Miserere!

Czemu mi smutno i czemu najsmutniéj,

Mamże Ci śpiewać ja - czy świat i czas?...

Oh! bo mi widnym strój tej wielkiej lutni,

W którą wplątany duch każdego z nas
(C.K. Norwid, Aerumnarum plenus)

xxx

Erma és la terra, res no ha quedat
de la il·lusió per collir les cireres
que tu, verm del temps, voraç encistelles
mentre a la mare xucles la sang

La mort somriu i avança victoriosa
rítmica, com el tic tac d’un rellotge
memento mori, que jo cloc les llotges
on s'asseu la memòria pecadora

S’acabaven els anys i tu esperaves
que et demanessin perdó les creus
homes i dones, el gat i els nens...
Viure és perdonar setanta vegades!

No ploris, Narcís, l’estany vessaràs
D’on aquesta ràbia? Només ets flor
pretensiosa que confongué amor
Recorda que sols a Déu adoraràs!