Què tenen en comú el 2 de maig, l'amistat, la justícia i la gràcia?

Aristòtil sosté en el Llibre VIII de l’Ètica a Nicòmac que “en tota comunitat hi ha, pel que veiem, una certa justícia i una certa amistat”. El grau de comunitat real que s’estableix entre les persones o en una societat és, doncs, termòmetre de l’amistat que hi regna. La generositat que caracteritza una comunitat humana il·lustra la seva consistència. La generositat – com a manifestació de l’amistat – pressuposa, com hem vist, la justícia.

Aquesta i no altra és la naturalesa d’una comunitat política, el seu principi motor. No és tracta d’una utopia, encara que les nostres comunitats polítiques per debilitat i egoisme dels seus integrants (Caín mata al seu germà Abel per enveja, una primera mostra del pecat original que provoca la discòrdia a nivell social) s’allunyin progressivament dels seus fonaments. Però, l’home és un animal social: neix, viu i mor en una societat concreta que no ha elegit, començant per la seva família. És un fet indisponible, sia a priori o a posteriori. I si les societats – des d’Aristòtil ençà – canvien tot naixent i dissolent-se, la Societat humana es manté com a un medi i forma única de vida humana. Per damunt del curs de la Història ha d’haver-hi un principi de constant generació i manteniment societari que transcendeixi i sostingui les comunitats humanes concretes. És la gràcia.

Gràcia que es palesà d’una forma extraordinària en el moment de l’Encarnació. El primer fruit de l’Encarnació és la Família de Natzaret, forma de totes les famílies. El següent fruit, només explicable per l’actuació de la gràcia, és el naixement de l’Església, com a comunió humana fundada per lligams espirituals. L’altre fruit immediat de la gràcia en la vida social és la regeneració de la mateixa societat. Aquest és el sentit de la comunió d’esperits i patrimonis que espontàniament animà la primera comunitat cristiana, talment com descriuen els Actes dels Apòstols: “Tots els cristians vivien units i tenien les coses en comú. Venien les propietats i els béns, i ho repartien entre tots, segons la necessitat de cadascun. Cada dia assistien unànimement al temple, i a casa partien el pa i prenien l’aliment amb joia i simplicitat de cor” (Ac 2, 44-46). El cristianisme social, la cristiandat, és una gran amistat, una gran alegria i una gran puresa.

Espanya celebra avui la insurrecció d’aquesta amistat ara fa dos-cents anys. Una amistat que es sentia amenaçada per la Revolució caïnita d’allende els Pirineus. L'amistat té dret a defensar-se. Una amistat ha de defensar-se, sinó, no és amistat. La Guerra de la Independència fou una guerra per l’amistat, l’alegria i la puresa dels espanyols. Els de Cadis en les van prendre constituint aquest monstre que hom anomena amb mala intenció les dues Espanyes. O és Espanya, o no és res.

Al juny hi tornarem per a commemorar la nostra lluita catalana per l’amistat a la batalla del Bruc.

Aristòtil tenia una intuïció afinada. No hi ha contractes (socials) sense una certa justícia i una certa amistat primera. Evidentment, aquesta justícia i amistat primera és Déu. Per què, paradoxalment, maldem per expulsar-lo de les nostres vides i societats?