El diputat del Congrés

Aquest migdia de divendres, assolellat i primaveral, he tingut l’avinentesa de conèixer el Congrés de Diputats per “dins”, gràcies a la gentilesa d’una amiga que hi treballa com a lletrada i que m’ha aconseguit còpia de les actes i discursos del besavi, Marià Bordas i Flaquer, diputat carlí i per Solidaritat Catalana els anys 1907-1910.

Els divendres no sol haver-hi activitat parlamentària. M’he perdut, doncs, el tràfec de diputats, polítics i periodistes que coneixem per la televisió. Només hi pul·lulava algun grup de “turistes” i els mateixos funcionaris de les Corts. Per això, la meva amiga ha aprofitat per a ensenyar-me el Palau del Congrés, l’hemicicle, els salons annexos, les comissions, la Biblioteca...

L’edifici del Congrés, interiorment i exterior, és tota una demostració d’elegància decimonònica. Exaltació borbònica-isabelina. Pulcritud, al·legories i proclames constitucionals a favor de la democràcia, des de 1812. Sembla el Liceu. O un teatre.

És clar: la democràcia és un teatre, on cadascú representa un paper. Els diputats són els principals actors (“representants de la sobirania nacional”). Els partits polítics, directors d’orquestra que reparteixen els guions, segons ho mana el Gran Arquitecte, ai perdó, segons el President de Govern. Els periodistes i els mass-media, crítics i únics espectadors directes, preparen diligentment les funcions parlamentàries que els telediaris ens transmeten puntuals. Encara recordo l’ensopiment del segon canal de la televisió pública polonesa dels anys “democràctics-populars”, que retransmetia íntegres les avorridíssimes sessions del Sejm polonès. En canvi, la democràcia-lliberal, per sort i per amor al poble, ens estalvia la tediositat dels areòpags moderns.

A vegades les representacions teatrals són drames. D’altres, comèdies. Fins aquí, benvinguda sigui l’amenitat. Però quan arriben les tragèdies...

Hom parla de recuperar el mandat imperatiu i proscriure el mandat representatiu. Hom parla de reivindicar una democràcia participativa. Hi han nostàlgics que evoquen els temps de “cuando los curas eran curas y los condes eran condes”. D’altres, més lliberals, evoquen amb sentiment la distinció i la categoria dels polítics i diputats alfonsins: tots uns “senyors” amb classe que almenys es preparaven ells mateixos els discursos i no els llegien mecànicament davant de la Cambra Baixa. Enguany, són els corresponents “politburós” – tots ells formats per tècnics anònims dels partits polítics contemporanis - els encarregats de redactar la literatura parlamentària. És lògic: la “paletada” de la majoria dels congressistes facilita o demana la intervenció de la partitocràcia.

Hom parla... Avui estem en crisis, dissortadament. Els pressuposts de l’Estat no donen pas per a gaire, per això cal administrar bé els recursos, fer economia. Per tal d’optimitzar l’eficiència de la nostra democràcia, per a fer-la més propera i atractiva pels ciutadans, se m’ha ocorregut que a partir d’ara es podria “modernitzar” el règim electoral i esmenar la Constitució en conseqüència. A més a més, estem en una època de progrés, globalització i d’informàtica. Les tradicions parlamentàries són només rèmores del passat. Per tant, per què no s’elimina el “sistema d’escons” (és a dir, allò d’un escó per persona) i l’elecció dels nombrosos (i val a dir, costosos) diputats i, en comptes d’optar per un sistema de representació de partits, com en una societat mercantil? M’explico: es tractaria de que, en funció dels resultats electorals, cada partit (una persona jurídica a la qual es confereix la representació política de la sobirania nacional - vegeu l’article 3 de la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics) ostentés ell mateix els vots de forma proporcional al resultat de les eleccions i no per mediació dels seus diputats electes. Així, cada partit designaria un representant o apoderat que mediatitzaria els vots obtinguts pel partit a les darreres eleccions. Tot seguiria igual: constituïda vàlidament l’Assemblea Democràtica corresponent (“on-line”, òbviament), es formalitzarien les votacions de forma informàtica seguint l’ordre del dia proposat pel govern. Només hauríem de mantenir a un representant per partit! En tot cas, es podria aplicar, mutatis mutandis, el règim de celebració d’una Junta d’Accionistes que estableix la Llei de Societats Anònimes. Al cap i a la fi, tan sols caldria que els secretaris generals dels partits de torn premessin els botons necessaris en un moment donat i en qualsevol lloc del món i ja tindríem el resultat esperat. Endemés, si el partit majoritari comptés amb majoria absoluta, de fet, ens podríem estalviar tot aquest “protocol” – qualsevol proposta que comptés amb la seva aquiescència, tàcita o expressa, tindria automàticament la categoria de “llei”. No faria falta el BOE, amb un mailing electrònic en tindríem suficient (imagineu-vos quants boscos es salvarien)! D’aquesta manera, àdhuc es podria “desamortitzar” l’edifici del Congrés a Madrid per a altres usos. Del preu de la subhasta, hom podria finançar algun projecte d’aprofundiment de la democratització i emancipació social, verbigràcia “en algun lugar de la Mancha de cuyo nombre sí quiero acordarme” (una pista: comença per TO i acaba per DO), o pels esquimals del Pol Nord si s'escau.

Certament, m’ha costat desempallegar-me de l’encís burgés del nostre Congrés. Però, al capdavall, la veritat s’imposa. Diuen que representa la “voluntat” de la “nació espanyola”. Pregunto: la meva "voluntat" també? La de la majoria? Quina majoria? La resultant de les eleccions? Malgrat la seva elegància, la voluntat general no és més que un òrgan de l’Estat (i l'Estat és tan sols un grup de persones que diuen que representen a la comunitat) que, ençà les constitucions lliberals primer i "democràtiques" després, ha destronat i desterrat a Nostre Senyor de la vida social dels espanyols; legislador apòstata; segrestador de les llibertats, de les llibertats concretes dels espanyols i de les regions d’Espanya. Un poder que desvincula les famílies. Un òrgan assassí, que promou l’holocaust dels 100.000 avortaments anuals... Encara sento els calfreds que he sentit bo i sortint del Parlament a l’escalfor de la Carrera de San Jerónimo.

Però he de seguir estimant els meus germans i treballar cada dia pel bé comú! On trobar les forces? Aquesta nit amb un grupet d’infants adorarem una altra vegada a l’Únic Legislador. I és que "així com Jesucrist ha posada la sua ànima per nós, així nós devem posar nostres ànimes per nostres frares e per la cosa pública" (F. Eiximenis, Regiment de la cosa pública, c. XX).

Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure (Mt 25, 42)

Tristor la meva quan s’acaben les vides - vides escanyades, deshidratades, desconnectades, assassinades.

He pregat per la teva resurrecció, si bé ja t’han mort, no tornaràs, no t’he conegut, comiat amarg.

Com és que t’han llicenciat, si t’estimaven? Si et volien bé, per què ja no hi ets? Si hi ha un principi de vida, qui ho és?

Un cos inerme, un cos dormit. Pressuposant la teva vegetalitat inútil, la persona, aleshores, per a què serveix?

Són masses pregàries silenciades. Car ella tenia vida, i ara ja no. Fa poc el cor li va deixar de bategar.

El cor cessà, doncs morirem tots un dia, però ai del qui mata en nom de l’amor - ell ja no podrà tornar a somriure.

T’ha occit la pàtria, t’ha occit la llei, t’ha occit la medicina, t'hem occit tots, començant pel teu primer garant de vida - en aquesta nostra pantanàsia col·lectiva.

I ni t'han deixat demanar un vas d’aigua!

(A Eluana)

Adéu siau, Sr. Canals!

Ibi uacabimus et uidebimus, uidebimus et amabimus,

amabimus et laudabimus. Ecce quod erit in fine sine fine

(De civitate Dei, Liber XXII)

Aquesta darrera nit de divendres a dissabte ens ha deixat un home de Déu, un dels últims catalans de soca-rel, i per què no, un dels catalans més universals, en Francesc Canal Vidal. Un home assenyat, o el que és el mateix, un savi: el Savi. Només ens queda augurar-nos als que ens quedem aquí: “que al Cel sia i allà tots el podem veure!”.

El Sr. Canals, ens llega, a més a més de la seva obra, el seu criteri, el seu mestratge, ja se sap allò de non omnia moriar. No sóc qui per a fer-ne un elogi pòstum o una esquela biogràfica. Suposo que en els propers dies i setmanes hi haurà qui ho faci, amb agraïment i amb traça. D’altres, renegats, ni l’esmentaran (per què, ni que fos per una vegada, haurien de canviar de conducta, ara...??).

Tanmateix, a mi em dol no haver-lo pogut conèixer personalment – tenia la petita esperança que tindria la sort de fer-ho abans no s’encaminés definitivament a la casa del Pare.

- Sr. Canals: la teva contemplació ja no considerarà limitadament la teva Viladrau o Barcelona, la teva Catalunya, la teva Espanya, la teva Schola, la teva Cristiandat terrena... No, endavant, com a membre de l’Església triomfant, ja ho comprendràs tot, i ho estimaràs plenament, des del Sagrat Cor de Nostre Senyor. Abans, et rebrà, com no podria ésser d’altra manera, el “teu” Sant Josep. Gaudint de la Veritat, compartiràs conversa amb els teus mestres: Sant Atanasi, Sant Tomàs, Sant Ignasi, Santa Tresina, el pare Ramière, en Torras i Bages o el pare Orlandis (i tants més...). I a nosaltres, els teus deixebles, o millor, deixebles dels teus deixebles, ens hi esperaràs en aquesta Universitat, on l’Immaculada mai deixa d’exercir com a patrona.

A gracious spring waiting

Maybe it is this crescent moon,
or some memory of once better times,
but I wonder why I have been overfilled tonight
with such a fresh tenderness.
A gentle joy that hurts,
like sweet sadness, it tastes bright and silent.

And God only knows
how much I miss you in this quiet darkness,
longing for our youth gone by.

The almond trees are in bloom.
Who will breathe in their fragrance?
Do no birds sing on February nights?
So let my voice cry out with the old song:

“By the clear and the winding streams

in the Valley of Golinons,

where my love and I have been,

where we'll wander nevermore.

CHORUS
But if time was a thing Man could buy,

all the money that I have in store,

I would give for one day by her side,

in the Valley of Golinons”

(Silly Wizard, The Valley of Strathmore)

O Lord, the Almighty, nevertheless,
not mine, but Thy love be done!

NOTE 1:

This writing was composed a year ago in a clear and cold night while I was listening to the song of The Valley of Strathmore, seated alone at my car, parked somewhere in the neighbourhood of San Blas in Madrid (where I lived). I wrote it in English. I hadn’t had then the opportunity to have it checked and I preferred to not have it published on my blog at that time. A whole year went by, the thing matured. I have been caught again by another crescent moon and somebody helped me with my “English” poetry (let me send you my appreciation : thank you Miss Anderson!).

NOTE 2:

For those of you who have not yet been in the Valley of Golinons (el meu mundanal paradís, my earthly paradise in Catalan), I promise that I will drop you a line about it, someday.

Si no cabe la objeción; siempre cabe la obediencia: a Dios y a la conciencia (como bien podría exponer hoy en día Santo Tomás)

De lege, Summa Theologiae – actualización a 28.01.2009

¿Existe un derecho de objeción por razones de conciencia de los padres contra los Decretos de desarrollo de los contenidos de la asignatura de la Educación para la Ciudadanía?

Ad primum sic proceditur. No parece que exista un derecho de objeción por razones de conciencia de los padres contra la asignatura de la Educación para la Ciudadanía porque, en sentencia de 28 de enero de 2009, el Pleno del Tribunal Supremo de España ha considerado que “no existe el derecho a la objeción de conciencia” [1].

Sed contra est quod dice el Apóstol que “hay que obedecer a Dios antes que a los hombres” (Hch 5,29).

Respondeo dicendum quod: Las leyes humanas son o justas o no lo son. Son leyes justas aquellas que, por razón de su fin, se ordenan al bien común; por razón de su autor, no exceden la potestad del que las establece. Son, por el contrario, injustas aquellas leyes que son contrarias al bien humano en cuanto tal, o por razón del fin, cuando un Parlamento impone leyes onerosas a los ciudadanos, leyes que sólo favorecen a los intereses particulares del partido gobernante y de la ideología que lo inspira. O cuando, por razón del autor, el Parlamento o el Gobierno traspasan los límites de la potestad que se les ha investido. Estas leyes, injustas, mejor debieran llamarse violencias que no leyes, porque una ley que no es justa, no es ley. Desprovistas del carácter y sin la naturaleza de las leyes, no pueden por consiguiente, obligar en el foro interno. Son asimismo injustas las leyes contrarias al bien divino; tales son leyes que dictan los tiranos prescribiendo la idolatría del poder democrático o de sí mismos, u otras opuestas a los mandatos de Dios. Las leyes que por este motivo son injustas, jamás deben ser acatadas y obedecidas (mutatis mutandis, vid. I-II, q.96, a.4). En caso de los Decretos de desarrollo de la LOE así como su habitual aplicación en las escuelas, en abierta contradicción con los principios fundamentales del orden natural y sobrenatural de la sociedad, queridos y dispuestos por su Supremo Legislador, queda patente su radical e insalvable injusticia. Por consiguiente, no son vinculantes y – se reconozca positivamente o no un derecho a la objeción de conciencia de los padres que opten por ello – por consideración a la salvación de sus almas y las de sus hijos, siempre de acuerdo a las exigencias de la prudencia en cada caso, deben ser inaplicados con todo lo que ello pueda implicar negativamente para ellos o sus hijos.

Ad primum ergo dicendum, que en efecto, una objeción de conciencia no persigue tanto desligitimar la norma objetada, sino salvaguardar la pretendida integridad de la conciencia del impugnante. La objeción "legal", en sí y por ello tolerada por el Estado, no atacaría a la validez de la norma afectada. La objeción, en este sentido y en todo caso, estaría sólo al alcance de una minoría social progresivamente decreciente. La falta de contestación pública a la norma impugnada, no obstante, favocería que ésta fuera arraigando socialmente. Hasta que nadie llegase a plantear objeción alguna. De ahí que, en algunos casos, la concesión de la objeción por el Estado pudiera tener efectos anestesiantes a medio y largo plazo. Además, normalmente la alusión que se hace a la conciencia por la doctrina constitucional, se postula desde una consideración de la conciencia inmanente, “librepensadora” o “autónoma”. La recta conciencia, en cambio, es aquella que busca y es fiel la Verdad (que si es verdad, es única), no pudiendo en ningún caso transgredir los mandamientos de la Ley de Dios, lo cual, dicho sea de paso, la constituye en garantía de las libertades personales, familiares y sociales. Por lo tanto, sí existe el derecho de objeción de conciencia siempre y cuando ello no implique por parte del objetante un reconocimiento expreso o tácito a la validez general de la norma que resulta inicua. Es más, se trata de un deber de toda persona de buena voluntad - incluidos los propios colegios - no sólo el desacatar las leyes injustas, sino el hacer todo lo posible para restaurar la justicia violada por la doctrina sectaria, por ejemplo en lo que se refiere a la educación. No se trata de una desobediencia civil: sí se trata de la obediencia debida a las leyes más altas. Así, con la gracia de Dios, poco a poco, se restaurarán los verdaderos derechos de Dios en la educación de la sociedad, ejercidos por la Iglesia por voluntad del mismo Cristo, y los derechos – que son simultáneamente graves obligaciones - de sus representantes en las familias humanas: los padres.

[1] A fecha de la redacción del presente artículo – el mismo día del pronunciamiento judicial – no se ha redactado aún la motivación de la Sentencia citada. Citamos, en consecuencia, lo dicho por la nota de la Oficina de Comunicación del TS.

The country faith

Here in the country’s heart
Where the grass is green,
life is the same sweet life
as it e’er hath been.

Trust in a God still lives,
and the bell at morn
floats with a thought of God
O’er the rising corn.

God comes down in the rain,
and the crop grows tall –
this is the country faith,
and the best of all.

(Norman Gale)

Benedictus dixit, non ego!

From the message titled "New Technologies, New Relationships. Promoting a culture of Respect, Dialogue and Friendship”:

I would like to conclude this message by addressing myself, in particular, to young Catholic believers: to encourage them to bring the witness of their faith to the digital world. Dear Brothers and Sisters, I ask you to introduce into the culture of this new environment of communications and information technology the values on which you have built your lives. In the early life of the Church, the great Apostles and their disciples brought the Good News of Jesus to the Greek and Roman world. Just as, at that time, a fruitful evangelization required that careful attention be given to understanding the culture and customs of those pagan peoples so that the truth of the gospel would touch their hearts and minds, so also today, the proclamation of Christ in the world of new technologies requires a profound knowledge of this world if the technologies are to serve our mission adequately. It falls, in particular, to young people, who have an almost spontaneous affinity for the new means of communication, to take on the responsibility for the evangelization of this "digital continent". Be sure to announce the Gospel to your contemporaries with enthusiasm. You know their fears and their hopes, their aspirations and their disappointments: the greatest gift you can give to them is to share with them the "Good News" of a God who became man, who suffered, died and rose again to save all people. Human hearts are yearning for a world where love endures, where gifts are shared, where unity is built, where freedom finds meaning in truth, and where identity is found in respectful communion. Our faith can respond to these expectations: may you become its heralds! The Pope accompanies you with his prayers and his blessing.

(From the Vatican, 24 January 2009, BENEDICTUS PP. XVI.)

And an inmediate “example”:

Undoubtedly, wise use of communications technology enables communities to be formed in ways that promote the search for the true, the good and the beautiful, transcending geographical boundaries and ethnic divisions. To this end, the Vatican has launched a new initiative which will make information and news from the Holy See more readily accessible on the world wide web. It is my hope that this initiative will enrich a wide range of people - including those who have yet to find a response to their spiritual yearning - through the knowledge and love of Jesus Christ whose message of Good News the Church bears to the ends of the earth (cf. Mt 28:20)!

(Vatican, 25.01.2009. This is what the Holy Father said in English after his address before praying the midday Angelus with those gathered in St. Peter's Square)