Noces de Plata

Per camins de terra, sense limusina
arriba la núvia enamorada
sola, des de Varsòvia, el Montnegre enfila
que de Sant Martí ja repica la campana

L’ermita convida, mes el nuvi aguaita
es mira el cel, se la mira i entra
cofoi, a formar una família santa
no el deturarà pas l’incertesa certa

On eren els anells que ni això portaven?
ni anells ni arres, doncs totes les provisions
com de Canà el vi, prestament s’acaben:
si no hi ha Déu, què caducs són els amors!

Vint-i-cinc anys els separen d’aquell sí
que la voluntat, coherent, repeteix
plena del primer goig que el temps no ha marcit.
Si la il·lusió minva, tot seguit reneix!

Amb Déu co-creadors, als fills han donat
d’una sola carn la vida misteriosa
que és casa i fe en un Cel anhelat:
l’esperança d’un home i de sa esposa...

***

Avui fa 25 anys que es casaren els meus pares: Laus Deo!!