Primera hora de la tarda. Ell, portava un xandall brut. Estabornit sobre tres motxilles. Drogat? Quants anys tindria? Inclassificable, demacrat, però més aviat jove. El sense-sostre jeia inconscient al parc en una posició inquietant, sense sentit. Immòbil, la mà dormida li penjava estesa mig oberta, com si demanés caritat. Perquè en necessitava.
No, no me l’esperava pas. Era un repte, una gràcia, que m’ha demostrat la meva impotència, la meva manca d’audàcia, el meu egoisme còmode! Sí, què podia haver fet? Despertar-lo i preguntar si es trobava bé? Avisar els serveis socials? Dur-lo a casa, rentar-lo, vestir-lo, donar-li de menjar i aixopluc? Certament, no em volia mullar... Nerviós, he fet mitja volta tot seguint el meu camí mentres l’encomanava en un misteri del Rosari per a tranquil·litzar la consciència.
I “el que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes” (Mt 9, 13) deia l’Evangeli d’avui...
Perdona’m, sense-sostre!
No, no me l’esperava pas. Era un repte, una gràcia, que m’ha demostrat la meva impotència, la meva manca d’audàcia, el meu egoisme còmode! Sí, què podia haver fet? Despertar-lo i preguntar si es trobava bé? Avisar els serveis socials? Dur-lo a casa, rentar-lo, vestir-lo, donar-li de menjar i aixopluc? Certament, no em volia mullar... Nerviós, he fet mitja volta tot seguint el meu camí mentres l’encomanava en un misteri del Rosari per a tranquil·litzar la consciència.
I “el que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes” (Mt 9, 13) deia l’Evangeli d’avui...
Perdona’m, sense-sostre!
No hay comentarios:
Publicar un comentario