Corpus Christi

Maig de primavera,
ets tarda humida que l’aigua ha netejat.
El cel és una pintura i el sol...
El sol somriu!
Dues mans que us preneu,
us sembla que esteu enamorades
no sou massa joves?
O potser sóc jo qui he envellit?
Tanmateix, no sou massa joves?
o és que no em vaig atrevir?
Us queda tant per endavant...
Les senyores passegen,
o són els gossos que passegen llurs senyores?
Quatre pardals s’engresquen juganers
en el doll que la pluja tendra els ha reservat.
No sentiu com canten les merles?
I els xavals corren darrera la pilota
- sense pretensions.
La sorra tova, mullada
que unes petjades trepitjaran:
“un jour, ils rencontreront une fille charmante,
ils diront que c’est la vie, et ils la suivront”.

Maig de primavera
l’horitzó d’una esperança lúcida
Un gat negre-blanc s’ha quedat bocabadat.
Els parcs són dels emigrants,
i els emigrants són sud-americans.
I els sud-americans tenen nens,
que es fan adults abans d’hora potser.
I les nenes ja són mares.
I les mares juguen amb els seus infants.
Com els pardals, però les persones s’estimen.
En el dolor tastarem una treva d’un diumenge,

s'amaga el dimoni
I el sol somriu...

“Inginocchiarsi davanti all’Eucaristia è professione di libertà: chi si inchina a Gesù non può e non deve prostrarsi davanti a nessun potere terreno, per quanto forte. Noi cristiani ci inginocchiamo solo davanti a Dio, davanti al Santissimo Sacramento, perché in esso sappiamo e crediamo essere presente l’unico vero Dio, che ha creato il mondo e lo ha tanto amato da dare il suo Figlio unigenito (cfr Gv 3,16). Ci prostriamo dinanzi a un Dio che per primo si è chinato verso l’uomo, come Buon Samaritano, per soccorrerlo e ridargli vita, e si è inginocchiato davanti a noi per lavare i nostri piedi sporchi. Adorare il Corpo di Cristo vuol dire credere che lì, in quel pezzo di pane, c’è realmente Cristo, che dà vero senso alla vita, all’immenso universo come alla più piccola creatura, all’intera storia umana come alla più breve esistenza. L’adorazione è preghiera che prolunga la celebrazione e la comunione eucaristica e in cui l’anima continua a nutrirsi: si nutre di amore, di verità, di pace; si nutre di speranza, perché Colui al quale ci prostriamo non ci giudica, non ci schiaccia, ma ci libera e ci trasforma” (Benet XVI, homilia per la Solemnitat de Corpus al Laterà, 22 de maig de 2008).

Al nostre país, el Corpus l’hem celebrat aquest diumenge i no el dijous passat, com es celebra a Roma o a Polònia, per exemple, sense transaccions amb el calendari “civil”. L’important, però, no és el dia sinó la festa. La Festa.

El matí d’avui amenaçava pluja. Però, com diuen en castellà, a quien madruga, Dios le ayuda (en català seria l'ocell matiner agafa el cuc primer, però perd part de l’expressivitat castellana). Hem sortit una mica dormits encara cap a Conca (Cuenca en castellà) per a arribar a la missa solemne de dos quarts d’onze del matí i després per a participar en la processó de Corpus Christi. En acabada la processó, s'ha posat a ploure.

Els meus amics pertanyen al Muy Ilustre Cabildo de Caballeros y Escuderos de Cuenca i com a tals, havien de precedir la mateixa processó acompanyant al Santíssim. I és que Conca no és una ciutat de províncies, no: és una ciutat medieval. Quan dic medieval vull dir una ciutat que, si més no per un dia, reviu la Cristiandat. Una societat presidida per Nostre Senyor Jesucrist. Rei de reis, Rei nostre. El Déu-home.

És emocionant sentir sonar l’himne nacional en honor d’aquest Rei quan surt en processó de la catedral. És emocionant comprovar com un poble l’acompanya en silenci. És emocionant veure la il·lusió dels nens i nenes de primera comunió, tots repentinats, en llençant pètals del maig florit per al seu Amic. És emocionant veure com el segueixen les autoritats eclesiàstiques i civils. És emocionant veure congregades totes les generacions, des dels més grans fins als més xics. És emocionant cantar allò de “Cristo en todas las almas y en el mundo la paz”. És emocionant saber que Ell ens acompanya.

Amb tota seguretat, algun dia ens prohibiran les processons: les de Setmana Santa, les de Corpus. Ja ho veureu. En nom de l’ordre públic, o del respecte dels no-creients o no-practicants o en nom de la tolerància es requerirà llicència administrativa. La Generalitat ja ho proposa (vid. el projecte de Llei sobre els centres de culte o de reunió amb fins religiosos). Primer es tractarà d’una decisió reglada, després discrecional, en darrera instància arbitrària... És clar, no podria ésser d’altra manera, per altra banda. No és la fe una cosa privada? Doncs no, enguany, el Corpus ho torna a demostrar!!! Crist és-un-de-nosaltres, és-amb-nosaltres. Emmanuel. És que podran (ells) amb Crist? La fe, no és una cosa privada, perquè l’amor no és individual, és públic, no s’amaga.

Recordo les catifes de flors que curosament preparaven les santpolenques. Amb amor, no només per tradició. Recordo la meticulositat amb que preparava la processó mossèn Salvador. Recordo l’alegria dels pocs habitants de l’Arribe navarrès quan el Padre Santi tragué fa un parell d’anys el Santíssim pel Corpus després de 20 anys. Recordo els Corpus a Varsòvia...

Àngel no sóc. Alguns volen regular la vida segons uns valors, unes idees... No sóc capaç de regir-me en virtut d’uns valors o d’unes idees, qualsevulla siguin. Al final, el valor o la idea seria jo. Però, per a fer el que em doni la gana, per què em calen valors o unes idees?

Crist no és només un valor o una idea. No és el valor. No és la idea. És una Persona. És Déu encarnat. Si la virtut no s’encarna, de què serveix? I per això exultem tots, perquè ens ha deixat el seu cos i la seva sang en l’Eucaristia: “I jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món” (Mt 28,20).

Aquesta tarda, de retorn a casa, al parc, Ell també hi era.