Amb pluja una vesprada entristida

Amb pluja una vesprada entristida
tres llàgrimes vessà per una terra
que exhalava vapor de til·la i herba
- que ja no ho és la palla escarransida.

Deserts els bancs, l’aigua els netejava
recordant la conversa d’un comiat
o d’un silenci el preludi amarg.
Escolta com plou l’aigua compassada!

I busques amants, mes no hi ha amor
sense amistat, dels amics rondines?
germans per a què? Si no els estimes…
deixa els nens, que l’infància ha mort.

T’enrabies i plores: no vols callar
sol ets envoltat de núvols greus.
Contra mundum. Quan de sobte una veu

de campana et crida a confessar.