Evocatio

Carrer Abat Deàs
hi sèiem al llindar de la parròquia
esperant la catequesis, tots dos
- d’això ja fa massa anys.
Jocs de nens, audàcia d’il·lusions,
ànimes pures, l’amistat i sols
davant la Seva glòria

Del dissabte el matí
secrets que m’explicaves confident
de la teva escola gironina
- que no era per a mi -
diàleg que sempre recordaria:
d’ençà no ens ha coincidit mai la vida,
nosaltres fills de Déu

No podré oblidar-te
postal de ma memòria santpolenca.
En color, fotografia casual
avui t’he retrobada.
Oferir-te-la vull, si a Jesús plau,
amb nostàlgia, sentir d’un cor de carn
que tingué sa infantesa

Trop petite

Bona nit i altres dones
llums i crits de la nit freda
qui escriu les hostils noves
d’una mar que no s’ofega?

Si tremola la paraula
d’unes línees mal escrites...
Incompreses, sense pauta:
papers per a fer-ne miques

Sofriment, paors i planys
eixorden la greu salmòdia
d’un esperit inconstant
que buscà la pròpia glòria

Ja ha perdut les claus de casa :
benvinguda la misèria
practica’n la davallada
del present penitència
***
Petitesa, res no tens
poca cosa, volaràs
com fulla que aixeca el vent
camí del cel anhelat

Cor que estima
joiós reposa

(16.10.2008)

Science de l'Amour

'Considérant le corps mystique de l’Eglise, je ne m’étais reconnue dans aucun des membres décrits par Saint Paul, ou plutôt je voulais me reconnaître en tous… La Charité me donna la clef de ma vocation. Je compris que si l’Eglise avait un corps, composé de différents membres, 1Co 13,1-3 le plus nécessaire, le plus noble de tous ne lui manquait pas, je compris que l’Église avait un Cœur, et que ce Cœur était BRULANT d’AMOUR. Je compris que l’Amour seul faisait agir les membres de l’Eglise, que si l’Amour venait à s’éteindre, les Apôtres n’annonceraient plus l’Evangile, les Martyrs refuseraient de verser leur sang… Je compris que l’AMOUR RENFERMAIT TOUTES LES VOCATIONS, QUE L’AMOUR ETAIT TOUT, QU’IL EMBRASSAIT TOUS LES TEMPS ET TOUS LES LIEUX … EN UN MOT, QU’IL EST ETERNEL !…

Alors, dans l’excès de ma joie délirante, je me suis écriée : O Jésus, mon Amour… ma vocation, enfin je l’ai trouvée, MA VOCATION, C’EST L’AMOUR !… Oui j’ai trouvé ma place dans l’Eglise et cette place, ô mon Dieu, c’est vous qui me l’avez donnée… dans le Cœur de l’Eglise, ma Mère, je serai l’AMOUR… ainsi je serai tout… ainsi mon rêve sera réalisé !… (...) je me suis présentée devant les Anges et les Saints, et je leur ai dit : « Je suis la plus petite des créatures, je connais ma misère et ma faiblesse (...) ô Bienheureux habitants du Ciel, je vous supplie de M’ADOPTER POUR ENFANT, à vous seuls sera la gloire que vous me ferez acquérir mais daignez exaucer ma prière, elle est téméraire, je le sais, cependant j’ose vous demander de m’obtenir : VOTRE DOUBLE AMOUR (...). Je suis l’Enfant de l’Eglise, et l’Eglise est Reine puisqu’elle est ton épouse, ô Divin Roi des Rois… Ce ne sont pas les richesses et la Gloire, (même la Gloire du Ciel) que réclame le cœur du petit enfant… La gloire, il comprend qu’elle appartient de droit à ses Frères, les Anges et les Saints… Sa gloire à lui sera le reflet de celle qui jaillira du front de sa Mère. Ce qu’il demande c’est l’Amour… Il ne sait plus qu’une chose, t’aimer, ô Jésus… (...). Mais comment témoignera-t-il son Amour, puisque l’Amour se prouve par les œuvres ? (...). Je n’ai d’autre moyen de te prouver mon amour, que de jeter des fleurs, c’est-à-dire de ne laisser échapper aucun petit sacrifice, aucun regard, [4v°] aucune parole, de profiter de toutes les plus petites choses et de les faire par amour… (...) je chanterai, même lorsqu’il me faudra cueillir mes fleurs au milieu des épines et mon chant sera d’autant plus mélodieux que les épines seront longues et piquantes (...). O mon Jésus ! je t’aime, j’aime l’Eglise ma Mère, je me souviens que : « Le plus petit mouvement de PUR AMOUR lui est plus utile que toutes les autres œuvres réunies ensemble » mais le PUR AMOUR est-il bien dans mon cœur… (...). Enfin ne pouvant planer comme les aigles, le pauvre petit oiseau s’occupe encore des bagatelles de la terre.'

Manuscrit B, Lettre à Soeur Marie du Sacré-Coeur
Sainte Thérèse de l’Enfant Jésus, Manuscrits autobiographiques, Ed. du Seuil, Paris 2006, pp. 226-231.

Els somriures de Lurdes

Té uns ulls foscos molts grans, qui sap si d'extraterrestre, i que escruten fixament l’objecte de la seva curiositat, ja recaiguin en cosa o persona. Malgrat la seva curta i incerta biografia, ja ha aprés a dir “papa” i “mama”. I juga divertint-se amb els seus dos germans grans. Tanmateix, de tant en tant, arranca el plor desconsolat, sense cap raó de pes que aparentment ho justifiqui. En Daniel va néixer ara fa vint-i-dos mesos, però només té una família des de fa onze. Una família que potser perdrà qualsevol dia, si l’Estat o la Comunitat Autònoma ho decreta. Aquesta és una de les especificitats del règim d’acollida “temporal” de menors.

De camí a Lurdes i amb permís administratiu previ per a sortir del país atorgat, en Daniel era el nostre reietó engrescant-nos amb els seus somriures entronitzat en la cadira infantil. Com que després de donar-li de sopar ja era fosc, volguérem apagar el llum interior del cotxe familiar. La criatura no ho comprengué i esclatà a plorar sense que la poguéssim calmar amb els més diversos enginys. Fins que la mare, legalment “temporal” o no definitiva, el prengué al seient davanter del copilot on seia i l’estrenyé entre els seus braços mentre el petonejava suament. Els sanglots d’en Daniel, poc a poc, s’anaren silenciant. Al final es quedà dormit en els braços de la seva mare. En aquesta postura filial arribaren a la residència on havíem de passar la nit.

Amb els seus tres anys i mig, la Sònia és una nena marcada, hi hauria qui diria que la seva existència és accidental, fortuïta o involuntària: contingent o fruit d'una irresponsabilitat. Amb una mirada picarona, entremaliada, sol exigir ésser la princesa d’un palau que no existeix. I quan no ho aconsegueix, perd el somriure i resta tristoia o enrabiada amb tothom... La mare, joveneta i soltera, fa el que pot amb l’ajuda dels seus pares, els avis de la nena. Però intentar “el que es pot” demana molt alè i massa sovint els petits fracassos acaben desil·lusionant...

Aquella tarda de diumenge de primers d'octubre i que il·luminava els gloriosos Pirineus engominats amb les primeres neus de la temporada a les cotes més altes, en cloure’s el pelegrinatge i tornant a les nostres cases, els nens jugaven a l’autobús com si es trobessin en una llar d’infants (el retorn el feia en autocar, com esbrinaran els lectors més deixonits). Negligents de normatives i reglaments de seguretat, els infants corrien pel corredor de l’autocar engatats i compartint les impressions espirituals i naturals del viatge, saltant excitats com isards de seient a seient, mentre llurs pares, claudicants, estaven massa cansats per a fer-los-hi cas o silenciar el xivarri pueril.

En cert moment, la petita Sònia s’aixecà del seu seient al costat de la seva mare i avançà soleta pel corredor fins a la primera fila on seia el sacerdot que guiava la peregrinació, un alegre jove de vint-i-cinc anys que tot just comença, ordenat ara no fa més de tres mesos. La nena li preguntà o li comentà alguna coseta (que només ells coneixeran fins a la fi del temps) i seguidament se li assegué a la falda. Així, durant una bona estona s’hi estigué confiada descobrint aquell nou pare.

¿No són aquestes mostres unes concrecions del que ens digué Benet XVI a Lurdes fa tres setmanes?

Marie aime chacun de ses enfants, portant d'une façon particulière son attention sur ceux qui, comme son Fils à l'heure de sa Passion, sont en proie à la souffrance ; elle les aime tout simplement parce qu'ils sont ses fils, selon la volonté du Christ sur la Croix (...). Ce sourire de Marie est pour tous ; il s'adresse cependant tout spécialement à ceux qui souffrent afin qu'ils puissent y trouver le réconfort et l'apaisement (...). Dans le sourire de la plus éminente de toutes les créatures, tournée vers nous, se reflète notre dignité d'enfants de Dieu, cette dignité qui n'abandonne jamais celui qui est malade. Ce sourire, vrai reflet de la tendresse de Dieu, est la source d'une espérance invincible (homilia 15.09.2008).

Qu'elle soit pour tous la Mère qui entoure ses enfants dans les joies comme dans les épreuves! (Homilía 14.09.2008).

Als àngels (custodis)

Què és la poesia sinó la parla dels àngels

que alguns han aconseguit manllevar?
Què és la poesia sinó una altra forma més pura

de contemplar les mateixes coses?
Què és la poesia sinó una trobada?
La parla dels àngels que pugen i baixen del Cel a la terra.
I la parla de Déu, quina és?
Per tant, què és la poesia?
O, què és la poesia sense oració?
No necessito d'altres musses...

Oh, àngels custodis ensenyeu-me de poesia
Sí, ensenyeu-me a pregar!

"Volgi, Beatrice, volgi li occhi santi",

era la sua canzone, "al tuo fedele

che, per vederti, ha mossi passi tanti!

Per grazia fa noi grazia che disvele

a lui la bocca tua, sì che discerna

la seconda bellezza che tu cele".

O isplendor di viva luce etterna,

chi palido si fece sotto l'ombra

sì di Parnaso, o bevve in sua cisterna,

che non paresse aver la mente ingombra,

tentando a render te qual tu paresti

là dove armonizzando il ciel t'adombra,

quando ne l'aere aperto ti solvesti?

(Purgatorio XXXI 133-145)

***

Afegit el 8.10.2008:

"Solo la Parola di Dio è fondamento di tutta la realtà, è stabile come il cielo e più che il cielo, è la realtà. Quindi dobbiamo cambiare il nostro concetto di realismo. Realista è chi riconosce nella Parola di Dio, in questa realtà apparentemente così debole, il fondamento di tutto. Realista è chi costruisce la sua vita su questo fondamento che rimane in permanenza (...). Tutte le cose vengono dalla Parola, sono un prodotto della Parola. "All'inizio era la Parola". All'inizio il cielo parlò. E così la realtà nasce dalla Parola, è "creatura Verbi". Tutto è creato dalla Parola e tutto è chiamato a servire la Parola. Questo vuol dire che tutta la creazione, alla fine, è pensata per creare il luogo dell'incontro tra Dio e la sua creatura, un luogo dove l'amore della creatura risponda all'amore divino, un luogo in cui si sviluppi la storia dell'amore tra Dio e la sua creatura" (Benet XVI, Discurs per a l'obertura del Sínode de Bisbes, 6.10.2008)