Aquest migdia de divendres, assolellat i primaveral, he tingut l’avinentesa de conèixer el Congrés de Diputats per “dins”, gràcies a la gentilesa d’una amiga que hi treballa com a lletrada i que m’ha aconseguit còpia de les actes i discursos del besavi, Marià Bordas i Flaquer, diputat carlí i per Solidaritat Catalana els anys 1907-1910.
Els divendres no sol haver-hi activitat parlamentària. M’he perdut, doncs, el tràfec de diputats, polítics i periodistes que coneixem per la televisió. Només hi pul·lulava algun grup de “turistes” i els mateixos funcionaris de les Corts. Per això, la meva amiga ha aprofitat per a ensenyar-me el Palau del Congrés, l’hemicicle, els salons annexos, les comissions, la Biblioteca...
L’edifici del Congrés, interiorment i exterior, és tota una demostració d’elegància decimonònica. Exaltació borbònica-isabelina. Pulcritud, al·legories i proclames constitucionals a favor de la democràcia, des de 1812. Sembla el Liceu. O un teatre.
És clar: la democràcia és un teatre, on cadascú representa un paper. Els diputats són els principals actors (“representants de la sobirania nacional”). Els partits polítics, directors d’orquestra que reparteixen els guions, segons ho mana el Gran Arquitecte, ai perdó, segons el President de Govern. Els periodistes i els mass-media, crítics i únics espectadors directes, preparen diligentment les funcions parlamentàries que els telediaris ens transmeten puntuals. Encara recordo l’ensopiment del segon canal de la televisió pública polonesa dels anys “democràctics-populars”, que retransmetia íntegres les avorridíssimes sessions del Sejm polonès. En canvi, la democràcia-lliberal, per sort i per amor al poble, ens estalvia la tediositat dels areòpags moderns.
A vegades les representacions teatrals són drames. D’altres, comèdies. Fins aquí, benvinguda sigui l’amenitat. Però quan arriben les tragèdies...
Hom parla de recuperar el mandat imperatiu i proscriure el mandat representatiu. Hom parla de reivindicar una democràcia participativa. Hi han nostàlgics que evoquen els temps de “cuando los curas eran curas y los condes eran condes”. D’altres, més lliberals, evoquen amb sentiment la distinció i la categoria dels polítics i diputats alfonsins: tots uns “senyors” amb classe que almenys es preparaven ells mateixos els discursos i no els llegien mecànicament davant de la Cambra Baixa. Enguany, són els corresponents “politburós” – tots ells formats per tècnics anònims dels partits polítics contemporanis - els encarregats de redactar la literatura parlamentària. És lògic: la “paletada” de la majoria dels congressistes facilita o demana la intervenció de la partitocràcia.
Hom parla... Avui estem en crisis, dissortadament. Els pressuposts de l’Estat no donen pas per a gaire, per això cal administrar bé els recursos, fer economia. Per tal d’optimitzar l’eficiència de la nostra democràcia, per a fer-la més propera i atractiva pels ciutadans, se m’ha ocorregut que a partir d’ara es podria “modernitzar” el règim electoral i esmenar la Constitució en conseqüència. A més a més, estem en una època de progrés, globalització i d’informàtica. Les tradicions parlamentàries són només rèmores del passat. Per tant, per què no s’elimina el “sistema d’escons” (és a dir, allò d’un escó per persona) i l’elecció dels nombrosos (i val a dir, costosos) diputats i, en comptes d’optar per un sistema de representació de partits, com en una societat mercantil? M’explico: es tractaria de que, en funció dels resultats electorals, cada partit (una persona jurídica a la qual es confereix la representació política de la sobirania nacional - vegeu l’article 3 de la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics) ostentés ell mateix els vots de forma proporcional al resultat de les eleccions i no per mediació dels seus diputats electes. Així, cada partit designaria un representant o apoderat que mediatitzaria els vots obtinguts pel partit a les darreres eleccions. Tot seguiria igual: constituïda vàlidament l’Assemblea Democràtica corresponent (“on-line”, òbviament), es formalitzarien les votacions de forma informàtica seguint l’ordre del dia proposat pel govern. Només hauríem de mantenir a un representant per partit! En tot cas, es podria aplicar, mutatis mutandis, el règim de celebració d’una Junta d’Accionistes que estableix la Llei de Societats Anònimes. Al cap i a la fi, tan sols caldria que els secretaris generals dels partits de torn premessin els botons necessaris en un moment donat i en qualsevol lloc del món i ja tindríem el resultat esperat. Endemés, si el partit majoritari comptés amb majoria absoluta, de fet, ens podríem estalviar tot aquest “protocol” – qualsevol proposta que comptés amb la seva aquiescència, tàcita o expressa, tindria automàticament la categoria de “llei”. No faria falta el BOE, amb un mailing electrònic en tindríem suficient (imagineu-vos quants boscos es salvarien)! D’aquesta manera, àdhuc es podria “desamortitzar” l’edifici del Congrés a Madrid per a altres usos. Del preu de la subhasta, hom podria finançar algun projecte d’aprofundiment de la democratització i emancipació social, verbigràcia “en algun lugar de la Mancha de cuyo nombre sí quiero acordarme” (una pista: comença per TO i acaba per DO), o pels esquimals del Pol Nord si s'escau.
Certament, m’ha costat desempallegar-me de l’encís burgés del nostre Congrés. Però, al capdavall, la veritat s’imposa. Diuen que representa la “voluntat” de la “nació espanyola”. Pregunto: la meva "voluntat" també? La de la majoria? Quina majoria? La resultant de les eleccions? Malgrat la seva elegància, la voluntat general no és més que un òrgan de l’Estat (i l'Estat és tan sols un grup de persones que diuen que representen a la comunitat) que, ençà les constitucions lliberals primer i "democràtiques" després, ha destronat i desterrat a Nostre Senyor de la vida social dels espanyols; legislador apòstata; segrestador de les llibertats, de les llibertats concretes dels espanyols i de les regions d’Espanya. Un poder que desvincula les famílies. Un òrgan assassí, que promou l’holocaust dels 100.000 avortaments anuals... Encara sento els calfreds que he sentit bo i sortint del Parlament a l’escalfor de la Carrera de San Jerónimo.
Però he de seguir estimant els meus germans i treballar cada dia pel bé comú! On trobar les forces? Aquesta nit amb un grupet d’infants adorarem una altra vegada a l’Únic Legislador. I és que "així com Jesucrist ha posada la sua ànima per nós, així nós devem posar nostres ànimes per nostres frares e per la cosa pública" (F. Eiximenis, Regiment de la cosa pública, c. XX).
Els divendres no sol haver-hi activitat parlamentària. M’he perdut, doncs, el tràfec de diputats, polítics i periodistes que coneixem per la televisió. Només hi pul·lulava algun grup de “turistes” i els mateixos funcionaris de les Corts. Per això, la meva amiga ha aprofitat per a ensenyar-me el Palau del Congrés, l’hemicicle, els salons annexos, les comissions, la Biblioteca...
L’edifici del Congrés, interiorment i exterior, és tota una demostració d’elegància decimonònica. Exaltació borbònica-isabelina. Pulcritud, al·legories i proclames constitucionals a favor de la democràcia, des de 1812. Sembla el Liceu. O un teatre.
És clar: la democràcia és un teatre, on cadascú representa un paper. Els diputats són els principals actors (“representants de la sobirania nacional”). Els partits polítics, directors d’orquestra que reparteixen els guions, segons ho mana el Gran Arquitecte, ai perdó, segons el President de Govern. Els periodistes i els mass-media, crítics i únics espectadors directes, preparen diligentment les funcions parlamentàries que els telediaris ens transmeten puntuals. Encara recordo l’ensopiment del segon canal de la televisió pública polonesa dels anys “democràctics-populars”, que retransmetia íntegres les avorridíssimes sessions del Sejm polonès. En canvi, la democràcia-lliberal, per sort i per amor al poble, ens estalvia la tediositat dels areòpags moderns.
A vegades les representacions teatrals són drames. D’altres, comèdies. Fins aquí, benvinguda sigui l’amenitat. Però quan arriben les tragèdies...
Hom parla de recuperar el mandat imperatiu i proscriure el mandat representatiu. Hom parla de reivindicar una democràcia participativa. Hi han nostàlgics que evoquen els temps de “cuando los curas eran curas y los condes eran condes”. D’altres, més lliberals, evoquen amb sentiment la distinció i la categoria dels polítics i diputats alfonsins: tots uns “senyors” amb classe que almenys es preparaven ells mateixos els discursos i no els llegien mecànicament davant de la Cambra Baixa. Enguany, són els corresponents “politburós” – tots ells formats per tècnics anònims dels partits polítics contemporanis - els encarregats de redactar la literatura parlamentària. És lògic: la “paletada” de la majoria dels congressistes facilita o demana la intervenció de la partitocràcia.
Hom parla... Avui estem en crisis, dissortadament. Els pressuposts de l’Estat no donen pas per a gaire, per això cal administrar bé els recursos, fer economia. Per tal d’optimitzar l’eficiència de la nostra democràcia, per a fer-la més propera i atractiva pels ciutadans, se m’ha ocorregut que a partir d’ara es podria “modernitzar” el règim electoral i esmenar la Constitució en conseqüència. A més a més, estem en una època de progrés, globalització i d’informàtica. Les tradicions parlamentàries són només rèmores del passat. Per tant, per què no s’elimina el “sistema d’escons” (és a dir, allò d’un escó per persona) i l’elecció dels nombrosos (i val a dir, costosos) diputats i, en comptes d’optar per un sistema de representació de partits, com en una societat mercantil? M’explico: es tractaria de que, en funció dels resultats electorals, cada partit (una persona jurídica a la qual es confereix la representació política de la sobirania nacional - vegeu l’article 3 de la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics) ostentés ell mateix els vots de forma proporcional al resultat de les eleccions i no per mediació dels seus diputats electes. Així, cada partit designaria un representant o apoderat que mediatitzaria els vots obtinguts pel partit a les darreres eleccions. Tot seguiria igual: constituïda vàlidament l’Assemblea Democràtica corresponent (“on-line”, òbviament), es formalitzarien les votacions de forma informàtica seguint l’ordre del dia proposat pel govern. Només hauríem de mantenir a un representant per partit! En tot cas, es podria aplicar, mutatis mutandis, el règim de celebració d’una Junta d’Accionistes que estableix la Llei de Societats Anònimes. Al cap i a la fi, tan sols caldria que els secretaris generals dels partits de torn premessin els botons necessaris en un moment donat i en qualsevol lloc del món i ja tindríem el resultat esperat. Endemés, si el partit majoritari comptés amb majoria absoluta, de fet, ens podríem estalviar tot aquest “protocol” – qualsevol proposta que comptés amb la seva aquiescència, tàcita o expressa, tindria automàticament la categoria de “llei”. No faria falta el BOE, amb un mailing electrònic en tindríem suficient (imagineu-vos quants boscos es salvarien)! D’aquesta manera, àdhuc es podria “desamortitzar” l’edifici del Congrés a Madrid per a altres usos. Del preu de la subhasta, hom podria finançar algun projecte d’aprofundiment de la democratització i emancipació social, verbigràcia “en algun lugar de la Mancha de cuyo nombre sí quiero acordarme” (una pista: comença per TO i acaba per DO), o pels esquimals del Pol Nord si s'escau.
Certament, m’ha costat desempallegar-me de l’encís burgés del nostre Congrés. Però, al capdavall, la veritat s’imposa. Diuen que representa la “voluntat” de la “nació espanyola”. Pregunto: la meva "voluntat" també? La de la majoria? Quina majoria? La resultant de les eleccions? Malgrat la seva elegància, la voluntat general no és més que un òrgan de l’Estat (i l'Estat és tan sols un grup de persones que diuen que representen a la comunitat) que, ençà les constitucions lliberals primer i "democràtiques" després, ha destronat i desterrat a Nostre Senyor de la vida social dels espanyols; legislador apòstata; segrestador de les llibertats, de les llibertats concretes dels espanyols i de les regions d’Espanya. Un poder que desvincula les famílies. Un òrgan assassí, que promou l’holocaust dels 100.000 avortaments anuals... Encara sento els calfreds que he sentit bo i sortint del Parlament a l’escalfor de la Carrera de San Jerónimo.
Però he de seguir estimant els meus germans i treballar cada dia pel bé comú! On trobar les forces? Aquesta nit amb un grupet d’infants adorarem una altra vegada a l’Únic Legislador. I és que "així com Jesucrist ha posada la sua ànima per nós, així nós devem posar nostres ànimes per nostres frares e per la cosa pública" (F. Eiximenis, Regiment de la cosa pública, c. XX).
