sábado, 28 de junio de 2008

Miserere!

Czemu mi smutno i czemu najsmutniéj,
Mamże Ci śpiewać ja - czy świat i czas?...
Oh! bo mi widnym strój tej wielkiej lutni,
W którą wplątany duch każdego z nas
(C.K. Norwid, Aerumnarum plenus)
xxx

Erma és la terra, res no ha quedat
de la il·lusió per collir les cireres
que tu, verm del temps, voraç encistelles
mentre a la mare xucles la sang

La mort somriu i avança victoriosa
rítmica, com el tic tac d’un rellotge
memento mori, que jo cloc les llotges
on s'asseu la memòria pecadora

S’acabaven els anys i tu esperaves
que et demanessin perdó les creus
homes i dones, el gat i els nens...
Viure és perdonar setanta vegades!

No ploris, Narcís, l’estany vessaràs
D’on aquesta ràbia? Només ets flor
pretensiosa que confongué amor
Recorda que sols a Déu adoraràs!

lunes, 23 de junio de 2008

El Cor d'Osona


Les senyeres estel·lades i els jilbab (en àrab جلباب) de les dones marroquines carregades de nens al casc antic no aconsegueixen confondre la verdadera fesomia de Vic.

Vic és una gran basílica composta per moltes capelles i capelletes, començant per la Seu. I els sants hi viuen treballosos, com si fos casa seva. La ciutat dels sants acollí Joaquima i n’expulsà a Laura. Alta terra, ciutat pagesa, sense mar, és probablement la vila catalana més internacional. La Catalunya més “rància” paradoxalment és la que més ressò ha tingut al món. Proba palmària de que la Catalunya cristiana és la universal. Aquells fills de masovers i pagesos, menestrals i obrers del tèxtil, rics i pobres, que mai no sortiren de casa seva molts d’ells, resulta que parlen amb tots els idiomes de la terra. Homo sunt et humani nihil a me alienum puto ens suggereixen exultant. I és que els Collbatons, Miquels dels Sants, Almatons, Verdrunes, Clarets, Colls i altres són només una introducció a la hagiografia vigatana. És tota una comarca la canonitzada per la gràcia de Déu! No m’estranyaria que quan Sant Pere m’obri la porta del cel el dia de demà, em trobaré a la Plaça Major de Vic, rodejat de vigatans en festa!

Mentrestant, a la medina de Vic que malda per una Catalunya “lliure” segueix regnant - callat - un rei sota una divisa: “el meu Regne no és d'aquest món". I si algun dia, curiós lector, fessis camí de Manlleu a Tona, trobaries cap a l'est el Puig-agut que s'aixeca sobre el Ter. El corona una ermita, un Temple Expiatori del Sagrat Cor de Jesus li’n diuen. Si t’hi arribessis i gosessis demanar la clau al bar despoblat que l’acompanya, podries obrir-ne la porta i creuar el llindar humil de la capella. A dintre, a recer del sol, podries seure en algun dels bancs polsosos que fa anys que ningú neteja. I si només tanquessis els ulls per una estona endinsant-te en el silenci, qui sap si no sentiries els batecs del Cor de Nostre Senyor lo Rei.

domingo, 15 de junio de 2008

Amb pluja una vesprada entristida

Amb pluja una vesprada entristida
tres llàgrimes vessà per una terra
que exhalava vapor de til·la i herba
- que ja no ho és la palla escarransida.

Deserts els bancs, l’aigua els netejava
recordant la conversa d’un comiat
o d’un silenci el preludi amarg.
Escolta com plou l’aigua compassada!

I busques amants, mes no hi ha amor
sense amistat, dels amics rondines?
germans per a què? Si no els estimes…
deixa els nens, que l’infància ha mort.

T’enrabies i plores: no vols callar
sol ets envoltat de núvols greus.
Contra mundum. Quan de sobte una veu
de campana et crida a confessar.

domingo, 8 de junio de 2008

No us fieu dels mestres de la Llei...


Primera hora de la tarda. Ell, portava un xandall brut. Estabornit sobre tres motxilles. Drogat? Quants anys tindria? Inclassificable, demacrat, però més aviat jove. El sense-sostre jeia inconscient al parc en una posició inquietant, sense sentit. Immòbil, la mà dormida li penjava estesa mig oberta, com si demanés caritat. Perquè en necessitava.

No, no me l’esperava pas. Era un repte, una gràcia, que m’ha demostrat la meva impotència, la meva manca d’audàcia, el meu egoisme còmode! Sí, què podia haver fet? Despertar-lo i preguntar si es trobava bé? Avisar els serveis socials? Dur-lo a casa, rentar-lo, vestir-lo, donar-li de menjar i aixopluc? Certament, no em volia mullar... Nerviós, he fet mitja volta tot seguint el meu camí mentres l’encomanava en un misteri del Rosari per a tranquil·litzar la consciència.

I “el que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes” (Mt 9, 13) deia l’Evangeli d’avui...

Perdona’m, sense-sostre!


viernes, 6 de junio de 2008

La victòria del Bruc. 200é aniversari!


RESUM HISTÒRIC

Un dels esdeveniments més assenyalats de la Guerra de la Independència espanyola és la batalla del Bruc. Els fets històrics tothom si més no els coneix. El 4 de juny de 1808 sortia de Barcelona una columna comandada pel general francès Schwartz per a castigar la rebel Manresa, la qual havia protagonitzat la crema de paper segellat (vegeu la detallada relació que s’en fa a
http://historiesmanresanes.blogspot.com/). A causa d’un xàfec caigut del cel l’invasor francès hagué d’aturar la seva marxa, la qual cosa permeté preparar la defensa dels insurrectes locals - restes de les tropes de la corona espanyola i sometents i voluntaris locals, especialment manresans i igualadins. El 6 de juny es produí la primera topada al pas del Bruc, on l’exèrcit napoleònic fou obligat a retirar-se. Nogensmenys, els francesos no cessaren en el seu afany, tornant a plantar-se amb dos columnes davant del Bruc el 14 de juny, però foren igualment rebutjats pels defensors que s’hagueren de retirar. És en aquesta data que ressonà entre els cingles de Montserrat el timbal del jove Isidre Lluçà Casanovas, que espaventà als soldats gals. Els racionalistes contemporanis tendeixen a desmerèixer la preternaturalitat d’aquest fenomen – però per als nostres avantpassats, gent humil i assenyada, el miracle fou evident.

Malgrat la victòria del Bruc, l’invasor sotmeté ràpidament la major part del territori de Catalunya – reconvertida en els Departaments del Ter, del Segre, de Montserrat i de Boques de l’Ebre per a la nova administració liberal. Caigué Girona. Però, la dominació francesa no arrelà. No arrelà com no ho feu els anys 1283-1285 o els anys 1641-1648 i també en certa forma durant la Guerra de la Succesió. Perquè Catalunya no és part de França o del que França representa a casa nostra.

VALORACIÓ

Per a entendre el que significà el Bruc per a la nostra terra i la nostra història una vegada més ens ajudarem del Patriarca (vegeu la pastoral de J. Torras i Bages: La victòria del Bruc, de 6 de març de 1908, Obres Completes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1988, v.V, pp. 384-398).

Per a Torras i Bages, la victòria del Bruc és “una fita gloriosa en la història, no solament de Catalunya, no sols d’Espanya, sinó també de l’Europa entera”.

Així, a la batalla del Bruc s’hi tornà a complir la Llei que regeix la història. Una Llei que a la propera Montserrat ja feia segles que es cantava diàriament amb els versos del Magnificat (“la più vera e profonda interpretazione della stroria” com ha recordat darrerament Benet XVI - vegeu el discurs pronunciat pel Papa el dissabte 31 de maig de 2008 per a finalitzar el mes marià).

Foren protagonistes de la batalla:
Per un cantó, els francesos i la seva Revolució inspirada per l’autonomia de la matèria enfront l’esperit. Abstracció de la religió. Independència enfront Déu. Orgull de l’individu i dels seus “drets”, menyspreu d’allò que és popular. On Napoleó vol “fer-se el senyor del món”, per això “es converteix en un tirà”. Però “Déu s’en riu dels superbs, i es complau en humiliar-los”.

Per altra banda, els nostres avantpassats. Ells “sabien que obraven bé, amb justícia, amb generositat; que defensaven la dignitat i la santedat del seu país i de la seva família, la llibertat de la pàtria i de la religió; que s’oposaven al mal”. És cert, aquells pagesos i menestrals sometents foren uns imprudents, altres Davids, que Déu elegí per a aixafar els Goliats de la revolució francesa i liberal. Però tornem a la història. “Un poble materialista no pot ésser un poble heroic. La matèria és corruptible per naturalesa (...). Per això estan més disposats a l’heroisme, als actes sublims de virtut, la gent popular que no pas la gent rica”. Es per això que aquells esperits estaven més avesats a l’heroisme. Era l’heroisme del cada dia, de l’amor: “perquè amaven, lluitaren” en defensa del més preuat: la religió, la pàtria i la família.

En efecte, al Bruc no s’hi oposaren uns interessos materials. Enguany, resultaria impossible entendre similar gesta. Els catalans que hi donaren la vida no perseguien un guany sinó la glòria. La glòria de Nostre Senyor, no llur vanaglòria. Com un segle abans, a la guerra de Successió, no era un aferrament nostàlgic a unes tradicions el que inspirava als nostres soldats mal equipats. Era l’Esperit de Déu “qui junta als homes de cor noble i els vivifica per a realitzar les empreses altes i difícils i necessàries per a la salvació dels pobles”.

Igualada s’encomanà a l’Espós de Sang. Els manresans portaven les seves banderes amb els Cossos sants. Tots implorant la protecció de la verdadera sobirana de Catalunya, la Immaculada.

Tot i així, resulta fàcil classificar als patriotes i als afrancesats de llavors amb les nostres esquerres i dretes... Més no és així, els sometents no lluitaven per unes idees. Ho feien per la pau. I la pau verdadera no és pas causa de divisió. És que la religió, la pàtria o la família ens poden dividir? Al contrari, car són institucions formades per l’amor i aquest no separa. Només llur mancança, les caricatures de religions, pàtries o famílies que altres volen imposar divideixen i separen els homes.

Hem dit que no era pas un aferrament nostàlgic a unes tradicions el que mogué els nostres combatents. Primer fou l’amor i el fruit de l’amor és la Tradició. L’amor, precisament per ésser amor, resposta al bé, protegirà els seus fruits i defensarà la pròpia tradició com a cosa seva:

La tradició és una cadena d’or que enllaça les diferents generacions d’un poble; la tradició és el caràcter i distintiu particular de la naturalesa humana; ni els àngels, que són purs esperits, ni les bèsties, que són sols materials, poden tenir tradició. Per això trencar la tradició, rebutjar la tradició, mofar-se de la tradició és un crim de lesa humanitat. La civilització no és altra cosa que un patrimoni espiritual acumulat per una sèrie de generacions, és a dir, per la tradició”.

La tradició és cosa de dones, que teixint configuren la pàtria. I la Dona és Maria:
A la Pàtria li diem mare, però aquesta mare té una altra Mare, que és la gloriosa i sempre humil Verge Maria”. Per això, li implora el bisbe de Vic: “conserveu, oh Mare i celestial Patrona, el vigor de nostre poble, conserveu la unió entre tots els seus fills; pregueu per tota la terra catalana, la protecció de la qual teniu encomendada”.

Els nostres avis foren timbalers... Ara bé, coneixent-ne els nets, hi ha qui diria no obstant els enemics ens han acabat vencent... Si han vençut, no és pel seu orgull sinó pel nostre!

- Moreneta, els francesos espoliaren el teu santuari però no pogueren somoure la teva Muntanya Santa. Els cingles de Montserrat els han volgut cremar però allà queden, visible testimoni que estimba l’orgull i enlaira la humilitat. Avui el principal enemic no són els sarrains o els francesos. Som nosaltres i nostra supèrbia. Sí, és el meu orgull. Però, tu Mare, permetràs que renegui de la sang dels nostres pares?








domingo, 1 de junio de 2008

Oda a mayo (a propósito de Agnieszka y Jarek)



Agnieszka y Jarek se prometieron hace unos meses. Se casarán, Dios mediante, este septiembre.

Hace un año, ellos todavía no se conocían. Yo sí, aunque por separado. Sobretodo a Jarek. Jarek había sido mi mejor amigo de infancia, en aquellas míticas visitas que, de pequeños, su familia nos hacía en nuestro paraíso de Golinons. Jugando, soñábamos juntos la más de las veces innumerables batallas de caballeros armados hasta los dientes mientras defendíamos codo a codo nuestros castillos-cabañas improvisados en medio del bosque. En otras, éramos inventores de los artilugios más inverosímiles que depararíamos al futuro de la humanidad.

Un día (por razones sólo a Dios conocidas), Jarek desapareció de mi horizonte hasta que hace un par de años (por razones también sólo a Dios conocidas) reapareció. Pasados los años, ambos éramos ya unos jóvenes más o menos adultos, embargados quizá por otros sueños algo menos fantasiosos. Licenciados los dos, nos acabábamos de iniciar en el mundo profesional. Él en el de los ordenadores; en el de las leyes yo (no voy a extenderme en las hipotéticas relaciones o paralelismos entre la informática y la legislación, especialmente en los tiempos hodiernos). Dado que uno de los hermanos pequeños de Jarek, Stas, se iba a casar felizmente (por las presentes fechas está punto de ser padre), el hermano mayor consideró que ya era hora de sentar cabeza él también. Algo inexperto en cosa de amores, acudía a mi a por consejo, al parecerle que perito era en tales materias delicadas, viviendo como vivo de mis ideales románticos en mala hora injertados.

Gracias a Dios, mi querido Jarek no me hizo caso y lanzándose a la aventura, siempre con la ayuda de Dios, tras un breve reconocimiento se topó con Agnieszka. Es ésta una chica afable, decidida amén de sencilla, que no pierde su tiempo mercadeando con su dignidad (dignidad no es vanidad) de hija de Dios y de Eva. Además, brilla con aquella gracia femenina que se regala magnánima a quién la sabe valorar. Una chica que ante todo quiere ser santa. Vaya, que cada vez son menos las Agnieszkas, pero, aunque sea más difícil encontrarlas, ¡todavía existen! Jarek no se lo pensó dos veces... La joven correspondió y de nuevo con la ayuda de Dios (como se ve Dios es clave en estas cuestiones, y para mi amigo más todavía), ya tañen las campanas de boda.

No entraré en los pormenores del ínterin y del cortejo, puesto que no estoy autorizado. Sólo diré que fue bonito, natural y sencillo, como debe ser.

Anoche, mientras montábamos la primera mesa del comedor y las cuatro sillas, marca de Ikea, de su futuro hogar, mesa que estrenamos con la primera cena a base de pizza nocturna – me sentí feliz. Pues mis amigos, sin complicaciones, compartían conmigo su felicidad y me dejaban ser partícipe de ella... Felicidad que no empeñaba la sana envidia y un no sé qué de nostalgia que suscitaba en mi su cómplice sonrisa. Sí, pude ayudar, siquiera simbólicamente, a colocar las primeras cortinas del salón y algunas de las puertas. Era un gozo incluso verles discutir encariñosados por cada detalle: por ejemplo, Agnieszka quiere repintar la cocina de otro calor y a Jarek ya le está bien el actual color ocre... Mas, con la inocencia del cándido enamoramiento de la primavera en flor, estas discrepancias se convierten en otras ocasiones de amarse más y más.

Ciertamente, son diferentes... Jarek sigue disfrutando con sus películas de guerras y fantasía (sin ir más lejos, ayer nos deleitamos sin mayores pretensiones con la última película del ciclo de Narnia, el Príncipe Caspian – en Polonia la han estrenado antes que en España). Ella algo más cultivada, no se resigna y se lleva a Jarek al ballet o a la ópera. Nadie les quitará sus diferencias, comenzando por la sexual, pero conque les una lo nuclear, una misma fe y un único deseo, unirse a Dios, también lograrán aquello de un solo corazón y un solo espíritu.

No, no precisan del dogma de la ética de la intolerancia moderna. No precisan, como la inmensa mayoría de las jóvenes parejas que se dicen enamoradas, de periodos previos de “convivencia” o de concubinato puro y duro. Y es que, la historia lo demuestra, no es obligatorio fornicar antes del matrimonio. El amancebamiento prematrimonial no es imprescindible, tampoco es ninguna garantía de indisolubilidad o de éxito futuro. Parejas, concubinatos o amancebamientos de prueba que, ¡oh ironías de la vida y dicho sea de pasada! el matrimonio disuelve casi siempre. Digo disuelve o anula o separa o divorcia. Y los preconviventes, hoy divorciados, aún se preguntan porqué... Por favor, ¡que los moralistas del mayo 68 no nos impongan la incontinencia forzosa prematrimonial! Oh, cuánta sabiduría encierra los versos del poeta:
"ma perché non servammo umana legge,
seguendo come bestie l'appetito" (Purgatorio, XXVI, 83-84)
o aquello de:
"enno dannati i peccator carnali,
che la ragion sommettono al talento" (Inferno, V, 38-39).

Porque a Agnieszka y a Jarek les mueve la ilusión de una esperanza que no defrauda. Son jóvenes, por lo tanto, no son pudientes económicamente hablando. La casa común la construirán juntos con Alguien. No son autosuficientes por separado o incluso juntos. Me lo reconocían: es Dios (sí, de nuevo Él) quien les ha cruzado, el que les ha unido y el que, de forma muy concreta a través de los acontecimientos diarios más diversos, les va señalando y confirmando el camino. Dios que es amor les llena de paz y alegría de hacer las cosas bien hechas. Un ejemplo me contaban: en un país, Polonia, donde las reservas para cualquier salón para un banquete de bodas ya se señalan para dentro de dos años, tan pronto como tuvieron claro el día de su enlace y al cura que les iba a casar, al día siguiente dieron con una sala para esta fecha que – casualidad o no - acababa de liberarse por cancelación de otra boda prevista para esta fecha.

Ufff! Jarek está suuupeeerenamorado. ¡Lo que nos cambia el amor! No me imaginaba a mi amigo, el buenachón y risueño Jarek, prodigándose en tiernas y espontáneas carícias para su novia. Tal vez no le dedicará poesías, pero le ofrecerá su vida.

***

Mayo siempre es un mes especial, el de la Virgen. Andaba ayer preocupado por los verdes parques de Varsovia queriendo inspirarme para una “oda” a este mes florido, pero la inspiración no aparecía. Por eso te doy gracias, María, por Agnieszka y Jarek, por su amor y por su cariño. ¡Qué nunca pierdan tu referencia!

Nothing happens the same way twice” le explica Aslan a Lucy.
¡Chwała Bogu!

http://www.youtube.com/watch?v=AJyNMSJxHeA