días se duplicará.
Mujer varonil da contento a su marido,
que acaba en paz la suma de sus años (...)
La gracia de la mujer recrea a su marido
y su ciencia reconforta a sus huesos
" (Siracida, 26, 1-2, 13)

En un día gris de un septiembre demasiado frío que anticipa el otoño más rancio se han casado mis amigos Jarek y Agnieszka. Se han casado, "por la Iglesia", que se dice pronto.

Tranquilos, no voy a discurrir sobre el matrimonio ni sobre el amor. Hoy no, al menos. Pero sí sobre la alegría que embarga mi corazón.

La "ceremonia" fue sobria, pero esencial. En el convento de los dominicos del barrio de Sluzew de Varsovia, ante el altar, los novios, ministros principales del sacramento, dispuestos a todo. La Iglesia en su profunda experiencia escuchaba y confirmaba atenta. Sus familias les acompañaban. El resto rezaba. No hubo discursos. Algún que otro canto, con el Przyjdz Duchu Swiety (el Veni Creator en polaco). La misma bendición de Dios Padre, con la ofrenda de Cristo en acción de gracias.

La gracia es así. Y la Virgen ya se va ocupando de que el agua se convierta en vino y que nada les falte a los esposos.

Tras el "sí quiero" el banquete. En Polonia, los padres de los novios les suelen recibir con pan y sal. Como toda tradición, magnífica y significativa. La fiesta fue sin alcohol. No hacía falta. Nos lo pasamos genial. Y los novios, ahora consortes, de maestros de ceremonias. En Konstancin, como en Caná, comimos, conversamos, bailamos, jugamos y saltamos hasta altas horas de la madrugada. Y los invitados nos alegramos con el gozo del marido quien se gozaba con su mujer, y ella con él. Todos, naturalmente, disfrutando cuales hijos en fiesta de amigos con nuestro Creador. Porque, al fin y al cabo, Dios es amor.

Terminamos el festejo con un "Pod Twoją Obronę (Bajo Tu amparo...)" que dirigió el sacerdote doméstico, el nuevo pater familias, mi amigo Jarek.

viernes, 19 de septiembre de 2008

Trobaire

Trist t’arrossegues per terres estranyes
consirós, trobador de mala vida
vols del delit la gràcia desflorida
perdent l’honor, l’amor sembla que guanyes.
No ets feliç, però ja has renunciat
a que la mà et prengui, amic meu.
Llibertat gaudeixes i estàs tot greu,
no et basten els favors de la ciutat?

No miris la terra, aixeca els ulls!
Que les llàgrimes dissipin llangors
i insanes accídies dels desamors
que desuneixen els esperits sulls.
No et tanquis, obre’t i troba el Cel,
pau, conhort i l’alegria dels sants.
Ho seràs: junts entonareu els cants
amb David i els trobaires d’Israel.