“L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes” (www.11setembre.cat).
“Catalunya s'ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d'energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d'acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies” (preàmbul de l’Estatut de 2006)
No m’agrada ficar-me en política, però avui es celebra l’onze de setembre. I la política ha reptat l’onze de setembre. No puc no callar.
És curiós, els catalans som dels únics pobles que celebrem una derrota, us imagineu si els Estats Units d’Amèrica del Nord fixessin la seva festa nacional l'11 de setembre en lloc del 4 de juliol tot lamentant-se els atemptats de les torres bessones?
Doncs sí, paradoxalment seguim celebrant la caiguda de Barcelona i la desfeta del partit austriacista a les Espanyes i particularment en terres catalanes.
Paradoxalment? Sí, encara que la "Diada" la segueixin celebrant sobretot els vencedors d’aquella guerra. M’explico. No crec que el successor actual del rei Felip brindi en aquest dia amb cava o xampany. Tampoc la Legió. Ni els partits d’ultra-dreta madrilenya o els afiliats popularíssims. Però sí exulten de joia els nostres botiflers revestits avui d’independentisme separatista, de “cats” i estelades així com ahir els alumnes de Cordelles ho feien de Nova Planta, progrés centralista i modernització liberal. Sense l’onze de setembre qui sap si Catalunya fos encara enguany la caverna més “carca” d’Europa i el poble més autènticament espanyol?
No descriuré les causes ni el desenvolupament d’aquella gloriosa gesta de la sang dels nostres avis. En penyora de la veritat ens han quedat els “Anales de Cataluña” de Feliu de la Peña i les “Narraciones históricas” de Castellví. Ai las! Si els botiflers d’avui ni els fullejaran, puix no foren escrits en català...
L’onze de setembre suposà perdre les llibertats, almenys part de les llibertats. Les llibertats concretes. Els Habsburg, les institucions, els Estudis Generals... No ho perdérem tot, però s’obriren les escletxes per a perdre-ho. Aleshores no havíem perdut l’ànima. Teníem una Tradició, que no només comprèn unes tradicions, per meravelloses que siguin. I vivíem de la Tradició. Perquè la Tradició és la forma i el resultat de la llibertat. Avui, ens l’han pres. I no ho han fet pas “les tropes espanyoles”... En qualsevol cas, anem cap a l’autodeterminació, cap a la plena sobirania, cap a la plenitud, cap al Tot (o totalitarisme...). Cap al res. És cert: Catalunya, com diu l’Estatut, es va fent en el decurs del temps... La nova Nova planta!
Instintivament, en aquells últims dies del setge a Barcelona la població barcelonina es refugiava a les esglésies de la soferta ciutat. S’entén que s’hi refugiava per a resar. Avui, qui hi busca aixopluc?
No, no caurem en el ressentiment o desesperació. En el victimisme, menys. Abans d’ahir mateix, l’Església universal celebrava la festa de Pere Claver, un sant de Verdú patró de Colòmbia que entregà la seva vida pels més dèbils: els subsaharians que arribaven moribunds a Cartagena de les Índies per a començar una vida d’esclaus. Al seu torn, el pare de Catalunya és Sant Pau, un jueu de Tars que ens portà la fe en el Crist. Perquè la veritable catalanitat és la que es porta al cor, és la que ens omple de caritat i la que ens fa mirar a la Pàtria del Cel. I la que ens fa lluitar per les llibertats dels fills de Déu.
Perquè a “Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes; els homes sols poden desfer-la”. No la desfem.
Gloria victis! Glòria en llaor de tots aquells que vessaren “gloriosament sa sanch y vida per son rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya”!
Requiescant in pacem!
“Catalunya s'ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d'energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d'acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies” (preàmbul de l’Estatut de 2006)
No m’agrada ficar-me en política, però avui es celebra l’onze de setembre. I la política ha reptat l’onze de setembre. No puc no callar.
És curiós, els catalans som dels únics pobles que celebrem una derrota, us imagineu si els Estats Units d’Amèrica del Nord fixessin la seva festa nacional l'11 de setembre en lloc del 4 de juliol tot lamentant-se els atemptats de les torres bessones?
Doncs sí, paradoxalment seguim celebrant la caiguda de Barcelona i la desfeta del partit austriacista a les Espanyes i particularment en terres catalanes.
Paradoxalment? Sí, encara que la "Diada" la segueixin celebrant sobretot els vencedors d’aquella guerra. M’explico. No crec que el successor actual del rei Felip brindi en aquest dia amb cava o xampany. Tampoc la Legió. Ni els partits d’ultra-dreta madrilenya o els afiliats popularíssims. Però sí exulten de joia els nostres botiflers revestits avui d’independentisme separatista, de “cats” i estelades així com ahir els alumnes de Cordelles ho feien de Nova Planta, progrés centralista i modernització liberal. Sense l’onze de setembre qui sap si Catalunya fos encara enguany la caverna més “carca” d’Europa i el poble més autènticament espanyol?
No descriuré les causes ni el desenvolupament d’aquella gloriosa gesta de la sang dels nostres avis. En penyora de la veritat ens han quedat els “Anales de Cataluña” de Feliu de la Peña i les “Narraciones históricas” de Castellví. Ai las! Si els botiflers d’avui ni els fullejaran, puix no foren escrits en català...
L’onze de setembre suposà perdre les llibertats, almenys part de les llibertats. Les llibertats concretes. Els Habsburg, les institucions, els Estudis Generals... No ho perdérem tot, però s’obriren les escletxes per a perdre-ho. Aleshores no havíem perdut l’ànima. Teníem una Tradició, que no només comprèn unes tradicions, per meravelloses que siguin. I vivíem de la Tradició. Perquè la Tradició és la forma i el resultat de la llibertat. Avui, ens l’han pres. I no ho han fet pas “les tropes espanyoles”... En qualsevol cas, anem cap a l’autodeterminació, cap a la plena sobirania, cap a la plenitud, cap al Tot (o totalitarisme...). Cap al res. És cert: Catalunya, com diu l’Estatut, es va fent en el decurs del temps... La nova Nova planta!
Instintivament, en aquells últims dies del setge a Barcelona la població barcelonina es refugiava a les esglésies de la soferta ciutat. S’entén que s’hi refugiava per a resar. Avui, qui hi busca aixopluc?
No, no caurem en el ressentiment o desesperació. En el victimisme, menys. Abans d’ahir mateix, l’Església universal celebrava la festa de Pere Claver, un sant de Verdú patró de Colòmbia que entregà la seva vida pels més dèbils: els subsaharians que arribaven moribunds a Cartagena de les Índies per a començar una vida d’esclaus. Al seu torn, el pare de Catalunya és Sant Pau, un jueu de Tars que ens portà la fe en el Crist. Perquè la veritable catalanitat és la que es porta al cor, és la que ens omple de caritat i la que ens fa mirar a la Pàtria del Cel. I la que ens fa lluitar per les llibertats dels fills de Déu.
Perquè a “Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes; els homes sols poden desfer-la”. No la desfem.
Gloria victis! Glòria en llaor de tots aquells que vessaren “gloriosament sa sanch y vida per son rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya”!
Requiescant in pacem!
I és per això que continuaré celebrant nostàlgic i exiliat l'onze de setembre.
1 comentario:
Gloria por siempre a nuestros héroes catalanes y a nuestra católica Catalunya.
Visca Catalunya!
Visca Espanya!
Publicar un comentario