Les senyeres estel·lades i els jilbab (en àrab جلباب) de les dones marroquines carregades de nens al casc antic no aconsegueixen confondre la verdadera fesomia de Vic.
Vic és una gran basílica composta per moltes capelles i capelletes, començant per la Seu. I els sants hi viuen treballosos, com si fos casa seva. La ciutat dels sants acollí Joaquima i n’expulsà a Laura. Alta terra, ciutat pagesa, sense mar, és probablement la vila catalana més internacional. La Catalunya més “rància” paradoxalment és la que més ressò ha tingut al món. Proba palmària de que la Catalunya cristiana és la universal. Aquells fills de masovers i pagesos, menestrals i obrers del tèxtil, rics i pobres, que mai no sortiren de casa seva molts d’ells, resulta que parlen amb tots els idiomes de la terra. Homo sunt et humani nihil a me alienum puto ens suggereixen exultant. I és que els Collbatons, Miquels dels Sants, Almatons, Verdrunes, Clarets, Colls i altres són només una introducció a la hagiografia vigatana. És tota una comarca la canonitzada per la gràcia de Déu! No m’estranyaria que quan Sant Pere m’obri la porta del cel el dia de demà, em trobaré a la Plaça Major de Vic, rodejat de vigatans en festa!
Mentrestant, a la medina de Vic que malda per una Catalunya “lliure” segueix regnant - callat - un rei sota una divisa: “el meu Regne no és d'aquest món". I si algun dia, curiós lector, fessis camí de Manlleu a Tona, trobaries cap a l'est el Puig-agut que s'aixeca sobre el Ter. El corona una ermita, un Temple Expiatori del Sagrat Cor de Jesus li’n diuen. Si t’hi arribessis i gosessis demanar la clau al bar despoblat que l’acompanya, podries obrir-ne la porta i creuar el llindar humil de la capella. A dintre, a recer del sol, podries seure en algun dels bancs polsosos que fa anys que ningú neteja. I si només tanquessis els ulls per una estona endinsant-te en el silenci, qui sap si no sentiries els batecs del Cor de Nostre Senyor lo Rei.
Vic és una gran basílica composta per moltes capelles i capelletes, començant per la Seu. I els sants hi viuen treballosos, com si fos casa seva. La ciutat dels sants acollí Joaquima i n’expulsà a Laura. Alta terra, ciutat pagesa, sense mar, és probablement la vila catalana més internacional. La Catalunya més “rància” paradoxalment és la que més ressò ha tingut al món. Proba palmària de que la Catalunya cristiana és la universal. Aquells fills de masovers i pagesos, menestrals i obrers del tèxtil, rics i pobres, que mai no sortiren de casa seva molts d’ells, resulta que parlen amb tots els idiomes de la terra. Homo sunt et humani nihil a me alienum puto ens suggereixen exultant. I és que els Collbatons, Miquels dels Sants, Almatons, Verdrunes, Clarets, Colls i altres són només una introducció a la hagiografia vigatana. És tota una comarca la canonitzada per la gràcia de Déu! No m’estranyaria que quan Sant Pere m’obri la porta del cel el dia de demà, em trobaré a la Plaça Major de Vic, rodejat de vigatans en festa!
Mentrestant, a la medina de Vic que malda per una Catalunya “lliure” segueix regnant - callat - un rei sota una divisa: “el meu Regne no és d'aquest món". I si algun dia, curiós lector, fessis camí de Manlleu a Tona, trobaries cap a l'est el Puig-agut que s'aixeca sobre el Ter. El corona una ermita, un Temple Expiatori del Sagrat Cor de Jesus li’n diuen. Si t’hi arribessis i gosessis demanar la clau al bar despoblat que l’acompanya, podries obrir-ne la porta i creuar el llindar humil de la capella. A dintre, a recer del sol, podries seure en algun dels bancs polsosos que fa anys que ningú neteja. I si només tanquessis els ulls per una estona endinsant-te en el silenci, qui sap si no sentiries els batecs del Cor de Nostre Senyor lo Rei.
No hay comentarios:
Publicar un comentario