A TALL D’INTRODUCCIÓ, UNA NOTA METODOLÒGICA
Torno a la blogosfera!
Del 12 al 29 de juliol passat he tingut la gràcia de participar en la XXIII Jornada Mundial de Joventut a Sydney amb el Sant Pare, Benet XVI.
Com havia promès, especialment amb aquells que no hi heu pogut anar, us faig cinc cèntims del meu peregrinatge a Sydney (Austràlia) amb la Delegació de Joventut del Bisbat de Vic juntament amb molts milers de joves d’arreu de la Terra. En aquest sentit, les següents anotacions volen ésser un testimoni, necessàriament personal o subjectiu, d’uns dies meravellosos a l’altra banda del món.
Com a precisió conceptual i terminològica, aquestes línies no són exactament una “crònica”, tampoc un diari de viatge o de guerra ni espiritual, tampoc “un quadern gris”. Són, si més no, una entrada de blog, un “post”, amb totes les virtuts i defectes o limitacions que això suposa sumades a les deficiències del mateix autor. Les notes les prenia in situ, “sobre la marxa”, de forma gairebé diària, en qualsevol lloc: a l’avió, al tren, a l’autocar, abans de dormir, en alguna estona morta. De tornada, només les he retocat. Hauria pogut editar-les, abreujar-les o redactar-les novament. He decidit, tanmateix, consignar-les com venien apuntades a la llibreta, amb alguna correcció i prou, afegint petites cites de les paraules del Sant Pare pronunciades en ocasió de la Jornada Mundial de Joventut. D’aquí les divagacions a vegades excessives i també omissions. Prefereixo la immediatesa i espero haver-ho aconseguit. Agraeixo la benevolència i/o paciència de qui tingui la curiositat de seguir llegint i demano en canvi l’abstenció a qui no en tingui.
Per últim, per si no resulta implícit del que s’ha dit fins aquí, el contingut d’aquesta entrada és estrictament personal i no pretén erigir-se en portaveu o crònica oficial de cap mena, i particularment del grup que m’acompanyava. Tampoc tindria dret a fer al·lusions expresses o personals als companys i amics del grup que m’ha acollit aquests dies i que ha fet possible aquesta història. Però sense la companyia (en el sentit de la “Fellowship of the Ring”) no hi hauria crònica.
DISSABTE, 12 DE JULIOL DE 2008
MADRID, BARCELONA, LONDRES – LEARN TO FLY
L’objectiu planejat s’està apropant. Sense plantejar-m’ho gaire, a Colònia 2005 vaig decidir que a Sydney hi havia d’anar. Certament, he començat una mica tard a participar en les Jornades Mundials de Joventut. Colònia fou la primera Jornada Mundial de Joventut per a mi. Però heus aquí que encara sóc jove i responc a la crida dels pontífexs, en aquest cas Benet XVI.
Què és una Jornada Mundial de Joventut (en endavant “JMJ”)? Un concert multitudinari, festa pacífica o aplec de germanor de gent un xic fantasiosa? Una pretensió i un bany de masses d’una Església en decadència? És clar que no! Segurament no s’han fet estudis sociològics sobre les JMJ precedents i tampoc molts d’ells acabarien d’afinar les conclusions per manca de visió sobrenatural[1]. Una cosa és certa: ningú dels qui hi assisteix, començant pel Sant Pare, hi va per casualitat. Sí, som lliures i ens ho proposem: anirem a Sydney però al cap i a la fi no depèn de nosaltres portar a terme aquest propòsit. Hi ha quelcom que ens hi empeny, o que ens hi porta. I aquesta cosa, aquest quelcom, és l’Esperit. Un Esperit que és més fort i més lleuger que les nostres maletes i que les nostres consciències. Un Esperit que aplega i que es comunica, fa comunitat, la comunitat dels creients, l’Església, el Cos Místic de Crist. L’Esperit de Déu.
Seria fàcil afirmar que el viatge – la jornada – no és gratuïta. Que seria un do ut des. Un do per a complir, per a respondre amb un esforç. Quin? Això ja ho sabria cadascú en el moment apropiat. Similars expectatives – les nostres maletes – lamentablement ens faran més feixuc el viatge. Amb expectatives o no, en canvi, uns i altres no hem de tenir por. No he de tenir por. La por esclavitza. Les ganes amb l’alegria alliberen, “donen ales”.
La reflexió s’embolica amb l’acció. Es veu que ara mateix em trobo a bord de l’avió que m’està portant de Madrid a Barcelona. A Barcelona m’he de reunir amb la meva germana i el grup que Déu m’ha donat per a fer possible el viatge, els joves del bisbat de Vic, del cor de Catalunya. Com a representació minúscula, cercarem també nosaltres la gràcia que necessita el nostre país.
La darrera nit ha estat breu i amb prou feines he aconseguit cloure els ulls. Nervis, per suposat, i més si hem de travessar els globus terraqüi: Madrid, Barcelona, Londres, Hong Kong i finalment Sydney. Dos nits sense dormir, vejam...
És dissabte, això arranca. Amb Maria. Mare, em poso als teus braços. T’ho lliuro tot, fins i tot allò que em reservo. No permetis que desaprofiti el temps de gràcia que tinc per endavant, tu que ets la Mare de la Gràcia.
Ens hem trobat tots a l’aeroport de Barcelona. Sota el cavall amb potes d’elefant de la Terminal 2. Procedents del bisbat de Vic (amb una marcada presència d’igualadins). També algun gironí i de les terres de l’Ebre. Gent senzilla i, entre ells, el bisbe Romà, un home pràctic i proper, increïblement disponible, però sense forçar. Un servidor en l’excel·lència del seu sacerdoci complet, successor dels Dotze, apòstol de Crist. Perquè el seu lema és “Amor meus, crucifixus est” sembla que segueixi la màxima paulina “m'he fet tot a tots” (I Cor 9,22), especialment amb els joves... Un privilegi tenir-lo amb nosaltres. En total, 1 bisbe, 2 capellans, 2 diaques, 1 seminarista i 22 joves més.
L’aeroport del Prat de Barcelona s’ha quedat sense capella. No se sap perquè, ni tan sols se sap quan. Tampoc sembla que ningú estigui interessat en proposar-la de nou a les Autoritats. Potser una altra confessió religiosa tindria més èxit per a reclamar un espai de culte. El cas és que hem hagut de celebrar la primera missa de la peregrinació en una sala de conferències. Aperitiu de les catacumbes que ens esperen. A Barcelona, passat el migdia del dissabte, doncs, el Sr. Bisbe ha presidit l’eucaristia de vigília del diumenge; el diumenge l’hauríem de passar a bord dels avions mentre creuàvem la Terra. Acabada la missa, hem embarcat.
Primera estació, Londres Heathrow. D’Iberia a Cathay Pacific i com a petita Església al voltant del nostre Pastor, el bisbe, hem resat els Vespres a la sala d’espera londinenca.
DIUMENGE, 13 DE JULIOL
HONG KONG – IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE
Què intrigant! Per primera vegada he superat les 10 hores seguides damunt d’un avió. Per primera vegada he creuat Rússia i la Xina. Per primera vegada, he sobrevolat Àsia. I encara ens queden 10 hores més des de Hong Kong a Sydney[2]!
Hong Kong des de l’aire i des de la sala de l’aeroport es presenta gris i lleig, encara que no el puguem visitar, ens l’imaginem trist i desarrelat, entre el mar i el continent, sempre sota la boira asfixiant. A l’aeroport robat a la mar tenim unes hores per a conèixer una Àsia a la “europea” i que existeixen altres companyies aèries com “Dragonair”. I que de monjos budistes n’hi ha de diferents menes u ordes o colors. Àdhuc n’hi ha que disposen d’ordenadors d’última generació. Els ordenadors són made in China. És això Àsia? Sense resposta, hem tornat a l’avió que ens portarà a Sydney, ara ja sense més escales. A la porta de l’avió hem vist que no érem els únics pelegrins de camí a la JMJ. Un grup de francesos, anglo-saxons i fins i tot un “club” de Barcelona. I un altre bisbe ens acompanya, l’auxiliar de Hong Kong, que conserva l’aire de reverència i de dignitat dels savis xinesos. Aquest vell reverent ha trobat la vertadera veritat. Els altres passatgers que ens acompanyaran en aquest vol vers Sydney encara que no tinguin cap intenció de participar en la JMJ, ells també son pelegrins. Tal vegada inconscientment, però a ells també els mou el mateix Esperit. A on ens acabarà portant?
Per ara hem deixat la indesxifrable Xina, la trista Xina que anhela l’alegria... Fugaç la visita, no sóc capaç de capir-la com sóc incapaç de desxifrar el seu enigmàtic alfabet, alfabet que en principi és l’alfabet d’una llengua com qualsevol altre.
DILLUNS, 14 DE JULIOL
SYDNEY – JA HI HEM ARRIBAT!
6:13 AM. Hem aterrat a Sydney i encara és de nit. En sortint de l’aeroport, hem pres el tren fins a la Central Station, al bell mig de la ciutat.
Desconeguda encara, en la primera impressió la ciutat se’ns apareix una barreja de Nova York amb Londres amb un regust mediterrani. La gent apagada i tèdia d’un dilluns matí que ha de tornar a les seves feines contrasta amb la visibilitat dels clergues i les múltiples colles de pelegrins d’arreu del món que ronden despistats per l’estació i zones properes. Al cap d’una llarga espera (els responsables del nostre grup havien anat a buscar les acreditacions i el “pack” del pelegrí), hem pres de nou el tren que ens havia de dur a Wyee, a uns 80 quilòmetres al nord de Sydney, base operativa durant els nostres dies d’estada a Sydney. El problema és que el tren sol recórrer aquests 80 kms en 2 hores... El camí, no obstant, ens dona l’ocasió de tastar la naturalesa i el paisatge del New South Wales: eucaliptus, aiguamolls, barris residencials i més eucaliptus.
A Wyee ens albergarem en una modesta però hospitalària casa d’exercicis protestant. La localitat representa, crec, una típica població de granges australianes a les portes del bush o extensió de prats, matolls i eucaliptus australians. Aquí som a ple hivern, mes en aquestes latituds ens pareix que sigui eterna primavera, malgrat les frescors dels matins i dels vespres.
A mitja tarda, després de celebrar la missa – la primera en terra australiana – hem sopat i hem anat a dormir d’hora: ho necessitàvem.
DIMARTS, 15 DE JULIOL
SYDNEY – AIXÒ COMENÇA...
Sydney Tower
A 325 metres sobre el nivell del mar hom s’hi troba una mica més a prop del cel. I el món es mostra diferent. La vista abasta un horitzó més ample, més formidable, que ni tan sols els gratacels circumdants poden limitar. A sota, els homes – aquestes petites formigues – pul·lulen per la ciutat dels negocis que és Sydney. Igualment hi pul·lulen els pelegrins, amb llurs banderes, peons i estendards, amb llurs càntics i crits d’alegria innata, no suscitada per productes aliens... I el sol ho mulla tot: l’aigua de la badia, els vaixells que hi circulen, fins el tramvia futurista que circula per les avingudes de la ciutat penjat a una altura de 5 metres sobre el nivell del carrer. Les parcel·les, com si es tractés del joc d’ordenador SimCity, es distribueixen els diferents edificis segons la funció residencial, econòmica o religiosa. Gratacels de vidre i esglésies de pedra. Parcs esplèndids i jardins botànics a l’anglesa, però amb flora australiana: Sydney.
Descendits al sòl ens hem dirigit a Barangaroo, el moll on havia de celebrar-se la missa d’obertura de la JMJ amb el cardenal Pell. Pel camí, ens hem trobat amb l’afluència convergent al mateix punt d’altres joves, milers de joves de tots els països, especialment asiàtics. Tots a l’atesa de l’Esperit que ens tornarà la carn i ens inspirarà el seu alè. Tots a l’atesa del Sant Pare (el dijous vinent en el mateix lloc).
DIMECRES, 16 DE JULIOL
NOSTRA SENYORA DEL CARME
SYDNEY – MANLY – PURE OCEAN
A les cales de Manly
hi reposàvem les ànimes cansades
quan callava la terra escoltant la mar
una mar dolça, una mar-mare
que el sol tendrament acariciava
A les cales de Manly
¿qui ens recordava èpoques antigues
que, inacabades, en ses petxines ressonen?
mostres petites d’amor sublim
que infinites onades teixiren
A les cales de Manly
postal de verda blavor d’alga i palmera
hi era feliç la noia somniadora
somnis d’infància i del cel més clar:
per una hora era sirena
A les cales de Manly
gentils les vacances que no meresquérem
els ossos descarnats del llibre d’Ezequiel
gaudíem, i l’Esperit, alè i vida,
Ell planejava sobre les aigües
Abans, l’Opera House magnífica, per bé que incompresa, ens havia saludat de bon matí amb l’estuari parpellejant donant gràcies al sol, perdó, a Déu, pel nou dia. Un dia gloriós, coronat per l’alegria d’una absolució i pels salts d’uns dofins juganers allà sota els penya-segats de North Heath on comença i fineix l’oceà. L’alegria d’una posta de sol enfebrada, d’un sol que s’amaga rere el continent. L’oceà, substància quasi-infinita, l’esperaria allí mateix fins l’endemà. A la tornada de Manly, arribada la nit (al ésser hivern, passades les cinc de la tarda ja fosqueja), ens hem delectat amb l’escenari d’un Sydney enlluernat, la ciutat-gratacel que pretén brillar a totes hores malgrat les nits, com el sol i els estels. Quan s’apagarà?
DIJOUS, 17 DE JULIOL
CANBERRA – FAMILY (FAMÍLIA) PART I
Providence rules the world! I ho fa de forma original i sempre amb amor. És capaç d’incloure temps per a una missa no prevista en una agenda massa ajustada a les 5:45 del matí o trobar un vehicle, amb conductor inclòs, que ens portés a l’estació de Wyee a la meva germana i a mi, aturant un tren a l’andana uns segons més per tal poguéssim pujar-hi amb la llengua enfora. Si el perdíem, no arribaríem a temps a Sydney per a prendre l'autobús cap a Canberra. La mateixa Providència, que per camins inconcebibles ens ha portat a Austràlia i que avui ens ha guiat a Canberra. És fantàstic deixar-se portar!
La Ingrid també s’ha deixat conduir per la Providència d’un Déu que és amor, d’un Déu que l’hi ha donat un marit, uns fills, una nova ciutat, Canberra, i un nou país. Els fills són fruit de l’amor, per això és natural que, constant l’amor dels pares, els fills estimin i s’estimin. Com la Kiara, l’Amber i l’Erik, que participen d’un amor que no saben tal volta definir, però que el viuen amb tota la càndida puerilitat. I juguen, viuen, parlen i són nens – sense problemes.
En el dia d’avui la meva germana i jo hem fet un petit parèntesis de la JMJ (o hem participat en una JMJ familiar) i, separant-nos per unes hores del grup, hem viatjat a la capital d’Austràlia, Canberra, a 3 hores d’autobús de Sydney (sumant les ja acostumades dues hores de tren de Wyee a Sydney), per a visitar la cosina del nostre pare, que hi va venir a viure i a fundar una família ja fa uns quants anys. Les tres hores d’autobús que separen les dues ciutats, separen, al mateix temps, la primavera de l’hivern. El camí ensenya diverses tonalitats del paisatge australià, fins que hom arriba a Canberra, emmarcada en un altiplà hivernenc típicament castellà. Canberra, ciutat de disseny i planejada, contradiria a les teories organicistes de l’origen de la societat, si no fos que, malgrat els 70 anys i escaigs de vida, ja ha format una tradició d’universitat, govern i ambaixades. No m’acaben de convèncer les ciutats elevades en virtut d’un decret, però haig de reconèixer que si el decret (és a dir, el pla d’urbanisme) és raonable i s’executa coherentment i s’adapta a la topografia local, el resultat dóna un mitjà de vida d’una gran qualitat i, sobretot, d’una meravellosa tranquil·litat, que afavoreix a les persones: en particular a les famílies.
Mentrestant, els nostres amics del grup es trobaven per primera vegada amb el Sant Pare a Barangaroo, donant-li la benvinguda.
DIVENDRES, 18 DE JULIOL
SYDNEY – UN PARENTESIS
Cinquè dia del nostre pelegrinatge a terres australianes i potser ha estat el més pobre, o el menys intens. I no perquè Déu no hagi actuat en tot moment. El problema és l’actitud personal i la temptació de desconnectar de la JMJ reduint l’estada a Sydney a una simple persecució d’esdeveniments i d’emocions, perdent la referència de les persones i del Déu que ens acompanya. En això - crec - hi caiem sovint, com avui.
Qui sap si els petits fracassos de l’agenda del dia (no arribar d’hora al via-crucis o perdre´s l’adoració) no són una crida de Déu que vol fer-se present també en aquesta massa de banderes del món o enmig del tràfec de la JMJ? Perquè és l’Esperit mateix que oneja aquests banderes.
DISSABTE, 19 DE JULIOL
SYDNEY – VÍGILIA AMB BENET XVI AL SOUTHERN CROSS PRECINT
Havent deixat la nostra residència fins ara a Sydney (Bethshan Ministers), carregats de motxilles, amb l’alegria pròpia dels pelegrins que atenyen el terme del seu caminar, hem recorregut els carrers de Sydney fins a entrar a l’hipòdrom de la ciutat a Randwick, el Southern Cross Precint, espai on s’ha de celebrar la Vetlla del dissabte i l’Eucaristia del diumenge juntament amb el nostre Papa. L’organització de la Jornada segueix, si més no, l’esquema d’altres JMJ: els diferents grups queden distribuïts en les seccions assignades, on faran bivac durant la nit del dissabte al diumenge. Al fons de l’hipòdrom s’aixeca l’altar. Als exteriors, en diversos racons de l’àrea s’hi troben les zones comunes, banys, tendes (de merchandising), cantines i, en especial, les capelles-tendes-de-campanya de l’adoració on hi romandrà durant la Jornada el Santíssim – durant tota la nit, aixopluc pels qui busquen recer del fred i també dels tambors i dels “resucitó” que entonen els simpàtics kikos. Aixopluc pels qui saben que Crist els espera.
Com que hem arribat d’hora a la nostra secció, hem aprofitat per a establir el campament base, estendre banderes, etc... Buscant la unitat, nosaltres mateixos hem pogut comprovar la seva manca dins de la nostra colla, per exemple per divisions tan estúpides com les que promou la política, en aquest cas provocades per quina bandera era la suposada bandera de la nostra Catalunya que ens havia de presidir. Els nostres veïns de la parròquia de Santa Caterina Labouré de Madrid ho tenien més fàcil per a identificar-se. Nosaltres, en canvi, veiem com els centenars de joves de tots els indrets del món que ens trobàvem en el recinte contínuament confonien la nostra bandera (la senyera o la seva succedània, l’estelada) amb la de Vietnam d’abans de la seva guerra civil (que consta de tres bandes horitzontals roges sobre fons groc). Molta gent ens preguntava:
- Where do you come from?
- From Catalonia!
- From where...?
- From Catalonia, Barcelona, Spain...
- Ah, Spain!
Segurament ens estalviaríem aquests problemes si tinguéssim una consciència més gran de que la nostra vertadera pàtria és el Cel, que la nostra única bandera és la del Sagrat Cor de Jesús i que Maria és la Reina de Catalunya, la Reina d’Espanya i la Emperadriu de l’orb sencer. Però, mentre no vulguem reconèixer i fer nostra aquesta obvietat, seguirem discutint sobre quina ha d’ésser la nostra bandera[3]...
A les 19:00 hores, quan ja feia estona que era fosc, ha fet entrada Benet XVI i s’ha iniciat la Vigília de pregària tot suplicant i esperant la vinguda de l’Esperit Sant i dels seus dons (és a saber, enteniment, ciència, consell, fortalesa, pietat i temor de Déu) damunt de tots nosaltres.
Malgrat els problemes de la megafonia i de l’accent marcadament germànic de l’anglès del Papa, Benet XVI s’ha referit magistralment (és a dir, com un mestre, en el millor sentit de la paraula) a la naturalesa del Paràclit i dels seus fruits en la vida eclesial[4]. Ens ho haurem de rellegir més d’una vegada, perquè tinc la sensació que aquest discurs és un dels més importants del seu pontificat.
Després el Papa i tots els bisbes que l’acompanyaven (entre ells, el nostre bisbe Romà) han demanat el descens de l’Esperit Sant sobre tota l’assemblea, aquesta nova Església que és la mateixa, aleshores, ara i sempre, com ho és Crist mateix, reunida entorn dels Apòstols presidits pel Successor de Pere i encoratjats per la presència de la Mare de Déu[5]. I l’Esperit, sense fer remor aquest cop, ha vingut. Per a renovar-nos, per a renovar-me. Per a renovar les famílies, les nacions, també la catalana i l’espanyola; per a renovar la seva Església i per a fer-nos testimonis del seu amor[6].
Per a tancar la Vetlla, el Papa ha exposat el Santíssim durant una breu estona. Amb el Sant Pare com a primer adorador, el mig milió de persones a Randwick hem adorat, en un mateix lloc i moment, a un sol Déu que és Trinitat[7]!!! Tota adoració es una anticipació del moment - perquè arribarà!- en que tota la Terra adorarà a Nostre Senyor. En les capelles-tendes abans esmentades hem perllongat aquesta adoració durant tota la nit, fins l’endemà. Envoltat de centenars de persones, cara a cara davant de l’Hòstia i corprès pel rosari incessant de confessions improvisades que s'esdevenien al meu costat, he palpat per uns instants la gran Misericòrdia de Jesús envers tots nosaltres, la seva mà que ens recull i que ens abraça. Allà, a un parell de passes, el Cor misericordiós batia emocionat per a mi i per a tot el món.
DIUMENGE, 20 DE JULIOL
SYDNEY - EUCARISTIA AMB BENET XVI AL SOUTHERN CROSS PRECINT
La fredor de l’alba ens ha facilitat el desvetllar amb més rapidesa de la nostra acampada a cel obert. Gràcies a Déu, no ha plogut durant la nit, contra el que predeien els pronòstics. El dia, sense sol, s’ha presentat amb un tel finet de núvols que – com hem comprovat a mesura que avançava el dia – acabaria portant l’anhelada pluja a Sydney. Al mateix temps, mentre corrien les hores del matí, la temperatura de l’aire s’ha escalfat una mica. Entre esmorzar i badalls, abans de les 10:00 ha aparegut el papamòbil amb el Sant Pare, que saludant i beneint-nos, ha passat molt a prop de nosaltres de camí a l’altar.
L’Eucaristia, a pesar de la litúrgia celebradíssima, a voltes costa seguir en una JMJ amb aquella actuosa participatio que demanava Benet XVI a l’exhortació Sacramentum Caritatis a causa de les distraccions “ambientals”. Igualment, haurem de tornar a llegir amb atenció la homilia i la meditació del Papa que ens deixà abans de l’Àngelus. En tot cas, a Randwick com en tota missa que es diu en qualsevol racó del món, Déu-era-amb-nosaltres d’una manera i amb una presència eminent, i és Ell, pel seu sacrifici, qui ens donà la comunió en el seu Cos Místic, com a membres de l’Església, de la humanitat i d’un país[8].
Ara el relleu de les JJMMJJ, i això és sempre una alegria, passa a Madrid.
Clausurada la JMJ, la tornada aquella mateixa tarda sol ser és dura. A Colònia recordo que ens sortí tot el cansament mentre tornàvem a l’autocar. Mes en les caminades feixugues, arrossegant els paquets i motxilles, hom té l’oportunitat de compartir amb paciència aquesta mateixa extenuació amb gent d’allò més curiosa, per exemple, uns germans de la Communauté Saint Jean (http://www.stjean.com/) fundada pel dominic francés Marie-Dominique Philippe, als qui feia temps que volia conèixer personalment.
Cap al vespre, refet per un sushi obsequi de la meva germana en un restaurant japonès, hem pres un tren cap a Melbourne. Ens hem acomiadat, per tant, d’aquesta fantàstica ciutat que és la ciutat de postal de Sydney.
DILLUNS, 21 DE JULIOL
MELBOURNE – LA RESSACA
Sorprenentment, la nit al tren s’ha fet de bon dormir. Seria el cansament.
En la JMJ hom demanava amb insistència pluja per a remeiar la profunda sequera que sofreix el país que ens acull. Déu ha escoltat aquestes pregàries. Ràpidament, atès que Melbourne ens desperta amb un monumental xàfec. Gràcies a Déu, la pluja s’esvaeix i podem arribar secs a la parròquia de Saint Mary Star of the Sea. És tracta d’una de les primeres esglésies de Melbourne, on també avui s’hi ofereix la pastoral per a la comunitat de procedència lituana que hi ha a la ciutat. Des d’allà ens hem dirigit a un alberg de joventut proper, i encara que era només mig matí, ens hem dutxat per primera vegada en dos dies. Per a nosaltres, materialistes de primera classe, l’alberg ens ha donat una bona impressió. Així, per exemple, des de la terrassa de l’alberg s’albira el downtown melbournià (existeix aquest gentilici?) format per uns quants gratacels desordenats. En general, Melbourne dóna la sensació d’ésser una ciutat més treballadora i menys turística que la concurrent Sydney.
Una hora després, nets i pentinats, com nens de poble que surten perfumats al circ de la tarda, hem pogut sortir per a un primer reconeixement de la ciutat. Melbourne disposa d’un tramvia circular gratuït que permet recórrer el perímetre de la city. Ens hem baixat al Federation Square, on es situa la catedral anglicana (de la “High Church” a més a més) de Saint Paul. De forma similar que a Sydney, l’estil de les catedrals i de les principals esglésies urbanes del país – catòliques, anglicanes i d’altres confessions protestants – és monumentalment neogòtic. Per altra banda, crida l’atenció avançar per la nau d’un temple anglicà, que no arriba al grau de desarrelament dels luterans, però s’hi troba a faltar l’essència de tota església, el Sagrari. M’he admirat, això no obstant, de veure-hi algun estendard de la Mare de Déu. En sortint, després de passejar per algun carreró típic del centre, hem tornat a la parròquia, on el Sr. Bisbe amb molta senzillesa ens ha explicat el discurs del Sant Pare del dijous a Barangaroo. Seguidament, la Santa Missa ha coronat el primer dia a Melbourne.
DIMARTS, 22 DE JULIOL
MELBOURNE – TURISME IN THE CITY
Els darrers dies a Sydney ens havíen dut, paradoxalment, ara que som a Melbourne, a buscar satisfer principalment les necessitats més elementals: dormir i menjar. Així, ningú ens ha pogut treure el somriure matutí després de dormir nou hores seguides i omplir-nos la panxa amb l’esmorzar, gaudint seguts i sense presses d’un cafè amb llet. El dimarts, nogensmenys, es presentava fred, ventós i aigualit: un dia corrent de l’hivern casolà més ranci; per això el primer que hem fet és revigoritzar-nos amb la Santa Missa. Després, per a assegurar el sopar, hem anat a buscar els productes i ingredients necessaris al Victoria Market. Al migdia hem sortit a l’exploració de la ciutat, a peu aquesta vegada. Primerament, hem visitat la catedral catòlica de Sant Patrici, edificada pels immigrants irlandesos del segle XIX i per la que vetlla des de fora el mític O’Donell. Llegint les làpides dels primers bisbes d’aquesta diòcesis, m’impressionava la seva procedència rural de petits poblets perduts a la verda Eire. Aquí, a les antípodes, potser la seva identitat irlandesa es diluí amb els anys, però no la seva fe, que enguany persisteix i s’irradia entre els centres del negoci mundial que pretenen tocar el cel. Per molt que s’aixequin, per molt que els gratacels moderns dominin l’horitzó i deixin les catedrals a l’obaga, mai no grataran, tanmateix, al cel.
Aquesta és precisament la sensació que hom treu a la 88ª planta a la Eureka Tower. La vista atura l’alè, els afers humans es fan més petits, l’urbanisme pot impressionar, mes el cel i el sol no s’han apropat ni un pam més per aquesta raó. Baixats al sòl, hem retornat a la parròquia de la Stella Maris, on el Sr. Bisbe ha continuat amb l’explicació vespertina de les paraules del Papa. Ara era el torn de les del dissabte, a la Vigília de Randwick, relatives a l’acció de l’Esperit Sant en la vida dels cristians.
Per cloure el dia, la meva germana i jo ens hem retrobat amb les nostres cosines segones locals, la Connie i l’Anne Marie, 100% australianes, mig croates i mig poloneses. Ens han tret de “marxa” (bé, a sopar, que estem de pelegrinatge) pel carrer “funky” de Melbourne, St. Kilda.
DIMECRES, 23 DE JULIOL
SANTA BRÍGIDA PATRONA D’EUROPA
MELBOURNE – OCEAN GREAT ROAD
Avui s’escau Santa Brígida, patrona d’Europa. No reflexionarem pas, malgrat això, sobre el vell continent que ens ha vist néixer, sinó que contemplarem una de les meravelles del continent que ens acull aquests dies: l’Ocean Great Road.
A primer cop d’ull, podria semblar que hem retornat als penya-segats del nord d’Espanya o de Dover. Doncs no, ens trobem a l’extrem més meridional d’Austràlia, valgui la redundància i és en els detalls on ho hem pogut comprovar. Abans, però, havíem començat el dia lloant al nostre Creador en les Laudes.
La primera aturada ha correspost a Bells Beach, que no amaga campanes ans es feu de surfistes. Aquests, revestits de neoprè, es llencen a les aigües (gèlides) de l’Oceà del Sud, perseguint les crestes de les onades més altes. De tant en tant – han d’estar a l’aguait – l’onada no arriba: ans sorgeix i s’alça fins als 4 metres d’altura. El surfista haurà d’aixecar-se i posar-se dempeus sobre la taula, lliscant transversalment sobre l’onada que va caient. Sí, més que un esport, el surf és un art i els surfistes – no ho negaré – són uns artistes. Per això, les nostres noies han corregut ufanes a fer-se fotos amb els homes d’aigua que eixien, com altres Afrodites, de les aigües esbravades.
L’autocar ha emprés de nou el seu (nostre) camí. De sobte, s’ha aturat de nou. Havíem arribat a un bosc d’eucaliptus, santuari de coales. El coala és un animal exemplar; vida contemplativa que no es rebaixa amb els neguits terrestres. Sempre tindrà fulles d’eucaliptus que cruspir i digerir.
Això no obstant, ha pogut més l’acció i hem prosseguit el viatge, dinant a Apollo Bay. Algunes, han aprofitat l’avinentesa per a comprar-se més i més ulleres de sol, que tan sols es posaran un dia per fardar (reconec que em costa entendre certs comportaments femenins). Una mica abans de parar a Apollo Bay havíem agafat l’Ocean Great Road, una pintoresca i sinusoïdal o curvilínia carretera que cenyeix tant els penya-segats com les platges d’aquesta bonica contrada. El paisatge, realment, és diví, barreja de terra, mar i cel, clarobscur de dia i nit que els núvols pinten com volen, mentre la brisa, aquella brisa humida i tendra, acaricia l’herba que s’ha atrevit atansar-se a l’oceà. Una mica més enllà, turons amunt, els boscos gairebé tropicals dels més diversos tipus d’eucaliptus i plens de gegants falgueres - que evoquen altres temps – no permeten endinsar-s’hi a les vaques que, sense estar-ne massa interessades, rumien admirades la verdor que les envolta. Cangurs, cangurs, no n’hem vist, sembla ésser que ens els havien bescanviat per ovelles angleses. Fos o no fos un bell somni, sense voler ésser coales, lluitàvem contra la son que els suaus giravolts de l’autocar i la digestió del dinar ens havien suscitat.
A les 15:00 hem arribat als “Dotze Apòstols”, uns trencants d’una muntanya que s’ha esberlat mentre combatia secularment amb la mar. De fet, hem pogut verificar com hi sobreïxen unes figures de roca solitàries, esculpides per la magma incessant de la mar i que indòmites s’aparten de la costa. Hom diria que són com l’Església formada pels homes que, duc in altum, s’ofereix i es desprèn de si mateixa, tota pel seu Déu. Només Ell la polirà i de les roques més àrdues de la terra en farà la sorra més fina i cristal·lina del paradís.
Abstret per aquestes consideracions, pel camí hem vist des de la finestra de l’autocar un cementiri no catòlic, és a dir anglicà segurament o protestant. Que com ho sé? Als sepulcres no els presidia la creu. Espontàniament he cridat: “desgraciats!”. Algú m’ha sentit (dins l’autocar, és clar) i m’ha renyat una mica escandalitzat. I ho feia amb raó, perquè aquest crit no era un lament per la manca de gràcia dels nostres germans, privats com estan de la veritable comunió... Era la meva falta de caritat, la ignorància, la condemnació i el desinterès per la sort de tants i tants fills de Déu, germans pel baptisme. Amb aquesta actitud poca contribució aporto a la causa ecumènica i no sóc testimoni creïble de la meva catolicitat[9]. On és la meva oració per a que tots siguin u?
Per a finalitzar el viatge una darrera atracció, el London Bridge, un penya-segat més que la mar ha rossegat durant mil·lenis. De tornada a Melbourne per l’interior del país i pel mig de prats i camps indefinits, el sol que ja havia vençut els núvols del matí, s’ha acomiadat de nosaltres amb una posta inoblidable, marcant-nos l’occident, on precisament, a casa, les nostres famílies podran contemplar al seu torn i al mateix temps la glòria d’una alba nova.
DIJOUS, 24 DE JULIOL
MELBOURNE – DE SHOPPING & LEISURE
Després de les emocions visuals del dia d’ahir, avui hem descansat. En havent acabat la Missa del matí, hem disposat de temps per a la carn, és a dir, per a anar de shopping a Melbourne. La gran majoria del grup s’ha quedat a prop de l’hostal i de la parròquia, això és, al Victoria Market, comprant records pels de casa (boomerangs, didgeridoos, gadgets i altres souvenirs pels turistes). Jo, en canvi, més sotmès a la concupiscència dels ulls, feia temps que tenia una idea fixa al cap: localitzar la llibreria catòlica de la ciutat...
La llibreria l’he trobat en un dels carrers més cèntrics de la ciutat, a la cantonada de Lonsdale i d’Elisabeth Street. Pel camí, he topat amb el carrer dels juristes. Jutjats diversos, advocats amb togues clàssiques anglosaxones nerviosos i neguitosos abans d’entrar en sala. En general, l’estimat i inconfusible estil o forma-de-ser dels perits en dret.
La Central Catholic Bookstore no m’ha defraudat. Potser els seus prestatges no contenen tota la literatura catòlica que s’hagi escrit en anglès ençà que els anglesos el parlen, però sí en comprenen una selecta representació. Malauradament o sortosament, la meva avidesa i en particular la pretesa voracitat lectora que després no troba temps per a llegir, no té més límits que els de la targeta bancària i el pes de la maleta permès per la companyia aèria que m’ha de tornar a casa d’aquí pocs dies. Per tant i a contracor, m’he hagut de reprimir, si bé, ajudat i aconsellat per la simpàtica llibrera, no m’he pogut privar de les següents posicions:
- Come rack! Come rope! De R.H. Benson.
- The quest for Shakespeare. De J. Pearce.
- The path to Rome. De H. Belloc.
- Flowers of Heaven (florilegi de poesia cristiana en anglès compilada pel mateix J. Pearce).
Amb certs càrrecs de consciència pel preu desemborsat, he marxat de la llibreria. Al davant se’m plantava l’església de Saint Francis, el poverello d’Assís. A fi de mitigar la consciència, tal volta, hi he entrat – just pel final de l’exposició del Santíssim. A fora, era migdia i quan he sortit de l’església he decidit encaminar-me al local italià on havíem quedat tots per a dinar: “La porcheta” (sic). No volent repetir la reiterada pasta dels últims dies, enguany hem dinat pizza, el plat que - juntament amb la pasta esmentada i el kebab– ha integrat el patrimoni culinari universal de la humanitat, suplantant-ne gradualment a les hamburgueses americanes.
El dinar el teníem d’hora, perquè en acabat havíem de visitar la zona olímpica i l’estadi de futbol australià de la ciutat de Melbourne. Vet aquí que dins l’estadi resultaven curioses les explicacions de la nostra guia mentre escalàvem les grades o pagàvem una visita “proactiva” al museu de l’esport del coliseu melbournià. Com anhela qualsevol comunitat per una Tradició i què banals resulten les tradicions si no aconsegueixen empeltar-se en la vertadera Tradició! Que si les pantalles de l’estadi han costat cinc milions de dòlars australians o el perquè de la bandera americana solitària en un dels quadres penjats a la zona VIP.... A qui pot interessar tot això?
Sigui com sigui, hem matat l’estona i part de la tarda. Havent-se fet fosc, hem tornat a la parròquia. Allà ens esperava Nostre Senyor, que amagat dins la custòdia ens estimava, ens estima i ens estimarà sempre. Per a Ell, cadascú de nosaltres és únic. Per a Ell, sóc únic. Només em té a mi. I ens espera, com a grup, com a persones, com a Església que pelegrina. I nosaltres, fills estimats seus, anem aprenent a estimar-lo, deixant-nos estimar per Ell mateix.
DIVENDRES, 25 DE JULIOL
SANT JAUME PATRÓ D’ESPANYA
MELBOURNE - PHILLIP ISLAND & PENGUINS
Escolta les promeses:
qui les acomplirà?
Aixeca els ulls blaus
i que les llàgrimes somriguin
El fred que tens
no s’escalfarà pas sol.
Has vist l’escola dels immigrants
i no entens la humanitat.
Fugiràs buscant un cel
i no, no el trobaràs.
L’atenció crides, necessitat d’amor
insatisfet, et retires,
disponible per a l’odi
- que no sadolla.
I ensopegues amb la desesperació
que et llença a l’abisme
És Satanàs, subtil i violent.
T’acusa
- t’acusava i sempre t’acusarà
Sota la Creu la dona:
una dona vestida de sol
la dona que no acusa
la dona que no desespera
la dona que estima
la dona discreta que riu i plora
la dona que-és-estel
ella és del cel, de la mar i de la terra
la dona mare de l’home
l'home de la dona i la dona de l'home
DISSABTE, 26 DE JULIOL
GEELONG – FAMILY (RODZINA) PART II
Després de la missa de cada matí a la parròquia (on hem encomanat especialment a la nostra germana, l’Anna, en el dia del seu sant i a l’Igor q.e.p.), les nostres cosines aussies ens han recollit per a portar-nos a Geelong, una ciutat a una hora de cotxe al sud de Melbourne. Un nebot del nostre avi polonès, finalitzada la Segona Guerra Mundial, hi va emigrar. Poc a poc, altres membres de la família (germans seus) s’hi instal·laren també després de creuar la terra. Les nostres cosines pertanyen a la tercera generació, però com sol passar en aquests casos, no han sabut mantenir la llengua dels seus avantpassats. Tot i així, no reneguen de la seva procedència, que consideren un element molt enriquidor de la seva identitat personal i australiana.
A Geelong hi hem estat força atrafegats, com era d’esperar, entre visites, dinars, passeigs, sopars, etc... tot coneixent a més i més parents que mai havíem vist. La sènior és la tia Marysia, una dona de 91 anys, combatent polonesa de la resistència anti-alemanya durant la Segona Guerra Mundial i després perseguida, precisament per aquesta raó per les autoritats comunistes de la República Popular de Polònia. Aquestes, o els seus rectors soviètics, l’enviaren a 3 anys de gulags perduts enmig de Sibèria. El mateix Solzhenitsyn no els havia descrit encara, aquests models de campaments d’educació per a la ciutadania. És per aquest motiu que la ciocia Marysia no s’explica ella mateixa el perquè sobrevisqué a uns (idealistes alemanys) i altres (materialistes russos), però ara, espletant d’alegria, és la memòria – una mica ratllada - de la família. Potser per a poder-nos-ho compartir.
Junt als avis queden els néts més petits, tan enèrgics i plens de vida; tan enginyosos i tan somniadors, car flueix sang polonesa per les seves venes. Els pares conserven encara el polonès, mes han perdut l’estabilitat, la referència dels avis i lamentablement molts d’ells han vist rompre’s les seves famílies.
És clar que res ha impedit la joia d’aquesta nostra trobada si no és la brevetat... No només ha estat la joia per l’encontre amb unes persones sinó també per retrobar unes arrels. Unes arrels que – ho he pogut comprovar – no tan sols em nodreixen, sinó a persones que viuen a l’altra punta del món.
DIUMENGE, 27 DE JULIOL
MELBOURNE – DIES DOMINI
L’arquebisbe de Melbourne, Denis Hart, assabentat de que un altre ordinari – el de Vic – s’hostatja en el territori de la seva jurisdicció, l’ha convidat, i amb ell a tot el nostre grup, a participar en la missa dominical de la catedral melbourniana. La Seu de Melbourne, que ja havíem visitat el dimarts passat, s’alça elegant i ufana davant dels gratacels indefinits. Mancada d’una llarga història, els seus constructors seguiren els patrons gòtics com a garantia d’èxit per a una catedral, i no s’equivocaren. Tota de pedra fosca, volcànica, amb el sostre de fusta local, gaudeix potser per això d’un ambient quelcom més acollidor o càlid respecte a una catedral gòtica clàssica. Vista des de l’exterior, ressalten els elements de pedra més clara que sobrepassen la teulada: el prominent campanar que s’eleva al bell mig de l’encreuament de les naus central i lateral així com les igualment punyents torres frontals, la qual cosa concedia en aquell matí grisós i mullat (contràriament al que mostra la foto) un to d’agradable harmonia entre la part superior i la part inferior de l’edifici.
La missa ens sorprengué per la ceremoniositat de la litúrgia així com per la solemnitat dels cants entonats per l’escolania local. Presidia l’arquebisbe, un armari d’home que avançava amb peu ferm i segur, ben recolzat al seu bàcul. Els canonges animaven la celebració mentre el flaire de l’encens pujava fins a la clau de volta de l’església.
La parsimònia i la sumptuositat de la litúrgia no tenia altre meta que centrar la nostra mirada vers l’altar, vers el sacrifici d’un Déu a favor de cadascú de nosaltres, per mans dels nostres sacerdots, encapçalats per l’Arquebisbe Hart i pel nostre bisbe Romà. La melodia dels himnes semblava el cant dels àngels que participaven també, com a espectadors, en aquells moments, omplerts de sana enveja: ells no poden rebre el Cos del Crist.
En sortint, quina no fou la sorpresa de trobar-nos de nou amb l’Anne Marie i la seva bici? Amb la seva dolça gentilesa ens ha acompanyat a una part del grup a dinar i després a la National Gallery de Melbourne. Caiguda la nit i plovisquejant, encara hem tingut temps per a un cafè tot escoltant a un cantant australià pràcticament desconegut a Europa: Xavier Rudd ( http://www.youtube.com/watch?v=IxZijEeTCXY&feature=related).
L’aeroport del Prat de Barcelona s’ha quedat sense capella. No se sap perquè, ni tan sols se sap quan. Tampoc sembla que ningú estigui interessat en proposar-la de nou a les Autoritats. Potser una altra confessió religiosa tindria més èxit per a reclamar un espai de culte. El cas és que hem hagut de celebrar la primera missa de la peregrinació en una sala de conferències. Aperitiu de les catacumbes que ens esperen. A Barcelona, passat el migdia del dissabte, doncs, el Sr. Bisbe ha presidit l’eucaristia de vigília del diumenge; el diumenge l’hauríem de passar a bord dels avions mentre creuàvem la Terra. Acabada la missa, hem embarcat.
Primera estació, Londres Heathrow. D’Iberia a Cathay Pacific i com a petita Església al voltant del nostre Pastor, el bisbe, hem resat els Vespres a la sala d’espera londinenca.
DIUMENGE, 13 DE JULIOL
HONG KONG – IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE
Què intrigant! Per primera vegada he superat les 10 hores seguides damunt d’un avió. Per primera vegada he creuat Rússia i la Xina. Per primera vegada, he sobrevolat Àsia. I encara ens queden 10 hores més des de Hong Kong a Sydney[2]!
Hong Kong des de l’aire i des de la sala de l’aeroport es presenta gris i lleig, encara que no el puguem visitar, ens l’imaginem trist i desarrelat, entre el mar i el continent, sempre sota la boira asfixiant. A l’aeroport robat a la mar tenim unes hores per a conèixer una Àsia a la “europea” i que existeixen altres companyies aèries com “Dragonair”. I que de monjos budistes n’hi ha de diferents menes u ordes o colors. Àdhuc n’hi ha que disposen d’ordenadors d’última generació. Els ordenadors són made in China. És això Àsia? Sense resposta, hem tornat a l’avió que ens portarà a Sydney, ara ja sense més escales. A la porta de l’avió hem vist que no érem els únics pelegrins de camí a la JMJ. Un grup de francesos, anglo-saxons i fins i tot un “club” de Barcelona. I un altre bisbe ens acompanya, l’auxiliar de Hong Kong, que conserva l’aire de reverència i de dignitat dels savis xinesos. Aquest vell reverent ha trobat la vertadera veritat. Els altres passatgers que ens acompanyaran en aquest vol vers Sydney encara que no tinguin cap intenció de participar en la JMJ, ells també son pelegrins. Tal vegada inconscientment, però a ells també els mou el mateix Esperit. A on ens acabarà portant?
Per ara hem deixat la indesxifrable Xina, la trista Xina que anhela l’alegria... Fugaç la visita, no sóc capaç de capir-la com sóc incapaç de desxifrar el seu enigmàtic alfabet, alfabet que en principi és l’alfabet d’una llengua com qualsevol altre.
DILLUNS, 14 DE JULIOL
SYDNEY – JA HI HEM ARRIBAT!
6:13 AM. Hem aterrat a Sydney i encara és de nit. En sortint de l’aeroport, hem pres el tren fins a la Central Station, al bell mig de la ciutat.
Desconeguda encara, en la primera impressió la ciutat se’ns apareix una barreja de Nova York amb Londres amb un regust mediterrani. La gent apagada i tèdia d’un dilluns matí que ha de tornar a les seves feines contrasta amb la visibilitat dels clergues i les múltiples colles de pelegrins d’arreu del món que ronden despistats per l’estació i zones properes. Al cap d’una llarga espera (els responsables del nostre grup havien anat a buscar les acreditacions i el “pack” del pelegrí), hem pres de nou el tren que ens havia de dur a Wyee, a uns 80 quilòmetres al nord de Sydney, base operativa durant els nostres dies d’estada a Sydney. El problema és que el tren sol recórrer aquests 80 kms en 2 hores... El camí, no obstant, ens dona l’ocasió de tastar la naturalesa i el paisatge del New South Wales: eucaliptus, aiguamolls, barris residencials i més eucaliptus.
A Wyee ens albergarem en una modesta però hospitalària casa d’exercicis protestant. La localitat representa, crec, una típica població de granges australianes a les portes del bush o extensió de prats, matolls i eucaliptus australians. Aquí som a ple hivern, mes en aquestes latituds ens pareix que sigui eterna primavera, malgrat les frescors dels matins i dels vespres.
A mitja tarda, després de celebrar la missa – la primera en terra australiana – hem sopat i hem anat a dormir d’hora: ho necessitàvem.
DIMARTS, 15 DE JULIOL
SYDNEY – AIXÒ COMENÇA...
Sydney Tower
A 325 metres sobre el nivell del mar hom s’hi troba una mica més a prop del cel. I el món es mostra diferent. La vista abasta un horitzó més ample, més formidable, que ni tan sols els gratacels circumdants poden limitar. A sota, els homes – aquestes petites formigues – pul·lulen per la ciutat dels negocis que és Sydney. Igualment hi pul·lulen els pelegrins, amb llurs banderes, peons i estendards, amb llurs càntics i crits d’alegria innata, no suscitada per productes aliens... I el sol ho mulla tot: l’aigua de la badia, els vaixells que hi circulen, fins el tramvia futurista que circula per les avingudes de la ciutat penjat a una altura de 5 metres sobre el nivell del carrer. Les parcel·les, com si es tractés del joc d’ordenador SimCity, es distribueixen els diferents edificis segons la funció residencial, econòmica o religiosa. Gratacels de vidre i esglésies de pedra. Parcs esplèndids i jardins botànics a l’anglesa, però amb flora australiana: Sydney.
Descendits al sòl ens hem dirigit a Barangaroo, el moll on havia de celebrar-se la missa d’obertura de la JMJ amb el cardenal Pell. Pel camí, ens hem trobat amb l’afluència convergent al mateix punt d’altres joves, milers de joves de tots els països, especialment asiàtics. Tots a l’atesa de l’Esperit que ens tornarà la carn i ens inspirarà el seu alè. Tots a l’atesa del Sant Pare (el dijous vinent en el mateix lloc).
DIMECRES, 16 DE JULIOL
NOSTRA SENYORA DEL CARME
SYDNEY – MANLY – PURE OCEAN
A les cales de Manly
hi reposàvem les ànimes cansades
quan callava la terra escoltant la mar
una mar dolça, una mar-mare
que el sol tendrament acariciava
A les cales de Manly
¿qui ens recordava èpoques antigues
que, inacabades, en ses petxines ressonen?
mostres petites d’amor sublim
que infinites onades teixiren
A les cales de Manly
postal de verda blavor d’alga i palmera
hi era feliç la noia somniadora
somnis d’infància i del cel més clar:
per una hora era sirena
A les cales de Manly
gentils les vacances que no meresquérem
els ossos descarnats del llibre d’Ezequiel
gaudíem, i l’Esperit, alè i vida,
Ell planejava sobre les aigües
Abans, l’Opera House magnífica, per bé que incompresa, ens havia saludat de bon matí amb l’estuari parpellejant donant gràcies al sol, perdó, a Déu, pel nou dia. Un dia gloriós, coronat per l’alegria d’una absolució i pels salts d’uns dofins juganers allà sota els penya-segats de North Heath on comença i fineix l’oceà. L’alegria d’una posta de sol enfebrada, d’un sol que s’amaga rere el continent. L’oceà, substància quasi-infinita, l’esperaria allí mateix fins l’endemà. A la tornada de Manly, arribada la nit (al ésser hivern, passades les cinc de la tarda ja fosqueja), ens hem delectat amb l’escenari d’un Sydney enlluernat, la ciutat-gratacel que pretén brillar a totes hores malgrat les nits, com el sol i els estels. Quan s’apagarà?
DIJOUS, 17 DE JULIOL
CANBERRA – FAMILY (FAMÍLIA) PART I
Providence rules the world! I ho fa de forma original i sempre amb amor. És capaç d’incloure temps per a una missa no prevista en una agenda massa ajustada a les 5:45 del matí o trobar un vehicle, amb conductor inclòs, que ens portés a l’estació de Wyee a la meva germana i a mi, aturant un tren a l’andana uns segons més per tal poguéssim pujar-hi amb la llengua enfora. Si el perdíem, no arribaríem a temps a Sydney per a prendre l'autobús cap a Canberra. La mateixa Providència, que per camins inconcebibles ens ha portat a Austràlia i que avui ens ha guiat a Canberra. És fantàstic deixar-se portar!
La Ingrid també s’ha deixat conduir per la Providència d’un Déu que és amor, d’un Déu que l’hi ha donat un marit, uns fills, una nova ciutat, Canberra, i un nou país. Els fills són fruit de l’amor, per això és natural que, constant l’amor dels pares, els fills estimin i s’estimin. Com la Kiara, l’Amber i l’Erik, que participen d’un amor que no saben tal volta definir, però que el viuen amb tota la càndida puerilitat. I juguen, viuen, parlen i són nens – sense problemes.
En el dia d’avui la meva germana i jo hem fet un petit parèntesis de la JMJ (o hem participat en una JMJ familiar) i, separant-nos per unes hores del grup, hem viatjat a la capital d’Austràlia, Canberra, a 3 hores d’autobús de Sydney (sumant les ja acostumades dues hores de tren de Wyee a Sydney), per a visitar la cosina del nostre pare, que hi va venir a viure i a fundar una família ja fa uns quants anys. Les tres hores d’autobús que separen les dues ciutats, separen, al mateix temps, la primavera de l’hivern. El camí ensenya diverses tonalitats del paisatge australià, fins que hom arriba a Canberra, emmarcada en un altiplà hivernenc típicament castellà. Canberra, ciutat de disseny i planejada, contradiria a les teories organicistes de l’origen de la societat, si no fos que, malgrat els 70 anys i escaigs de vida, ja ha format una tradició d’universitat, govern i ambaixades. No m’acaben de convèncer les ciutats elevades en virtut d’un decret, però haig de reconèixer que si el decret (és a dir, el pla d’urbanisme) és raonable i s’executa coherentment i s’adapta a la topografia local, el resultat dóna un mitjà de vida d’una gran qualitat i, sobretot, d’una meravellosa tranquil·litat, que afavoreix a les persones: en particular a les famílies.
Mentrestant, els nostres amics del grup es trobaven per primera vegada amb el Sant Pare a Barangaroo, donant-li la benvinguda.
DIVENDRES, 18 DE JULIOL
SYDNEY – UN PARENTESIS
Cinquè dia del nostre pelegrinatge a terres australianes i potser ha estat el més pobre, o el menys intens. I no perquè Déu no hagi actuat en tot moment. El problema és l’actitud personal i la temptació de desconnectar de la JMJ reduint l’estada a Sydney a una simple persecució d’esdeveniments i d’emocions, perdent la referència de les persones i del Déu que ens acompanya. En això - crec - hi caiem sovint, com avui.
Qui sap si els petits fracassos de l’agenda del dia (no arribar d’hora al via-crucis o perdre´s l’adoració) no són una crida de Déu que vol fer-se present també en aquesta massa de banderes del món o enmig del tràfec de la JMJ? Perquè és l’Esperit mateix que oneja aquests banderes.
DISSABTE, 19 DE JULIOL
SYDNEY – VÍGILIA AMB BENET XVI AL SOUTHERN CROSS PRECINT
Havent deixat la nostra residència fins ara a Sydney (Bethshan Ministers), carregats de motxilles, amb l’alegria pròpia dels pelegrins que atenyen el terme del seu caminar, hem recorregut els carrers de Sydney fins a entrar a l’hipòdrom de la ciutat a Randwick, el Southern Cross Precint, espai on s’ha de celebrar la Vetlla del dissabte i l’Eucaristia del diumenge juntament amb el nostre Papa. L’organització de la Jornada segueix, si més no, l’esquema d’altres JMJ: els diferents grups queden distribuïts en les seccions assignades, on faran bivac durant la nit del dissabte al diumenge. Al fons de l’hipòdrom s’aixeca l’altar. Als exteriors, en diversos racons de l’àrea s’hi troben les zones comunes, banys, tendes (de merchandising), cantines i, en especial, les capelles-tendes-de-campanya de l’adoració on hi romandrà durant la Jornada el Santíssim – durant tota la nit, aixopluc pels qui busquen recer del fred i també dels tambors i dels “resucitó” que entonen els simpàtics kikos. Aixopluc pels qui saben que Crist els espera.
Com que hem arribat d’hora a la nostra secció, hem aprofitat per a establir el campament base, estendre banderes, etc... Buscant la unitat, nosaltres mateixos hem pogut comprovar la seva manca dins de la nostra colla, per exemple per divisions tan estúpides com les que promou la política, en aquest cas provocades per quina bandera era la suposada bandera de la nostra Catalunya que ens havia de presidir. Els nostres veïns de la parròquia de Santa Caterina Labouré de Madrid ho tenien més fàcil per a identificar-se. Nosaltres, en canvi, veiem com els centenars de joves de tots els indrets del món que ens trobàvem en el recinte contínuament confonien la nostra bandera (la senyera o la seva succedània, l’estelada) amb la de Vietnam d’abans de la seva guerra civil (que consta de tres bandes horitzontals roges sobre fons groc). Molta gent ens preguntava:- Where do you come from?
- From Catalonia!
- From where...?
- From Catalonia, Barcelona, Spain...
- Ah, Spain!
Segurament ens estalviaríem aquests problemes si tinguéssim una consciència més gran de que la nostra vertadera pàtria és el Cel, que la nostra única bandera és la del Sagrat Cor de Jesús i que Maria és la Reina de Catalunya, la Reina d’Espanya i la Emperadriu de l’orb sencer. Però, mentre no vulguem reconèixer i fer nostra aquesta obvietat, seguirem discutint sobre quina ha d’ésser la nostra bandera[3]...
A les 19:00 hores, quan ja feia estona que era fosc, ha fet entrada Benet XVI i s’ha iniciat la Vigília de pregària tot suplicant i esperant la vinguda de l’Esperit Sant i dels seus dons (és a saber, enteniment, ciència, consell, fortalesa, pietat i temor de Déu) damunt de tots nosaltres.
Malgrat els problemes de la megafonia i de l’accent marcadament germànic de l’anglès del Papa, Benet XVI s’ha referit magistralment (és a dir, com un mestre, en el millor sentit de la paraula) a la naturalesa del Paràclit i dels seus fruits en la vida eclesial[4]. Ens ho haurem de rellegir més d’una vegada, perquè tinc la sensació que aquest discurs és un dels més importants del seu pontificat.
Després el Papa i tots els bisbes que l’acompanyaven (entre ells, el nostre bisbe Romà) han demanat el descens de l’Esperit Sant sobre tota l’assemblea, aquesta nova Església que és la mateixa, aleshores, ara i sempre, com ho és Crist mateix, reunida entorn dels Apòstols presidits pel Successor de Pere i encoratjats per la presència de la Mare de Déu[5]. I l’Esperit, sense fer remor aquest cop, ha vingut. Per a renovar-nos, per a renovar-me. Per a renovar les famílies, les nacions, també la catalana i l’espanyola; per a renovar la seva Església i per a fer-nos testimonis del seu amor[6].
Per a tancar la Vetlla, el Papa ha exposat el Santíssim durant una breu estona. Amb el Sant Pare com a primer adorador, el mig milió de persones a Randwick hem adorat, en un mateix lloc i moment, a un sol Déu que és Trinitat[7]!!! Tota adoració es una anticipació del moment - perquè arribarà!- en que tota la Terra adorarà a Nostre Senyor. En les capelles-tendes abans esmentades hem perllongat aquesta adoració durant tota la nit, fins l’endemà. Envoltat de centenars de persones, cara a cara davant de l’Hòstia i corprès pel rosari incessant de confessions improvisades que s'esdevenien al meu costat, he palpat per uns instants la gran Misericòrdia de Jesús envers tots nosaltres, la seva mà que ens recull i que ens abraça. Allà, a un parell de passes, el Cor misericordiós batia emocionat per a mi i per a tot el món.
DIUMENGE, 20 DE JULIOL
SYDNEY - EUCARISTIA AMB BENET XVI AL SOUTHERN CROSS PRECINT
La fredor de l’alba ens ha facilitat el desvetllar amb més rapidesa de la nostra acampada a cel obert. Gràcies a Déu, no ha plogut durant la nit, contra el que predeien els pronòstics. El dia, sense sol, s’ha presentat amb un tel finet de núvols que – com hem comprovat a mesura que avançava el dia – acabaria portant l’anhelada pluja a Sydney. Al mateix temps, mentre corrien les hores del matí, la temperatura de l’aire s’ha escalfat una mica. Entre esmorzar i badalls, abans de les 10:00 ha aparegut el papamòbil amb el Sant Pare, que saludant i beneint-nos, ha passat molt a prop de nosaltres de camí a l’altar.
L’Eucaristia, a pesar de la litúrgia celebradíssima, a voltes costa seguir en una JMJ amb aquella actuosa participatio que demanava Benet XVI a l’exhortació Sacramentum Caritatis a causa de les distraccions “ambientals”. Igualment, haurem de tornar a llegir amb atenció la homilia i la meditació del Papa que ens deixà abans de l’Àngelus. En tot cas, a Randwick com en tota missa que es diu en qualsevol racó del món, Déu-era-amb-nosaltres d’una manera i amb una presència eminent, i és Ell, pel seu sacrifici, qui ens donà la comunió en el seu Cos Místic, com a membres de l’Església, de la humanitat i d’un país[8].
Ara el relleu de les JJMMJJ, i això és sempre una alegria, passa a Madrid.
Clausurada la JMJ, la tornada aquella mateixa tarda sol ser és dura. A Colònia recordo que ens sortí tot el cansament mentre tornàvem a l’autocar. Mes en les caminades feixugues, arrossegant els paquets i motxilles, hom té l’oportunitat de compartir amb paciència aquesta mateixa extenuació amb gent d’allò més curiosa, per exemple, uns germans de la Communauté Saint Jean (http://www.stjean.com/) fundada pel dominic francés Marie-Dominique Philippe, als qui feia temps que volia conèixer personalment.
Cap al vespre, refet per un sushi obsequi de la meva germana en un restaurant japonès, hem pres un tren cap a Melbourne. Ens hem acomiadat, per tant, d’aquesta fantàstica ciutat que és la ciutat de postal de Sydney.
DILLUNS, 21 DE JULIOL
MELBOURNE – LA RESSACA
Sorprenentment, la nit al tren s’ha fet de bon dormir. Seria el cansament.
En la JMJ hom demanava amb insistència pluja per a remeiar la profunda sequera que sofreix el país que ens acull. Déu ha escoltat aquestes pregàries. Ràpidament, atès que Melbourne ens desperta amb un monumental xàfec. Gràcies a Déu, la pluja s’esvaeix i podem arribar secs a la parròquia de Saint Mary Star of the Sea. És tracta d’una de les primeres esglésies de Melbourne, on també avui s’hi ofereix la pastoral per a la comunitat de procedència lituana que hi ha a la ciutat. Des d’allà ens hem dirigit a un alberg de joventut proper, i encara que era només mig matí, ens hem dutxat per primera vegada en dos dies. Per a nosaltres, materialistes de primera classe, l’alberg ens ha donat una bona impressió. Així, per exemple, des de la terrassa de l’alberg s’albira el downtown melbournià (existeix aquest gentilici?) format per uns quants gratacels desordenats. En general, Melbourne dóna la sensació d’ésser una ciutat més treballadora i menys turística que la concurrent Sydney.
Una hora després, nets i pentinats, com nens de poble que surten perfumats al circ de la tarda, hem pogut sortir per a un primer reconeixement de la ciutat. Melbourne disposa d’un tramvia circular gratuït que permet recórrer el perímetre de la city. Ens hem baixat al Federation Square, on es situa la catedral anglicana (de la “High Church” a més a més) de Saint Paul. De forma similar que a Sydney, l’estil de les catedrals i de les principals esglésies urbanes del país – catòliques, anglicanes i d’altres confessions protestants – és monumentalment neogòtic. Per altra banda, crida l’atenció avançar per la nau d’un temple anglicà, que no arriba al grau de desarrelament dels luterans, però s’hi troba a faltar l’essència de tota església, el Sagrari. M’he admirat, això no obstant, de veure-hi algun estendard de la Mare de Déu. En sortint, després de passejar per algun carreró típic del centre, hem tornat a la parròquia, on el Sr. Bisbe amb molta senzillesa ens ha explicat el discurs del Sant Pare del dijous a Barangaroo. Seguidament, la Santa Missa ha coronat el primer dia a Melbourne.
DIMARTS, 22 DE JULIOL
MELBOURNE – TURISME IN THE CITY
Els darrers dies a Sydney ens havíen dut, paradoxalment, ara que som a Melbourne, a buscar satisfer principalment les necessitats més elementals: dormir i menjar. Així, ningú ens ha pogut treure el somriure matutí després de dormir nou hores seguides i omplir-nos la panxa amb l’esmorzar, gaudint seguts i sense presses d’un cafè amb llet. El dimarts, nogensmenys, es presentava fred, ventós i aigualit: un dia corrent de l’hivern casolà més ranci; per això el primer que hem fet és revigoritzar-nos amb la Santa Missa. Després, per a assegurar el sopar, hem anat a buscar els productes i ingredients necessaris al Victoria Market. Al migdia hem sortit a l’exploració de la ciutat, a peu aquesta vegada. Primerament, hem visitat la catedral catòlica de Sant Patrici, edificada pels immigrants irlandesos del segle XIX i per la que vetlla des de fora el mític O’Donell. Llegint les làpides dels primers bisbes d’aquesta diòcesis, m’impressionava la seva procedència rural de petits poblets perduts a la verda Eire. Aquí, a les antípodes, potser la seva identitat irlandesa es diluí amb els anys, però no la seva fe, que enguany persisteix i s’irradia entre els centres del negoci mundial que pretenen tocar el cel. Per molt que s’aixequin, per molt que els gratacels moderns dominin l’horitzó i deixin les catedrals a l’obaga, mai no grataran, tanmateix, al cel.
Aquesta és precisament la sensació que hom treu a la 88ª planta a la Eureka Tower. La vista atura l’alè, els afers humans es fan més petits, l’urbanisme pot impressionar, mes el cel i el sol no s’han apropat ni un pam més per aquesta raó. Baixats al sòl, hem retornat a la parròquia de la Stella Maris, on el Sr. Bisbe ha continuat amb l’explicació vespertina de les paraules del Papa. Ara era el torn de les del dissabte, a la Vigília de Randwick, relatives a l’acció de l’Esperit Sant en la vida dels cristians.
Per cloure el dia, la meva germana i jo ens hem retrobat amb les nostres cosines segones locals, la Connie i l’Anne Marie, 100% australianes, mig croates i mig poloneses. Ens han tret de “marxa” (bé, a sopar, que estem de pelegrinatge) pel carrer “funky” de Melbourne, St. Kilda.
DIMECRES, 23 DE JULIOLSANTA BRÍGIDA PATRONA D’EUROPA
MELBOURNE – OCEAN GREAT ROAD
Avui s’escau Santa Brígida, patrona d’Europa. No reflexionarem pas, malgrat això, sobre el vell continent que ens ha vist néixer, sinó que contemplarem una de les meravelles del continent que ens acull aquests dies: l’Ocean Great Road.
A primer cop d’ull, podria semblar que hem retornat als penya-segats del nord d’Espanya o de Dover. Doncs no, ens trobem a l’extrem més meridional d’Austràlia, valgui la redundància i és en els detalls on ho hem pogut comprovar. Abans, però, havíem començat el dia lloant al nostre Creador en les Laudes.
La primera aturada ha correspost a Bells Beach, que no amaga campanes ans es feu de surfistes. Aquests, revestits de neoprè, es llencen a les aigües (gèlides) de l’Oceà del Sud, perseguint les crestes de les onades més altes. De tant en tant – han d’estar a l’aguait – l’onada no arriba: ans sorgeix i s’alça fins als 4 metres d’altura. El surfista haurà d’aixecar-se i posar-se dempeus sobre la taula, lliscant transversalment sobre l’onada que va caient. Sí, més que un esport, el surf és un art i els surfistes – no ho negaré – són uns artistes. Per això, les nostres noies han corregut ufanes a fer-se fotos amb els homes d’aigua que eixien, com altres Afrodites, de les aigües esbravades.
L’autocar ha emprés de nou el seu (nostre) camí. De sobte, s’ha aturat de nou. Havíem arribat a un bosc d’eucaliptus, santuari de coales. El coala és un animal exemplar; vida contemplativa que no es rebaixa amb els neguits terrestres. Sempre tindrà fulles d’eucaliptus que cruspir i digerir.
Això no obstant, ha pogut més l’acció i hem prosseguit el viatge, dinant a Apollo Bay. Algunes, han aprofitat l’avinentesa per a comprar-se més i més ulleres de sol, que tan sols es posaran un dia per fardar (reconec que em costa entendre certs comportaments femenins). Una mica abans de parar a Apollo Bay havíem agafat l’Ocean Great Road, una pintoresca i sinusoïdal o curvilínia carretera que cenyeix tant els penya-segats com les platges d’aquesta bonica contrada. El paisatge, realment, és diví, barreja de terra, mar i cel, clarobscur de dia i nit que els núvols pinten com volen, mentre la brisa, aquella brisa humida i tendra, acaricia l’herba que s’ha atrevit atansar-se a l’oceà. Una mica més enllà, turons amunt, els boscos gairebé tropicals dels més diversos tipus d’eucaliptus i plens de gegants falgueres - que evoquen altres temps – no permeten endinsar-s’hi a les vaques que, sense estar-ne massa interessades, rumien admirades la verdor que les envolta. Cangurs, cangurs, no n’hem vist, sembla ésser que ens els havien bescanviat per ovelles angleses. Fos o no fos un bell somni, sense voler ésser coales, lluitàvem contra la son que els suaus giravolts de l’autocar i la digestió del dinar ens havien suscitat.
A les 15:00 hem arribat als “Dotze Apòstols”, uns trencants d’una muntanya que s’ha esberlat mentre combatia secularment amb la mar. De fet, hem pogut verificar com hi sobreïxen unes figures de roca solitàries, esculpides per la magma incessant de la mar i que indòmites s’aparten de la costa. Hom diria que són com l’Església formada pels homes que, duc in altum, s’ofereix i es desprèn de si mateixa, tota pel seu Déu. Només Ell la polirà i de les roques més àrdues de la terra en farà la sorra més fina i cristal·lina del paradís.
Abstret per aquestes consideracions, pel camí hem vist des de la finestra de l’autocar un cementiri no catòlic, és a dir anglicà segurament o protestant. Que com ho sé? Als sepulcres no els presidia la creu. Espontàniament he cridat: “desgraciats!”. Algú m’ha sentit (dins l’autocar, és clar) i m’ha renyat una mica escandalitzat. I ho feia amb raó, perquè aquest crit no era un lament per la manca de gràcia dels nostres germans, privats com estan de la veritable comunió... Era la meva falta de caritat, la ignorància, la condemnació i el desinterès per la sort de tants i tants fills de Déu, germans pel baptisme. Amb aquesta actitud poca contribució aporto a la causa ecumènica i no sóc testimoni creïble de la meva catolicitat[9]. On és la meva oració per a que tots siguin u?
Per a finalitzar el viatge una darrera atracció, el London Bridge, un penya-segat més que la mar ha rossegat durant mil·lenis. De tornada a Melbourne per l’interior del país i pel mig de prats i camps indefinits, el sol que ja havia vençut els núvols del matí, s’ha acomiadat de nosaltres amb una posta inoblidable, marcant-nos l’occident, on precisament, a casa, les nostres famílies podran contemplar al seu torn i al mateix temps la glòria d’una alba nova.
DIJOUS, 24 DE JULIOLMELBOURNE – DE SHOPPING & LEISURE
Després de les emocions visuals del dia d’ahir, avui hem descansat. En havent acabat la Missa del matí, hem disposat de temps per a la carn, és a dir, per a anar de shopping a Melbourne. La gran majoria del grup s’ha quedat a prop de l’hostal i de la parròquia, això és, al Victoria Market, comprant records pels de casa (boomerangs, didgeridoos, gadgets i altres souvenirs pels turistes). Jo, en canvi, més sotmès a la concupiscència dels ulls, feia temps que tenia una idea fixa al cap: localitzar la llibreria catòlica de la ciutat...
La llibreria l’he trobat en un dels carrers més cèntrics de la ciutat, a la cantonada de Lonsdale i d’Elisabeth Street. Pel camí, he topat amb el carrer dels juristes. Jutjats diversos, advocats amb togues clàssiques anglosaxones nerviosos i neguitosos abans d’entrar en sala. En general, l’estimat i inconfusible estil o forma-de-ser dels perits en dret.
La Central Catholic Bookstore no m’ha defraudat. Potser els seus prestatges no contenen tota la literatura catòlica que s’hagi escrit en anglès ençà que els anglesos el parlen, però sí en comprenen una selecta representació. Malauradament o sortosament, la meva avidesa i en particular la pretesa voracitat lectora que després no troba temps per a llegir, no té més límits que els de la targeta bancària i el pes de la maleta permès per la companyia aèria que m’ha de tornar a casa d’aquí pocs dies. Per tant i a contracor, m’he hagut de reprimir, si bé, ajudat i aconsellat per la simpàtica llibrera, no m’he pogut privar de les següents posicions:
- Come rack! Come rope! De R.H. Benson.
- The quest for Shakespeare. De J. Pearce.
- The path to Rome. De H. Belloc.
- Flowers of Heaven (florilegi de poesia cristiana en anglès compilada pel mateix J. Pearce).
Amb certs càrrecs de consciència pel preu desemborsat, he marxat de la llibreria. Al davant se’m plantava l’església de Saint Francis, el poverello d’Assís. A fi de mitigar la consciència, tal volta, hi he entrat – just pel final de l’exposició del Santíssim. A fora, era migdia i quan he sortit de l’església he decidit encaminar-me al local italià on havíem quedat tots per a dinar: “La porcheta” (sic). No volent repetir la reiterada pasta dels últims dies, enguany hem dinat pizza, el plat que - juntament amb la pasta esmentada i el kebab– ha integrat el patrimoni culinari universal de la humanitat, suplantant-ne gradualment a les hamburgueses americanes.
El dinar el teníem d’hora, perquè en acabat havíem de visitar la zona olímpica i l’estadi de futbol australià de la ciutat de Melbourne. Vet aquí que dins l’estadi resultaven curioses les explicacions de la nostra guia mentre escalàvem les grades o pagàvem una visita “proactiva” al museu de l’esport del coliseu melbournià. Com anhela qualsevol comunitat per una Tradició i què banals resulten les tradicions si no aconsegueixen empeltar-se en la vertadera Tradició! Que si les pantalles de l’estadi han costat cinc milions de dòlars australians o el perquè de la bandera americana solitària en un dels quadres penjats a la zona VIP.... A qui pot interessar tot això?
Sigui com sigui, hem matat l’estona i part de la tarda. Havent-se fet fosc, hem tornat a la parròquia. Allà ens esperava Nostre Senyor, que amagat dins la custòdia ens estimava, ens estima i ens estimarà sempre. Per a Ell, cadascú de nosaltres és únic. Per a Ell, sóc únic. Només em té a mi. I ens espera, com a grup, com a persones, com a Església que pelegrina. I nosaltres, fills estimats seus, anem aprenent a estimar-lo, deixant-nos estimar per Ell mateix.
DIVENDRES, 25 DE JULIOL
SANT JAUME PATRÓ D’ESPANYA
MELBOURNE - PHILLIP ISLAND & PENGUINS
Escolta les promeses:
qui les acomplirà?
Aixeca els ulls blaus
i que les llàgrimes somriguin
El fred que tens
no s’escalfarà pas sol.
Has vist l’escola dels immigrants
i no entens la humanitat.
Fugiràs buscant un cel
i no, no el trobaràs.
L’atenció crides, necessitat d’amor
insatisfet, et retires,
disponible per a l’odi
- que no sadolla.
I ensopegues amb la desesperació
que et llença a l’abisme
És Satanàs, subtil i violent.
T’acusa
- t’acusava i sempre t’acusarà
Sota la Creu la dona:
una dona vestida de sol
la dona que no acusa
la dona que no desespera
la dona que estima
la dona discreta que riu i plora
la dona que-és-estel
ella és del cel, de la mar i de la terra
la dona mare de l’home
l'home de la dona i la dona de l'home
la dona mestra i mestressa
la dona escalfor
la dona del nom dolç
la dona escalfor
la dona del nom dolç
la dona
Maria
Maria
DISSABTE, 26 DE JULIOLGEELONG – FAMILY (RODZINA) PART II
Després de la missa de cada matí a la parròquia (on hem encomanat especialment a la nostra germana, l’Anna, en el dia del seu sant i a l’Igor q.e.p.), les nostres cosines aussies ens han recollit per a portar-nos a Geelong, una ciutat a una hora de cotxe al sud de Melbourne. Un nebot del nostre avi polonès, finalitzada la Segona Guerra Mundial, hi va emigrar. Poc a poc, altres membres de la família (germans seus) s’hi instal·laren també després de creuar la terra. Les nostres cosines pertanyen a la tercera generació, però com sol passar en aquests casos, no han sabut mantenir la llengua dels seus avantpassats. Tot i així, no reneguen de la seva procedència, que consideren un element molt enriquidor de la seva identitat personal i australiana.
A Geelong hi hem estat força atrafegats, com era d’esperar, entre visites, dinars, passeigs, sopars, etc... tot coneixent a més i més parents que mai havíem vist. La sènior és la tia Marysia, una dona de 91 anys, combatent polonesa de la resistència anti-alemanya durant la Segona Guerra Mundial i després perseguida, precisament per aquesta raó per les autoritats comunistes de la República Popular de Polònia. Aquestes, o els seus rectors soviètics, l’enviaren a 3 anys de gulags perduts enmig de Sibèria. El mateix Solzhenitsyn no els havia descrit encara, aquests models de campaments d’educació per a la ciutadania. És per aquest motiu que la ciocia Marysia no s’explica ella mateixa el perquè sobrevisqué a uns (idealistes alemanys) i altres (materialistes russos), però ara, espletant d’alegria, és la memòria – una mica ratllada - de la família. Potser per a poder-nos-ho compartir.
Junt als avis queden els néts més petits, tan enèrgics i plens de vida; tan enginyosos i tan somniadors, car flueix sang polonesa per les seves venes. Els pares conserven encara el polonès, mes han perdut l’estabilitat, la referència dels avis i lamentablement molts d’ells han vist rompre’s les seves famílies.
És clar que res ha impedit la joia d’aquesta nostra trobada si no és la brevetat... No només ha estat la joia per l’encontre amb unes persones sinó també per retrobar unes arrels. Unes arrels que – ho he pogut comprovar – no tan sols em nodreixen, sinó a persones que viuen a l’altra punta del món.
DIUMENGE, 27 DE JULIOLMELBOURNE – DIES DOMINI
L’arquebisbe de Melbourne, Denis Hart, assabentat de que un altre ordinari – el de Vic – s’hostatja en el territori de la seva jurisdicció, l’ha convidat, i amb ell a tot el nostre grup, a participar en la missa dominical de la catedral melbourniana. La Seu de Melbourne, que ja havíem visitat el dimarts passat, s’alça elegant i ufana davant dels gratacels indefinits. Mancada d’una llarga història, els seus constructors seguiren els patrons gòtics com a garantia d’èxit per a una catedral, i no s’equivocaren. Tota de pedra fosca, volcànica, amb el sostre de fusta local, gaudeix potser per això d’un ambient quelcom més acollidor o càlid respecte a una catedral gòtica clàssica. Vista des de l’exterior, ressalten els elements de pedra més clara que sobrepassen la teulada: el prominent campanar que s’eleva al bell mig de l’encreuament de les naus central i lateral així com les igualment punyents torres frontals, la qual cosa concedia en aquell matí grisós i mullat (contràriament al que mostra la foto) un to d’agradable harmonia entre la part superior i la part inferior de l’edifici.
La missa ens sorprengué per la ceremoniositat de la litúrgia així com per la solemnitat dels cants entonats per l’escolania local. Presidia l’arquebisbe, un armari d’home que avançava amb peu ferm i segur, ben recolzat al seu bàcul. Els canonges animaven la celebració mentre el flaire de l’encens pujava fins a la clau de volta de l’església.
La parsimònia i la sumptuositat de la litúrgia no tenia altre meta que centrar la nostra mirada vers l’altar, vers el sacrifici d’un Déu a favor de cadascú de nosaltres, per mans dels nostres sacerdots, encapçalats per l’Arquebisbe Hart i pel nostre bisbe Romà. La melodia dels himnes semblava el cant dels àngels que participaven també, com a espectadors, en aquells moments, omplerts de sana enveja: ells no poden rebre el Cos del Crist.
En sortint, quina no fou la sorpresa de trobar-nos de nou amb l’Anne Marie i la seva bici? Amb la seva dolça gentilesa ens ha acompanyat a una part del grup a dinar i després a la National Gallery de Melbourne. Caiguda la nit i plovisquejant, encara hem tingut temps per a un cafè tot escoltant a un cantant australià pràcticament desconegut a Europa: Xavier Rudd ( http://www.youtube.com/watch?v=IxZijEeTCXY&feature=related).
Inspirats, l’Anne Marie i jo, hem composat aquesta il·lustració:
“Nuria’s (our sister and cousin) face was an angelical one, at least it seemed to be so. Her eyes were half lit, as they were going to sleep. However, her lips were turning into a smile, similarly to a dawn turning into a sunrise”
El diumenge ens guardava addicionalment el comentari del Sr. Bisbe sobre la homilia de Benet XVI d’ara fa una setmana a Sydney sobre els fruits de l’Esperit Sant. També ens guardava, per a sopar, un pa amb tomàquet amb truita de patates, plats que són possibles de cuinar, fins i tot en terres australianes.
DILLUNS, 28 DE JULIOL
MELBOURNE – EL DARRER DIA
El postrem dia de la nostra estada a Melbourne i, per tant, a Austràlia ha començat assolellat, si bé durant el dia s’ha ennuvolat, enviant-nos de tant en quant algun ruixat.
Hem celebrat l’Eucaristia amb la màxima distinció que l’orgue parroquial de Santa Maria Stella Maris li ha permès al nostre jove organista, en Jaume. Hem donat gràcies per l’Amor de Déu, que de forma tan especial hem experimentat en aquests dies. Un amor que ens sobrepassa, un amor del que, certament, som indignes. Però és un amor que necessitem més que no pas l’aire o l’aigua, que el menjar. I plens d’aquest amor que hem rebut, tornem a casa. Tornem els mateixos, però transformats i amb l’esperança que aquest amor que ens traspassa contagi als que ens envolten, amics, familiars i conciutadans, a tots.
Hem aprofitat les últimes hores per a fer les maletes (que no es tancaven de tants regals i records que ens emportem), dinar en un restaurant italià (restaurant, no fast-food com “la Porcheta”) i felicitar-li l’aniversari al Mn. David i per a fer un llarg passeig de comiat per la ciutat, que hem acabat resseguint el riu Yarra durant un bon tram intentant prendre el pols a uns joves canoers que s’exercitaven tot remant riu amunt i, fent mitja volta, riu avall.
Abans de prendre l’autocar cap a l’aeroport, encara ens hem acomiadat de la Mare de Déu, estel de la mar, amb un últim comentari (tot és últim en aquestes hores) del nostre bisbe al discurs del Sant Pare previ a la pregària de l’Àngelus del diumenge a la JMJ a Sydney. Ella, Maria, no fallà i acomplí tota l’expectativa de la Creació sencera, acollint el DO, la força, de l’Esperit Sant. Ella, doncs, no permetrà que ara no fem rendir els dons que de forma misteriosa però palesa ha abocat l’Esperit de Déu sobre tots i cadascú de nosaltres, damunt meu també. Gràcies Maria per la teva presència, per la teva companyia davant aquesta peregrinació. Malgrat que me n’oblidi, no deixo d’ésser en els teus braços de Mare. Avui, més que mai, et demano que no m’abandonis. Sigues Tu la meva felicitat, sigues Tu la meva disponibilitat per al teu Fill.
Així s’ha conclòs el nostre pelegrinatge per la terra austral. Qui sap si hi tornarem algun dia. Humanament, m’emporto un gran record i un gran agraïment envers aquest poble i la seva gent tan cordial i hospitalària. En particular, cap a aquells que hem trobat pel camí, els que ens han acollit i els que ens ajudat.
I si haig d’agrair, igualment ho he de fer al grup que m’ha convidat, amb el bisbe de Vic al capdavant, al Mn. David, a tots els responsables i col·laboradors de la Delegació de Joventut del Bisbat de Vic. A tots els copelegrins, més joves i no tan joves, per la seva acollida i acceptació, per la seva gentilesa i per la seva paciència. Per haver-me ensenyat i per haver-me escoltat. El meu agraïment va per a tots els australians (disculpeu-me si sona massa reduntant)...
En últim lloc, moltes gràcies a la meva germana que ha volgut acompanyar-me, que m’ha fet de germana i que ha tingut cura del seu germà amb tantes mostres de delicadesa i afecte, i per perdonar-me tantes desconsideracions... I és ella l’artista que ha dissenyat la presentació gràfica d’aquest post.
Gràcies, gràcies a Déu.
DIMARTS, 29 DE JULIOL
MELBOURNE – HONG KONG – LONDRES – BARCELONA – SANT POL DE MAR – VET AQUÍ UN GOS, VET AQUÍ UN GAT O DE LA CURSA CONTRA EL TEMPS...
La peregrinació – en quant objectiu – s’ha acabat. Tornem a casa. Quan dic “tornem”, val a dir que estem tornant a casa. L’anada fou llarga, el retorn també, però segurament és un bon exemple de què en realitat el viatge no ha finalitzat: continua i continuarà. Continua en les esglésies, en els avions, en els aeroports, en els carrers, en les feines, en les cases, en les escoles o universitats. Continua en els cors.
Aquest matí, al aterrar a Hong Kong disposàvem de dues hores d’espera per al vol de connexió a Londres. I en dues hores hem pogut localitzar una sala de pregària (certament destinada més aviat pels musulmans) i celebrar la Santa Missa de manera improvisada, sense altar. Un grup polonès de Poznan que tornava de la JMJ se’ns ha unit també. Així, enfortits per l’únic aliment, ens hem enlairat. I, aquest cop, en contraposició al viatge d’anada, era de dia i el vol seguia la direcció del sol. En conseqüència, a despit de les capes de núvols, hem ataüllat les valls de la Xina interior, l’infinit desert de Gobi, la majestàtica i indòmita Sibèria, primer muntanyosa i després taiga plana, terra de tàrtars i altres races estranyes. Al final, al final, la llunyana Europa: Rússia, Estònia, el Bàltic, Suècia, Dinamarca, el Mar del Nord, Londres... De Londres a Barcelona ens ha vingut la son. El Prat i adéu a tothom. I de Barcelona a Sant Pol, que ja és matinada: Golinons nocturn ens dóna la benvinguda, la vall del meu paradís terrestre, tast del Cel.
CONCLUSIÓ
Fins aquí la relació australiana... Un mes després em pregunto pels fruits i no els sé veure. Pagava la pena l’esforç? Ho he aprofitat?
Cada dia és una nova oportunitat. Austràlia i la XXIII Jornada Mundial de la Joventut FOREN, ja només són passat que no tornarà... La següent JMJ tampoc SERÀ rellevant, fins que pervingui. Ara només ÉS el present amb la seva gràcia. El peregrinatge no s’ha acabat. El pelegrinar, de fet, és una consagració: la consagració del camí i de la vida. Perquè el camí no el fem sols: “Yet how difficult is this path of consecration! It demands continual “conversion”, a sacrificial death to self which is the condition for belonging fully to God, a change of mind and heart which brings true freedom and a new breadth of vision”[10].
Concloent. No he tornat més “consagrat” o convertit o més sant de la JMJ. A casa, el camí és encara més feixuc i ardorós. Estimar en virtut de l’egoisme és impossible... Una cosa tinc més clara. Que no em manca res per a fer el camí al Cel. La mateixa Trinitat ens hi acompanya, amb Maria.
http://www.youtube.com/watch?v=iwoEU2uVDfw&feature=related
REP EL PODER
(Traducció al català de Roser Solanas)
Des de totes les nacions,
ens apleguem per adorar-te.
La teva presència ens complau,
et seguirem fins als límits de la terra.
Tornada
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder de l’Esperit Sant
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder d’il·luminar tot el món.
Vers 2
Quan el teu esperit ens cridi,
dempeus respondrem a ta voluntat
i testimoniarem per sempre
la teva pietat i amor inesgotables.
Tornada
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder de l’Esperit Sant
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder d’il·luminar tot el món.
Transició
Anyell de Déu, t’adorem
Nostre Senyor, et reverenciem
Pa de Vida, et santifiquem
Emmanuel, et venerem
Anyell de Déu, t’adorem
Nostre Senyor, et reverenciem
Pa de Vida, et santifiquem
Emmanuel, et cantarem per sempre
Tornada
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder de l’Esperit Sant
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder d’il·luminar tot el món.
[1] Benet XVI ara fa uns dies reflexionava sobre la peculiaritat de les Jornades, i en especial la darrera de Sydney, en comparació amb les formes d’esbarjo més corrents dels joves d’avui: “In questi giorni, cari amici, ho ancora ripensato anche all’esperienza vissuta a Sydney, ove ho incontrato i volti gioiosi di tanti ragazzi e ragazze di ogni parte del mondo. E così è maturata in me una riflessione su quest’avvenimento che vorrei condividere con voi. Nella grande metropoli della giovane nazione australiana quei giovani sono stati un segno di gioia autentica, a tratti chiassosa ma sempre pacifica e positiva. Malgrado fossero tanti, non hanno causato disordini né recato alcun danno. Per essere allegri non hanno avuto bisogno di ricorrere a modi sguaiati e violenti, all’alcool e a sostanze stupefacenti. C’era in essi la gioia di incontrarsi e di scoprire insieme un mondo nuovo. Come non fare un confronto con i loro coetanei che, in cerca di false evasioni, consumano esperienze degradanti che sfociano non di rado in sconvolgenti tragedie? E’ questo un tipico prodotto dell’attuale cosiddetta "società del benessere" che, per colmare un vuoto interiore e la noia che lo accompagna, induce a tentare esperienze nuove, più emozionanti, più "estreme"” (al·locució d’introducció de l’ Àngelus del 10.08.2008 a Bressansone).
“Nuria’s (our sister and cousin) face was an angelical one, at least it seemed to be so. Her eyes were half lit, as they were going to sleep. However, her lips were turning into a smile, similarly to a dawn turning into a sunrise”
El diumenge ens guardava addicionalment el comentari del Sr. Bisbe sobre la homilia de Benet XVI d’ara fa una setmana a Sydney sobre els fruits de l’Esperit Sant. També ens guardava, per a sopar, un pa amb tomàquet amb truita de patates, plats que són possibles de cuinar, fins i tot en terres australianes.
DILLUNS, 28 DE JULIOL
MELBOURNE – EL DARRER DIA
El postrem dia de la nostra estada a Melbourne i, per tant, a Austràlia ha començat assolellat, si bé durant el dia s’ha ennuvolat, enviant-nos de tant en quant algun ruixat.
Hem celebrat l’Eucaristia amb la màxima distinció que l’orgue parroquial de Santa Maria Stella Maris li ha permès al nostre jove organista, en Jaume. Hem donat gràcies per l’Amor de Déu, que de forma tan especial hem experimentat en aquests dies. Un amor que ens sobrepassa, un amor del que, certament, som indignes. Però és un amor que necessitem més que no pas l’aire o l’aigua, que el menjar. I plens d’aquest amor que hem rebut, tornem a casa. Tornem els mateixos, però transformats i amb l’esperança que aquest amor que ens traspassa contagi als que ens envolten, amics, familiars i conciutadans, a tots.
Hem aprofitat les últimes hores per a fer les maletes (que no es tancaven de tants regals i records que ens emportem), dinar en un restaurant italià (restaurant, no fast-food com “la Porcheta”) i felicitar-li l’aniversari al Mn. David i per a fer un llarg passeig de comiat per la ciutat, que hem acabat resseguint el riu Yarra durant un bon tram intentant prendre el pols a uns joves canoers que s’exercitaven tot remant riu amunt i, fent mitja volta, riu avall.
Abans de prendre l’autocar cap a l’aeroport, encara ens hem acomiadat de la Mare de Déu, estel de la mar, amb un últim comentari (tot és últim en aquestes hores) del nostre bisbe al discurs del Sant Pare previ a la pregària de l’Àngelus del diumenge a la JMJ a Sydney. Ella, Maria, no fallà i acomplí tota l’expectativa de la Creació sencera, acollint el DO, la força, de l’Esperit Sant. Ella, doncs, no permetrà que ara no fem rendir els dons que de forma misteriosa però palesa ha abocat l’Esperit de Déu sobre tots i cadascú de nosaltres, damunt meu també. Gràcies Maria per la teva presència, per la teva companyia davant aquesta peregrinació. Malgrat que me n’oblidi, no deixo d’ésser en els teus braços de Mare. Avui, més que mai, et demano que no m’abandonis. Sigues Tu la meva felicitat, sigues Tu la meva disponibilitat per al teu Fill.
Així s’ha conclòs el nostre pelegrinatge per la terra austral. Qui sap si hi tornarem algun dia. Humanament, m’emporto un gran record i un gran agraïment envers aquest poble i la seva gent tan cordial i hospitalària. En particular, cap a aquells que hem trobat pel camí, els que ens han acollit i els que ens ajudat.
I si haig d’agrair, igualment ho he de fer al grup que m’ha convidat, amb el bisbe de Vic al capdavant, al Mn. David, a tots els responsables i col·laboradors de la Delegació de Joventut del Bisbat de Vic. A tots els copelegrins, més joves i no tan joves, per la seva acollida i acceptació, per la seva gentilesa i per la seva paciència. Per haver-me ensenyat i per haver-me escoltat. El meu agraïment va per a tots els australians (disculpeu-me si sona massa reduntant)...
En últim lloc, moltes gràcies a la meva germana que ha volgut acompanyar-me, que m’ha fet de germana i que ha tingut cura del seu germà amb tantes mostres de delicadesa i afecte, i per perdonar-me tantes desconsideracions... I és ella l’artista que ha dissenyat la presentació gràfica d’aquest post.
Gràcies, gràcies a Déu.
DIMARTS, 29 DE JULIOLMELBOURNE – HONG KONG – LONDRES – BARCELONA – SANT POL DE MAR – VET AQUÍ UN GOS, VET AQUÍ UN GAT O DE LA CURSA CONTRA EL TEMPS...
La peregrinació – en quant objectiu – s’ha acabat. Tornem a casa. Quan dic “tornem”, val a dir que estem tornant a casa. L’anada fou llarga, el retorn també, però segurament és un bon exemple de què en realitat el viatge no ha finalitzat: continua i continuarà. Continua en les esglésies, en els avions, en els aeroports, en els carrers, en les feines, en les cases, en les escoles o universitats. Continua en els cors.
Aquest matí, al aterrar a Hong Kong disposàvem de dues hores d’espera per al vol de connexió a Londres. I en dues hores hem pogut localitzar una sala de pregària (certament destinada més aviat pels musulmans) i celebrar la Santa Missa de manera improvisada, sense altar. Un grup polonès de Poznan que tornava de la JMJ se’ns ha unit també. Així, enfortits per l’únic aliment, ens hem enlairat. I, aquest cop, en contraposició al viatge d’anada, era de dia i el vol seguia la direcció del sol. En conseqüència, a despit de les capes de núvols, hem ataüllat les valls de la Xina interior, l’infinit desert de Gobi, la majestàtica i indòmita Sibèria, primer muntanyosa i després taiga plana, terra de tàrtars i altres races estranyes. Al final, al final, la llunyana Europa: Rússia, Estònia, el Bàltic, Suècia, Dinamarca, el Mar del Nord, Londres... De Londres a Barcelona ens ha vingut la son. El Prat i adéu a tothom. I de Barcelona a Sant Pol, que ja és matinada: Golinons nocturn ens dóna la benvinguda, la vall del meu paradís terrestre, tast del Cel.
CONCLUSIÓFins aquí la relació australiana... Un mes després em pregunto pels fruits i no els sé veure. Pagava la pena l’esforç? Ho he aprofitat?
Cada dia és una nova oportunitat. Austràlia i la XXIII Jornada Mundial de la Joventut FOREN, ja només són passat que no tornarà... La següent JMJ tampoc SERÀ rellevant, fins que pervingui. Ara només ÉS el present amb la seva gràcia. El peregrinatge no s’ha acabat. El pelegrinar, de fet, és una consagració: la consagració del camí i de la vida. Perquè el camí no el fem sols: “Yet how difficult is this path of consecration! It demands continual “conversion”, a sacrificial death to self which is the condition for belonging fully to God, a change of mind and heart which brings true freedom and a new breadth of vision”[10].
Concloent. No he tornat més “consagrat” o convertit o més sant de la JMJ. A casa, el camí és encara més feixuc i ardorós. Estimar en virtut de l’egoisme és impossible... Una cosa tinc més clara. Que no em manca res per a fer el camí al Cel. La mateixa Trinitat ens hi acompanya, amb Maria.
http://www.youtube.com/watch?v=iwoEU2uVDfw&feature=related
REP EL PODER
(Traducció al català de Roser Solanas)
Des de totes les nacions,
ens apleguem per adorar-te.
La teva presència ens complau,
et seguirem fins als límits de la terra.
Tornada
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder de l’Esperit Sant
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder d’il·luminar tot el món.
Vers 2
Quan el teu esperit ens cridi,
dempeus respondrem a ta voluntat
i testimoniarem per sempre
la teva pietat i amor inesgotables.
Tornada
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder de l’Esperit Sant
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder d’il·luminar tot el món.
Transició
Anyell de Déu, t’adorem
Nostre Senyor, et reverenciem
Pa de Vida, et santifiquem
Emmanuel, et venerem
Anyell de Déu, t’adorem
Nostre Senyor, et reverenciem
Pa de Vida, et santifiquem
Emmanuel, et cantarem per sempre
Tornada
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder de l’Esperit Sant
Al·leluia, Al·leluia!
Rep el poder d’il·luminar tot el món.
Laus Deo!
[1] Benet XVI ara fa uns dies reflexionava sobre la peculiaritat de les Jornades, i en especial la darrera de Sydney, en comparació amb les formes d’esbarjo més corrents dels joves d’avui: “In questi giorni, cari amici, ho ancora ripensato anche all’esperienza vissuta a Sydney, ove ho incontrato i volti gioiosi di tanti ragazzi e ragazze di ogni parte del mondo. E così è maturata in me una riflessione su quest’avvenimento che vorrei condividere con voi. Nella grande metropoli della giovane nazione australiana quei giovani sono stati un segno di gioia autentica, a tratti chiassosa ma sempre pacifica e positiva. Malgrado fossero tanti, non hanno causato disordini né recato alcun danno. Per essere allegri non hanno avuto bisogno di ricorrere a modi sguaiati e violenti, all’alcool e a sostanze stupefacenti. C’era in essi la gioia di incontrarsi e di scoprire insieme un mondo nuovo. Come non fare un confronto con i loro coetanei che, in cerca di false evasioni, consumano esperienze degradanti che sfociano non di rado in sconvolgenti tragedie? E’ questo un tipico prodotto dell’attuale cosiddetta "società del benessere" che, per colmare un vuoto interiore e la noia che lo accompagna, induce a tentare esperienze nuove, più emozionanti, più "estreme"” (al·locució d’introducció de l’ Àngelus del 10.08.2008 a Bressansone). [2] El Papa tenia el seu propi comentari del vol, amb la seva usual sinceritat: “Today, it is my turn. For some of us, it might seem like we have come to the end of the world! For people of your age, however, any flight is an exciting prospect. But for me, this one was somewhat daunting! Yet the views afforded of our planet from the air were truly wondrous” (Discurs de benvinguda a Barangaroo, 17.07.2008).
[3] Benet XVI no defugí el problema de la unitat en les comunitats i en la comunitat cristiana. La vertadera unitat és la que procedeix de l’Esperit Sant i no té cap sentit cercar-la en altres llocs sinó que hem de col·laborar amb aquest do: “Yet, in the face of imperfections and disappointments – both individual and institutional – we are sometimes tempted to construct artificially a “perfect” community. That temptation is not new (...). Such attempts to construct unity in fact undermine it! To separate the Holy Spirit from Christ present in the Church’s institutional structure would compromise the unity of the Christian community, which is precisely the Spirit’s gift! (...) Unity is of the essence of the Church (cf. Catechism of the Catholic Church, 813); it is a gift we must recognize and cherish. Tonight, let us pray for the resolve to nurture unity: contribute to it! resist any temptation to walk away!” (vigília a Randwick, 19.07.2008).
[4] Ens parlà, seguint a Sant Agustí sobre “the Holy Spirit as the bond of unity within the Blessed Trinity: unity as communion, unity as abiding love, and unity as giving and gift” (íbid.).
[5] “Remember that you are a new creation!” ens recordava el Papa (discurs de benvinguda a Barangaroo, 17.07.2008).
[6] I és que contràriament perdem tota referència de Déu, individualment i socialment, i sense Ell perdem la nostra pròpia referència: “If God is irrelevant to public life, then society will be shaped in a godless image. When God is eclipsed, our ability to recognize the natural order, purpose, and the “good” begins to wane” (discurs de benvinguda a Barangaroo, 17.07.2008).
[7] D’aquesta manera el Papa ens marcava que la prioritat i l’essència de la vida cristiana, que es basa en la contemplació amorosa: “what constitutes our faith is not primarily what we do but what we receive. After all, many generous people who are not Christian may well achieve far more than we do. Friends, do you accept being drawn into God’s Trinitarian life? Do you accept being drawn into his communion of love?” (vigília a Randwick, 19.07.2008).
[8] Perquè és a l’Eucaristia on els dons de l’Esperit se’ns dispensen o en som predisposats de forma més apropiada. D’allà en traiem la força per convertir-nos i per a canviar-ho tot, per a anticipar el Regne de Crist per mitjà de l’amor: “The power of the Holy Spirit does not only enlighten and console us. It also points us to the future, to the coming of God’s Kingdom” (homilia a Randwick, 20.07.2008).
[9] El Sant Pare, custodi del dipòsit de la fe, advertia en canvi: “We must guard against any temptation to view doctrine as divisive and hence an impediment to the seemingly more pressing and immediate task of improving the world in which we live” (Discurs per la trobada ecuménica, 18.07.2008).
