domingo, 25 de mayo de 2008

Corpus Christi

Maig de primavera,
ets tarda humida que l’aigua ha netejat.
El cel és una pintura i el sol...
El sol somriu!
Dues mans que us preneu,
us sembla que esteu enamorades
no sou massa joves?
O potser sóc jo qui he envellit?
Tanmateix, no sou massa joves?
o és que no em vaig atrevir?
Us queda tant per endavant...
Les senyores passegen,
o són els gossos que passegen llurs senyores?
Quatre pardals s’engresquen juganers
en el doll que la pluja tendra els ha reservat.
No sentiu com canten les merles?
I els xavals corren darrera la pilota
- sense pretensions.
La sorra tova, mullada
que unes petjades trepitjaran:
“un jour, ils rencontreront une fille charmante,
ils diront que c’est la vie, et ils la suivront”.

Maig de primavera
l’horitzó d’una esperança lúcida
Un gat negre-blanc s’ha quedat bocabadat.
Els parcs són dels emigrants,
i els emigrants són sud-americans.
I els sud-americans tenen nens,
que es fan adults abans d’hora potser.
I les nenes ja són mares.
I les mares juguen amb els seus infants.
Com els pardals, però les persones s’estimen.
En el dolor tastarem una treva d’un diumenge,
s'amaga el dimoni
I el sol somriu...



Inginocchiarsi davanti all’Eucaristia è professione di libertà: chi si inchina a Gesù non può e non deve prostrarsi davanti a nessun potere terreno, per quanto forte. Noi cristiani ci inginocchiamo solo davanti a Dio, davanti al Santissimo Sacramento, perché in esso sappiamo e crediamo essere presente l’unico vero Dio, che ha creato il mondo e lo ha tanto amato da dare il suo Figlio unigenito (cfr Gv 3,16). Ci prostriamo dinanzi a un Dio che per primo si è chinato verso l’uomo, come Buon Samaritano, per soccorrerlo e ridargli vita, e si è inginocchiato davanti a noi per lavare i nostri piedi sporchi. Adorare il Corpo di Cristo vuol dire credere che lì, in quel pezzo di pane, c’è realmente Cristo, che dà vero senso alla vita, all’immenso universo come alla più piccola creatura, all’intera storia umana come alla più breve esistenza. L’adorazione è preghiera che prolunga la celebrazione e la comunione eucaristica e in cui l’anima continua a nutrirsi: si nutre di amore, di verità, di pace; si nutre di speranza, perché Colui al quale ci prostriamo non ci giudica, non ci schiaccia, ma ci libera e ci trasforma(Benet XVI, homilia per la Solemnitat de Corpus al Laterà, 22 de maig de 2008).

Al nostre país, el Corpus l’hem celebrat aquest diumenge i no el dijous passat, com es celebra a Roma o a Polònia, per exemple, sense transaccions amb el calendari “civil”. L’important, però, no és el dia sinó la festa. La Festa.

El matí d’avui amenaçava pluja. Però, com diuen en castellà, a quien madruga, Dios le ayuda (en català seria l'ocell matiner agafa el cuc primer, però perd part de l’expressivitat castellana). Hem sortit una mica dormits encara cap a Conca (Cuenca en castellà) per a arribar a la missa solemne de dos quarts d’onze del matí i després per a participar en la processó de Corpus Christi. En acabada la processó, s'ha posat a ploure.

Els meus amics pertanyen al Muy Ilustre Cabildo de Caballeros y Escuderos de Cuenca i com a tals, havien de precedir la mateixa processó acompanyant al Santíssim. I és que Conca no és una ciutat de províncies, no: és una ciutat medieval. Quan dic medieval vull dir una ciutat que, si més no per un dia, reviu la Cristiandat. Una societat presidida per Nostre Senyor Jesucrist. Rei de reis, Rei nostre. El Déu-home.

És emocionant sentir sonar l’himne nacional en honor d’aquest Rei quan surt en processó de la catedral. És emocionant comprovar com un poble l’acompanya en silenci. És emocionant veure la il·lusió dels nens i nenes de primera comunió, tots repentinats, en llençant pètals del maig florit per al seu Amic. És emocionant veure com el segueixen les autoritats eclesiàstiques i civils. És emocionant veure congregades totes les generacions, des dels més grans fins als més xics. És emocionant cantar allò de “Cristo en todas las almas y en el mundo la paz”. És emocionant saber que Ell ens acompanya.

Amb tota seguretat, algun dia ens prohibiran les processons: les de Setmana Santa, les de Corpus. Ja ho veureu. En nom de l’ordre públic, o del respecte dels no-creients o no-practicants o en nom de la tolerància es requerirà llicència administrativa. La Generalitat ja ho proposa (vid. el projecte de Llei sobre els centres de culte o de reunió amb fins religiosos). Primer es tractarà d’una decisió reglada, després discrecional, en darrera instància arbitrària... És clar, no podria ésser d’altra manera, per altra banda. No és la fe una cosa privada? Doncs no, enguany, el Corpus ho torna a demostrar!!! Crist és-un-de-nosaltres, és-amb-nosaltres. Emmanuel. És que podran (ells) amb Crist? La fe, no és una cosa privada, perquè l’amor no és individual, és públic, no s’amaga.

Recordo les catifes de flors que curosament preparaven les santpolenques. Amb amor, no només per tradició. Recordo la meticulositat amb que preparava la processó mossèn Salvador. Recordo l’alegria dels pocs habitants de l’Arribe navarrès quan el Padre Santi tragué fa un parell d’anys el Santíssim pel Corpus després de 20 anys. Recordo els Corpus a Varsòvia...

Àngel no sóc. Alguns volen regular la vida segons uns valors, unes idees... No sóc capaç de regir-me en virtut d’uns valors o d’unes idees, qualsevulla siguin. Al final, el valor o la idea seria jo. Però, per a fer el que em doni la gana, per què em calen valors o unes idees?

Crist no és només un valor o una idea. No és el valor. No és la idea. És una Persona. És Déu encarnat. Si la virtut no s’encarna, de què serveix? I per això exultem tots, perquè ens ha deixat el seu cos i la seva sang en l’Eucaristia: “I jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món” (Mt 28,20).

Aquesta tarda, de retorn a casa, al parc, Ell també hi era.

miércoles, 21 de mayo de 2008

Noces de Plata

Per camins de terra, sense limusina
arriba la núvia enamorada
sola, des de Varsòvia, el Montnegre enfila
que de Sant Martí ja repica la campana

L’ermita convida, mes el nuvi aguaita
es mira el cel, se la mira i entra
cofoi, a formar una família santa
no el deturarà pas l’incertesa certa

On eren els anells que ni això portaven?
ni anells ni arres, doncs totes les provisions
com de Canà el vi, prestament s’acaben:
si no hi ha Déu, què caducs són els amors!

Vint-i-cinc anys els separen d’aquell sí
que la voluntat, coherent, repeteix
plena del primer goig que el temps no ha marcit.
Si la il·lusió minva, tot seguit reneix!

Amb Déu co-creadors, als fills han donat
d’una sola carn la vida misteriosa
que és casa i fe en un Cel anhelat:
l’esperança d’un home i de sa esposa...


***

Avui fa 25 anys que es casaren els meus pares: Laus Deo!!


domingo, 18 de mayo de 2008

Vino y fresas (mendigas de amor)


«She was on the way to becoming, if not rich, at least a woman of independent means» (Helen Fielding)

Hace unos días una amiga mía me envió un trabajo suyo que tiene por título “Las desigualdades sufridas por la mujer musulmana en los países islámicos”. Se trata de una argumentada crítica de la situación objetivamente denigrante e indigna en muchos aspectos que experimenta la mujer musulmana. Me ha hecho pensar en la situación de sus coetáneas “liberadas” (que mal suena esta expresión...) de la Europa post-cristiana. A pesar de la conciencia social y de la igualdad efectiva entre hombres y mujeres alcanzadas en nuestras sociedades, las mujeres ¿han conseguido algo más de felicidad? En otras palabras, ¿son más FELICES que sus congéneres musulmanas? ¿son más FELICES que antes?¿Ha de comportar necesariamente la igualación una perdida de felicidad? ¿Está la igualdad reñida con la libertad y la felicidad?

Evidentemente, todo se reduce a qué entendemos por felicidad. La felicidad es complacerse con el bien. Cuanto mayor sea el bien, mayor la felicidad. Y ya se sabe cuál es el mayor bien... Curiosamente, no hay otro camino para dar con el bien que el amor. Es decir, hacer el bien, darlo más que recibirlo... No quiero provocar a nadie, pero la violencia de sexo se terminará cuando las mujeres hayan renunciado al amor que nadie parece querer darles (esto es, cuando se hayan convertido en hombres, lo cual es imposible) o bien cuando los hombres descubramos quién es la mujer y que es verdaderamente amable, es decir, que es nuestro BIEN.

La independencia económica parece ser el sueño no sólo de las mujeres contemporáneas, sino el de los varones desde siempre. Pero, en el caso de las mujeres, la aspiración se hace tanto más acuciante cuando la suficiencia económica da sensación de garantizar la independencia personal, es decir, la libertad. El poder económico se convierte en instrumento de conseguir la igualdad efectiva: la igualdad entre sexos (o géneros...). El relativo éxito profesional viene a ser la prueba a posteriori de la capacidad absoluta e incondicionada de la exitosa dama por encima de todas las dificultades, que cuantas más eran, más probarían su valía como especimen humano. Contra viento y marea, partiendo con la desventaja que impone una sociedad a priori y en todo momento discriminatoria, la mujer que fuere capaz de afirmarse, demostrará no sólo su valía sino su cabal superioridad, ella que se ha superpuesto a toda adversidad...

Así, los ejemplos, aunque sean contados, de heroínas que han podido escalar a lo más alto, excita todavía más la imaginación y las expectativas del común de las mujeres.

En verdad, la desventaja de nuestras compañeras es máxima. Han de ser buenas profesionales, políticas, amantes, esposas y también madres. Cumplir con todas las exigencias y superar todas las metas que les son impuestas o que se auto-imponen. Además pasando hambre y perdiendo la mitad de su vida en una peluquería o en un gimnasio... Todo sea por sentirse bien “consigo mismas” o con los demás. Más allá de la natural coquetería y lo extraordinario de su feminidad, prefieren la vanidad de Casiopea. En esta carrera de lobas, sólo algunas alcanzan los primeros lugares. ¿A qué precio?

Un “pero” en esta cursa. ¿Quién se acodará que por el camino se han quedado las frustradas, las perdedoras, ahora aún más que antes, porque les han quitado la supuesta miel de los labios y se han quedado sin nada y solas? Porque no todas son tan fuertes, algunas no resisten el ritmo marcado por la cultura pret-a-porter... Otro “pero”: qué lástima infunden a la postre las ganadoras - ¡amarga victoria!

Como Holly Golightly, a veces se tienen días rojos, que cada vez son más frecuentes...

Sin embargo, nunca es tarde para descubrir que hay un Amor que ama siempre, sin pedir méritos o valorar atributos. Nunca es tarde para ver que hay Alguien que sí las ama, en su radical pobreza y dependencia, ellas las grandes mendigas de amor, de Su amor. Pues, ¿qué no hará una mujer que se sepa amada de verdad?

Tal vez suenen ignorantes, distorsionadas o misóginas mis palabras: un alegato contra el esfuerzo y la ambición de superarse. Espero que se entiendan bien, pues nacen de una sincera preocupación, porque el desquiciamiento de la mujer es a su vez desquiciamiento de la misma humanidad. Sin amor ¿dónde está el arte? El problema del machismo no sólo es un problema de desconsideración, es decir falta de amor, hacia la mujer, sino hacia toda la persona, hacia toda persona. Si no tenemos claro qué y quién es persona, ¿cómo no vamos a cosificarnos? ¿Cómo no cosificar a la mujer?

Hoy celebramos la Santísima Trinidad: tres Personas y una misma naturaleza. La vida trinitaria y el amor que mueve al mundo...

A modo de conclusión y como complemento a esta entrada, os dejo con mi tocayo Micheal O’Brien y un fragmento de su newsletter de mayo:

«A couple of years ago I found myself in New York City, where I was a guest at a cultural event of mega proportions. Uncomfortable in the opulent surroundings of the hotel where the event was to take place later in the evening, I went for a walk on one of the most glamorous streets in the world, Fifth Avenue. I wore a very nice suit that I had recently obtained at a used clothing center, and was also quite proud of my new shoes which I had bought for twenty-dollars. My tie I had borrowed from one of my sons. Thus dressed in heavy camouflage, I felt quite spiffy—a rare event for me. There was an hour to kill so I thought I would simply stroll along, soaking up Manhattan’s alien ambience. Most of the city’s business was over for the day, and I was surprised by how empty the streets were. The block I was on seemed deserted. As I passed a glittering office tower, a woman strode forth from its entrance, turned in the directio! n I was going, and proceeded along the sidewalk a few paces behind me. A micro-second of exposure had informed me much about her: twenty-eight years old, incredibly beautiful, tastefully jeweled, wearing a designer suit and high heels that probably cost more than my family car—a 1994 Buick van in need of surgery. She was carrying a large leather briefcase with gold initials engraved on it. “Probably a lawyer,” I mused to myself, “maybe an up-and-coming CEO.” Then I heard the clickety-clickety of her high heels approaching swiftly behind me on the left. “Eyes to the right, buddy,” I instructed myself, and obeyed. Then to my astonishment she was beside me, her arm inches from my arm. A cloud of elegant perfume enveloped me. My heart skipped a beat.“I love you,” she breathed intensely, plaintively, deeply, most intimately. Stunned, mentally paralyzed, I quickened my pace from one befitting an elderly man to one preparing to break into a sprint. But she kept moving faster, gradually drawing ahead, and then as the gap between us widened, I spotted the cell-phone in her left hand, and the last thing I heard was, “I’ll pick up bread and milk on the way home, honey. I love you. Bye.” Click




http://www.youtube.com/watch?v=xiS_2ZKhn8w

viernes, 2 de mayo de 2008

Què tenen en comú el 2 de maig, l'amistat, la justícia i la gràcia?

Aristòtil sosté en el Llibre VIII de l’Ètica a Nicòmac que “en tota comunitat hi ha, pel que veiem, una certa justícia i una certa amistat”. El grau de comunitat real que s’estableix entre les persones o en una societat és, doncs, termòmetre de l’amistat que hi regna. La generositat que caracteritza una comunitat humana il·lustra la seva consistència. La generositat – com a manifestació de l’amistat – pressuposa, com hem vist, la justícia.

Aquesta i no altra és la naturalesa d’una comunitat política, el seu principi motor. No és tracta d’una utopia, encara que les nostres comunitats polítiques per debilitat i egoisme dels seus integrants (Caín mata al seu germà Abel per enveja, una primera mostra del pecat original que provoca la discòrdia a nivell social) s’allunyin progressivament dels seus fonaments. Però, l’home és un animal social: neix, viu i mor en una societat concreta que no ha elegit, començant per la seva família. És un fet indisponible, sia a priori o a posteriori. I si les societats – des d’Aristòtil ençà – canvien tot naixent i dissolent-se, la Societat humana es manté com a un medi i forma única de vida humana. Per damunt del curs de la Història ha d’haver-hi un principi de constant generació i manteniment societari que transcendeixi i sostingui les comunitats humanes concretes. És la gràcia.

Gràcia que es palesà d’una forma extraordinària en el moment de l’Encarnació. El primer fruit de l’Encarnació és la Família de Natzaret, forma de totes les famílies. El següent fruit, només explicable per l’actuació de la gràcia, és el naixement de l’Església, com a comunió humana fundada per lligams espirituals. L’altre fruit immediat de la gràcia en la vida social és la regeneració de la mateixa societat. Aquest és el sentit de la comunió d’esperits i patrimonis que espontàniament animà la primera comunitat cristiana, talment com descriuen els Actes dels Apòstols: “Tots els cristians vivien units i tenien les coses en comú. Venien les propietats i els béns, i ho repartien entre tots, segons la necessitat de cadascun. Cada dia assistien unànimement al temple, i a casa partien el pa i prenien l’aliment amb joia i simplicitat de cor” (Ac 2, 44-46). El cristianisme social, la cristiandat, és una gran amistat, una gran alegria i una gran puresa.

Espanya celebra avui la insurrecció d’aquesta amistat ara fa dos-cents anys. Una amistat que es sentia amenaçada per la Revolució caïnita d’allende els Pirineus. L'amistat té dret a defensar-se. Una amistat ha de defensar-se, sinó, no és amistat. La Guerra de la Independència fou una guerra per l’amistat, l’alegria i la puresa dels espanyols. Els de Cadis en les van prendre constituint aquest monstre que hom anomena amb mala intenció les dues Espanyes. O és Espanya, o no és res.

Al juny hi tornarem per a commemorar la nostra lluita catalana per l’amistat a la batalla del Bruc.

Aristòtil tenia una intuïció afinada. No hi ha contractes (socials) sense una certa justícia i una certa amistat primera. Evidentment, aquesta justícia i amistat primera és Déu. Per què, paradoxalment, maldem per expulsar-lo de les nostres vides i societats?

jueves, 1 de mayo de 2008

La insignificancia de José, el obrero


Sobre San José, el esposo de Maria, se ha escrito mucho. Es sorprendente que se haya empleado tanta tinta para un personaje del evangelio que apenas pronunció palabra alguna. ¿Por qué?

No tuvo una vida fácil. Siendo un simple carpintero de un pueblo de provincias, un hombre bueno olvidado, fue retado a ser más feliz, el hombre más feliz de la tierra: conoció a una mujer que vivía de otros amores más altos.

Por este amor, por estos otros amores, se hizo pequeño, obedeció y amó. En contrapartida, lo recibió todo por medio de Maria. Siendo, sin tener, amando, fue amado. Como recuerda Canals citando a Paulo VI, José es el introductor de las bienaventuranzas.

Como él, callaré y cederé mi palabra a la voz más autorizada del dominico francés Marie-Dominique Philippe en su Le Mystère de Joseph
[1], extractando algún que otro fragmento que me ha llamado la atención:

«C’est l’oeuvre de l’Esprit Saint qui s’est réalisée en elle [Marie]. Joseph doit donc regarder Marie d’un nouvelle manière (p.25)».

«On comprend la joie du coeur de Joseph, la joie de son coeur de pauvre. Il avait tout remis à Dieu, et Dieu lui donne le centuple. Il avait choisi comme épouse Marie, et Dieu lui donne comme épouse celle qui enfante le Sauveur (...). Dieu lui donne donc par Marie son Fils bien-aimé pour qu’il soit aussi son fils (...). Tout ce que le Père lui a donné, Marie le donne à Joseph (íbid.)».

«Joseph en l’aimaint
[Marie], en la choisissant, se donne totalment à Dieu (...). Donné à Marie, il était, par le fait même, donné pleinement à Dieu (p. 87)».

«Joseph est celui qui offre toujours Marie (...). En ce sens il vit éminemment le sacerdoce royal des fidèles (p. 122)».

«Mais c’est cette pauvreté
[de Joseph], précisément, qui lui permet de demeurer l’époux de Marie (p. 131)».

«Sans doute y a-t-il eu un sourire de Marie à Joseph. Elle ne pouvait pas lui coomuniquer elle-même le secret, mais Joseph pouvait lui parler (...). Et Joseph
reçoit Marie, il la reçoit chex lui, comme Jean plus tard recevra Marie chez lui (íbid.)».

«Marie ne défend pas à Joseph de l’aimer! (...). Quand on essaie de comprendre un peu ce choix, on voit la grandeur de la prudence de Joseph (...). On voit ici l’abîme qui existe entre les vertus théologales et les vertus morales. La prudence nous fait découvrir cet abîme (...). Ce qui se passe actuellement dans le monde, Dieu le permet; cette débâcle au niveau éthique, moral, Dieu la permet. Pourquoi? Pour que nous comprenions mieux la puissance divine des vertus théologales et leur grandeur. On est fils de Dieu avant d’être un homme parfait (...). Joseph, nous l’avons vu, n’a pas mis en doute la limpidité du coeur de Marie: elle ne pouvait pas le tromper, elle l’aimait trop. Mais elle aimait Dieu plus que Joseph; elle aimait Joseph
en Dieu. Devant cette situation inédite, un acte d’une extraordinaire pauvreté: accepter la volonté de Dieu, du Père, audelà de son amour por Marie: ‘Elle est pour Dieu, et non pour moi’. Et on peut penser qu’il a dit à Marie: ‘Tu es libre, agis selon le bon plaisir de Dieu; je me suis trompé, mais je continue de t’aimer, et de t’aime même encore plus parce que Dieu t’a choisie; tu es digne de Dieu, c’est alors que l’ange avertit Joseph pendant la nuit. Dieu récompense Joseph de cet acte héroïque, de cette prudence toute divine: ‘Prends chez toi Marie, ta femme...’. Notre prudence réclame une sainte pauvreté (pp. 149-153)».

«Joseph avait donc offert sa paternité pour laisser Dieu absolutament libre su Marie et sur lui (...). Offrir complètement son coeur, c’est la pauvreté propre à la vie chrétienne (...). Et c’est au moment même où il fait ce geste d’amour, dans un très grande solitude, qu’il lui est
donné, divinement, d’être l’époux de Marie et le père de Jésus (...) c’est une paterinté divinement parfaite (...). C’est une paternité substantielle, mais par la grâce (p. 170-171)».

«Joseph a aimé Marie comme pas un autre homme sur la terre n’a pu aimer une femme, comme aucun époux n’a jamais aimé son épouse. Il l’a aimée follement (p. 196
el subrayado es nuestro)».

«On ne peut pas sépare Joseph et Jean, ces deux hommes si unis à la Vierge Marie (p. 202)».

«Cette purification radicale du coeur est certeneiment l’une des choses que nous devons le plus demander à saint Joseph (p. 206)».

«Comment Dieu a-t-il préparé le coeur de Joseph à cela? Par l’
adoration et le travail (p. 208)».

No puedo no terminar con las palabras de otro Patriarca, otro Josep, otro obrero infatigable de este otro Nazaret que fue Cataluña:

«El nostre poble per força ha d’ésser devot de Sant Josep: treballar i pregar fou la llei de la seva vida, i aquesta mateixa llei forma com la substància de la vida del virginal Espòs de Maria. Déu vulgui que a l’influx d’aquesta dolça devoció el nostre poble es retorni, expel·lint de si les mentides i vicis que li han alterat el caràcter cristià, que era la seva honra més excel·lent, i que porten tantes ànimes a la perdició eterna» (J. Torras i Bages, Mes en honor del Patriarca Sant Josep, Obres Completes, v. IV, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1987, p. 326).

Pues bien, encomendémonos a José, que nos enseñe a acoger a María en nuestras casas y en nuestras vidas, puesto que «tots els cristians, en l’ordre espiritual i de la gràcia, podem i devem considerar-nos com a descendents de Josep i de Maria, d’aquell matrimoni santíssim baix l’ombra del qual, a l’influx diví de l’Esperit Sant, ixqué el qui és soca del llinatge humà redimit i santificat, Nostre Senyor Jesucrist» (op. cit., p. 340).

[1] M-D. Philippe, Le mystère de Joseph, Ed. Saint-Paul, Versailles 1997.